Continuïtat del govern "partit x tres"

Un cop conegut i nomenat el nou Govern, hi ha elements suficients per pensar que es tracta d'un nou Govern "partit x tres", dels que hem tingut a Catalunya en els darrers tres anys. Primer: els consellers continuen essent "nomenats" per l'aparell dels partits. Així ho hem pogut constatar veient com els consellers d'ERC o d'ICV eren coneguts amb anterioritat als del PSC, ja que els respectius partits ho havien filtrat, a diferència dels del PSC, que ho van saber menys de 24 hores abans que el president signés els decrets de nomenament.

Segon: els consellers responen als equilibris interns dels propis partits. Així es desprèn del nomenament d'Ernest Maragall i del canvi de conselleria de Montserrat Tura; o de la participació de Carod i Puigcercós al mateix Govern.

Tercer: la fragmentació de competències de les conselleries no respon a una voluntat de millorar l'eficàcia del Govern, sinó a satisfer les reivindicacions de parcel·les de poder de cada un dels partits del Govern.

Amb tot això, no puc preveure gaires canvis esperonadors, que rectifiquin l'erràtic rumb en què ha entrat el Govern de Catalunya en els darrers anys.

Interconnexió: ara no, ara sí, ara no...

Tot apunta a que la reedició del nou Govern "partit per tres" que es prepara per a la setmana que ve no té remei: continuaran els malentesos i les contradiccions constants entre els diferents partits del Govern. De fet, tot i que encara no està ni investit el nou president de la Generalitat, ja han començat: mentre uns, el PSC, diuen que cal la interconnexió elèctrica amb França, els altres, ERC i ICV-EUA, es manifesten tot dient que ni és necessària, ni la volen, i que en tot cas ja repartiran espelmes, o si fa falta ja empenyeran l'AVE, i, mentrestant, la casa sense escombrar.

Cal que els polítics comencem a deixar de banda la legitimitat o no del resultat de les eleccions, i les conseqüències del resultat, i de si tal o qual és president o president moral, i comencem (sobretot els que haurien de prendre decisions i no discutir tant) a abordar d'una vegada per totes els problemes dels ciutadans.

Cal també, però, que les decisions s'adoptin, i que no es vagin posposant en funció de la proximitat o no dels processos electorals, com el trist exemple que ahir van donar Zapatero i Chirac, que, incapaços de resoldre els seus propis problemes (la interconnexió elèctrica), acorden resoldre els problemes de Palestina i Israel, i d'allò nostre, ja en parlarem un altre dia.

La veritat, no em fa la impressió que aquesta legislatura que avui mateix s'enceta hagi de ser gaire diferent de la que hem deixat enrere, i això no és bo per als catalans.

Què més ha de passar a Catalunya?

Desprès de tres anys de desgovern, reconegut per gairebé tothom, ja siguin partidaris dels partits del Govern, o dels de l'oposició, hom podia pensar que darrera d'un procés electoral, el d'abans d'ahir, els responsables dels despropòsits i les malifetes patirien un càstig electoral més sever.

Doncs bé, tot i que PSC i ERC n'han assumit, electoralment parlant, una part de responsabilitat, el cert és que els partits de l'oposició, CiU i PP, no han sabut, ni hem pogut, respectivament, capgirar la situació: l'increment de dos escons de CiU, unes poques dècimes, i un descens de votants, és un balanç molt pobre desprès de la magnífica oportunitat política que ha brindat el tripartit.

Al Partit Popular tampoc podem estar per llençar coets, tot i que certament podia haver estat pitjor. El 2003, el Partit Popular estàvem al Govern d'Espanya; durant la legislatura i la campanya electoral, primer el tripartit i desprès el notari han pretès aïllar-nos políticament; algú altre va pretendre treure'ns de l'escena política a garrotades; poca utilitat se'ns veia al PP; els mitjans de comunicació afins (es un dir), més que ajudar ens han torpedejat. Total que desprès de tot aquest panorama, perdre un únic diputat, és com per donar gràcies. I ho faig: gràcies. Continuarem treballant per una Catalunya més lliure i alliberada de complexos victimistes permanents.

La qüestió és que més pot passar a la vida política catalana, per donar-li el tomb com a un mitjó ?