EL BLOG DE SANTI RODRÍGUEZ

Nou bloc: nonomeslletres

2010-09-05T10:47:00.004+02:00

He decidit unificar aquest bloc, en un altre de més complert.
Totes les entrades, ja estan íntegres en el nou bloc.
Podeu accedir a:
http://nonomeslletres.com

EL CIRC D’ESQUERRA

2009-11-11T11:12:00.006+01:00

Permeteu-me la lleugeresa del títol, que no voldria ofendre la legitimitat d’un partit polític, ni les seves idees, per més que no les comparteixi (cosa que no tots els partits poden dir), però seria pitjor, encara que més ajustat a la realitat, que parlés així del Govern de Catalunya, o del Parlament, que ens hauria de representar a tots els catalans.

Potser val la pena remuntar-se uns quants mesos enrere quan es va destapar l’escàndol de les targetes de crèdit a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, quan van ser varis els Grups Parlamentaris, que varem demanar la compareixença del Director de l’Agència, David Minoves, per tal que donés compte al Parlament del succés. La resposta va ser negativa. Sí, aquells que tant s’omplen la boca de transparència, i de mesures anti corrupció, són els primers que es neguen a comparèixer davant els representants dels ciutadans, per donar compte dels seus actes.

Aquesta setmana, la terna canvia, és el propi Director de l’Agència, el que demana comparèixer al Parlament. El motiu, muntar el paripé per a pròpia gloria davant una delegació nicaragüenca, que esperaven a la porta de la sala de comissions, a què aquesta aproves la compareixença del seu amfitrió.

Com que no n’hi havia prou, i donades les dificultats d’entendres amb el nicaragüencs que parlen una estranya llengua estrangera, el castellà, cal muntar un servei de traducció simultània català castellà, i castellà català. Tot un exemple de convivència lingüística, que era el que venien a conèixer, per invitació de l’Agència (és a dir, de tots els catalans), els nicaragüencs. Així no és d’estranyar que el Vicepresident hagi d’anar repartint subvencions d’un milió d’euros als indígenes de l’Equador: per poder pagar els serveis de traducció simultània amb els seus propis paisans.

El que més em sobte de tot això, és que encara hi hagi qui traga amb tot això, que són aquells que mantenen aquests en el Govern de Catalunya, aquell que ens hauria de representar a tots els catalans, i que amb actuacions com aquestes, justet, justet, es representen a ells mateixos. Això sí, amb els calers de tots.

COM L’ACUDIT DEL DENTISTA

2009-10-29T10:45:00.004+01:00

El clàssic acudit del dentista, és aquell que el client, ja a la cadira, li agafa els c... al dentista, i li etziba: “oi que no ens farem mal, doctor!”.

Aquesta és la sensació que he tornat a tenir avui, després del desplegament del jutge estrella Garzón, a Santa Coloma. Dirigents del PSC, i exdirigents de CiU, implicats en un mateix afair a Catalunya. L’experiència ens diu, però que a Catalunya, rés del que afecti a PSC i CiU, s’arriba a aprofundir suficientment per determinar de forma clara i nítida, responsabilitats.

No cal anar massa lluny, encara és a sobre la taula, la oferta del Partit Popular per obrir una investigació política al Parlament de Catalunya, sobre el cas Millet, a la que ni PSC (ni llurs satèl·lits), ni CiU han tingut interès a recolzar per que prosperi. Sobre la taula va quedar també, el tema del Carmel, alhora que el tema del 3%. Les amenaces de tirar de la manta, per part del President Pujol, en relació al finançament dels partits polítics, és encara més recent.

Al capdavall, però, no hi ha manera, rés del que pugui afectar els grans partits de Catalunya, PSC i CiU, acaba podent ser investigat a fons, sota el prisma de les responsabilitats polítiques, i hom acaba per pensar que allò de l’oasi català, no és més que una densa cortina de fum, que ens impedeix als catalans, veure més enllà, del que a alguns els interessa.

El moment no és per fer broma. El descrèdit de la classe política és massa important. Hi ha qui qüestiona, fins i tot, el sistema, en lloc de qüestionar els qui s’aprofiten del sistema. La desafecció, a Catalunya sobretot, és massa important, com per què ningú torni a ocultar corrupteles, que ho són des d’especulacions urbanístiques, fins a inútils informes.

Cal d’una vegada per totes, fer llum, sobre les ombres que planen sobre la classe política, per què si no, qui se n’acabarà veient perjudicat serà el conjunt de la classe política, i amb ella, el sistema democràtic, que serà millorable, però en cap cas substituïble.

I és que l’acudit del dentista, de tant sentit, a alguns, ja no ens fa cap gràcia.

REPUBLICA BOLIVARIANA DE CATALUNYA

2009-09-24T10:00:00.003+02:00

Quan encara dia rere dia, continuem estorant-nos sobre l’afer Millet, i continuen apareixen informacions que van destapant aquest tèrbol cas de corrupció que s’ha donat davant els nassos dels nostres governants, sense que ningú se n’hagués adonat, apareix una nova informació en relació als ja, malauradament famosos informes del Govern de la Generalitat.

S’afegeixen als ja famosos estudis sobre la cloïssa brillant, el parxís, la productivitat de les cabres salvatges o del tamany i forma de les banyes de les cabres salvatges o el grau d’hibridació entre la guatlla comuna i la guatlla japonesa, altres informes en relació a les opinions d’alguns articulistes dels mitjans de comunicació, al més pur estil bolivarià.

Cal recordar que l’afany del tripartit per catalogar mitjans i periodistes no és nova, ja en els inicis del tripartit 1.1 va haver de dimitir un Secretari de Comunicació, Miquel Sellarès, per un informe sobre els mitjans de comunicació. Ara apareixen nous informes, sobre el pensament i la tendència política dels articulistes en relació al tripartit 2.0.

Per fi però, algú del Govern, ha reconegut que s’han pagat estudis inútils, però no n’hi ha prou, cal que algú o alguns n’assumeixin responsabilitats públiques, i expliquin quines eres les intencions dels estudis sobre els mitjans de comunicació, sota el risc que, en absència d’explicacions i responsabilitats, els ciutadans podem pensar que aquesta catalogació política, no té altre objectiu que el control dels mitjans. Vaja, seguint l’exemple de Chavez, l’amic de ZP, a Venezuela.

QUI PAGA EL FINANÇAMENT?

2009-09-10T10:02:00.005+02:00

Encara no fa dos mesos que s’han conegut (més o menys) les modificacions en el sistema de finançament autonòmic, i més concretament, en el sistema català, després de varis anys de debats, públiques especulacions, i denúncies de suposats greuges, el circ polític ja ens en hem oblidat i hem passat pàgina, com aquell qui no vol recordar els mals de cap que el tema ha portat. És aquest un mal exercici, sobretot a mesura que es va tenint nova informació que permet una avaluació més precisa de l’abast del nou sistema, i és en aquest sentit que vull fer dos apunts.

El Partit Popular varem dir que el nou sistema acabaria significant dues coses: més dèficit per l’Administració pública, i més impostos per als ciutadans, de manera que el finançament addicional l’acabaríem pagant els ciutadans. Doncs ja tenim elements per avaluar, fins a quin punt aquestes afirmacions eren i són certes.

El primer detall potser és anecdòtic (no, per a qui li toca pagar), i si bé és cert que no m’agrada el sistema de ZP, de regalar coses pagant els altres, queda molt lleig, que a tota Espanya, els estudiants rebin un ordinador de franc, i a Catalunya, els pares haguem de pagar la part que no finança la Generalitat, es a dir, 150 euros per nen, per més que el Conseller ens expliqui les bondats de no pagar ell. És una mesura que dona pas als greuges, però aquest cop no són fantasiosos, si no reals, els pares de nens catalans haurem d’assumir aquest cost pel fet de ser catalans, però no per culpa del Govern de l’Estat, si no per culpa del Govern de la Generalitat, i si voleu encara podem particularitzar més: per culpa dels qui governen la Generalitat.

El segon apunt, no pot passar desapercebut, ZP va anunciar una pujada d’impostos de l’1’5% del PIB, la qual cosa aplicada a Catalunya, signifiquen uns 3.300 milions d’euros més en impostos, el que aproximadament equival a les quantitats promeses per el nou sistema de finançament. Els números quadren i per això sovint els matisos són importants: personalment a mi no m’agrada parlar del finançament de Catalunya, si no de la Generalitat, i en aquesta situació podem apreciar el detall: millorarà el finançament de la Generalitat, que es finançarà a través de nous impostos que pagarem els catalans. És aquest un joc de suma zero, que és aproximadament la nota que mereixen els nostres governants (els d’aquí i els d’allà) per prendre’ns el pel contínuament, això sí, pagant els ciutadans.

LA MALA NOTÍCIA DE SAURA

2009-07-29T09:31:00.003+02:00

Que ningú es confongui, no es tracta de que sigui un fan de Saura, i lamenti el seu anunci de no tornar a encapçalar la candidatura d’ICV-EUA. De fet, ni m’ocupa ni em preocupa qui de la família encapçali la candidatura, si el pare, la mare o el nen (de la bicicleta). El que m’ocupa i em preocupa és l’anunci col·lateral, l’anunci de que no renuncia al cotxe oficial i per tant no renuncia al Govern, això sí que ens afecta a tots, i molt.

D’entrada comença per afectar la potestat, certament que teòrica, que té el President de la Generalitat, per tal de cessar i nomenar consellers, i dic teòrica, per què tots sabem que en els tripartits, els qui nomenen i cessen els consellers són els propis partits, i si a algú li queda cap mena de dubte, sempre li pot preguntar a l’ex-president Maragall. És per aquest motiu i no altre, que en els darrers dies, uns i altres, sempre del tripartit, s’han llençat a un debat tant inútil com d’altres anteriors, com és si s’ha de remodelar o no el Govern. Tant se val, el problema no és un conseller, el problema tampoc és un partit, el problema és el mateix tripartit.

El cas Saura no és diferent a altres, sí que potser és el més cridaner, però no és diferent a altres despropòsits, per exemple, dels consellers Baltasar, Huguet, Llena o Maragall. D’entrada, des de que es va crear una conselleria específica de participació ciutadana, mai la participació ciutadana havia estat tant baixa com ara, mai hi havia hagut una desafecció política tant important com ara, mai la percepció ciutadana havia situat els polítics, com un dels seus principals problemes.

Segueixen els despropòsits amb els mossos: càmeres ocultes a les casernes, i actuacions polèmiques i desproporcionades. Continua pel trànsit: mesures polèmiques, emprenyadores, i confiscadores a autopistes i autovies.

Ara li ha tocat als bombers, malauradament, ara ha arribat la polèmica, luctuosa polèmica als bombers. Hi ha dubtes, molts, massa dubtes, sobre la previsió i les precaucions durant l’incendi dels Ports, i a això s’hi afegeix una lamentable compareixença parlamentària. Bé, les compareixences parlamentàries mai no són lamentables, si tenen per objecte la transparència i la informació, però esdevenen lamentables, quan s’empren com a medi expiatori de culpes. Una compareixença, sense cap mena d’informe tècnic sobre la taula per poder contrastar les informacions, i només per llegir titulars que ja em pogut llegir o escoltar als mitjans, això sí només als afins, no serveix per aclarir absolutament rés, i només per acabar de confondre encara més sobre la situació viscuda.

En conclusió, la de Saura és una mala notícia, i li queda encara més d’un d’any, per tornar a protagonitzar nous despropòsits. Qui el rellevi al capdavant del partit m’és indiferent, i quasi també, qui ho faci d’aquí a més d’un any al Govern: fer-ho pitjor, és gairebé impossible.

S’HAURAN ACABAT LES EXCUSES ?

2009-07-15T09:59:00.008+02:00

Podria començar per reconèixer que el sistema de finançament acordat aquest cap de setmana via telefònica és bo. De fet és millor que l’anterior: només faltaria que després del que ha durat el part, que el nou sistema de finançament fora pitjor que l’anterior; de fet això només serien capaços de vendre-ho les esquerres.

Qualsevol sistema de finançament de les Comunitats Autònomes que les permeti disposar de més recursos, serà bo, altra cosa és que sigui el més convenient o no. Resulta difícil, per no dir impossible intentar convèncer ningú, que un nou sistema de finançament, que t’atorga més recursos no sigui bo.

Us proposo un exercici: preneu la vostra darrera declaració de la renda, determineu el que heu acabat pagant durant l’any 2008 a la hisenda pública, ja sigui catalana o no, i a continuació plantegeu-vos si els serveis que rebeu són adequats a l’impost sobre la renda que pagueu (tingueu en compte que a més de la renda, pagueu IVA, a Catalunya successions i donacions, actes jurídics documentats, i societats). Si el resultat és que pagueu més del que rebeu, haureu arribat a la conclusió de que teniu un dèficit fiscal amb l’Estat (Catalunya també és Estat), i això, en teoria, us legitima a demanar un millor finançament. A partir d’aquí, si a final de mes no podeu pagar la hipoteca, sempre podreu al·legar el problema que us representa el dèficit fiscal que arrossegueu; si aneu de vacances al Carib (o obriu una delegació a Nova York) sempre podreu dir que el cost que representa és insignificant, comparat amb els viatges de ... qualsevol polític del Govern; si doneu diners per què facin escoles a la França Sud (altres n’hi diuen Catalunya nord), o als indígenes equatorians, encara que els vostres fills hagin d’anar a barracons, sempre els podeu explicar, que sou espoliats per l’Estat.

No cal que us plantegeu la creació de Comissions bilaterals estatutàries, ni Consells de Polítiques Fiscals i Financeres, ni Lleis Orgàniques, es tant senzill com agafar el telèfon i negociar amb algú, preferiblement que necessiti el vostre vot, o el de la vostra família, i amb capacitat sobre la hisenda pública, per tal que us redueixi el dèficit fiscal.

Ara bé, tot això té varis problemes: el primer, segurament és el menys rellevant, i és que passa amb allò que expliquen a les universitats de l’efecte redistributiu dels impostos; el segon, que si la teva actitud és la mateixa que la de la resta de conciutadans, i es clar, tontos no són, els números no quadren, i algú ho haurà de pagar, i el més probable és que siguis tu mateix; i el tercer, si accedeixen als teus desitjos, se t’han acabat les excuses, i si no administres bé els teus recursos, la responsabilitat comença a deixar ser cosa dels altres, per començar a ser cosa teva.

I aquest sí que és un problema i gros: tots aquells que acostumen a girar el cap, quan els ciutadans exigeixen responsabilitat als seus governants, haurien de començar a plantejar-se, quina és la seva responsabilitat, i potser també, a assumir-la. Ja aniria sent hora.

LA PARIDA DE ZP

2009-06-19T10:43:00.007+02:00

A la inauguració de la nova, flamant i lluenta T1 de l’aeroport del Prat, el President Zapatero ha llançat dues promeses: una en relació a un nou model de gestió de l’aeroport, l’altra en relació al finançament.

Pel que fa a la gestió de l’aeroport, la promesa es centra en afirmar que abans d’acabar l’any s’haurà acabat la gestió única estatal, a favor de la incorporació de la Generalitat i la societat civil catalana: una bona notícia i dues dolentes. La bona notícia és que es contempla la possibilitat d’incorporar la societat civil a la gestió del Prat, quelcom que considero imprescindible per garantir-ne una gestió eficaç i no només una gestió identitària si de la Generalitat depengués; la primera dolenta, no ha desvelat quin serà el pes de la Generalitat, ni de la societat civil, dit d’altra manera no sabem si la gestió serà majoritàriament privada o majoritàriament pública, i aquesta no és una qüestió baladí, si no fonamental per esprémer al màxim les possibilitats de la nova infraestructura; la segona dolenta, és que al President Zapatero no se li dona bé això de fixar terminis, i si ha dit que abans d’acabar l’any, segurament volia dir que no hi ha pressa, i que això va per llarg.

L’altre promesa, era més aviat una ratificació de la voluntat de que hi hagi aprovat una reforma del sistema de finançament aviat, ara bé en aquest cas, crec que només hi ha una notícia i a més dolenta. I és que s’ha referit a l’acord sobre el finançament parlant del “alumbramiento”, i per tant això podria significar dues coses: o l’acord sobre el finançament acabarà sent una “parida” o hi podria haver un “avortament”, i és que desprès de tantes mentires cal saber interpretar adequadament el President. Tant de bo que m’equivoqui.

SÓN ELS MITJANS CULPABLES?

2009-06-10T10:47:00.004+02:00

Després dels resultats de les eleccions del diumenge passat, em sorprèn (o no), veure com alguns polítics responsabilitzen els mitjans de comunicació de l’alt nivell d’abstenció dels ciutadans: en aquesta línia cal emmarcar la picabaralla entre Tremosa i Cuní; les declaracions de Duran, en el sentit de què la classe política catalana és millor que la espanyola (probablement per això els catalans s’abstenen més); o el mateix President Montilla, que també apunta cap els mitjans, quan cerca responsabilitats sobre l’abstenció.

