Si a València es censura, que es fa a Catalunya?

Airades han estat les reaccions del Govern de la Generalitat catalana, pel tancament de les emissions de TV3 a la Comunitat Valenciana, però em dona més la impressió d’allò de ser capaços de veure la palla a l’ull aliè, abans que la biga al propi.

Hi ha dos visions de l’assumpte, em limitaré a l’estrictament legal, tot i que la visió del sentit comú pot tenir també el seu interès. La televisió digital terrestre s’emet pel domini públic radioelèctric, el qual és limitat, i per tant requereix d’una concessió per a ser usat. Qui atorga aquestes concessions és el Govern de l’Estat, i concretament el Ministeri d’Indústria. A la Generalitat Valenciana, igual que a la de Catalunya, els correspon la inspecció i el control de les condicions d’ús del domini públic radioelèctric, i és en ús d’aquestes competències que la Generalitat Valenciana, tanca la emissió d’un repetidor d’un operador que usa l’espai radioelèctric, sense disposar de la concessió necessària.

Però no cal anar a València per que la Generalitat catalana ho entengui, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el passat 21 de novembre, va instar el Govern de la Generalitat, i la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, a què actuessin contra aquelles televisions locals que a Catalunya, continuen emeten i no disposen de la concessió corresponent. Aleshores com es pot entendre que critiquin el que fan a València, que és el mateix que ells fan a Catalunya? Per què del que passa a València, en diuen censura, i del que fan a Catalunya, en diuen compliment de la legalitat? Per què aquestes dues vares de mesurar?

Em permeto afegir a les qüestions anteriors, per què el Govern de Catalunya té més interès en què es vegi TV3 a València, a les Balears o a la França Sud (més que rés per dur la contrària) que a la mateixa Catalunya? No sé si és crosta o no, però segur que aquells catalans, que viuen a Catalunya, i no poden veure la TV que paguen, ho entenen encara menys que nosaltres.

Ferran, has necessitat quatre anys ?

M’ha sobtat a aquestes alçades, la reacció airada del PSC, i per què no, la repercussió mediàtica de la mateixa, a propòsit de la crítica cap als mitjans de comunicació PÚBLICS de la Generalitat de Catalunya. Però si m’ha sobtat, no és per què no la comparteixi, que ho faig quasi completament, si no per què en els darrers quatre anys, la situació ha estat exactament la mateixa i rés no ha canviat.

Jo mateix des de les primeres comissions de control, bromejava molt en serio sobre aquell eslògan que deia “la teva”, quan hauria d’haver dit “la seva”, advertint que TVC, no és la televisió nacional de Catalunya, si no que és la televisió nacionalista de Catalunya, o més recentment quan hem afirmat que la televisió de Catalunya, havia de ser, en tots els aspectes, tant plural, com els mateixos ciutadans de Catalunya, que la paguem.

Aquesta realitat, no és més que la conseqüència de pensar que “crear un imaginari col•lectiu”, és una entelèquia, en lloc d’un objectiu nacionalista, o que la “visió catalana de les notícies”, és donar una notícia en català, enlloc de donar la visió nacionalista de la notícia.

El mateix dia que els socialistes representaven el paper d’enfadats davant el director general, per cert, del mateix partit, el mateix director general argüia que sí els membres del PPC no érem convidats a programes d’entreteniment com els membres d’altres partits, era per que teníem posicionaments diferents dels altres: tota una mostra de respecte pel pluralisme de la societat.

He dit bé: representar el paper d’enfadats, per què en el fons el debat no és el tracte que rep o no el PSC, si no la disputa per la Presidència del proper Consell de Govern, d’acord amb la nova llei, que vol ERC, peti qui peti, i el PSC no vol cedir, i és que en el fons la nova llei ha volgut canviar-ho tot, per què rés no canviï.