L’ESQUERRA FRÀGIL

L’arribada d’ERC al Govern de Catalunya, ha estat plena d’anades i vingudes, des dels primers dies del tripartit 1.0. La primera, com recordaran els lectors, va ser l’anada i vinguda a Perpinyà del aleshores Conseller Primer, però des d’aleshores han estat moltes les vicissituds per les que ha passat el partit republicà, i per les que continua passant.

A voltes, he de reconèixer una certa sorpresa per la importància que els mitjans de comunicació li donen a aquestes anades i vingudes, ara entrades i pot ser més sortides, que no alimenten rés més que el protagonisme individual que cerquen alguns dels seus càrrecs o ex càrrecs. Durant el primer tripartit es van atribuir aquelles incerteses, que contínuament plantejaven els dirigents republicans a la immaduresa en responsabilitats de Govern. Avui, més de cinc anys després, i d’haver provocat la caiguda d’un Govern, la cosa no es pot anomenar immaduresa, doncs no es tracten de fets circumstancials, si no de fets repetitius.

El problema d’ERC és el discurs de la frustració. Aquest és un discurs fàcil que es pot mantenir a la oposició, i queda molt bé, i fins i tot deu fer guanyar vots, però és un discurs, el del independentisme, que esdevé frustrant, doncs, quan es tenen responsabilitats de Govern, aquells que es van creure el discurs demanen que des del Govern es facin realitat. És aleshores quan sorgeixen els problemes, i els desajustos, per dir-ho en forma suau, entre el discurs i la realitat del Govern, provoquen les situacions que vivim dia sí, dia també: ara ens escindim, ara sortim del Govern, ara entrem, ara et trec a tu per posar-me jo, ara que estic jo, surto per fer-te fora a tu, etc...

La cosa no tindria més importància si es tractessin de circumstàncies que afecten exclusivament el partit, el problema esdevé però, quan aquest partit és al Govern de Catalunya, i les seves inestabilitats internes, es tradueixen en inestabilitats del Govern. No deu ser fàcil governar així, sota l’amenaça contínua, sota la inestabilitat contínua. Entenc però, que el PSC aguanti tot el que faci falta, per evitar perdre el Govern, encara que no ho puc compartir, ara el que ni entenc, ni comparteixo, és l’aspiració del principal partit de l’oposició de formar Govern amb aquest mateix partit, fràgil partit al Govern.

FRAU, A LA OFICINA ANTIFRAU

Cada vegada tinc més el convenciment, que ja no sensació, de què, al menys, aquest Govern presumptament d’esquerres, és més un Govern que pretén viure de la propaganda que de realitats, o per resumir-ho ras i curt: més paraules, que no fets.

Són molts els àmbits en els que els fets delaten la falsedat de les paraules, tot i això la maquinaria propagandística és potent, i una falsedat repetida fins a la sacietat acaba resultant una veritat, o al menys així ho pretén el Govern.

El cas de la oficina antifrau, ratlla el deliri. Per no parlar ja de la dependència governamental de l’oficina que ha de controlar al mateix Govern, podem parlar de la modificació de la llei que el tripartit va introduir en la Llei de mesures fiscals i financeres, segons la qual, si en cap investigació, hi ha recursos pressupostaris implicats (circumstància que es pot donar fàcilment, si tenim en compte que parlem de fraus), el Conseller d’Economia designarà els investigadors.

Ara ens presenten una nova mesura, en forma d’una nova modificació de la Llei, que contribuirà a millorar la transparència del funcionament de la oficina (segons el llenguatge tripartit), que ha de vigilar els presumptes fraus que es poden donar a la Administració de la Generalitat. Aquesta modificació consisteix en què, si fins ara era necessari un cert consens entre els grups parlamentaris, per nomenar el cap de l’oficina, mitjançant una majoria de 3/5 parts de la cambra, ara serà suficient amb la majoria absoluta. Amb aquesta nova modificació, el Govern s’assegura, que aquells que hagin d’investigar els seus presumptes “trapicheos” siguin bons amics, des del cap, fins al darrer dels investigadors.

Ens diran i ens repetiran que amb aquesta mesura millorarà la transparència de la oficina, quan la realitat, la única realitat és que si alguna petita utilitat li quedava a aquesta oficina, ara se la carreguen definitivament. Tot i això, no tinc cap mena de dubte que es presentaran davant la opinió pública com els més transparents, i el més afanats lluitadors contra el frau a l’Administració. Rés més lluny de la realitat, ja mateix, el frau planeja ja sobre la mateixa oficina antifrau.

NOU ESCENARI POLÍTIC

Els esdeveniments polítics de les darreres setmanes, marcarà sense cap mena de dubte el calendari polític immediat. La pèrdua de Galícia, per part del Partit Socialista i el nou Govern d’esquenes al PNV, al País Basc, han encès les alarmes, i juntament amb la més que previsible derrota a les europees, Zapatero mou fitxa, i fa el principal responsable de la derrota a Galícia, Ministre de Foment (pot ser la seva intenció és mostrar les bondats de la fins ara Ministra, Magadalena Alvarez). D’altra banda aprofita per jubilar, aquell que ja feia mesos que ho somiava, com és el cas de Pedro Solbes, absolutament incapaç d’insuflar d’un mínim d’optimisme a la malmesa economia espanyola, i duu al Govern al President del PSOE, i President d’Andalusia, Manuel Chaves.

A Zapatero li queden tres anys de legislatura, amb un govern en minoria, i sense socis accessibles: BNG, PNB, CiU i ERC, no semblen estar per la feina de recolçar a un President que té la virtut d’enganyar sovint els seus aliats. Una teoria, amb la que no coincideixo, afirma que la nova estratègia de Zapatero passa per fer el salt al tripartit català, cercant un acord sobre el finançament amb CiU, que provoqui unes eleccions anticipades a Catalunya, i la precipitació d’una sociovergència, la que tenia que haver estat, i no va ser el 2007. Això significaria sacrificar un altre President, Montilla, que darrerament l’està posant en masses compromisos, a canvi però, d’obtenir un valuós recolçament de CiU al Govern de l’Estat, que en definitiva és l’únic que l’interessa a Zapatero. Massa recargolat, però d’altra banda l’alternativa pot ser la convocatòria anticipada d’eleccions generals, i Zapatero avui no sembla estar en condicions de tornar-les a guanyar.

Sigui com sigui, el panorama, no sembla senzill: les europees, potser intrascendents, marquen la temperatura política del país, però al gener s’inicia la Presidencia espanyola de la Unió, aparador que no desaprofitarà el Partit Socialista, i per tant durant el primer semestre de 2010, no hi haurà eleccions de cap mena, encara que potser tampoc no hi hauran pressupostos a l’Estat, a l’espera de trobar els recolçaments necessaris.

En definitiva, ens trobem davant un nou escenari, que ens aporta moltes incògnites sobre el futur polític immediat, però que malauradament no aporta noves esperances als ciutadans de que millori la situació econòmica, que és allò que veritablement esperen dels seus governants.