Es clar, pot ser és més senzill que davant d’una situació incòmoda, mirem al veí, i li atribuïm les responsabilitats a ell. Això potser alleugerarà algú, però no contribuirà a resoldre la incomoditat que representa que en unes eleccions hi participi menys del 40% de la població, com tampoc ho és que en un referèndum sobre l’Estatut de Catalunya, hi participi menys del 50% dels ciutadans.

Crec sincerament, que les forces polítiques hem d’assumir la responsabilitat, probablement de forma proporcional a la representativitat que ostentem, i analitzem si els missatges que transmetem s’adeqüen i donen resposta als problemes que pateixen els ciutadans, o si al contrari, ens allunyen dels ciutadans. Els ciutadans que no exerceixen el seu dret al vot, o ho fan amb un vot en blanc, ens estan dient que no troben necessari expressar la seva opinió política, o que desitjant fer-ho, cap opció s’adequa a les seves necessitats.

El Partit Popular hem guanyat aquestes eleccions europees, i el Partit Popular de Catalunya, ha millorat el resultat de les darreres eleccions europees, i això per a mi es motiu de satisfacció, i molt probablement sigui simptomàtic d’una voluntat de canvi de la societat. Però considero imprescindible continuar treballant en la línia de donar resposta als problemes que preocupen els ciutadans: hi ha forat, hi ha una gran quantitats de ciutadans que esperen respostes dels polítics, i aquells que siguem capaços d’adreçar-nos-hi, i satisfer llurs preocupacions, serem capaços de millorar encara més els nostres resultats, no com a finalitat darrera, si no com a mitjà per demostrar que altres formes de governar són possibles.

JO NO M’ABSTINDRÉ

2009-06-09T10:32:00.007+02:00

Diumenge tenim una cita amb les urnes, aquest cop eleccions europees. Ara podria caure en el tòpic d’explicar la importància d’aquestes eleccions, que ho són; o podria explicar que les grans línies mestres de les polítiques espanyoles i catalanes es dissenyen a Europa, que es fa; també podria explicar el que s’hi juguen els nostres pagesos i els nostres pescadors, que també s’hi juguem molt; també podria explicar que votar és un deure cívic que no hauríem de subestimar, que ho és. Però no, no aniré per aquest camí de clàssics i tòpics.

Jo no m’abstindré per que, ens agradi o no, el nostre sistema polític ens permet periòdicament decidir qui té la responsabilitat de governar-nos, i ja sé que en el cas europeu a més, no escollim el Govern, si no només el Parlament, però ara per ara, és l’únic que, en clau europea podem decidir, i és important que hi diguem la nostra. Cada una de les forces polítiques que ens presentem a aquestes eleccions, tenim unes propostes, almenys el Partit Popular les tenim (del Partit Socialista, en tinc serioses dubtes) i seran més o menys romàntiques, més o menys plausibles, però són, i no n’hi ha d’altres. I quan dic, no n’hi ha d’altres, vull dir que no n’hi ha d’altres, i per tant, que no, per no anar a votar, el sistema canviarà. En canvi, les reformes s’impulsen anant a votar, només cal fixar-se en aquells països en els que no hi ha eleccions, tampoc no hi ha reformes que permetin millorar i fer progressar la societat.

Crec del tot necessari que hi hagi reformes. A Europa, sí, però també a Espanya i a Catalunya. Per que, efectivament, a Europa ens marquen les línies mestres en les que ens hem de moure a Espanya i a Catalunya, i en canvi tenim governs, que ho ignoren, que ignoren aquests marges, i els resultats són més que evidents: 8 de cada 10 llocs de treball que es perden a Europa, es perden a Espanya. Ja n’hi prou, amb el meu vot, vull que canviïn les coses, i si em quedo a casa, tot seguirà igual, per això, jo no m’abstindré.

Jo convido, pagues tu

2009-05-15T11:28:00.003+02:00

Qui més, qui menys, hem tingut algun amic d’aquells que ens convida a prendre una copa, i alhora de pagar, o bé s’ha descuidat casualment la cartera, o bé ja ha desaparegut. Zapatero és d’aquesta mena d’amics, i ahir en van donar bona compta al debat sobre l’estat de la Nació.

La intervenció de l’encara President del Govern es va caracteritzar per sintetitzar de forma clara i nítida les responsabilitats de la crisis: la culpa és de la situació internacional i del PP, i es va quedar tan ampla. A partir d’aquí, i en el seu pur estil de improvisació (aquesta vegada potser menys) va començar a recitar les mesures tipus pegat adreçades a causar més impacte mediàtic, que no a intentar facilitar les coses als ciutadans. Ahir però, varem descobrir una nova faceta del President: és aquell amic que acostuma a marxar deixant el compte per pagar.

Després de mesos de resistir-se a facilitar ajudes per l’adquisició de vehicles, fórmula que ha funcionat raonablement bé a Alemanya, per sort d’algunes empreses espanyoles, ahir finalment les va anunciar: 2000 euros per vehicle. Això sí, l’Estat en posarà 500, altres 500 les comunitats, els altres 1000 els fabricants. Pactat amb les comunitats?, pactat amb el sector? No, no, ell ja anunciat les seves condicions: paga tu, i si no els teus ciutadans es queden sense ni cinc.

Nicholas Negroponte va fundar una ONG, anomenada “One PC per child”, que té per objecte repartir ordinadors de baix cost, 100$, entre els nens de països subdesenvolupats, això si la ONG assumeix el cost dels ordinadors. Doncs, ara el President ZP, que es considera una ONG, anuncia que repartirà ordinadors entre els nens espanyols, al més pur estil ONG. Això sí, qui paga? Altra vegada les comunitats.

Finalment del conjunt de les mesures pegat que va anunciar el President, no vull passar per alt els ajuts a les hipoteques, i és que aquells ciutadans amb rendes superiors a 24.000 euros no rebran cap mena ajut, com si els que en tinguessin menys tinguessin accés al preu de l’habitatge.

Que el President Zapatero, no és de fiar, se n’han assabentat ja arreu del món, també se n’han assabentat al Congrés dels Diputats, on al PSOE, ja no li queda cap mena de recolçament. Només falta que se n’assabentin al mateix PSOE. Ara potser, les comunitats en les governa el PSOE, Catalunya, entre elles, podran contribuir a explicar al mateix PSOE, com les gasta el President del “talante”.

AIRE FRESC AL PAIS BASC

2009-05-06T10:47:00.003+02:00

Després de que durant 30 anys, el PNB hagi monopolitzat els governs bascs, ja sigui en solitari, amb socialistes, amb Eusko Alkartasuna o amb Esquer Batua, el Partit Socialista d’Euskadi ha trencat el malefici que pesava sobre la societat basca, amb el suport del Partit Popular convé recordar, i per primera vegada a la història moderna, es formarà un govern autonòmic no nacionalista.

Reconec que no m’agrada que la força política que ha resultat guanyadora en un procés electoral quedi al marge del Govern que surt del mateix procés, no seria coherent per la meva part no fer-ho. Així ho vaig expressar quan a Aragó, Balears o Galícia, tot i haver guanyat el Partit Popular, estranyes coalicions d’interessos desallotjaven el Partit Popular dels respectius Governs autonòmics, o quan a Catalunya, el tripartit desallotjava CiU. I ara potser ve el tòpic: el cas del País Basc és diferent.

Per justificar el tòpic, és convenient tornar a recordar que tot i el suport del Partit Popular al nou Lehendakari socialista, el PP no formarà part del nou Govern, queda clar doncs, que la justificació no és materialista com ho van ser alguns dels exemples anteriors, per no dics tots. Cal recordar també que els darrers Governs del PNB, amb Ibarretxe al capdavant, tot i les discrepàncies més o menys públiques amb l’aparell del partit, va invertir bona part dels seus esforços i dels del seu Govern, en aventures de desafiament a l’Estat, al mateix temps que una part de la societat basca tenia i contínua tenint riscos evidents i certs, pel simple fet de pensar diferent dels que tenen les armes. De fet més d’un miler de vides s’han quedat pel camí, pel simple de fet de treballar, opinar o passar per allà, i això no és atribuïble al Govern Basc, però si que ho és el fet d’errar en les prioritats de la societat basca.

Crec doncs, perfectament justificat el canvi de Govern al País Basc, tot i que la força política més votada n’ha quedat al marge, ara convé dur normalitat, llibertat i normalitat democràtica a la societat basca, i aquesta tasca avui la té encomanada el Partit Socialista. Sense cap mena de dubte que el Partit Popular del País Basc seguirà vigilant els passos del nou Govern, per garantir que no erra en les prioritats.

No acaba rés, encara no ha canviat rés, tot just comença, però de moment ja es nota una alenada d’aire fresc al País Basc.

L’ESQUERRA FRÀGIL

2009-04-29T11:21:00.004+02:00

L’arribada d’ERC al Govern de Catalunya, ha estat plena d’anades i vingudes, des dels primers dies del tripartit 1.0. La primera, com recordaran els lectors, va ser l’anada i vinguda a Perpinyà del aleshores Conseller Primer, però des d’aleshores han estat moltes les vicissituds per les que ha passat el partit republicà, i per les que continua passant.

A voltes, he de reconèixer una certa sorpresa per la importància que els mitjans de comunicació li donen a aquestes anades i vingudes, ara entrades i pot ser més sortides, que no alimenten rés més que el protagonisme individual que cerquen alguns dels seus càrrecs o ex càrrecs. Durant el primer tripartit es van atribuir aquelles incerteses, que contínuament plantejaven els dirigents republicans a la immaduresa en responsabilitats de Govern. Avui, més de cinc anys després, i d’haver provocat la caiguda d’un Govern, la cosa no es pot anomenar immaduresa, doncs no es tracten de fets circumstancials, si no de fets repetitius.

El problema d’ERC és el discurs de la frustració. Aquest és un discurs fàcil que es pot mantenir a la oposició, i queda molt bé, i fins i tot deu fer guanyar vots, però és un discurs, el del independentisme, que esdevé frustrant, doncs, quan es tenen responsabilitats de Govern, aquells que es van creure el discurs demanen que des del Govern es facin realitat. És aleshores quan sorgeixen els problemes, i els desajustos, per dir-ho en forma suau, entre el discurs i la realitat del Govern, provoquen les situacions que vivim dia sí, dia també: ara ens escindim, ara sortim del Govern, ara entrem, ara et trec a tu per posar-me jo, ara que estic jo, surto per fer-te fora a tu, etc...

La cosa no tindria més importància si es tractessin de circumstàncies que afecten exclusivament el partit, el problema esdevé però, quan aquest partit és al Govern de Catalunya, i les seves inestabilitats internes, es tradueixen en inestabilitats del Govern. No deu ser fàcil governar així, sota l’amenaça contínua, sota la inestabilitat contínua. Entenc però, que el PSC aguanti tot el que faci falta, per evitar perdre el Govern, encara que no ho puc compartir, ara el que ni entenc, ni comparteixo, és l’aspiració del principal partit de l’oposició de formar Govern amb aquest mateix partit, fràgil partit al Govern.

FRAU, A LA OFICINA ANTIFRAU

2009-04-22T10:40:00.004+02:00

Cada vegada tinc més el convenciment, que ja no sensació, de què, al menys, aquest Govern presumptament d’esquerres, és més un Govern que pretén viure de la propaganda que de realitats, o per resumir-ho ras i curt: més paraules, que no fets.

Són molts els àmbits en els que els fets delaten la falsedat de les paraules, tot i això la maquinaria propagandística és potent, i una falsedat repetida fins a la sacietat acaba resultant una veritat, o al menys així ho pretén el Govern.

El cas de la oficina antifrau, ratlla el deliri. Per no parlar ja de la dependència governamental de l’oficina que ha de controlar al mateix Govern, podem parlar de la modificació de la llei que el tripartit va introduir en la Llei de mesures fiscals i financeres, segons la qual, si en cap investigació, hi ha recursos pressupostaris implicats (circumstància que es pot donar fàcilment, si tenim en compte que parlem de fraus), el Conseller d’Economia designarà els investigadors.

Ara ens presenten una nova mesura, en forma d’una nova modificació de la Llei, que contribuirà a millorar la transparència del funcionament de la oficina (segons el llenguatge tripartit), que ha de vigilar els presumptes fraus que es poden donar a la Administració de la Generalitat. Aquesta modificació consisteix en què, si fins ara era necessari un cert consens entre els grups parlamentaris, per nomenar el cap de l’oficina, mitjançant una majoria de 3/5 parts de la cambra, ara serà suficient amb la majoria absoluta. Amb aquesta nova modificació, el Govern s’assegura, que aquells que hagin d’investigar els seus presumptes “trapicheos” siguin bons amics, des del cap, fins al darrer dels investigadors.

Ens diran i ens repetiran que amb aquesta mesura millorarà la transparència de la oficina, quan la realitat, la única realitat és que si alguna petita utilitat li quedava a aquesta oficina, ara se la carreguen definitivament. Tot i això, no tinc cap mena de dubte que es presentaran davant la opinió pública com els més transparents, i el més afanats lluitadors contra el frau a l’Administració. Rés més lluny de la realitat, ja mateix, el frau planeja ja sobre la mateixa oficina antifrau.

NOU ESCENARI POLÍTIC

2009-04-15T11:07:00.001+02:00

Els esdeveniments polítics de les darreres setmanes, marcarà sense cap mena de dubte el calendari polític immediat. La pèrdua de Galícia, per part del Partit Socialista i el nou Govern d’esquenes al PNV, al País Basc, han encès les alarmes, i juntament amb la més que previsible derrota a les europees, Zapatero mou fitxa, i fa el principal responsable de la derrota a Galícia, Ministre de Foment (pot ser la seva intenció és mostrar les bondats de la fins ara Ministra, Magadalena Alvarez). D’altra banda aprofita per jubilar, aquell que ja feia mesos que ho somiava, com és el cas de Pedro Solbes, absolutament incapaç d’insuflar d’un mínim d’optimisme a la malmesa economia espanyola, i duu al Govern al President del PSOE, i President d’Andalusia, Manuel Chaves.

A Zapatero li queden tres anys de legislatura, amb un govern en minoria, i sense socis accessibles: BNG, PNB, CiU i ERC, no semblen estar per la feina de recolçar a un President que té la virtut d’enganyar sovint els seus aliats. Una teoria, amb la que no coincideixo, afirma que la nova estratègia de Zapatero passa per fer el salt al tripartit català, cercant un acord sobre el finançament amb CiU, que provoqui unes eleccions anticipades a Catalunya, i la precipitació d’una sociovergència, la que tenia que haver estat, i no va ser el 2007. Això significaria sacrificar un altre President, Montilla, que darrerament l’està posant en masses compromisos, a canvi però, d’obtenir un valuós recolçament de CiU al Govern de l’Estat, que en definitiva és l’únic que l’interessa a Zapatero. Massa recargolat, però d’altra banda l’alternativa pot ser la convocatòria anticipada d’eleccions generals, i Zapatero avui no sembla estar en condicions de tornar-les a guanyar.

Sigui com sigui, el panorama, no sembla senzill: les europees, potser intrascendents, marquen la temperatura política del país, però al gener s’inicia la Presidencia espanyola de la Unió, aparador que no desaprofitarà el Partit Socialista, i per tant durant el primer semestre de 2010, no hi haurà eleccions de cap mena, encara que potser tampoc no hi hauran pressupostos a l’Estat, a l’espera de trobar els recolçaments necessaris.

En definitiva, ens trobem davant un nou escenari, que ens aporta moltes incògnites sobre el futur polític immediat, però que malauradament no aporta noves esperances als ciutadans de que millori la situació econòmica, que és allò que veritablement esperen dels seus governants.

REPRESSIÓ LINGÜÍSTICA

2009-03-20T09:31:00.003+01:00

Certa sorpresa m’han causat diverses notícies conegudes recentment, relacionades amb accions del Govern de la Generalitat, i dic només certa, perquè em sembla que després de cinc anys de tripartit la capacitat d’assimilar despropòsits per part meva, i crec que per una part que comença a ser important de catalans i catalanes, és preocupant.

És preocupant que es vulguin encetar ara nous debats sobre com obligar a doblar pel·lícules en català, enlloc d’encetar debats sobre com incentivar que es doblin pel·lícules al català, i sobretot sobre com incentivar que els ciutadans vagin a veure cine en català, o fins i tot vagin a veure cinema català.

És preocupant que a les portes de l’inici d’una nova temporada turística amb forces i fortes incerteses al sector sobre la intensitat amb la que s’hi deixarà notar la crisi econòmica, s’anunciï una campanya d’inspeccions lingüístiques i posteriors sancions.

És indignant que, quan a Catalunya són més de 450.000 els aturats, i les perspectives de futur no són gens positives ni per les empreses, ni pels treballadors, el que s’ha fet nomenar per llei vicepresident del Govern se’n vagi a fer les amèriques i obsequiï amb ni més ni menys, que amb 1 milió d’euros d’aquells impostos que paguem, i semblen insuficients, les llengües indígenes.

