GAUDI, BREAD & BUTTER, RÉS

RÉS no és el nom d’una nova passarel·la de moda internacional que s’instal·larà a Barcelona i omplirà hotels, restaurants, i altres comerços, no, RÉS, és el que quedarà a Barcelona i a Catalunya, per tant, després del pas d’ERC per la Conselleria responsable de la moda.

Reconec que si el Partit Popular, volem guanyar eleccions, hem de pensar i expressar idees de futur més que no parlar del passat, però és que és del tot inevitable, no per enyorança, si no més aviat com a il·lustració del que passa, si el que fa o diu una cosa, és del Partit Popular, o és de qualsevol altre partit políticament més correcte (és evident que no veig ERC com a un partit políticament correcte, si no més aviat immadur, però per a molts catalans ho és).

Doncs apa, recordo que l’any 2002, sota un Govern del Partit Popular, el aleshores Secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Juan Costa, se li va ocórrer proposar que les passarel·les Cibeles de Madrid, i Gaudí de Barcelona sumessin esforços, sobretot econòmics per tal de crear una única passarel·la que compartís Madrid i Barcelona, però capaç de competir al més alt nivell internacional. Què se li va ocórrer? Que Madrid i Barcelona compartissin, alguna cosa?

Evidentment (o potser no tant evidentment), tothom va maleir la idea del Secretari d’Estat, al·legant que es volia desmuntar la passarel·la Gaudí per que no competís amb Madrid, i altres qualificatius que ara no reproduiré. Imagino que aquella reacció va ser fruit de l’enuig d’alguns que esperaven poder atribuir “el mèrit” de carregar-se la passarel·la a altres més catalanistes que no a un Secretari d’Estat del PP.

Això és el que ha acabat passant: desaparició de Gaudí, per ser econòmicament inviable, aparició de Bread and Butter, amb fons exclusivament privats i posterior desaparició per decisió també privada. Ens queda una passarel·la, la 080, meritòria i important per als nous dissenyadors, però que no situa Barcelona com a capital internacional de la moda amb els dissenyadors més de renom internacional.

RES és el que ens queda a Barcelona, després del pas d’aquest Govern provincià de poca monta. Una pena d’anys i recursos perduts.

OBAMA: L’ESPERANÇA BLANCA?

No recordo la pressa de possessió del cap President dels EUA que hagi estat precedida de tant bombo mediàtic com l’actual. Obama arriba a la Casablanca com un President que trenca motllos, no només pel color de la pell, la qual cosa per sí sola ja trenca motllos, si no que arriba com un contrapunt important a la darrera etapa Bush, marcada des del començament, pels brutals atemptats del 11-S.

Una enquesta donada a conèixer fa pocs dies afirmava que els líders polítics més populars del mon, eren per aquest ordre: Obama, Sarkozy i Hillary Clinton. Obama i Hillary Clinton, President i Secretària d’Estat nordamericans, però tenen una peculiaritat respecte de Sarkozy, i és que encara no havien governat, és més no havien governat en cap àmbit de l’administració. Això em duu a pensar que molt probablement són més les expectatives dipositades en el nou President nordamericà, que no realitats. Obama s’haurà d’enfrontar a aquesta popularitat, segurament molt gratificadora, però que anhela canvis, però no de qualsevol manera, si no canvis a l’estil particular de cada un.

De moment, la borsa ha reaccionat al discurs d’investidura, amb fortes baixades davant la decepció que als inversors els ha causat, on probablement esperaven, com la majoria de la societat nordamericana, noves mesures per sortir de la crisi que no ha anunciat. No és més que el començament, el panorama que se li presenta a Obama és extraordinàriament complicat: els conflictes d’Irak, Israel i Afganistan, les relacions o no amb Cuba, i amb sudamerica, on els populistes com Chavez o Lula da Silva (evidentment no al mateix nivell) s’hi estan fent forts, la política de seguretat als EUA, o la situació econòmica, són només algunes de les qüestions a les que haurà de fer front, amb un greuge afegit: són molts (nordamericans o no) els que pensen que té una vareta màgica per resoldre els problemes al seu gust.

Tant de bo compleixi les expectatives, però molt em temo que molts dels mateixos que avui l’aclamaven (sobretot de fora dels EUA) d’aquí a poc el detestin, per què potser pensaven que actuaria més en defensa dels seus interessos que no dels interessos dels ciutadans dels Estats Units.

GOOGLE I EL TÉ

Aquests dies s’ha donat a conèixer un estudi de la Universitat de Harvard, quines conclusions són demolidores: dues consultes a Google, generen emissions de CO2 a l’atmosfera, equivalents a les emissions de bullir aigua en una tetera. En total, al cap del dia, després de 200 milions de cerques a Google, equivalents a l’ebullició de l’aigua de 100 milions de teteres, acaben generant l’emissió d’una tona de CO2 a l’atmosfera.

Un cop sentit això la sensació de culpabilitat que com assidu i addicte al Google a un li queda, és la de genocida ambiental, sensació potser semblant a la d’intentar circular per l’autovia de Castelldefels a 100 Qm. per hora, sota el risc orwelià que l’ull, en forma de càmera del Gran Hermano Saura, t’enxampi i et faci pagar la gosadia d’haver transgredit una de les noves normes fonamentals d’aquest nou imperialisme neoCOM (es a dir, neoCOMunista), i que consisteix en circular a la velocitat que li dona la gana al Conseller. Ja està, la propera mesura del Govern de la Generalitat per lluitar contra el canvi climàtic, serà prohibir l’ús del Google, però ...

Un cop superat el primer xoc, i recuperada la tranquil·litat perduda arran de la notícia, decideixo, un cop més, transgredir el medi ambient, posar en risc l’acceleració del canvi climàtic global i fer una nova cerca al Google. Penso que, segons el resultat, potser serà la última, però no. He tingut sort, i el resultat d’aquesta amenaçadora cerca m’ha deixat tranqui, descansat i desacomplexat davant el canvi climàtic: diàriament al món es consumeixen 1.500 milions de tasses de té, la qual cosa aplicada al raonament inicial de l’estudi, implica la generació de 15 tones de CO2 a l’atmosfera, 15 vegades més que les generades en fer cerques al Google.

Ja estic, doncs, més tranquil: podem continuar fent servir Google i bevent cafè, que no afectem tant el medi ambient, com els que beuen té: el problema és el té.