LA PARIDA DE ZP

A la inauguració de la nova, flamant i lluenta T1 de l’aeroport del Prat, el President Zapatero ha llançat dues promeses: una en relació a un nou model de gestió de l’aeroport, l’altra en relació al finançament.

Pel que fa a la gestió de l’aeroport, la promesa es centra en afirmar que abans d’acabar l’any s’haurà acabat la gestió única estatal, a favor de la incorporació de la Generalitat i la societat civil catalana: una bona notícia i dues dolentes. La bona notícia és que es contempla la possibilitat d’incorporar la societat civil a la gestió del Prat, quelcom que considero imprescindible per garantir-ne una gestió eficaç i no només una gestió identitària si de la Generalitat depengués; la primera dolenta, no ha desvelat quin serà el pes de la Generalitat, ni de la societat civil, dit d’altra manera no sabem si la gestió serà majoritàriament privada o majoritàriament pública, i aquesta no és una qüestió baladí, si no fonamental per esprémer al màxim les possibilitats de la nova infraestructura; la segona dolenta, és que al President Zapatero no se li dona bé això de fixar terminis, i si ha dit que abans d’acabar l’any, segurament volia dir que no hi ha pressa, i que això va per llarg.

L’altre promesa, era més aviat una ratificació de la voluntat de que hi hagi aprovat una reforma del sistema de finançament aviat, ara bé en aquest cas, crec que només hi ha una notícia i a més dolenta. I és que s’ha referit a l’acord sobre el finançament parlant del “alumbramiento”, i per tant això podria significar dues coses: o l’acord sobre el finançament acabarà sent una “parida” o hi podria haver un “avortament”, i és que desprès de tantes mentires cal saber interpretar adequadament el President. Tant de bo que m’equivoqui.

SÓN ELS MITJANS CULPABLES?

Després dels resultats de les eleccions del diumenge passat, em sorprèn (o no), veure com alguns polítics responsabilitzen els mitjans de comunicació de l’alt nivell d’abstenció dels ciutadans: en aquesta línia cal emmarcar la picabaralla entre Tremosa i Cuní; les declaracions de Duran, en el sentit de què la classe política catalana és millor que la espanyola (probablement per això els catalans s’abstenen més); o el mateix President Montilla, que també apunta cap els mitjans, quan cerca responsabilitats sobre l’abstenció.

Es clar, pot ser és més senzill que davant d’una situació incòmoda, mirem al veí, i li atribuïm les responsabilitats a ell. Això potser alleugerarà algú, però no contribuirà a resoldre la incomoditat que representa que en unes eleccions hi participi menys del 40% de la població, com tampoc ho és que en un referèndum sobre l’Estatut de Catalunya, hi participi menys del 50% dels ciutadans.

Crec sincerament, que les forces polítiques hem d’assumir la responsabilitat, probablement de forma proporcional a la representativitat que ostentem, i analitzem si els missatges que transmetem s’adeqüen i donen resposta als problemes que pateixen els ciutadans, o si al contrari, ens allunyen dels ciutadans. Els ciutadans que no exerceixen el seu dret al vot, o ho fan amb un vot en blanc, ens estan dient que no troben necessari expressar la seva opinió política, o que desitjant fer-ho, cap opció s’adequa a les seves necessitats.

El Partit Popular hem guanyat aquestes eleccions europees, i el Partit Popular de Catalunya, ha millorat el resultat de les darreres eleccions europees, i això per a mi es motiu de satisfacció, i molt probablement sigui simptomàtic d’una voluntat de canvi de la societat. Però considero imprescindible continuar treballant en la línia de donar resposta als problemes que preocupen els ciutadans: hi ha forat, hi ha una gran quantitats de ciutadans que esperen respostes dels polítics, i aquells que siguem capaços d’adreçar-nos-hi, i satisfer llurs preocupacions, serem capaços de millorar encara més els nostres resultats, no com a finalitat darrera, si no com a mitjà per demostrar que altres formes de governar són possibles.

JO NO M’ABSTINDRÉ

Diumenge tenim una cita amb les urnes, aquest cop eleccions europees. Ara podria caure en el tòpic d’explicar la importància d’aquestes eleccions, que ho són; o podria explicar que les grans línies mestres de les polítiques espanyoles i catalanes es dissenyen a Europa, que es fa; també podria explicar el que s’hi juguen els nostres pagesos i els nostres pescadors, que també s’hi juguem molt; també podria explicar que votar és un deure cívic que no hauríem de subestimar, que ho és. Però no, no aniré per aquest camí de clàssics i tòpics.

Jo no m’abstindré per que, ens agradi o no, el nostre sistema polític ens permet periòdicament decidir qui té la responsabilitat de governar-nos, i ja sé que en el cas europeu a més, no escollim el Govern, si no només el Parlament, però ara per ara, és l’únic que, en clau europea podem decidir, i és important que hi diguem la nostra. Cada una de les forces polítiques que ens presentem a aquestes eleccions, tenim unes propostes, almenys el Partit Popular les tenim (del Partit Socialista, en tinc serioses dubtes) i seran més o menys romàntiques, més o menys plausibles, però són, i no n’hi ha d’altres. I quan dic, no n’hi ha d’altres, vull dir que no n’hi ha d’altres, i per tant, que no, per no anar a votar, el sistema canviarà. En canvi, les reformes s’impulsen anant a votar, només cal fixar-se en aquells països en els que no hi ha eleccions, tampoc no hi ha reformes que permetin millorar i fer progressar la societat.

Crec del tot necessari que hi hagi reformes. A Europa, sí, però també a Espanya i a Catalunya. Per que, efectivament, a Europa ens marquen les línies mestres en les que ens hem de moure a Espanya i a Catalunya, i en canvi tenim governs, que ho ignoren, que ignoren aquests marges, i els resultats són més que evidents: 8 de cada 10 llocs de treball que es perden a Europa, es perden a Espanya. Ja n’hi prou, amb el meu vot, vull que canviïn les coses, i si em quedo a casa, tot seguirà igual, per això, jo no m’abstindré.