Vull que a Catalunya, podem usar les nostres llengües amb normalitat, i ho vull pel català en aquells àmbits en els que no s’ha desenvolupat, i també ho vull pel castellà en aquells altres àmbits d’on l’han desterrat; i si hem d’emprar 1 milió d’euros addicionals, fem-ho, però per la via de la sanció i de la imposició, no.

Em dona més la impressió que estem davant accions del Govern que pretenen acaparar el debat per ocultar-ne d’altres: els efectes de la crisi sobre el teixit econòmic en és un, el fracàs del debat del finançament en és l’altre; i es clar, ara queden en evidència aquells que porten cinc anys lloant les bonances d’un Estatut que ens havia de dur unes millors finances, això sí ara tornen a apel·lar a la unitat dels partits catalans, com si aquesta falsa unitat pogués ocultar els fracassos més sonats i evidents del tripartit.

Aquesta sembla ser ara la consigna del Govern de Catalunya: per afrontar la crisi econòmica que tenim al damunt, i política que els ve a sobre; repressió lingüística.

COM LES GASTA ZP?

2009-03-04T11:26:00.005+01:00

Diumenge electoral i previsibles canvis en els governs gallec i basc. Si bé el canvi en el Govern gallec, és segur, gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular davant la alternativa de la reedició d’un nou bipartit entre PSOE i BNG, al país basc encara està per veure com acabarà el Govern, tot i que és també gairebé segur que no es podrà reeditar el tripartit entre PNB, EA i EB degut als pobres resultats assolits per aquestes dues darreres formacions.

Anem a pams: Galícia. Amb una participació superior a la tradicional en unes eleccions gallegues, el PP ha tornar a assolir la majoria absoluta, la única majoria que li permet governar, ja que com va succeir fa quatre anys, la manca d’un escó per la majoria absoluta hagués possibilitat la reedició del nefast govern bipartit: govern de luxes i influències. El gallecs han decidit, i ho han fet a favor de que sigui el Partit Popular, i el nou candidat, Alberto Nuñez Feijoo, el que governi les institucions gallegues.

Al País Basc la aritmètica electoral recomanar apostar per dues possibilitats amb diverses variants. Tot i que el PNB ha guanyat les eleccions, necessitaria el suport, o dels socialistes o dels populars. Descartada la opció dels populars, degut al tarannà desafiador de les institucions de l’Estat duta a terme pel PNB els darrers anys, la opció del PNB es redueix a un hipotètic suport dels socialistes.

D’altra banda els socialistes, i el seu candidat han anunciat la voluntat d’optar a governar en minoria, i això només ho podrien fer o bé amb el suport del PNB o amb el del PP. Sembla difícil que el PNB havent guanyat les eleccions pugin donar suport a un govern socialista, pel que en aquest cas les possibilitats es limiten també al suport dels populars, donant com a realitat, tot i que encara no ho és que EA perd un escó en benefici del PSE. Tot i que no fora així, no sembla que el diputat de Rosa Diez, pogués impedir la formació d’un govern sense nacionalistes.

En conclusió, el nou govern del País Basc dependrà únicament de la voluntat del PSE, però compte per que ja coneixem com les gasta Zapatero, i si ha dit públicament que recolzarà allò que decideixi el candidat, deu voler dir que a ell li interessa que pacti amb els nacionalistes, ja que d’aquesta manera es podria garantir el suport d’aquests al Congrés que prou falta li fa; de fet, ja ho va intentar a Catalunya, promovent la sociovergència. Veurem com acaba.

A 80 O MENYS

2009-02-25T11:07:00.009+01:00

Després de gairebé dos anys de l’aprovació pel Govern de la Generalitat del Pla d’Actuació per a la millora de la Qualitat de l’Aire, tinc dubtes més que seriosos sobre l’eficàcia de les gairebé oblidades 73 mesures. Per què efectivament hi ha 73 mesures per tal de reduir el nivell de determinats contaminants a l’aire, tot i que la més notòria i polèmica de les mesures ha estat la limitació de velocitat a determinades vies, i darrerament la implantació de la velocitat variable.

I és que, ara, la reducció dels nivells de contaminació no es poden atribuir a una única de les mesures, com fa el Govern, si no al conjunt, però la realitat és que hi ha diferents problemes que no han estat adequadament abordats.

Són les 73 mesures eficaces? M’atreveixo a afirmar que globalment, no.

Si considerem que entre elles hi ha el tractament de carreteres i autopistes no pavimentades, o la construcció d’una nova central de cicle combinat al Port de Barcelona, o es considera reducció de la contaminació el tancament d’una empresa, o la progressiva i normal substitució de vehicles vells per altres de nous; doncs resulta ser un Pla com a mínim poc seriós.

Podríem repassar, només circulant a 80 o menys per l’autovia de Castelldefells la quantitat d’obres (moltes d’elles públiques) i/o empreses que apilonen materials pulverulents sense cap mena de precaució, contrariant allò que especifiquen unes quantes de les 73 mesures.

Altre qüestió a considerar és el sistema de mesura dels contaminants a través de la Xarxa de Vigilància de la Generalitat, que ofereix dades en uns punts concrets, pocs, per poder avaluar quins són els motius de la reducció o increment de la contaminació en uns o altres punts.

Finalment, la meteorologia, el Departament de Medi Ambient ha tingut en consideració la meteorologia? Molt em temo que no. Fixin-se en les gràfiques d’evolució de la contaminació per partícules de menys de 10 micres (PM10) i veuran una estranya correlació entre la sequera i l’increment de la contaminació, i que els anys plujosos, com ho va ser sortosament el 2008, aquesta retrocedeix de forma important.

Tinc més la sensació de que estem davant una mesura publicitària per marcar perfil propi i que de passada produeix una bona recaptació en sancions, que no davant d’un Pla seriós i rigorós. En seguirem parlant.

100 SOLUCIONS

2009-02-11T10:25:00.001+01:00

Ahir el President del Govern, en compareixença parlamentaria, va demostrar el que ja havia anunciat amb reiteració, i és que el Govern, no té la més mínima idea de com intentar abordar la greu crisi que afecta el conjunt d’Espanya, de forma molt més intensa que a d’altres països europeus. En la mateixa línia del que el President de la Generalitat havia dit la setmana passada durant la sessió de control parlamentari. Ambdós semblen contagiats pel somnolent discurs del Ministre d’Economia i Hisenda.

Davant d’aquesta situació, i a risc de ser acusat de propagandista i poc objectiu, trobo molt encertada la campanya realitzada pel Partit Popular de Catalunya sobre la actual situació econòmica i les mesures que es podrien dur a terme des del Govern de Catalunya, per tal d’intentar minimitzar els efectes de la crisi. En un moment en què el desànim, els mals auguris, i una certa resignació estenen un gris tel sobre la ciutadania, és important que la classe política doni un pas ferm i aposti per les solucions, davant la resignació.

Qui es vulgui quedar amb l’anècdota de l’error en el nom del President dels EUA, que s’hi quedi, l’important és la resta i la resta visualitza dues coses: amb independència del fons polític del nou President que no està responen a les expectatives, la forma ha estat brillant i ha generat il·lusió en la societat nord americana, la il·lusió que a Catalunya brilla per la seva absència; s’ha donat i s’ha visualitzat un exemple d’oposició en positiu, i és que la oposició està per dir allò que els Governs fan malament, però també està per dir quina és la forma alternativa de fer les coses i moltes vegades això no es visualitza adequadament.

Sé que més d’un dirà o pensarà que el Partit Popular, no estem en condicions de donar cap mena de lliçó i ho entendré però no ho compartiré, per això espero i desitjo que es depurin totes les responsabilitats que hi puguin haver en aquells que hagin pogut fer mal ús de les seves responsabilitats polítiques, com també espero que aquells que hagin llançat acusacions indegudes rectifiquin amb la mateixa fermesa. Això però, no pot treure que el gruix del Partit Popular, estiguem preocupats pels problemes que avui, de forma molt intensa afecten els ciutadans, i per això celebro el llançament d’aquesta campanya, que no només espero que pugui ser útil, si no també imitada

SPANAIR: OPERACIÓ IDENTITARIA?

2009-02-04T09:58:00.011+01:00

L’adquisició de Spanair, per un grup d’accionistes catalans, és sense cap mena de dubtes una bona notícia i una operació interessant per molts motius, de totes maneres veig en la opinió publica catalana un excés d’eufòria i optimisme que allunyen la operació de la realitat en la que s’emmarca:

. En primer lloc, cal dir que és una bona notícia per als usuaris catalans, espanyols i europeus, ja que la salvació d’una de les tres aerolínies convencionals més importants d’Espanya, permetrà mantenir un mercat competitiu del que sempre se’n beneficien els usuaris.

. La situació econòmica de la empresa ha estat delicada en els darrers anys, detall que no podem oblidar, ja que tot i que el deute actual hagi estat assumit per SAS, o es capgira la tendència a les pèrdues o el deute tornarà a aparèixer. Per tant la trajectòria de l’empresa ha de començar per l’apuntalament, seguir per la consolidació i continuar pel creixement.

. Caldrà analitzar amb detall, quina ha estat la participació pública en la operació, sobretot si ha estat directe o indirecte, ja que difícilment, en el marc europeu hi cap la participació pública en un operació empresarial en un mercat plenament competitiu.

. Que ningú no oblidi que es tracta d’una operació empresarial, i no una operació identitaria. L’objectiu legítim de la operació i de la inversió és guanyar diners, a partir d’aquest objectiu es prendran decisions. Han estat molts els opinadors que ja han afirmat una eclosió de l’Aeroport del Prat amb vols intercontinentals a dojo, doncs bé és probable que si Spanair s’ubica al Prat, com a nova central d’operacions de la companyia i del grup Star Alliance, beneficiï l’aeroport català, tant de bo que sigui així, però no oblidem que si no hi ha demanda de vols, tampoc no hi haurà oferta.

En aquest marc em semblen ridícules les veus d’aquells que encara pensen que es tracta una operació identitaria, i els molesta tot allò que sona a Espanya, i que demanen un canvi de nom de la companyia. Tampoc no defensaré que mantinguin el nom, per què sóc dels convençuts de que es tracta d’una operació empresarial, i en aquest marc els seus accionistes són lliures de prendre les decisions que considerin necessàries: almenys així hauria de ser.

GAUDI, BREAD & BUTTER, RÉS

2009-01-28T11:35:00.004+01:00

RÉS no és el nom d’una nova passarel·la de moda internacional que s’instal·larà a Barcelona i omplirà hotels, restaurants, i altres comerços, no, RÉS, és el que quedarà a Barcelona i a Catalunya, per tant, després del pas d’ERC per la Conselleria responsable de la moda.

Reconec que si el Partit Popular, volem guanyar eleccions, hem de pensar i expressar idees de futur més que no parlar del passat, però és que és del tot inevitable, no per enyorança, si no més aviat com a il·lustració del que passa, si el que fa o diu una cosa, és del Partit Popular, o és de qualsevol altre partit políticament més correcte (és evident que no veig ERC com a un partit políticament correcte, si no més aviat immadur, però per a molts catalans ho és).

Doncs apa, recordo que l’any 2002, sota un Govern del Partit Popular, el aleshores Secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Juan Costa, se li va ocórrer proposar que les passarel·les Cibeles de Madrid, i Gaudí de Barcelona sumessin esforços, sobretot econòmics per tal de crear una única passarel·la que compartís Madrid i Barcelona, però capaç de competir al més alt nivell internacional. Què se li va ocórrer? Que Madrid i Barcelona compartissin, alguna cosa?

Evidentment (o potser no tant evidentment), tothom va maleir la idea del Secretari d’Estat, al·legant que es volia desmuntar la passarel·la Gaudí per que no competís amb Madrid, i altres qualificatius que ara no reproduiré. Imagino que aquella reacció va ser fruit de l’enuig d’alguns que esperaven poder atribuir “el mèrit” de carregar-se la passarel·la a altres més catalanistes que no a un Secretari d’Estat del PP.

Això és el que ha acabat passant: desaparició de Gaudí, per ser econòmicament inviable, aparició de Bread and Butter, amb fons exclusivament privats i posterior desaparició per decisió també privada. Ens queda una passarel·la, la 080, meritòria i important per als nous dissenyadors, però que no situa Barcelona com a capital internacional de la moda amb els dissenyadors més de renom internacional.

RES és el que ens queda a Barcelona, després del pas d’aquest Govern provincià de poca monta. Una pena d’anys i recursos perduts.

OBAMA: L’ESPERANÇA BLANCA?

2009-01-21T09:38:00.003+01:00

No recordo la pressa de possessió del cap President dels EUA que hagi estat precedida de tant bombo mediàtic com l’actual. Obama arriba a la Casablanca com un President que trenca motllos, no només pel color de la pell, la qual cosa per sí sola ja trenca motllos, si no que arriba com un contrapunt important a la darrera etapa Bush, marcada des del començament, pels brutals atemptats del 11-S.

Una enquesta donada a conèixer fa pocs dies afirmava que els líders polítics més populars del mon, eren per aquest ordre: Obama, Sarkozy i Hillary Clinton. Obama i Hillary Clinton, President i Secretària d’Estat nordamericans, però tenen una peculiaritat respecte de Sarkozy, i és que encara no havien governat, és més no havien governat en cap àmbit de l’administració. Això em duu a pensar que molt probablement són més les expectatives dipositades en el nou President nordamericà, que no realitats. Obama s’haurà d’enfrontar a aquesta popularitat, segurament molt gratificadora, però que anhela canvis, però no de qualsevol manera, si no canvis a l’estil particular de cada un.

De moment, la borsa ha reaccionat al discurs d’investidura, amb fortes baixades davant la decepció que als inversors els ha causat, on probablement esperaven, com la majoria de la societat nordamericana, noves mesures per sortir de la crisi que no ha anunciat. No és més que el començament, el panorama que se li presenta a Obama és extraordinàriament complicat: els conflictes d’Irak, Israel i Afganistan, les relacions o no amb Cuba, i amb sudamerica, on els populistes com Chavez o Lula da Silva (evidentment no al mateix nivell) s’hi estan fent forts, la política de seguretat als EUA, o la situació econòmica, són només algunes de les qüestions a les que haurà de fer front, amb un greuge afegit: són molts (nordamericans o no) els que pensen que té una vareta màgica per resoldre els problemes al seu gust.

Tant de bo compleixi les expectatives, però molt em temo que molts dels mateixos que avui l’aclamaven (sobretot de fora dels EUA) d’aquí a poc el detestin, per què potser pensaven que actuaria més en defensa dels seus interessos que no dels interessos dels ciutadans dels Estats Units.

GOOGLE I EL TÉ

2009-01-15T10:02:00.005+01:00

Aquests dies s’ha donat a conèixer un estudi de la Universitat de Harvard, quines conclusions són demolidores: dues consultes a Google, generen emissions de CO2 a l’atmosfera, equivalents a les emissions de bullir aigua en una tetera. En total, al cap del dia, després de 200 milions de cerques a Google, equivalents a l’ebullició de l’aigua de 100 milions de teteres, acaben generant l’emissió d’una tona de CO2 a l’atmosfera.

Un cop sentit això la sensació de culpabilitat que com assidu i addicte al Google a un li queda, és la de genocida ambiental, sensació potser semblant a la d’intentar circular per l’autovia de Castelldefels a 100 Qm. per hora, sota el risc orwelià que l’ull, en forma de càmera del Gran Hermano Saura, t’enxampi i et faci pagar la gosadia d’haver transgredit una de les noves normes fonamentals d’aquest nou imperialisme neoCOM (es a dir, neoCOMunista), i que consisteix en circular a la velocitat que li dona la gana al Conseller. Ja està, la propera mesura del Govern de la Generalitat per lluitar contra el canvi climàtic, serà prohibir l’ús del Google, però ...

Un cop superat el primer xoc, i recuperada la tranquil·litat perduda arran de la notícia, decideixo, un cop més, transgredir el medi ambient, posar en risc l’acceleració del canvi climàtic global i fer una nova cerca al Google. Penso que, segons el resultat, potser serà la última, però no. He tingut sort, i el resultat d’aquesta amenaçadora cerca m’ha deixat tranqui, descansat i desacomplexat davant el canvi climàtic: diàriament al món es consumeixen 1.500 milions de tasses de té, la qual cosa aplicada al raonament inicial de l’estudi, implica la generació de 15 tones de CO2 a l’atmosfera, 15 vegades més que les generades en fer cerques al Google.

Ja estic, doncs, més tranquil: podem continuar fent servir Google i bevent cafè, que no afectem tant el medi ambient, com els que beuen té: el problema és el té.

EL TRANSATLÀNTIC S’ENFONSA AL MEDITERRANI

2008-12-29T10:43:00.005+01:00

El megaconseller de la economia catalana, Josep Huguet, acabarà per enfonsar el transatlàntic, com ell mateix ho va definir, al que Montilla va posar al seu comandament, en el tripartit 2.0, però no ho farà a l’Atlàntic, si no al mateix i proper Mediterrani.

