Aigua per un tubo

Interpretis el títol com es vulgui, però la realitat és que vull evidenciar la paradoxa que suposa que avui a les portades de la majoria de mitjans de comunicació apareguin les inundacions de l’Ebre, mentre que a l’altre extrem de Catalunya, el Ter estigui gairebé eixut, per pocs dies sortosament, gràcies a les pluges, i segurament a les pregàries agnòstiques de l’encara Conseller a la Mare de Déu de Montserrat.

El nivell dels pantans del sistema Ter-Llobregat, estan propers al 45%, un 20% per sota del que estaven fa un any, quan es va decretar la sequera i l’únic que es planteja el Govern és la derogació del Decret que permet dur aigua de l’Ebre a l’àrea de Barcelona, això sí, només en cas necessari.

Però la realitat és ben diferent, continuen arribant vaixells sota la pluja amb aigua, imatge que ha donat la volta al món, l’aigua més cara que ens podem imaginar, i amb la menor aportació de totes les mesures adoptades pel Govern. A més, el fet que arribin els vaixells, va suposar la modificació del decret de sequera català, per evitar l’aixecament de les restriccions, que s’havia de produir en arribar el nivell dels embassaments al 25%. Doncs bé, la mesura que cal adoptar ja, és la suspensió del transport d’aigua en vaixells, i aixecar les restriccions que perjudiquen i molt diversos sectors econòmics, com ara la horticultura o la jardineria.

Doncs no, no crec córrer massa riscos en aventurar que la prioritat del Govern acabarà sent “tallar el tubo” que evitarà que ens arribi l’aigua, i d’aquesta manera tornar a actuar amb l’aigua amb el seu particular interès partidista, perdent de vista les necessitats actuals, però també futures dels catalans, tant els del nord, com els del sud.

Ja feia bé l’exalcalde de Tarragona d’encomanar-se a Santa Tecla per què no plogués.

Enganyats però feliços

Dilluns, en una tertúlia d’un emergent programa radiofònic català, el conductor del mateix posava un exemple rellevant: “Aznar ens va dir que no al CAT a les xapes, i tots emprenyats; Zapatero ens va dir que sí, i no ha complert, però estem feliços”.

Ara estem davant un nou episodi, i no em refereixo al de l’aigua, que és el penúltim. Ara em refereixo al debat sobre el finançament de la Generalitat, perquè el debat és sobre el finançament de la Generalitat, que és molt diferent que debatre sobre el finançament de Catalunya.

Doncs bé, després que el Partit Popular ens haguem afartat d’intentar explicar que, el del finançament, no pot ser un debat entre els Governs de Catalunya i Espanya, si no que havia de ser un debat entre totes les autonomies i el Govern d’Espanya, per què del que es tracta és de redistribuir els recursos de la forma més eficient entre tots, i que el Govern de Zapatero i el Partit Socialista (qualsevol dels dos) s’entestés en mantenir la negociació bilateral a l’Estatut, ara és el Partit Socialista (el que mana de veritat, el PSOE), el que diu que no hi pot haver negociació bilateral, i que aquesta ha de ser entre totes les autonomies: una altra vegada enganyats, però feliços.

Veure alguns polítics (i opinadors remunerats) com expressen satisfacció per que un membre del Tribunal Constitucional ha mort, i així l’Estatut tindrà més probabilitats de sortir indemne de la sentència; veure tot l’espectacle que s’ha format entorn a l’ús de l’aigua de l’Ebre i la negació del transvasament que s’acaba realitzant; i tants altres exemples com ara l’apagada de Barcelona, el fracàs de les rodalies, o les eternes promeses sobre l’aeroport; ens porten a la mateixa conclusió: l’oasi català deu ser el reflex del lloc on s’és feliç, per què s’hi viu enganyat.

L'incomprensible desarmament unilateral

A ningú se li escapa que una de les “armes” més poderoses de què disposa un Govern, són els mitjans de comunicació públics. Ens agradarà o no que així sigui, però és així. A mi particularment, no només no m’agrada, si no que penso que amb la evolució de les noves tecnologies de la comunicació, ben aviat deixaran de tenir sentit els mitjans de comunicació de titularitat pública; de fet, a algú se li acut que en el món occidental un Govern sigui titular d’un periòdic?

Té mèrit que des del Govern, s’intenti, al menys en aparença, impulsar la independència dels mitjans de comunicacions audiovisuals, de fet, algú em va comentar al respecte: coneixes cap Govern que es desarmi unilateralment? Doncs bé, això és el que s’ha pretès, i repeteixo, s’ha pretès, i en aparença, per què la realitat, a més de toçuda és diferent.

Toçuda, per què en el marc tecnològic en què ens movem, en el que es multipliquen els canals audiovisuals (i aquest mitjà n’és un exemple) i es multiplica la oferta ser líder d’audiències costa més diners dels que els ciutadans estem disposats a pagar. Diferent, per què en el fons, i en els darrers mesos ha quedat prou evidenciat: ha canviat tot, per què no canviï rés. Però la realitat és que el control dels mitjans públics, continua del costat del Govern, bé potser no de tot el Govern, si no només de part del mateix.

De rés serveix que es critiqui la “crostra”, de rés serveix demanar tallar caps, de rés serveix que es demani airejar la “crostra”, si a l’hora de la veritat, el desarmament és unilateral. Incomprensible.