EL TRANSATLÀNTIC S’ENFONSA AL MEDITERRANI

El megaconseller de la economia catalana, Josep Huguet, acabarà per enfonsar el transatlàntic, com ell mateix ho va definir, al que Montilla va posar al seu comandament, en el tripartit 2.0, però no ho farà a l’Atlàntic, si no al mateix i proper Mediterrani.

En els darrers mesos s’està posant en evidència la nefasta política industrial que està duent a terme el tripartit, s’hi ha posat també la política de recerca, o la política universitària, em sembla que aviat li haurem d’afegir la política comercial. De la política de turisme, no en parlo, és la política dels intangibles.

Té raó el dimitit o cessat Secretari de Turisme i Comerç, quan diu que el pressupost de comerç ha disminuït. No un 43%, si no un 50% és el que s’han reduït els programes de comerç del Govern pel 2009. I això posa en evidència la incapacitat del Conseller del ram, per donar suport a un sector econòmic tant important com el del comerç, en un moment tant crític com l’actual.

Si ja sé que la culpa és de les hipoteques subprime nordamericanes (jo particularment prefereixo denominar-les ninja), però la crisi s’estén ràpidament al consum a Catalunya, i a la cua d’aquesta cadena hi ha el comerç minorista, que a dona feina a més de 300.000 catalans. La campanya de Nadal, segurament permetrà retardar unes setmanes els efectes de la crisi sobre aquest sector, però la amenaça hi és, i si de veritat els pressupostos de la Generalitat fossin adequats per fer front a la crisi, hi haurien idees i hi haurien accions per minimitzar-ne els efectes. Per rés d’això sembla ocórrer: no hi ha accions, no hi ha idees, i sense accions ni idees, no hi ha pressupost.

No s’hi val a dir, que la culpa és d’Espanya, o de Zapatero, i del nou sistema de finançament que no arriba; la culpa és d’aquells que tenint-ne la responsabilitat, i els diners (37 mil milions d’euros no és poca cosa), no fan les accions, per que no tenen idees, o no en tenen ni idea. Aquest és el cas: el comandant està enfonsant el transatlàntic, aquí, al costat del moll del mediterrani. La causa que ens voldran fer creure és que ha topat amb una pedra, que han posat des de Madrid.

DE BITXOS RAROS

Trobo encertada la campanya que ha llançat el PP de Catalunya, reivindicant la normalitat, dintre la pluralitat de Catalunya. No es tracta de voler passar desapercebuts, si no que els plantejaments que fa el PP, sovint compartits silenciosament per molts catalans, han de ser vistos i tractats des de la normalitat i la pluralitat de la nostra societat. Complexes? No, als cordons sanitaris o les grolleres (i exitoses) campanyes d’en Zaragoza, em remeto.

Trobar desencertat, fora de lloc i presumptament delictives “les primàries” (Bono dixit) exaltacions del Diputat Tardà no pot ser de bitxo raro. Denunciar que Zapatero i el PSC ens van prendre el pel amb l’Estatut, no pot ser de bitxo raro. Denunciar els excessos nacionalistes de CiU i ERC, no pot ser de bitxo raro. Defensar la Constitució espanyola, o que les banderes espanyoles onegin als balcons dels ajuntaments catalans en defensa de la legalitat, no pot ser de bitxo raro.

És de bitxo raro, denunciar que la televisió pública catalana en una sèrie que emet en “prime time” permeti que aparegui una diana amb el PP a l’interior? És de bitxo raro denunciar que el Govern de Catalunya gasta diners en escoles a França, mentre a Catalunya, massa nens estudien en barracons ?

És de bitxo raro discrepar i opinar diferent del que opina l’oasi català ? Reivindico, reivindiquem el dret a pensar com creiem oportú, sense necessitat de ser bitxos raros. En un país lliure, hauria de ser de justícia.