En els darrers mesos s’està posant en evidència la nefasta política industrial que està duent a terme el tripartit, s’hi ha posat també la política de recerca, o la política universitària, em sembla que aviat li haurem d’afegir la política comercial. De la política de turisme, no en parlo, és la política dels intangibles.

Té raó el dimitit o cessat Secretari de Turisme i Comerç, quan diu que el pressupost de comerç ha disminuït. No un 43%, si no un 50% és el que s’han reduït els programes de comerç del Govern pel 2009. I això posa en evidència la incapacitat del Conseller del ram, per donar suport a un sector econòmic tant important com el del comerç, en un moment tant crític com l’actual.

Si ja sé que la culpa és de les hipoteques subprime nordamericanes (jo particularment prefereixo denominar-les ninja), però la crisi s’estén ràpidament al consum a Catalunya, i a la cua d’aquesta cadena hi ha el comerç minorista, que a dona feina a més de 300.000 catalans. La campanya de Nadal, segurament permetrà retardar unes setmanes els efectes de la crisi sobre aquest sector, però la amenaça hi és, i si de veritat els pressupostos de la Generalitat fossin adequats per fer front a la crisi, hi haurien idees i hi haurien accions per minimitzar-ne els efectes. Per rés d’això sembla ocórrer: no hi ha accions, no hi ha idees, i sense accions ni idees, no hi ha pressupost.

No s’hi val a dir, que la culpa és d’Espanya, o de Zapatero, i del nou sistema de finançament que no arriba; la culpa és d’aquells que tenint-ne la responsabilitat, i els diners (37 mil milions d’euros no és poca cosa), no fan les accions, per que no tenen idees, o no en tenen ni idea. Aquest és el cas: el comandant està enfonsant el transatlàntic, aquí, al costat del moll del mediterrani. La causa que ens voldran fer creure és que ha topat amb una pedra, que han posat des de Madrid.

DE BITXOS RAROS

2008-12-11T09:54:00.000+01:00

Trobo encertada la campanya que ha llançat el PP de Catalunya, reivindicant la normalitat, dintre la pluralitat de Catalunya. No es tracta de voler passar desapercebuts, si no que els plantejaments que fa el PP, sovint compartits silenciosament per molts catalans, han de ser vistos i tractats des de la normalitat i la pluralitat de la nostra societat. Complexes? No, als cordons sanitaris o les grolleres (i exitoses) campanyes d’en Zaragoza, em remeto.

Trobar desencertat, fora de lloc i presumptament delictives “les primàries” (Bono dixit) exaltacions del Diputat Tardà no pot ser de bitxo raro. Denunciar que Zapatero i el PSC ens van prendre el pel amb l’Estatut, no pot ser de bitxo raro. Denunciar els excessos nacionalistes de CiU i ERC, no pot ser de bitxo raro. Defensar la Constitució espanyola, o que les banderes espanyoles onegin als balcons dels ajuntaments catalans en defensa de la legalitat, no pot ser de bitxo raro.

És de bitxo raro, denunciar que la televisió pública catalana en una sèrie que emet en “prime time” permeti que aparegui una diana amb el PP a l’interior? És de bitxo raro denunciar que el Govern de Catalunya gasta diners en escoles a França, mentre a Catalunya, massa nens estudien en barracons ?

És de bitxo raro discrepar i opinar diferent del que opina l’oasi català ? Reivindico, reivindiquem el dret a pensar com creiem oportú, sense necessitat de ser bitxos raros. En un país lliure, hauria de ser de justícia.

POLEMIC BARCELÓ

2008-11-19T10:16:00.006+01:00

Polèmica va ser i és encara, la obra fins ara més coneguda de Barceló a la Catedral de Palma de Mallorca que va costar el mòdic preu de 4 milions d’euros. El miracle del pans i dels peixos, títol de la obra, sembla una premonició del que havia d’arribar, i efectivament ara, la darrera obra ha costat el mòdic preu de 20 milions d’euros.

No m’agrada ser purità en art, és més, fins i tot m’agrada la transgressió artística, no entenc d’art, però l’art que no entenc l’interpreto com em ve de gust, i potser per això és art, perquè permet a qui en gaudeix interpretar-lo.

Ara bé, el que no és interpretable, és que, amb crisi o sense, hagin sortit 8 milions d’euros de fons públics per pagar l’obra de la sala del Palau de Nacions, de les Nacions Unides, tant em fa, si es diu de l’Aliança de les Civilitzacions o com es vulgui dir, em sembla immoral. Potser encara hi ha dubtes, però per si es confirmen, vull afegir que a més em sembla fastigós que mig miler d’euros hagin pogut sortit d’ajuts al desenvolupament. Com s’explica això?. Com expliquem a aquells països subdesenvolupats que sovint busquen un paraigües sota les Nacions Unides, els hi hem fet un sostre de 20 milions d’euros?

Tant me fa que Barceló tingui amistat o no amb el Ministre Moratinos, o amb qui sigui. És ben lliure de gaudir de les amistats que vulgui. Tant me fa que Barceló es guanyi la vida com pugi. La obra de Barceló pot ser discutida, i és discutible, però el que no és discutible és que això ho haguem de pagar amb fons públics: i no s’hi valen explicacions, només s’hi valen responsabilitats. Exigim que algú les assumeixi.

El més calent a l'aigüera

2008-10-22T11:31:00.006+02:00

Ahir es va oficialitzar l’acord sobre la recerca i la innovació a Catalunya. És una fita, sense cap mena de dubte, important, que mereix el reconeixement, encara que em pesi, del seu màxim exponent, que és el Conseller de Tantes Coses (aquell altrament conegut com el Lenin de Manresa).

Darrera el pacte, hi ha un bon treball, però no ens fem il·lusions, doncs el més calent encara és a l’aigüera. Era i és necessari un ampli acord sobre l’esdevenir de la recerca i la innovació a Catalunya. El sector industrial, en els darrers anys ha perdut massa pes, com per què les autoritats polítiques en quedem impassibles: el 2000, el sector industrial representava més del 25% del PIB català, avui representa menys del 20%, i estem parlant d’uns anys d’expansió.

El Partit Popular de Catalunya, fa massa anys, que venim subratllant la importància de potenciar la recerca i facilitar la innovació a les indústries catalanes, de fet les darreres grans inversions estatals en infraestructures de recerca a Catalunya, va ser impulsades pel darrer Govern del Partit Popular, el superordinador Mare Nostrum, i el sincrotró en construcció a Cerdanyola. Avui, sota una crisi galopant, que amenaça el futur de massa famílies, hi ha qui s’ha adonat de la necessitat d’una política estable i de llarg termini, que faciliti la innovació i la competitivitat de les empreses i indústries catalanes.

Hi ha però, dos peròs, i valgui la redundància: primer, no s’hi val a plantejar uns objectius ambiciosos, per després donar les culpes als altres de que no s’hagin pogut acomplir, es a dir, Conseller, el primer que cal és que el Govern de la Generalitat compleixi amb els seus compromisos econòmics, sense excuses de finançament ni d’inversions (les regles del joc, són conegudes i ara no s’hi val a dir, que no han canviat com a algú els agradaria); segon, la clau del pla de recerca i innovació és la priorització de les línies de recerca, i aquí, el Govern, se n’ha reservat la competència, mentre que aquesta és la clau de volta del pacte, ja que, dependrà de l’encert en aquesta priorització (o focalització, com li agrada al Conseller), per tal que triomfi o fracassi el definitiu intent de modernitzar la indústria catalana.

En conseqüència de sociovergència, rés de rés. Responsabilitat de futur, tota, però precaució també. En aquest àmbit, el Govern s’ha guanyat un marge de confiança, però més val que no el malmeti: hi ha massa en joc.

PILOTES FORA

2008-10-01T10:16:00.008+02:00

Si algú s’havia generat il·lusions al respecte del discurs d’ahir del President de la Generalitat, hores d’ara ja les deu haver perdut. Cap novetat, respecte de possibles novetats en forma de mesures per pal·liar la crisi o clarificar el tant recurrent debat del finançament.

Es a dir, s’han complert totes les expectatives, almenys les que jo mateix m’havia generat, i que eren que el President no tenia rés que aportar. El missatge que va donar, va ser autocomplaent i absolutament mancat d’autocrítica, però el més preocupant va ser que davant els problemes dels ciutadans i del propi Govern es va dedicar a llençar pilotes fora.

Aquest any sí, amb la que està caient, no li quedava més remei que reconèixer que estem travessant una crisi, però aquesta és deguda a factors internacionals i ja s’arreglarà. La solució que podem aportar des de Catalunya és que els catalans treballem més, que fem un esforç, vaja com quan la sequera que després de que fóssim els ciutadans els que féssim l’esforç de l’estalvi ens volien passar la factura, en forma d’increments del preu de l’aigua.

El posicionament del President a l’entorn del debat del finançament, també era esperat, però es va limitar a dir-nos que el problema és del Govern de l’Estat, i sí el que els proposen, els agrada, ho acceptaran i punt, hi hagi o no, suposades unitats catalanes.

Total que si algú esperava alguna novetat, aquesta va ser que els problemes que tenim els catalans, ja ens els arreglaran els altres, que amb el Govern no va la cosa. Això só a les ambaixades de França, Regne Unit i Alemanya, se n’afegiran de noves als Estats Units, a Mèxic i a l’Argentina; de moment de Benidorm, no en va parlar.

PER UN CANVI DE MODEL

2008-09-24T11:00:00.002+02:00

En plena situació de crisi econòmica, la classe política catalana (almenys una part), està immersa en ple debat sobre el mal dit “finançament de Catalunya”. Bé, ni això, està en ple debat sobre si pacten una posició unitària (de la part) sobre el mal dit “finançament de Catalunya”.

És una cançó que em sona, és la cançó de l’enfadós. Però que no havien pactat ja el mal dit “finançament de Catalunya” a l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que va ser objecte d’un serial semblant al que ens representen avui? Ah, no. Que no havien pactat el mal dit “finançament de Catalunya” entre Mas i Zapatero a la Moncloa? Tampoc? Aleshores van pactar alguna cosa (útil vull dir)?

Convé aclarir, per què a voltes sembla que als polítics (alguns) els agrada jugar amb la confusió, que el que està en discussió no és el “finançament de Catalunya”, si no que el que està en discussió (o ho estarà, quan es posin d’acord, sobre què discutir) és el model de finançament de la Generalitat de Catalunya, cosa molt diferent al finançament de Catalunya, ja que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que formem Catalunya, ens financem amb el nostre treball. Per tant, la millora del finançament de la Generalitat, no vol dir que millorà el finançament dels ciutadans ni de les empreses, i per tant tampoc no resoldrà la crisi.

En tot cas, el que sí hauria de millorar, haurien de ser els serveis públics que els catalans rebem de la Generalitat de Catalunya. I ho dic en condicional, per què dels nostres governants de la Generalitat, dependrà que els recursos addicionals que rebin, millorin els nostres serveis i equipaments. Només un exemple sobre com s’empren els recursos: a Catalunya, aquest setembre 20.000 alumnes catalans i catalanes de Catalunya, han començat llurs cursos en barracots (ara també dits, noves solucions constructives), mentre a Soler (prop de Perpinyà, a la França Sud), estrenen IES de 3 milions d’euros i altres 6 milions de subvencions, a costa dels impostos dels pares i mares d’aquests 20.000 alumnes que no tenen la sort de viure a la França Sud.

Animo els lectors, que comencem (alguns continuem) a pensar en canviar de model. De finançament, sí. Però ens seria més profitós també canviar de model de governants.

ESTÀ DE MODA EL CHÈ ?

2008-09-17T10:03:00.005+02:00

Efectivament el Che està de moda, fa anys que està de moda, sobre tot en els països comunistes (no cal dir a Cuba), i en els no comunistes pels que senten una trista melancolia per les revolucions totalitàries.

Però si el Che torna a la actualitat als països occidentals, i a ser subjecte d’articles i opinions, no és fruit ni de l’article de la Pilar Rahola, que dit sigui de pas, comparteixo i aplaudeixo sense els tics i les interpretacions bonistes d’altres articulistes, ni és fruit de la actualitat cinematogràfica que ens brinda Benicio del Toro. Més aviat considero, que és fruit de la actualitat real. La trista actualitat real que es viu a països com Cuba, Venezuela o Bolívia.

La situació política a Cuba, no és nova, més enllà de la cessió del poder entre els germans i de l’anunci de tímides obertures que no arriben mai, la revolució de la pobresa continua plenament vigent. I s’escampa. S’escampa per Venezuela, i per Bolívia. No en va, Hugo Chàvez és l’hereu del populisme dictatorial de Castro, així li va encomanar el mateix dictador en la seva visita a la illa, un cop va sortir de la presó del seu país per protagonitzar un intent de cop d’Estat.

I aquí no s’hi valen els bonismes melancòlics que no fan més que atrinxerar dictadors, d’esquerres, però dictadors, en els seus obcecats intents de fer prevaldre pobres igualtats, per davant de les llibertats. No s’hi valen termes mitjos, no s’hi valen falsos mites, no s’hi valen pseudoicones de revolucions de misèries.

L’ESTELADA CUBANA

2008-09-10T11:39:00.005+02:00

Sincerament, entenc la Diada de l’11 de setembre, com un dia en el que especialment crec important posar de manifest la nostra catalanitat. Es a dir, una jornada en la que els catalans, volem afirmar les nostres particularitats, que no peculiaritats.

Dels catalans, a la resta d’espanyols ens diferencien coses, però també ens uneixen altres coses; i ens podem passar el dia recordem aquelles coses que ens diferencien, però crec imprescindible també recordar altres coses que ens uneixen. Aquesta és la diferència entre els que creuen que la Diada ha de servir per recordar un presumpte passat gloriós, i els que creiem que ens espera un futur millor, tornant a fer que torni a ser: el motor i l’enveja d’Espanya.

La polèmica d’aquesta Diada, la intenten marcar altre vegada els independentistes, que com sempre s’han de fer notar. Ara és el centenari de l’invent de l’estelada, que és un reflex eficaç i evident, sobretot per aquells que diuen proclamar la catalanitat, sense negar la espanyolitat, de la seva visceral antiespanyolitat. Doncs no, l’estelada és el màxim reflex del antiespanyolisme dels nacionalistes catalans: més que un símbol d’afirmació catalana, com ens volen fer creure alguns, és un símbol d’antiespanyolisme. Catalunya i Espanya, no són termes antagònics, ni ara ni en la història, ni ho poden ser en el futur.

Efectivament, l’origen de l’estelada el trobem en el símbol antiespanyol que apareix a la Guerra de la Independència de Cuba, i és “adoptada” pels independentistes catalans, com a símbol del seu antiespanyolisme.

Doncs s’equivoquen, perquè mentre alguns pretenguin dur la festivitat de la Diada, a les seves particulars reivindicacions històriques (fins i tot histèriques), estem perdent la oportunitat d’apropar Catalunya, i la catalanitat, amb diferències i igualtats, a tots el catalans, i sobretot a la resta d’Espanya.

Obama, el candidat de TV3

2008-09-04T09:37:00.001+02:00

D’entrada cal reconèixer que el candidat demòcrata a la Casa Blanca, Barak Obama, suposa com a mínim, un efecte de renovació important entre els, fins ara, avorrits candidats a la Presidència dels Estats Units. En qualsevol cas, crec desmesurada la repercussió que a Europa, o almenys a Espanya, té qualsevol nimietat que afecti el candidat Obama. De fet, crec que més que el candidat Obama, el que té repercussió als mitjans és el candidat que, presumptament, podria acabar substituint l’actual President Bush, o això és el que alguns desitjarien. De fet la precampanya demòcrata ha tingut, molta més repercussió a Espanya i Europa, que no la republicana: la mateixa candidata a candidata, Hillary Clinton, ha tingut molta més quota mediàtica, que cap candidat republicà.

Però els que han de votar el seu President no som ni els europeus, ni els espanyols, ni els catalans. I dic, lo dels catalans, perquè com a mínim em resulta estrany que la Televisió de Catalunya, aquella que ens ha de donar una visió catalana del que passa al món obri telenotícies amb el candidat Obama, cosa que per cert, no fa amb el candidat McCain.

A dia d’avui les enquestes auguren un empat tècnic entre Obama i McCain, cosa que rés té a veure amb la imatge que determinats mitjans donen les eleccions nord-americanes, a les que sembla que només hi ha un candidat, que deu ser el seu, i que no necessariament té que ser el que agradi als votants.

És cert, que després d’unes setmanes en què la principal notícia que afecta els catalans, són els moviments dels partits catalans i del Govern de l’Estat, entorn el futur finançament de la Generalitat, escriure sobre les futures eleccions nord-americanes pot semblar irrellevant, però si a Televisió de Catalunya li sembla més important, no seré jo qui els porti la contraria, que per això cobren cinc cents milions (no de dòlars, d’euros) dels catalans. Això sí, discrepo de les seves preferències, i els exigeixo neutralitat.

