LA MALA NOTÍCIA DE SAURA

Que ningú es confongui, no es tracta de que sigui un fan de Saura, i lamenti el seu anunci de no tornar a encapçalar la candidatura d’ICV-EUA. De fet, ni m’ocupa ni em preocupa qui de la família encapçali la candidatura, si el pare, la mare o el nen (de la bicicleta). El que m’ocupa i em preocupa és l’anunci col·lateral, l’anunci de que no renuncia al cotxe oficial i per tant no renuncia al Govern, això sí que ens afecta a tots, i molt.

D’entrada comença per afectar la potestat, certament que teòrica, que té el President de la Generalitat, per tal de cessar i nomenar consellers, i dic teòrica, per què tots sabem que en els tripartits, els qui nomenen i cessen els consellers són els propis partits, i si a algú li queda cap mena de dubte, sempre li pot preguntar a l’ex-president Maragall. És per aquest motiu i no altre, que en els darrers dies, uns i altres, sempre del tripartit, s’han llençat a un debat tant inútil com d’altres anteriors, com és si s’ha de remodelar o no el Govern. Tant se val, el problema no és un conseller, el problema tampoc és un partit, el problema és el mateix tripartit.

El cas Saura no és diferent a altres, sí que potser és el més cridaner, però no és diferent a altres despropòsits, per exemple, dels consellers Baltasar, Huguet, Llena o Maragall. D’entrada, des de que es va crear una conselleria específica de participació ciutadana, mai la participació ciutadana havia estat tant baixa com ara, mai hi havia hagut una desafecció política tant important com ara, mai la percepció ciutadana havia situat els polítics, com un dels seus principals problemes.

Segueixen els despropòsits amb els mossos: càmeres ocultes a les casernes, i actuacions polèmiques i desproporcionades. Continua pel trànsit: mesures polèmiques, emprenyadores, i confiscadores a autopistes i autovies.

Ara li ha tocat als bombers, malauradament, ara ha arribat la polèmica, luctuosa polèmica als bombers. Hi ha dubtes, molts, massa dubtes, sobre la previsió i les precaucions durant l’incendi dels Ports, i a això s’hi afegeix una lamentable compareixença parlamentària. Bé, les compareixences parlamentàries mai no són lamentables, si tenen per objecte la transparència i la informació, però esdevenen lamentables, quan s’empren com a medi expiatori de culpes. Una compareixença, sense cap mena d’informe tècnic sobre la taula per poder contrastar les informacions, i només per llegir titulars que ja em pogut llegir o escoltar als mitjans, això sí només als afins, no serveix per aclarir absolutament rés, i només per acabar de confondre encara més sobre la situació viscuda.

En conclusió, la de Saura és una mala notícia, i li queda encara més d’un d’any, per tornar a protagonitzar nous despropòsits. Qui el rellevi al capdavant del partit m’és indiferent, i quasi també, qui ho faci d’aquí a més d’un any al Govern: fer-ho pitjor, és gairebé impossible.

S’HAURAN ACABAT LES EXCUSES ?

Podria començar per reconèixer que el sistema de finançament acordat aquest cap de setmana via telefònica és bo. De fet és millor que l’anterior: només faltaria que després del que ha durat el part, que el nou sistema de finançament fora pitjor que l’anterior; de fet això només serien capaços de vendre-ho les esquerres.

Qualsevol sistema de finançament de les Comunitats Autònomes que les permeti disposar de més recursos, serà bo, altra cosa és que sigui el més convenient o no. Resulta difícil, per no dir impossible intentar convèncer ningú, que un nou sistema de finançament, que t’atorga més recursos no sigui bo.

Us proposo un exercici: preneu la vostra darrera declaració de la renda, determineu el que heu acabat pagant durant l’any 2008 a la hisenda pública, ja sigui catalana o no, i a continuació plantegeu-vos si els serveis que rebeu són adequats a l’impost sobre la renda que pagueu (tingueu en compte que a més de la renda, pagueu IVA, a Catalunya successions i donacions, actes jurídics documentats, i societats). Si el resultat és que pagueu més del que rebeu, haureu arribat a la conclusió de que teniu un dèficit fiscal amb l’Estat (Catalunya també és Estat), i això, en teoria, us legitima a demanar un millor finançament. A partir d’aquí, si a final de mes no podeu pagar la hipoteca, sempre podreu al·legar el problema que us representa el dèficit fiscal que arrossegueu; si aneu de vacances al Carib (o obriu una delegació a Nova York) sempre podreu dir que el cost que representa és insignificant, comparat amb els viatges de ... qualsevol polític del Govern; si doneu diners per què facin escoles a la França Sud (altres n’hi diuen Catalunya nord), o als indígenes equatorians, encara que els vostres fills hagin d’anar a barracons, sempre els podeu explicar, que sou espoliats per l’Estat.

No cal que us plantegeu la creació de Comissions bilaterals estatutàries, ni Consells de Polítiques Fiscals i Financeres, ni Lleis Orgàniques, es tant senzill com agafar el telèfon i negociar amb algú, preferiblement que necessiti el vostre vot, o el de la vostra família, i amb capacitat sobre la hisenda pública, per tal que us redueixi el dèficit fiscal.

Ara bé, tot això té varis problemes: el primer, segurament és el menys rellevant, i és que passa amb allò que expliquen a les universitats de l’efecte redistributiu dels impostos; el segon, que si la teva actitud és la mateixa que la de la resta de conciutadans, i es clar, tontos no són, els números no quadren, i algú ho haurà de pagar, i el més probable és que siguis tu mateix; i el tercer, si accedeixen als teus desitjos, se t’han acabat les excuses, i si no administres bé els teus recursos, la responsabilitat comença a deixar ser cosa dels altres, per començar a ser cosa teva.

I aquest sí que és un problema i gros: tots aquells que acostumen a girar el cap, quan els ciutadans exigeixen responsabilitat als seus governants, haurien de començar a plantejar-se, quina és la seva responsabilitat, i potser també, a assumir-la. Ja aniria sent hora.