Un congrés difícil

2008-07-10T09:49:00.002+02:00

A ningú se’ns escapa que el XIIé. Congrés del Partit Popular de Catalunya, celebrat aquest cap setmana, ha estat un dels més difícils de la nostra formació política. Primer tres candidatures, dos homes de partit de tota la vida, i una recent militant trencadora (a vegades massa i tot). Al final, tant el Daniel Sirera, que en el darrer any s’havia format amb fermesa com a nou líder, i l’Alberto Fernandez, que sempre ha estat líder, han deixat pas a una tercera via, l’Alícia Sanchez Camacho, que, en condicions normals hauria suscitat segurament la unanimitat dels militants. La situació però, no era ni senzilla, ni normal i el resultat del Congrés n’ha estat la evidència.

Alícia Sanchez Camacho ha guanyat el Congrés, i mereix el reconeixement no només de tots els compromissaris, si no també el respecte de tots els afiliats. També és evident que Montserrat Nebrera, tot i havent perdut, ha tret un resultat notable. Ara però, no podem aturar-nos en discussions bizantines sobre quin paper li toca jugar a uns i altres: és imprescindible que a l’executiva hi hagi la veu de Montserrat Nebrera (com a Diputada al Parlament, en forma part), és un actiu del partit, però més imprescindible és que centrem la nostra atenció en la situació política: els nostres votants i la resta de catalans esperen de la nostra força política respostes als problemes que patim, començant per la delicada situació econòmica que travessem.

Ara tenim una nova oportunitat, sota la Presidència d’Alícia Sanchez Camacho, amb Daniel Sirera a la direcció del grup parlamentari, i Alberto Fernandez al capdavant del grup a l’Ajuntament de Barcelona, i amb tots i cada un dels més de 30.000 afiliats del Partit Popular de Catalunya, hem de situar el nostre projecte polític als màxims nivells de representativitat, i per què no, de Govern.

Un nou PP, camí de la Moncloa

2008-06-26T11:28:00.002+02:00

Molt s’ha escrit i parlat, tant bé com malament, durant les darreres setmanes al respecte del PP, i del seu Congrés de València, i molt se’n continuarà parlant, sobretot per què del Congrés se’n desprèn un objectiu clar: guanyar les properes eleccions generals, això sí, no a qualsevol preu. Aquest objectiu és assolible, i Mariano Rajoy ho sap, i també sap com fer-ho. Segurament en el fons del debat del precongrés hi ha hagut el debat d’idees, que ha quedat ofuscat pels debats i les qüestions personals. Evidentment, Jose Maria Aznar té raó quan diu que el PP hem de ser el partit que som i no el que, aquells que no ens voten voldrien que fóssim. Tenen raó aquells que diuen que els valors i els principis defensats pel PP no s’han de qüestionar en funció dels resultats electorals.

Però també és ben cert que l’objectiu de qualsevol força política és arribar al Govern, i al Govern, no s’hi pot arribar si una part de l’electorat, té una percepció de por i de rebuig d’aquell partit que pot arribar al Govern. El PSOE, i per delegació, el PSC, juguen sovint i bé, aquesta carta, podem recordar des de la campanya del dòberman, fins a la darrera, inspirada per Quentin Tarantino, ambdues exitoses, una el 1993, l’altre el 2008.

La reacció davant aquesta realitat no pot ser altra que intentar evitar tot allò que pot generar una percepció de por: evitar contradiccions; evitar suspicàcies, generalment infundades; evitar els catastrofismes, sobretot aquells que no són percebuts per la societat. I això no és incompatible amb la defensa dels valors i principis que inspiren el Partit Popular. No volem un partit que agradi els adversaris, volem un partit que agradi els ciutadans, i que no generi el rebuig que ens ha dut a perdre les darreres eleccions. En definitiva, volem un partit que guanyi eleccions, i en això estem.

Diccionari de la llengua "pseudoprogre"

2008-06-12T10:52:00.003+02:00

Estem vivint aquests dies una vaga (o no sé ben bé quina nova paraula s’han inventat per definir-ho, crec que “tancament patronal”) força diferent de qualsevol altra que es pugui produir. Si hi ha vaga dels treballadors de l’aeroport, afecta els viatgers; si hi ha vaga dels conductors d’autobusos, afecta els respectius viatgers; si hi ha vaga de mestres, afecta els alumnes i els pares; però si hi ha vaga de transportistes ens afecta absolutament a tots, doncs no arriben les mercaderies de primera necessitat als seus llocs de venda: ni gasolina, ni llet, ni carn, ni peix, per no parlar d’altres productes més accessoris.

El problema de l’alça dels preus dels combustibles no és ni nou, ni recent: els governs però (principalment el de l’Estat, però també el de la Generalitat, que s’ha inhibit del problema) no han reaccionat a temps, i ara la solució al conflicte és més complicada. I ho és per què ara a les reivindicacions, algunes de difícil solució respecte del preu del combustible per la escassa capacitat operativa del Govern, s’hi afegeixen altres més pròpies de reivindicacions laborals alienes al petroli.

El problema també es troba la coacció que pateixen aquells que volen treballar i els ho impedeixen, ja sigui pel tall de carreteres que afecten tothom, transportistes o no, o per la incívica actuació d’aquells que malmeten camions i mercaderies: i aquesta no és una responsabilitat del Govern de l’Estat, és una qüestió d’ordre públic, i per tant a Catalunya és responsabilitat del Govern de la Generalitat, el qual “no sabe, no contesta”.

Algú creu que un Govern que encara no s’ha assabentat de la crisi (desacceleració, segons el nou diccionari de la llengua “pseudoprogre”) que estem travessant és capaç d’adoptar mesures preventives, per evitar arribar a aquestes situacions? Segur que sí, però jo no m’hi compto entre ells.

Aigua per un tubo

2008-05-29T11:58:00.002+02:00

Interpretis el títol com es vulgui, però la realitat és que vull evidenciar la paradoxa que suposa que avui a les portades de la majoria de mitjans de comunicació apareguin les inundacions de l’Ebre, mentre que a l’altre extrem de Catalunya, el Ter estigui gairebé eixut, per pocs dies sortosament, gràcies a les pluges, i segurament a les pregàries agnòstiques de l’encara Conseller a la Mare de Déu de Montserrat.

El nivell dels pantans del sistema Ter-Llobregat, estan propers al 45%, un 20% per sota del que estaven fa un any, quan es va decretar la sequera i l’únic que es planteja el Govern és la derogació del Decret que permet dur aigua de l’Ebre a l’àrea de Barcelona, això sí, només en cas necessari.

Però la realitat és ben diferent, continuen arribant vaixells sota la pluja amb aigua, imatge que ha donat la volta al món, l’aigua més cara que ens podem imaginar, i amb la menor aportació de totes les mesures adoptades pel Govern. A més, el fet que arribin els vaixells, va suposar la modificació del decret de sequera català, per evitar l’aixecament de les restriccions, que s’havia de produir en arribar el nivell dels embassaments al 25%. Doncs bé, la mesura que cal adoptar ja, és la suspensió del transport d’aigua en vaixells, i aixecar les restriccions que perjudiquen i molt diversos sectors econòmics, com ara la horticultura o la jardineria.

Doncs no, no crec córrer massa riscos en aventurar que la prioritat del Govern acabarà sent “tallar el tubo” que evitarà que ens arribi l’aigua, i d’aquesta manera tornar a actuar amb l’aigua amb el seu particular interès partidista, perdent de vista les necessitats actuals, però també futures dels catalans, tant els del nord, com els del sud.

Ja feia bé l’exalcalde de Tarragona d’encomanar-se a Santa Tecla per què no plogués.

Enganyats però feliços

2008-05-23T11:27:00.002+02:00

Dilluns, en una tertúlia d’un emergent programa radiofònic català, el conductor del mateix posava un exemple rellevant: “Aznar ens va dir que no al CAT a les xapes, i tots emprenyats; Zapatero ens va dir que sí, i no ha complert, però estem feliços”.

Ara estem davant un nou episodi, i no em refereixo al de l’aigua, que és el penúltim. Ara em refereixo al debat sobre el finançament de la Generalitat, perquè el debat és sobre el finançament de la Generalitat, que és molt diferent que debatre sobre el finançament de Catalunya.

Doncs bé, després que el Partit Popular ens haguem afartat d’intentar explicar que, el del finançament, no pot ser un debat entre els Governs de Catalunya i Espanya, si no que havia de ser un debat entre totes les autonomies i el Govern d’Espanya, per què del que es tracta és de redistribuir els recursos de la forma més eficient entre tots, i que el Govern de Zapatero i el Partit Socialista (qualsevol dels dos) s’entestés en mantenir la negociació bilateral a l’Estatut, ara és el Partit Socialista (el que mana de veritat, el PSOE), el que diu que no hi pot haver negociació bilateral, i que aquesta ha de ser entre totes les autonomies: una altra vegada enganyats, però feliços.

Veure alguns polítics (i opinadors remunerats) com expressen satisfacció per que un membre del Tribunal Constitucional ha mort, i així l’Estatut tindrà més probabilitats de sortir indemne de la sentència; veure tot l’espectacle que s’ha format entorn a l’ús de l’aigua de l’Ebre i la negació del transvasament que s’acaba realitzant; i tants altres exemples com ara l’apagada de Barcelona, el fracàs de les rodalies, o les eternes promeses sobre l’aeroport; ens porten a la mateixa conclusió: l’oasi català deu ser el reflex del lloc on s’és feliç, per què s’hi viu enganyat.

L'incomprensible desarmament unilateral

2008-05-15T11:27:00.001+02:00

A ningú se li escapa que una de les “armes” més poderoses de què disposa un Govern, són els mitjans de comunicació públics. Ens agradarà o no que així sigui, però és així. A mi particularment, no només no m’agrada, si no que penso que amb la evolució de les noves tecnologies de la comunicació, ben aviat deixaran de tenir sentit els mitjans de comunicació de titularitat pública; de fet, a algú se li acut que en el món occidental un Govern sigui titular d’un periòdic?

Té mèrit que des del Govern, s’intenti, al menys en aparença, impulsar la independència dels mitjans de comunicacions audiovisuals, de fet, algú em va comentar al respecte: coneixes cap Govern que es desarmi unilateralment? Doncs bé, això és el que s’ha pretès, i repeteixo, s’ha pretès, i en aparença, per què la realitat, a més de toçuda és diferent.

Toçuda, per què en el marc tecnològic en què ens movem, en el que es multipliquen els canals audiovisuals (i aquest mitjà n’és un exemple) i es multiplica la oferta ser líder d’audiències costa més diners dels que els ciutadans estem disposats a pagar. Diferent, per què en el fons, i en els darrers mesos ha quedat prou evidenciat: ha canviat tot, per què no canviï rés. Però la realitat és que el control dels mitjans públics, continua del costat del Govern, bé potser no de tot el Govern, si no només de part del mateix.

De rés serveix que es critiqui la “crostra”, de rés serveix demanar tallar caps, de rés serveix que es demani airejar la “crostra”, si a l’hora de la veritat, el desarmament és unilateral. Incomprensible.

Crisi de congrés?

2008-04-24T11:22:00.001+02:00

En política, hi ha dos tipus de Congressos, els dels partits de Govern, i els dels partits de la oposició. La distinció és necessària, per què sovint els Congressos dels partits de Govern solen ser de tràmit, ja que no té massa sentit que tenint la responsabilitat de governar, es qüestionin com han de fer-ho. Tot i això, hi ha partits que tot i estar al Govern es qüestionen permanentment que hi fan, i que hi tenen que fer: és estrany, però legítim.

En el cas dels partits que estan a la oposició, els Congressos han de tenir un altre sentit molt diferent: solen sortir de processos electorals, dels quals òbviament, no n’han sortit guanyadors, i per tant els Congressos serveixen per perfilar, modular o canviar estratègies i visions polítiques, per tal d’intentar afrontar nous processos electorals amb majors garanties d’èxit. És la democràcia interna dels partits, sovint qüestionada, la que ha de permetre que abans i durant els processos congressuals es debatin idees, propostes i models, que per diferents no ha de significar oposats, fins i tot, poden acabar sent, no només compatibles, si no complementaris.

És cert, que ara tothom cercarà les diferències insalvables entre els diferents candidats, els recolzaments que tenen uns i altres; uns mitjans intentaran influir a favor dels seus favorits, altres intentaran aprofundir en les diferències. Es traslladarà una imatge de divisió; i és innegable, sempre quedarà una diferència que no s’haurà pogut salvar, però també és innegable: l’èxit o el fracàs del procés es mesurarà després i amb resultats; aquest és l’objectiu que ens uneix a tots.

A pròpòsit de Jaume I

2008-04-03T12:05:00.004+02:00

Farà uns quatre anys, el nou Govern socialista d’Espanya, va derogar els transvasaments del Pla Hidrològic, (aquella grolleria d’un Govern del PP, que pretenia, entre d’altres aportar solucions als problemes d’aigua de l’entorn de Barcelona).

El Govern de Catalunya, van exigir que els diners que s’havien de destinar a aquella infraestructura fos gestionada des de Catalunya, que des d’aquí ja resoldríem el problema de l’aigua, i així es destinaren 649 milions d’euros. Quatre anys més tard ni tenim infraestructures, ni tenim aigua.

Ara, el mateix Govern de Catalunya, li diu al Govern d’Espanya que és irresponsable, que és deslleial, i que és frívol (segurament se m’escapa algun altra adjectiu), i que s’espavili a cercar solucions al problema de l’aigua. I tot això, per què la Ministra de Medi Ambient, ha tingut la gosadia de dir, que no creu oportú el transvasament del Segre.

Aquest mateix cap de setmana el President de la Generalitat, s’ha fet sentir i ha declarat solemnement: “l’aigua és de tots”. I que té a veure tot això amb Jaume I? Doncs que les declaracions del President les ha fet durant la commemoració a Poblet, dels 800 anys del naixement del Rei Jaume I el Conqueridor, rei de la Corona d’Aragó.

Segurament el President no ho sabia, però la norma més antiga que es coneix sobre l’aigua, és el Codi d’Aigües, promulgat precisament pel Rei Jaume I, al segle XIII. Saben quin era el principi inspirador d’aquell Codi d’Aigües? Doncs que l’aigua és un bé comú que no pot ser propietat privada de ningú.

Renoi, si se n’hagués recordat uns anys abans, ara potser no tindríem tants problemes.

Els satèl·lits del PSC

2008-03-28T09:59:00.001+01:00

Les conseqüències dels resultats de les eleccions generals del passat 9 de març, porten cua i donaran encara molt que parlar, però segurament no tant dels que hem perdut aquestes eleccions, el Partit Popular, ja que perdre amb un suport electoral de 10 milions de ciutadans, dona forces per tirar el projecte endavant, i segur que plegats ho farem, i segur que amb molt menys soroll del que ho estan fent, aquells que, tot i estar al Govern de la Generalitat, han ensopegat i de valent.

Em refereixo a ERC, que l’endemà mateix de les eleccions provocava una crisi de Govern, la enèsima des de que estan al Govern, i continua. Ara és l’anunci de Carod de no repetir com a líder del partit, però disposat a continuar de candidat. Que s’ho facin com vulguin o com puguin, però mentrestant qui pateix les conseqüències del discurs de la frustració és Catalunya i els catalans. Al marge dels discursos autocomplaents a que ens comença a tenir acostumats el tripartit, la inestabilitat d’una força política, converteix en inestable un Govern i tota la seva acció, i això ja fa més de quatre anys que dura. Quatre anys d’oportunitats perdudes en crisis partidistes i debats identitaris irrellevants, uns provocats pel propi PSC, altres pels seus satèl·lits.

La situació s’agreuja amb la ampla victòria del PSC a Catalunya, que ara deu veure compromès el Govern de la Generalitat, pels mateixos satèl·lits que els mantenen al Govern, tot i l’ample suport electoral obtingut. La situació política és complexa, i en aquest sentit l’altre satèl·lit hi col·labora amb transvasaments que no són transvasaments i amb una bona dosi de memòria històrica, que deu ser per oblidar el present.

Catalunya i els catalans necessitem perspectives de futur, necessitem objectius que complir, necessitem ambició i necessitem autoestima, ens sobren víctimes i victimismes. Va sent hora, de que assumim les nostres pròpies responsabilitats, sobretot aquells que tenen o han tingut responsabilitats de govern. Tant de bo, la situació serveixi de reflexió i de inflexió davant els reptes de futur.

La guerra de l'aigua

2008-03-19T10:00:00.006+01:00

És temps de noves pseudocultures, i és que és sota l’argument de la nova cultura de ... (emplenis amb el que es consideri convenient: aigua, energia, etc... ) s’hi amaga el que s’havia anomenat la cultura del no: no a tot. La diferència està en que aquells que impulsaven la cultura del no, per evitar que els governs poguessin governar, avui són al govern i reben la mateixa medecina que van voler prescriure. Evidentment ara, adopta nomenclatures més erudites, com la nova cultura de ..., l’efecte NIMBY (No In My Back Yard –no al meu pati del darrera- ), que fins i tot és objecte de cursos de postgrau, per tal que els governants aprenguin a driblar les oposicions populars “autènticament espontànies”.

Aquesta és la situació que avui vivim amb l’aigua, i el problema de sequera que patim a Catalunya. A tota no, a una part de Catalunya. Bé, per ser més justos a tres parts de Catalunya: a la Catalunya del Ter, que en solidaritat amb la regió metropolitana l’hem deixat sec; a la Catalunya beneficiada dels transvasaments del Llobregat, que pateix les mateixes penúries, que la Catalunya del Llobregat i que és l’altra part de la Catalunya seca, a pesar de la Catalunya del Ter.

El Govern, que és aquell ens a qui li correspon prendre decisions (i aquest sol ser un exercici que té costos) està lligat de peus i mans, pels seus propis plantejaments: s’han prohibit parlar de transvasaments, i ara es topen amb la crua realitat, i és que sense cap mena de transvasament condemnen una part de Catalunya a la sequera, mentre “solidàriament” altres comunitats plantegen projectes tipus Las Vegas, al més inhòspit dels deserts ibèrics (als Monegros, per qui no hagi volgut entendre). Tot un exercici de solidaritat territorial: evidentment la culpa de tot és del PP, per plantejar solucions al problema de l’aigua.

Ara en diran “punts d’intervenció”, “barcos botijo” o qualsevol altre cosa, quan el que volen dir, sense poder-ho dir, és transvasaments. La realitat és que sembla lògic, que aquells que solen fer bandera de la solidaritat, la practiquin, ni que sigui d’amagatotis, però almenys que no diguin que la culpa és dels demés, per intentar abordar els problemes amb el seu nom.

Conseller, el suahili no és oficial

2008-03-10T11:07:00.002+01:00

La rellevància mediàtica que ha tingut el fet que Mariano Rajoy, en el cara a cara amb Zapatero, l’interpel·lés directament sobre l’aplicació que es fa a Catalunya de la Llei de Política Lingüística, posant un exemple d’un empresari vilanoví ha estat important, i ha posat de relleu, que a Catalunya tenim un problema. Segur que en tenim més, però aquest probablement és simptomàtic d’allò que es cou a Catalunya, d’allò que s’ha vingut a anomenar l’oasi català.

No és cap novetat, el PP ja fa temps que ho venim denunciant que a Catalunya, es sancionen establiments comercials per tenir rètols en castellà, llengua també oficial a Catalunya. Ja sé que em diran que tergiverso les coses, i segurament és veritat, però no ha faig menys que aquells que diuen que les sancions són pels qui no retolen en català, o aquells qui diuen, Conseller Tresserres inclòs, que a Catalunya es parlen 2000 llengües i totes han de tenir els mateixos drets. Bé això darrer ja no és tergiversar, és mentir: amb tots els respectes per la llengua suahili: ha de tenir els mateixos drets el suahili, que el castellà? Recordo que el castellà segons la Constitució Espanyola, l’Estatut i la mateixa Llei de Política Lingüística, es llengua oficial de Catalunya. Respecte del suahili no he trobat rés a l’ordenament jurídic, però tampoc he trobat cap rètol en aquesta llengua.

El problema no és la tergiversació de la llei, si no que s’utilitza la llei de forma sibil·lina per imposar una llengua per damunt l’altre. També em diran que aquesta llei és de la època CiU, i és cert, però no es comença a utilitzar per a sancionar establiments amb rètols en castellà, fins que arriba el tripartit al Govern.

Altres diran: les lleis es fan per complir-les, i aleshores els hem de dir que és cert, però per tota la llei, i no només la part que interessa per a determinades finalitats: per què no es dona compliment a un altre article de la mateixa llei, que diu que “el català i el castellà, com a llengües oficials, poden ésser emprades indistintament pels ciutadans i ciutadanes en totes les activitats públiques i privades sense discriminació” (art. 3.2), o al que diu “els infants tenen dret a rebre el seu primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà” (art. 21.2).

El problema està, en què alguns pretenen, no impulsar l’ús del català, cosa que considero necessària i imprescindible i rebrà sempre el meu suport, si no impedir l’ús del castellà, la qual cosa mereixerà sempre el meu rebuig

Arguments pornogràfics

2008-02-25T10:15:00.003+01:00

Fa unes setmanes, en aquest mateix mitjà publicava un article titulat “En campanya amb paper couché”, posant en evidència que el Partit Socialista dedica la seva campanya al “glamour” més que no a explicar els arguments pels quals els ciutadans els hauríem de votar. El que no m’esperava, encara que ja no em sorprèn rés, es que acabaríem veient la candidata socialista al paper couché de veritat. Ingenu, si ja van començar la legislatura al paper couché, amb tot luxe de pells.

La prudència, que a vegades és mala consellera, em va recomanar no fer cap mena de referència al que era evident i al que tothom comenta, i és que la candidata socialista, farda d’embaràs, tot i que és pràcticament impossible que se li noti, l’ús i abús de roba premamà, i l’ús i l’abús de posicions premamà amb una clara finalitat electoral, és pornogràfic. És un insult a la pròpia condició femenina.

Resulta patètic, encara que es possible que a algú li agradi, la explicació que dona quan li va dir a ZP que estava embarassada. Crec difícil que una persona pugui arribar a caure tant baix, per intentar aconseguir un grapat de vots. És un altre insult a la intel·ligència dels ciutadans. És això, el que queda del partit “socialista” i “obrero”?

Que els hi sembla aquesta campanya “glamourosa”, a les famílies que els costa pagar la hipoteca? Que els sembla als joves que avui mateix començaran a cobrar 200 euros per accedir a un habitatge? Que els sembla, als treballadors que han perdut, o estant a punt de perdre els seus llocs de treball? Que els sembla a aquelles famílies, que no es poden plantejar tenir fills?

“Doctora” Chacón: façana, pura façana, el partit socialista, pretén enlluernar amb una façana sense contingut, sense propostes, sense idees, sense arguments. Nosaltres, a la nostra, a presentar propostes per almenys intentar resoldre els problemes dels ciutadans.

Antes partía que doblá

2008-02-15T12:10:00.004+01:00

Doncs no era fruit d’un escalfament conjuntural la supèrbia de la Ministra més contestada i reprovada de la democràcia espanyola, és així. Ahir, en va donar una nova mostra, en el seu meravellós “viatge de probes” de Tarragona a Barcelona en l’AVE més tortuós de la història.

Arribada triomfal a Sants, “tururú” a la premsa, que acaba amb xiulada espontània, a la que s’hi afegeixen usuaris, i finalment el gran anunci: vindrem als mítings en AVE, i per això, entrarà en funcionament el dia abans de què oficialment comenci la campanya electoral.

Que l’AVE arribi a Barcelona, és una bona notícia després de 16 anys d’espera, per què el PSOE, va decidir primer connectar Espanya amb Europa, via Madrid – Sevilla, va haver d’arribar un Govern “anticatalà” del Partit Popular, que decidís que potser era millor portar l’AVE a Catalunya, i de Catalunya a França.

Els despropòsits de l’arribada de l’AVE a Barcelona, no s’han acabat, tant de bo el fet que no s’hagin complert els necessaris períodes de probes, no signifiqui cap disminució de la seguretat, tant de bo es pugui afirmar que s’han acabat els problemes de rodalies, però les obres no estan acabades, encara que la Ministra arribi amb l’AVE. Tant de bo es resolguin tots els desperfectes dels edificis dels veïns de l’Hospitalet, i no em refereixo al “palmeros” de ZP, si no als veïns del Gornal, que de veritat han patit més que fins i tot el usuaris de rodalies, l’arribada de l’AVE a Barcelona.

Però molt ens temem que la història de l’AVE no s’ha acabat, continuarà amb l’aventura incerta de la travessa per Barcelona. Aventura innecessària i que tant els representants dels ciutadans de Barcelona, com els representants dels ciutadans de Catalunya, hem dit que no era necessària.

Barcelona a patir, la Ministra però, antes partia que dobla. I per cert, ara que hi ha eleccions, quants dels partits que hi concorren estan disposats a donar suport a un nou Govern amb la Ministra Alvarez?

Pitjor que no saber, és no voler saber

2008-02-08T09:46:00.000+01:00

Ja fa uns quants mesos, masses, que els principals indicadors econòmics espanyols, encara que també catalans, no presenten evolucions com per tirar coets. Les advertències sobre la desacceleració econòmica arriben d’arreu, i el que acostumen a fer els governs sensats, és adoptar mesures. Les mesures poden ser encertades o no; el risc de governar, és que cal prendre decisions, i a vegades poden ser equivocades.

En qualsevol cas, el risc es torna certesa, si les decisions no s’adopten.

Aquesta mateixa setmana, s’acumulen dades que corroboren que alguna cosa es mou en l’àmbit econòmic: creixement de la inflació el mes de rebaixes; creixement de l’atur; creixement de la desconfiança en la situació econòmica; o la caiguda dels mercats borsaris, són la prova de la evidència. Diuen que és possible que es tracti d’una crisi de confiança, més que de confiança, potser fruit de la incertitud: de la incertitud del mercat nord americà, però també de la incertitud sobre com s’abordarà la crisi a la Unió Europea de la moneda única.

El darrer baròmetre del CIS, indica que el 80% de la població considera que la situació econòmica és entre molt dolenta i regular. El problema està en que el Govern sencer es deu trobar entre el 20% restant. Una cosa és no saber, i una altre molt diferent i pitjor, és no voler saber: i aquest és el cas del President ZP.

En campanya amb paper couché

2008-02-06T10:27:00.000+01:00

Qui ho havia de dir, després d’una legislatura convulsa i polèmica, el PSC s’ha decidit a fer una campanya de “glamour”. Primer, ha estat un perfum, quines propietats per cert, rebel·len llur estat d’ànim (herbes per afavorir els bons sentiments, per aplacar la irritació i la ansietat, per combatre la fatiga emocional, el nerviosisme i la depressió, entre d’altres propietats), ara ens obsequien amb un souvenir d’aquells que recorden, no sé si amb enyorança, la època de les dictadures comunistes de l’est d’Europa, les matriosques.

La veritat, és que si haguessin dedicat la meitat de la imaginació que hi posen a les campanyes electorals, alhora de governar potser les coses anirien millor a Espanya, però també a Catalunya. Així en lloc d’obsequiar-nos amb productes i imatges més pròpies del paper couché, i de histories roses, casament i embaràs inclosos, podrien oferir arguments més sòlids, per exemple, per facilitar l’accés a l’habitatge, o per explicar per què no es fa el quart cinturó, o per què en lloc de fer infraestructures, el que volen és eliminar-ne, reduint carrils a les autovies, o per què no han instat la il·legalització d’ANV i del PCTV en quatre anys i ho fan ara a correcuita.

El glamour podrà agradar o no, però el que és segur és que no serveix per què el país progressi, ni per resoldre els problemes dels ciutadans, i molt menys és una recepta adequada per resoldre la crisi econòmica, ara el que cal, són les idees clares, ni que sigui amb paper reciclat.

La fragància delatadora

2008-01-29T10:38:00.000+01:00

Quan s’apropen unes eleccions, el manual de capçalera d’estratègia política indica que cal cridar l’atenció d’una manera o altra, per tal de reclamar l’atenció dels ciutadans cap a una determinada formació política, és el que s’acostuma a anomenar “entrar en campanya”. No descriuré aquí quines ha estat o estant sent aquestes eines en aquesta o altres campanyes electorals, el lector s’hi pot entretenir intentant-ho esbrinar, però sí que em vull aturar analitzant la més recent d’aquestes accions: la del PSC.

Agradarà més o menys, però ha complert la seva funció: la presentació de la fragància del PSC, ha centrat l’atenció de propis i estranys, i ha merescut portades, bromes, i comentaris de cafè. Ha estat una acció que uns diran encertada, altres que banalitza la política, però ha centrat l’atenció. Cal afegir que aquestes actuacions per “entrar en campanya” solen tenir per subjecte algun argument polític, cosa que sembla no succeir en aquest cas. Bé, dic sembla, per què la lectura política, la trobem en la composició de la fragància presentada i les virtuts de cada un dels seus components.

Els socialistes no han tingut cap recança en publicitar les virtuts de cada un dels components de la seva nova fragància, i la veritat és que resulten reveladores: aromes de gran ajuda en casos de tensió nerviosa, insomni i depressió (rosa de Damasc), afavoreix les relacions humanes i els bons sentiments (palissandre), aplaca els estat d’ànims negatius com la irritació i la ansietat (Ylang Ylang), contribueix a la claredat d’idees (Guaiac), combat la fatiga intel•lectual (nou moscada), afavoreix la consciència sobre un mateix i sobre la relació amb el món (sàndal), útil en problemes nerviosos i emocionals, ansietat i depressió (gerani olorós), combat la fatiga mental (romaní), ajuda a despertat la consciència (te blanc), ajuda a prendre decisions i a planejar el futur (bergamota), eficaç en casos de pèrdua d’atenció i memòria (alfàbrega), i així fins a un total de disset components, de virtuts similars a les ja descrites.

Vaja, vaja, resulta que la fragància no és més que un reflex de l’estat anímic del PSC, i pretén ser un remei eficaç davant tot un grapat de problemes, que se’ls deu haver manifestar davant les properes eleccions generals. Que no pateixin, que si el Govern els provoca tots aquests maldecaps, nosaltres els podem donar un cop de mà, ajudant-los a deixar el Govern, com a mínim es sentiran més alleugerats: ells, però també la resta de ciutadans.

Política de destral

2008-01-18T10:21:00.000+01:00

La meva capacitat de sorpresa no té límits: quan encara no feia ni 24 hores que s’havia fet pública la incorporació de l’expresident d’Endesa a la candidatura del Partit Popular per Madrid, des de Catalunya, tot l’aparell mediàtic i polític (amb honroses excepcions), aquell que conforma el virtual oasi català, ha carregat, i de valent contra Manuel Pizarro i el Partit Popular.

Crec no errar en el convenciment, que de fet, tant s’hi fa, que el candidat es digui Pizarro, o “perico de los palotes”, pel simple fet d’acceptar ser candidat pel Partit Popular, ja és culpable de tots el mals de Catalunya, i és la constatació de que el Partit Popular vol governar contra Catalunya i el catalans: a aquest nivell arriba el sofert victimisme nacionalista, ja sigui convergent o socialista, que deu trobar-se tant absent de valors propis que requereix dels aliens per autoafirmar-se per contraposició. Sí que n’és de pobre la bossa dels arguments, que cal recórrer a la desqualificació constant i permanent.

De fet, la meva sorpresa, és que aquestes reaccions encara em sorprenguin, després d’anys en els que la política de la destral ha estat practicada, contínua i contundentment contra el Partit Popular, no sé de que em sorprenc. Reconec que crec en la llibertat de pensament, i en la llibertat d’opció política, i no dic que altres no hi creguin, simplement que no la respecten, i això ja comença a fer pudor, pot ser per això, algú ha cregut necessari crear un ambientador polític.

Pot ser en el fons, aquestes reaccions evidencien el convenciment de qui les formula, de que el Partit Popular guanyarem les properes eleccions, i és que alguns, estan convençuts que contra el Partit Popular viuran millor.

Mistaken News

2008-01-16T09:51:00.000+01:00

Vagi per endavant que no tinc estudis de periodisme, i que aquesta és una professió que respecto moltíssim, però m’ha sorprès i molt, com, molts mitjans de comunicació, recullen la presentació del vídeo “Sí, digui’m”, que ahir va presentar el President del PPC, Daniel Sirera: els titulars, resen que el PPC torna a obrir el debat sobre la llengua. És possible que aquesta sigui la lectura d’aquells que no volen entendre el que realment denúncia el vídeo, i que bàsicament és, que a les escoles públiques i concertades de Catalunya, és més fàcil estudiar en anglès que no, en castellà: res a dir, sobre l’ensenyament de l’anglès, és bo i necessari que així sigui, però no pot ser normal que per estudiar en castellà, llengua oficial de Catalunya, s’hagi de ser ric. Ric sí, per què només es pot estudiar en aquesta llengua oficial de Catalunya, a les escoles privades, com per exemple, a la que el President de la Generalitat du els seus fills. Doncs bé, només volem que aquest privilegi del que gaudeix el President Montilla, pugui ser compartit, amb llibertat d’opció, per tots els ciutadans de Catalunya, digueu-me progre, però és així com ho penso.

Sí obrir el debat de la llengua, s’interpreta en el sentit que el PPC, creiem que no s’estan fent bé les coses en aquest sentit, rés a dir, però sí s’interpreta com el trencament del silenci, entorn a un debat sensible que molesta a algunes forces polítiques, malament, perquè en primer lloc, mai hi hagut silenci per part del PPC, i la sensibilitat no és un estat d’ànim del que uns gaudeixen i altres no, si no que és comú a tots els ciutadans de Catalunya, també a aquells que, lliurement, volen la opció d’educar el seus fills en qualsevol de les dues llengües oficials de Catalunya, com ara el President de la Generalitat.

Si a València es censura, que es fa a Catalunya?

2007-12-20T11:57:00.000+01:00

Airades han estat les reaccions del Govern de la Generalitat catalana, pel tancament de les emissions de TV3 a la Comunitat Valenciana, però em dona més la impressió d’allò de ser capaços de veure la palla a l’ull aliè, abans que la biga al propi.

Hi ha dos visions de l’assumpte, em limitaré a l’estrictament legal, tot i que la visió del sentit comú pot tenir també el seu interès. La televisió digital terrestre s’emet pel domini públic radioelèctric, el qual és limitat, i per tant requereix d’una concessió per a ser usat. Qui atorga aquestes concessions és el Govern de l’Estat, i concretament el Ministeri d’Indústria. A la Generalitat Valenciana, igual que a la de Catalunya, els correspon la inspecció i el control de les condicions d’ús del domini públic radioelèctric, i és en ús d’aquestes competències que la Generalitat Valenciana, tanca la emissió d’un repetidor d’un operador que usa l’espai radioelèctric, sense disposar de la concessió necessària.

Però no cal anar a València per que la Generalitat catalana ho entengui, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el passat 21 de novembre, va instar el Govern de la Generalitat, i la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, a què actuessin contra aquelles televisions locals que a Catalunya, continuen emeten i no disposen de la concessió corresponent. Aleshores com es pot entendre que critiquin el que fan a València, que és el mateix que ells fan a Catalunya? Per què del que passa a València, en diuen censura, i del que fan a Catalunya, en diuen compliment de la legalitat? Per què aquestes dues vares de mesurar?

Em permeto afegir a les qüestions anteriors, per què el Govern de Catalunya té més interès en què es vegi TV3 a València, a les Balears o a la França Sud (més que rés per dur la contrària) que a la mateixa Catalunya? No sé si és crosta o no, però segur que aquells catalans, que viuen a Catalunya, i no poden veure la TV que paguen, ho entenen encara menys que nosaltres.

Ferran, has necessitat quatre anys ?

2007-12-11T11:25:00.000+01:00

M’ha sobtat a aquestes alçades, la reacció airada del PSC, i per què no, la repercussió mediàtica de la mateixa, a propòsit de la crítica cap als mitjans de comunicació PÚBLICS de la Generalitat de Catalunya. Però si m’ha sobtat, no és per què no la comparteixi, que ho faig quasi completament, si no per què en els darrers quatre anys, la situació ha estat exactament la mateixa i rés no ha canviat.

Jo mateix des de les primeres comissions de control, bromejava molt en serio sobre aquell eslògan que deia “la teva”, quan hauria d’haver dit “la seva”, advertint que TVC, no és la televisió nacional de Catalunya, si no que és la televisió nacionalista de Catalunya, o més recentment quan hem afirmat que la televisió de Catalunya, havia de ser, en tots els aspectes, tant plural, com els mateixos ciutadans de Catalunya, que la paguem.

Aquesta realitat, no és més que la conseqüència de pensar que “crear un imaginari col•lectiu”, és una entelèquia, en lloc d’un objectiu nacionalista, o que la “visió catalana de les notícies”, és donar una notícia en català, enlloc de donar la visió nacionalista de la notícia.

El mateix dia que els socialistes representaven el paper d’enfadats davant el director general, per cert, del mateix partit, el mateix director general argüia que sí els membres del PPC no érem convidats a programes d’entreteniment com els membres d’altres partits, era per que teníem posicionaments diferents dels altres: tota una mostra de respecte pel pluralisme de la societat.

He dit bé: representar el paper d’enfadats, per què en el fons el debat no és el tracte que rep o no el PSC, si no la disputa per la Presidència del proper Consell de Govern, d’acord amb la nova llei, que vol ERC, peti qui peti, i el PSC no vol cedir, i és que en el fons la nova llei ha volgut canviar-ho tot, per què rés no canviï.

I per què no van al notari ?

2007-11-28T09:32:00.000+01:00

El de la casa gran, aïllada casa gran, va anunciar ahir que no donaria suport a Mariano Rajoy com a President del Govern d’Espanya, si abans de les eleccions no es retira el recurs de constitucionalitat de l’Estatut: està bé, està molt bé que els ciutadans coneguin a qui donarà suport cada ú, abans de les eleccions generals, i en aquest sentit no està malament que Artur Mas, anunciï que donarà suport a ZP. De fet no és la primera vegada que ho anuncia, fa poc temps, Duran ja va anunciar que podrien donar suport a ZP, com a via per a recuperar el Govern de la Generalitat. Ingenuïtat? No, més aviat enyorança del Govern.

Els ciutadans sabran a què atenir-se: CiU, ERC, IC... estan disposats a donar continuïtat a un Govern presidit per ZP, i suposo que també a Ministres, com la que ara en demanen la dimissió, o contra la que demanen manifestar-se. ERC i IC... per una qüestió de supervivència en el poder, CiU en canvi, intenta fer-se un forat per mostrar-se útil, en un escenari que es sap del tot irrellevant.

No n’han tingut prou amb les enganyifes de ZP, simpaties segons algun il·lustre articulista -del PSC es clar-. En volen més, serà per què creuen que amb ZP a la Moncloa, fer oposició a Catalunya els serà més fàcil, per evidenciar les contrarietats del PSC? O per què en el fons creuen que amb (i fins i tot, contra) el PP als catalans ens va millor?.

Quatre dies sense el Madí de cap de campanya, i ja el trobem a faltar: ell era més expeditiu, directament al Notari.

Si en alguna cosa estic d’acord, és amb el dret a decidir, i en aquest sentit d’aquí a poc més de tres mesos els ciutadans, i sobretot els catalans, tenim dret a decidir. Fem-ho bé.

L'ànima nacional

2007-11-21T10:50:00.000+01:00

Definitivament Convergència i Unió té un problema, i és que des que està fora del Govern de la Generalitat, necessita protagonisme, un protagonisme que des de fora del Govern és difícil d'assolir, però que CiU necessita per mostrar-se necessari i útil a si mateix. Primer va ser el 29 de setembre de 2005, el dia de l’acord de l’Estatut al Parlament, després va ser el 21 de gener de 2006, el dia que Mas pacta amb Zapatero un altre Estatut a la Moncloa. No va ser suficient, no va poder formar Govern després de les eleccions, i ara l’invent de la casa del catalanisme.

No crec que l’escenificació que va tenir lloc ahir, anés adreçada a ningú més que als seus, per demostrar el lideratge del seu partit, i si realment anava adreçat a algú més, va errar. I va errar, perquè ha donat més la impressió que estàvem davant d’un intent de Pacte del Tinell 2, un pacte explícitament excloent d’una part de la societat catalana, però també implícitament: el catalanisme propugnat pel Tinell, o per Mas ahir, és un catalanisme de pensament únic, molt diferent de la Catalunya plural i real.

La construcció de Catalunya, com si Catalunya fos quelcom que cal reinventar; l’aposta pel dret a decidir, com si els catalans no decidíssim cada vegada que hi ha eleccions, o el Govern de la Generalitat no tingués cap competència per prendre decisions; o que el catalanisme s’ha d’ocupar de l’ànima de la nació, com si aquest fos el problema dels catalans; no és més que un nou intent per guanyar un suport electoral que ha perdut per l’eix nacionalista, però ni és, ni pot considerar-se una aposta aglutinadora de res més que no sigui el nacionalisme que confon la part amb el tot, que confon CiU amb Catalunya.

Afortunadament, Catalunya és plural, i té moltes ànimes.

Visca el Rei

2007-11-15T10:55:00.000+01:00

No té res a veure aquest article amb la notícia feta pública ahir, en relació amb la Família Real, tot i que estic convençut que aquesta serà l’objecte de les tertúlies de cafè i de les converses de treball d’avui, per no parlar ja d’aquells programes televisius o revistes que tenen per objecte furgar en les interioritats de qualsevol família mínimament mediàtica; no, la voluntat d’aquest article, és comentar l’altra notícia, la del cap de setmana, la del nou to dels mòbils més extravagants, la del ¿por qué no te callas?, que ha ocupat les tertúlies d’almenys dilluns i dimarts.

No explicaré els fets, que són ja prou coneguts pels lectors, ni les reaccions, sinó les impressions, que crec del tot interessants. Tinc la sensació que l'airada reacció del Rei a la cimera Iberoamericana envers aquells obstinats, tant en la crítica cap a les empreses espanyoles, com cap a Jose Mª Aznar en qualitat d'últim President del Govern d’Espanya, ha fet que, molts ciutadans ens hi sentim identificats perquè ens sentim representats i defensats pel Cap d’Estat davant els populistes Chàvez i Ortega, que no han volgut entendre el paper de pont que juga Espanya en les relacions entre Iberoamèrica i Europa. Algú hauria d’aprendre que alimentar tant la bèstia, té el risc que acabi mossegant la mà que li acosta el menjar. Tampoc no crec que Chàvez, estigui en condicions de donar lliçons de democràcia, ni a Espanya, ni al Rei. El gran demòcrata que és Hugo Chàvez, suposo que haurà aprofitat la seva mediàtica amistat amb l’altre gran demòcrata cubà, per alliçonar-lo sobre les bondats de la seva paupèrrima democràcia, o és que potser la seva democràcia té com a model la cubana?

Els que m’han decepcionat més són els socis del president Montilla, aquells que aprofiten qualsevol circumstància per criticar tot el que es mou, que sona a Espanya, a PP o a monarquia.

He de reconèixer que aquests dies m’he sentit més monàrquic que mai: Visca el Rei.

Que dolents que són aquests del PP

2007-10-31T10:24:00.000+01:00

Ahir el Conseller Castells, va presentar els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2008, un pressupost de quasi 35 mil milions d’euros: quantitat gens menyspreable.

Val la pena recordar que el pressupost de la Generalitat l’any 1996, era de 6 mil milions d’euros, gairebé sis vegades menys del que ahir va presentar el Conseller Castells. Val la pena també recordar, que el sistema de finançament autonòmic vigent és el pactat l’any 2001 pel Govern “intransigent i anticatalà” del Partit Popular amb majoria absoluta. Val la pena recordar que el sistema de finançament ja s’havia modificat l’any 1997, també pel Govern del Partit Popular.

Val la pena també recordar, com la modificació d’aquest sistema de finançament, aquest que li ha permès al Conseller Castells, presentar un pressupost de 35 mil milions de euros, va ser un dels eixos centrals del pacte del Tinell, a finals del 2003. Val la pena recordar, que amb un Govern del PSOE, ni el PSC, ni ERC, ni IC... han modificat encara aquell tant dolent sistema de finançament autonòmic.

Bé, ja que avui m’ha donat pel tema dels diners, potser també val la pena recordar que el nivell d’inversions de l’Estat a Catalunya, l’any 2003, va arribar al 18,6%, sense necessitat de cap nou Estatut, amb una altra diferència apreciable, aleshores a Catalunya teníem projectes per tirar endavant, ara amb el PSOE necessiten un Estatut que els obligui, però el que és més lamentable és que el Govern no té projectes per cobrir les inversions reivindicades. Val la pena recordar que per aquelles èpoques, a més de tot això, els trens funcionaven força bé.

Que dolents que són aquests del PP, Tant bé com tracta en ZP els catalans, si fins i tot hi ve a passar unes hores el cap de setmana!!

Con Z de chapuzero

2007-10-24T09:14:00.000+02:00

L’article de la setmana passada es titulava “En tren, a 80 per hora”, doncs bé, prometo que no tenia ni idea (ni ho desitjava) que acabaria passant el que està passant, es a dir, que trams importants de línies importants de ferrocarril s’han hagut de deixar sense servei, i aquest es presta ara en bus, per cert contribuint a incrementar aquella contaminació que el Govern pretén reduir, amb la reducció de la velocitat màxima.

Però avui no es tracta d’això, tampoc es tracta de fer sang d’un drama, però tot té un límit, i la ineptitud demostrada en la gestió de les obres de l’AVE a Barcelona, està sent ilimitada, que més podem arribar a veure? Responsabilitats, algú assumirà responsabilitats. La Ministra de la paciència? El Secretari d’Estat, incapaç de coordinar absolutament rés? Compareixerà Zapatero al Congrés per donar explicacions d’allò inexplicable? Les donarà Montilla? A qui li donaran la culpa del que passa? Al PP? A alguna empresa?

El pitjor no són aquestes preguntes, quines respostes coneixerem aviat, el pitjor, és que a dia d’avui, per més responsabilitats que assumeixi ningú, ningú no compensarà els ciutadans pels perjudicis que estan patint des de ja fa dos anys.

Podem estar d’acord amb què a hores d’ara el més important és garantir la seguretat dels usuaris, però a continuació, el més important ha de ser garantir un servei de transport públic de rodalies i regionals tant eficaç com ho era abans que comencés aquest maldecap. Tant de bo, pugui deixar d’escriure d’aquest problema.

MÉS SEGURETAT

2007-10-16T09:11:00.000+02:00

Quan aquest article vegi la llum, haurà tingut lloc ja, el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la nostra ciutat i a la nostra comarca, i s’haurà esvaït el misteri més ben guardat dels darrers mesos, i que no és més que quants efectius es desplegaran efectivament a la nostra ciutat.

Coneixent les polèmiques que han envoltat els darrers desplegaments, a Barcelona ciutat, o al Vallès Occidental, on després del desplegament, es va produir un replegament, per la senzilla raó que no hi ha efectius suficients, per cobrir les àrees ja desplegades, no seria d’estranyar, que es produís a la nostra comarca quelcom similar, a jutjar pel misteri. Ni preguntes parlamentaries, ni el propi Govern Municipal, han estat capaços de conèixer amb anticipació el nombre d’efectius que, a dia d’avui, ja es deuen estar encarregant de la nostra seguretat.

A aquesta circumstància hi afegim que la plantilla local de la nostra ciutat, ha anat minvat, des de l’any 2001, des dels 117 efectius als 98 actuals, en una proporció clarament inversa a la de la població, i tot plegat, ens porta a preocupar-nos, si la nostra ciutat, disposarà de suficients agents com per garantir la seguretat.

Així ho hem plantejat el Partit Popular a l’Ajuntament, amb la flexibilitat necessària, com per, sense sobredimensionar la plantilla de la Policia Local, aquesta retorni als nivells de l’any 2001, en un termini de dos anys, i amb les necessàries revisions, tot i que la població ha crescut i força des d’aleshores. Ara és el moment, a punt d’encetar el debat dels pressupostos municipals per l’any 2008, qualsevol increment de plantilla, s’ha de preveure ara.

Sabem i coneixem dels esforços dels agents per intentar donar un bon servei a la ciutadania, sabem i coneixem la quantitat d’hores extraordinàries que realitzen (més de 14.000 l’any 2006), però també sabem i coneixem que l’increment de la plantilla és imprescindible, per mantenir els nivells de seguretat de la nostra ciutat.

El Govern Municipal, però, prefereix mirar cap a un altre costat. Tot i que el regidor de seguretat ciutadana (que coincideix amb el d’Hisenda), va anunciar la voluntat d’incrementar la plantilla de policia local, a l’hora de la veritat se’n desdiu, i es posa el barret de regidor d’Hisenda, per intentar justificar, la suficiència de la plantilla, i la confiança en el desplegament dels Mossos.

El Grup Municipal del Partit Popular, continuarem treballant, per tal que la nostra ciutat disposi dels mitjans necessaris per garantir la seguretat a la nostra ciutat, a pesar del regidor de seguretat ciutadana, i a pesar del regidor d’hisenda, i continuarem exigint els efectius necessaris per que això sigui possible.

No podem passar per alt, que si bé aquests dies s’ha produït el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la nostra comarca, als que desitgem sort i èxits, també s’ha posat fi a les responsabilitats que en matèria de seguretat ciutadana, exercien fins ara el Cos de la Policia Nacional (a la nostra ciutat) i la Guàrdia Civil (a la resta de la comarca), als quals volem manifestar públicament el nostre més sincer agraïment pels serveis prestats.

Quin ridícul!!!

2007-10-11T09:03:00.000+02:00

Confesso que sóc més de ciències que no pas de lletres, i que això de Frankfurt, sempre m’ha quedat una mica lluny, però el temps, i sobretot els esdeveniments, mi han allunyat encara més.

Polèmica, llarga polèmica, sobre si els autors que havien d’acudir a la Fira del Llibre, contra el sentit comú, ho havien de ser en català, o havien de ser representatius de la cultura catalana, és a dir, en català i en castellà, com sembla que volia el director de la Fira. Ara, la inauguració de la Fira, i desembarc polític i mediàtic, fonamentalment públic (o sigui pagat amb diners de tots, escrivim en català o en castellà), m’ha donat més la sensació d’allò de l’elefant a la xatarreria que no d’un esdeveniment cultural de ressò mundial.

Al circ muntat, només hi faltaven els aprenents de nacionalistes, amb la seva particular campanya de “difusió cultural” com és “Catalonia is not Spain”, que deu formar part dels actes commemoratius de refundació de casa seva, vaja de CDC.

Enmig de tot aquest fregat, els autors: als que hi són, els desitjo la millor de les sorts, que la necessiten, i als que no hi són també, però amb una dosi d’esperança, per què els catalans, continuarem llegint el que ens doni la gana, en català o en castellà, i els alemanys de Frankfurt potser només llegiran aquells que es tradueixin al seu idioma, i que seran sens dubte els millors, ja siguin els originals en català o en castellà.

Trigaré a anar a Frankfurt, per ara em queda massa lluny. Per una altre vegada, si us plau, ridículs, els justets.

El dilema Catalunya-Espanya: El bomber heroi

2007-10-03T10:20:00.000+02:00

Durant el debat de política general, mantingut al Parlament la setmana passada, em va cridar l’atenció que el President Montilla apel·lés als parlamentaris a superar el dilema Catalunya-Espanya.

Vull dir, que comparteixo plenament aquesta afirmació, però no des d’avui, si no que ja fa temps que crec que l’estat de grunyiment constant en què viu instal·lada una part dels polítics catalans a la recerca de greuges per justificar els propis fracassos, no és bo pel propi progrés de la societat. I això, a alguns, ens diferencia del President Montilla: ell ho expressa ara, després que els darrers anys, ell i el propi PSC, s’han dedicat a atiar el dilema Catalunya-Espanya per interès propi: no és just cremar un bosc per després aparèixer com el bomber heroi.

Reveladora és, però, la rèplica del Sr. Mas, en el sentit que la superació del dilema Catalunya-Espanya, significa la mort política de Catalunya. En primer lloc, posa en evidència la pràctica nacionalista de confondre reiteradament el tot amb la part, és a dir, Catalunya amb CiU. Amb aquest matís important ja es pot, i cal interpretar, que amb la superació del dilema Catalunya-Espanya, qui és mort és el nacionalisme: sense greuges, sense victimismes, sense una Espanya a qui grunyir constantment, el nacionalisme perd el seu discurs. Discurs que els darrers anys ha caracteritzat també els bombers herois del PSC.

El PPC critica ''el retard'' que pateix Catalunya en matèria d’infraestructures

2007-09-21T09:51:00.000+02:00

El diputat del PPC en el Parlament de Catalunya, Santi Rodríguez, ha criticat “el retard” que pateix Catalunya en matèria d’infraestructures. Pel diputat Popular “en aquest últims anys hem retrocedit, perquè s’han paralitzat projectes importats pel desenvolupament econòmic i energètic de Catalunya”.

Pel diputat Popular “els desacords del tripartit ha provocat la paralització de projectes importats pel desenvolupament econòmic de Catalunya”, com els accessos ferroviaris a la nova terminal de mercaderies del Port de Barcelona, el quart cinturó, el Túnel de Bracons, el tercer carril a l’AP-7, la línia ferroviària Barcelona - Puigcerdà, desdoblament de la N-II, la B-40 o la paralització de les instal•lacions d’energia eòlica.

Tanmateix, Santi Rodríguez també ha manifestat que després de la reunió del Ministre Solbes amb el Conseller Castells “coneixem el percentatge d'inversió que tindrem, però no sabem a quins projectes aniran destinats perquè ni per part del Govern ni de la Generalitat hi ha cap nou projecte".

En opinió de Santi Rodríguez “estem començant a assistir a una ‘subhasta’ entre els membres del Govern, a propòsit de quins projectes s’han de finançar, mentre Carod Rovira vol suprimir peatges, Nadal, vol construir noves línies de ferrocarrils”. Pel diputat Popular “aquesta no és forma de prioritzar les infraestructures catalanes”.

Finalment Santi Rodríguez ha lamentat “la paràlisis” que està patint Catalunya en matèria d’infraestructures amb el tripartit català. Per aquest motiu ha instat al Govern a “incrementar substancialment les inversions en infraestructures i definir un calendari d’actuació, per millorar la qualitat de vida dels catalans i per no tenir que patir més les situacions viscudes en els últims mesos”.

TRIPARTIT III: UN PACTE DE CADIRES

2007-09-12T10:07:00.000+02:00

Ens ho temíem, fins i tot, crec que ho sabíem, necessitàvem però que el Govern, el nou Govern, o la tercera edició del tripartit vilanoví, ho posés en evidència. Han estat varis mesos, abans de les eleccions municipals, de promeses, de bones paraules, de bones intencions, d’idees. Que n’ha quedat de tot això després de les eleccions del 27 de maig? Rés més que un pacte, un pacte per mantenir-se en el Govern, amb la comoditat d’una majoria absoluta, un pacte per reubicar, aquells que haguessin pogut quedar despenjats.

Davant l’obscurantisme del pacte tripartit, pel que fa a la acció de govern del nou tripartit, el Partit Popular, varem optar per presentar un total de 59 preguntes el passat 30 de juliol, per conèixer quines eren les intencions en diversos temes de ciutat pendents, o sobre els quals durant la campanya electoral, els diversos partits que formen el Govern Municipal, s’havien posicionat de forma diferent. El resultat, és que tot i haver un pacte, no hi ha un pacte programàtic, no hi ha un pacte per la ciutat, no hi ha un programa de govern, hi ha un pacte pels càrrecs, hi ha un pacte per les cadires.

Efectivament, les nostres preguntes, han estat respostes amb un lacònic, “ja ho definirem en el Pla de Mandat”. S’imaginen l’èxit que pot tenir alguna força política presentant-se a les eleccions dient: votin-nos, i després quant tinguem la cadira ja pensarem què fem? Doncs la situació és molt semblant, només amb una diferència: els càrrecs ja han estat repartits.

Després (alguns només la primera setmana) ens lamentem que un 50% dels ciutadans no ha anat a votar: tant els dona, no creuen ni en la política, ni els polítics: estan decebuts. I els que tenen la responsabilitat del Govern, actuen tot pensant: ja ens va bé, si voleu, d’aquí a quatre anys ja anireu a votar.

La política i els polítics, no poden ser una plaga que haguem de suportar amb resignació; la política i els polítics, són necessaris per dirigir les nostres institucions, però els ciutadans i ciutadanes heu, ens heu d’exigir que complim amb el vostre encàrrec, i amb els nostres compromisos, si no aquells que s’instal·len al poder, només tenen per únic objectiu mantenir-se en el poder, i s’acostumen a oblidar l’encàrrec rebut de la ciutadania, fins i tot, alguns poden pensar que només, fent veure cada quatre anys que a la ciutat es fan coses, ja n’hi prou per tornar-se a instal·lar quatre anys més.

Aquesta ni és, ni pot ser una batalla perduda, defugiu del clàssic, perniciós i interessat: tots els polítics són iguals, per què no és així. Actuem en conseqüència, si uns ho fan malament, o senzillament no ho fan, altres. La participació i la alternança és la base del sistema democràtic: l’únic dels sistemes, que permet als ciutadans dir la seva.

FI D’UN AGOST TORMENTÓS

2007-09-03T09:01:00.000+02:00

El que avui ens deixa ha estat un agost un tant atípic, per molts motius, començant pel propi temps: després d’un hivern extraordinàriament suau, i apropiat per fer del debat de l’escalfament global del planeta i del canvi climàtic, el centre de l’atenció ciutadana, aquest agost, menys calorós que d’altres, ens demostra que pot ser l’escalfament global no hagi estat la causa d’un suau hivern, si no que és un efecte a mig termini, i no per això menys important, però que en definitiva no és poden avaluar els efectes del canvi climàtic, pel fet que un dia, o un hivern, o un agost, faci més o menys calor del que sol ser tradicional.

El temps és però, una anècdota comparat amb el que ens ha deparat aquest mes, en el que dona la impressió que per una conjunció malèfica dels astres, tot ha fallat: la electricitat a Barcelona (i en menor mesura, a Vilanova); el servei de rodalies continua entestat en fer la guitza als usuaris; un aeroport en el que en el millor dels casos es perden les maletes; setanta cinc quilometres de caravana a l’autopista. Evidentment la culpa de tot plegat és del PP, i dels astres que no deuen ser d’esquerres, i dels ciutadans que se’ls acut en ple mes d’agost viatjar ja sigui amb avió o per carretera, o dels que per anar a treballar han d’agafar el servei de rodalies.

El debat sobre les infraestructures catalanes ha centrat el debat polític de l’estiu, i ha posat en evidència, la incapacitat més absoluta per part dels governants catalans de posar fil a l’agulla per resoldre els problemes que tenim a sobre: que si l’Estatut, que les competències, que la independència, que més peatges. Rés de tot això, serveix per aliviar els soferts ciutadans de les penes que pateixen. No està de més recordar que, més de tres anys després del primer tripartit, i després del govern ZP, a Catalunya, no s’ha projectat encara cap nova infraestructura que vingui a reparar la presumpta manca d’inversions dels governs del PP a Catalunya.

També a la nostra ciutat, hem viscut el debat dels okupes: que ara desallotjo, que ara negocio, que ara cau la casa, que ara torno a desallotjar, demostrant una manca absoluta de decisió per complir i per fer complir, no només la legalitat, si no les pròpies decisions del tripartit local. Un altre exemple el tenim en el sopar de l’Assemblea de Joves, que és desautoritzat (ens interessarem pels motius de la desautorització) però després és tolerat: en què quedem?

GRÀCIES JOSEP

2007-07-30T10:45:00.000+02:00

Han passat onze anys des de que et vas incorporar al projecte del Partit Popular per la porta gran, com a Ministre d’Indústria del primer govern Aznar, davant la incredulitat de propis -alguns menys- i estranys, respecte de la teva identificació amb el projecte popular. El temps i els fets, ho han anat demostrant. Per la via, potser més fàcil, a la vista d’un militant de base: Ministre portaveu del Govern, Ministre d’Assumptes Exteriors, Ministre de Ciència i Tecnologia; i també per la difícil: cap de llista per Barcelona a les eleccions generals, President del Partit Popular de Catalunya, i dues vegades candidat a la Presidència de la Generalitat.

Has trepitjat moquetes, però també has trepitjat pedres; has sentit alabances, però també has sentit escridassades, algunes també, masses, a la teva pròpia ciutat; jo mateix he tingut la oportunitat de compartir amb tu, alguna d’aquestes ingrates situacions –fa menys d’un any, a la festa Major de Gràcia, et culpaven, ni més ni menys que d’haver provocat la Guerra Civil, sí, la del 36-. Ningú no podrà dir, i si ho fa menteix, que no t’has deixat la pell en les diferents tasques que has anat realitzant.

Com a cap de llista a les eleccions generals, el Partit Popular de Catalunya varem aconseguir el millor resultat de la nostra història; sé perfectament que no t’agrada atribuir-te aquell resultat a un mèrit personal, com cap altre resultat electoral és mèrit personal de ningú, si no de tots i cada un dels ciutadans que, en cada moment confien en el projecte del Partit Popular de Catalunya. De totes maneres, no està de més recordar que aquell resultat es va donar sota la teva direcció.

Has deixat empremta. Has deixat empremta al Govern, per tots i cada un dels ministeris pels que has passat; has deixat empremta al Parlament de Catalunya; has deixat empremta al Partit Popular, i particularment al Partit Popular de Catalunya. Has deixat empremta a la teva ciutat: la casa del Marquès de Castrofuerte, el Centre Tecnològic, i els primers estudis pel soterrament i desviament de la via del ferrocarril, en són exemples prou fefaents, i que, com bé saps, sovint hem d’anar recordant si no volem que altres s’atribueixin mèrits que no tenen.

No et puc recriminar rés, conec aquelles circumstàncies que t’han dut a prendre la decisió que has pres, i ho entenc. Ara però, cegats per la immediatesa, seria injust no dir, que Espanya, Catalunya i el Partit Popular, perdem un gran polític; que has fet quelcom més del que molts s’esperaven: dedicar una part important de la teva vida personal, familiar i professional al servei públic, al servei d’Espanya i Catalunya, al servei del projecte del Partit Popular per a Espanya, i per a Catalunya, que són projectes perfectament compatibles, com estic convençut que continuarem defensant des del Partit Popular de Catalunya, sota la direcció del nou President, Daniel Sirera.

Ara et sentiràs de tot: els adversaris, et feliciten per la decisió, i t’alaben com mai ho havien fet, després d’onze anys de crítiques, algunes –masses- ferotges, forma part de la seva satisfacció pel que, els pot significar de petita victòria; els propis, segurament de forma injusta, et recriminaran no sé què. Tot plegat, no són més que petites misèries, que no fan justícia al que suposa d’esforç el servei públic, al nivell que sigui.

Des de la humilitat, la senzillesa, potser la ingenuïtat, però segur que des de la honestedat, que sovint m’agrada reivindicar, com a ciutadà, com a vilanoví, i com a militant del Partit Popular de Catalunya, no puc dir-te rés més que gràcies: gràcies Josep.

Govern a les fosques

2007-07-27T09:26:00.000+02:00

Sembla impressionant que després del caos, en què s’ha trobat la ciutat de Barcelona durant aquesta setmana, el Govern de la Generalitat hagi estat tant a l’ombra de la foscor com la majoria de ciutadans afectats. No s’ha estat a la alçada de les circumstàncies, els ciutadans no mereixen que el seu Govern, es limiti a espolsar-se puces de sobre i a escampar culpes a uns i altres, i de passada, doncs si se li pot donar la culpa al PP, també. Mentrestant els ciutadans a les fosques, i l’exèrcit, els mossos i la policia local, intentant posar ordre, enmig del caos.

Les inversions, o millor dit la seva manca, tornen a estar en boca dels polítics, sobretot d’aquells polítics que s’han passat tres anys discutint del sexe dels àngels. No està de més recordar que aquelles grans infraestructures que s’estant fent a Catalunya, són aquelles decidides encara pel darrer Govern del Partit Popular. Ni el PSOE, ni el tripartit a Catalunya, han estat capaços d’impulsar noves infraestructures, per evitar la pèrdua de competitivitat de Catalunya. De fet, no han estat capaços de posar-se d’acord, ni sobre quines infraestructures cal abordar.

No resulta fàcil exigir, en aquest cas, les empreses que facin les inversions necessàries, al mateix temps que se li posen tot tipus de traves, per evitar que les facin. Segur que cal exigir responsabilitats a qui les tingui, però també cal exigir-les a l’Administració: per no haver detectat la fragilitat de la xarxa elèctrica, per no haver-se adonat de l’abast de la situació, per no haver respost amb immediatesa amb tots els mitjans a la seva disposició.

De fet, des de que el tripartit és al Govern de la Generalitat, mai no té cap responsabilitat de rés: ni del Carmel, ni del caos a l’Aeroport de Barcelona, ni del deficient serveis de rodalies, ni de l’apagada de Barcelona. Ja va sent hora, que el govern surti de la foscor en la que es troba, abans la mediocritat no contamini Catalunya.

PA !!!! ????

2007-06-29T09:35:00.000+02:00

Ja ho sabia, feia dies que ho sabia, ahir era dia de notes, notes de tot: selectivitat, escola, etc... El que no m'esperava era arribar a casa i haver-me de sentir la bronca, sí, sí, la bronca que em va arriar la meva dona. El motiu, les notes del Marc. No, no és que les notes fossin dolentes (o sí ?), suposo que tampoc eren massa bones (o sí ?), aquest és el problema: no hi ha qui entengui les notes del nen. Jo, tampoc: PA !!!! ????.

Tot un curs patint, sofrint amb els controls, repassant divisions i multiplicacions, estudiant les comarques de Catalunya, les parts del cos, amenaçant el nen que si no estudia, no hi ha futbol, ni Polònia els dijous..., i al final: PA. Progressa Adequadament, d'acord. Però sap dividir o no ?, sap geografia o no ?. En sap molt, o en sap poc ?. No tinc ni idea: PA. La culpa, meva.

Com que la meva feina és fer lleis, la culpa de que els pares no entenguem les notes dels nens, és dels que fem les lleis: doncs és veritat. Però les lleis, no les fem els que estem a la oposició, les fan els que estan al Govern i sovint, molt sovint, massa sovint, els que estan al Govern, no permeten que els que estem a la oposició, fem lleis. De fet, per això, uns són Govern, i altres oposició. De fet, per això del PA, quan el PP érem al Govern, varem canviar aquesta llei: per què els pares, entenguéssim les notes dels nostres fills; entre moltes altres coses, es clar.

La conclusió, la llei, mereix un NM. Sí, sí, un NM. Necessita Millorar, i molt. Però per això haurem de tornar al Govern: continuarem treballant per fer-ho possible.

Per cert, parlant de notes: a la selectivitat han de posar els números tradicionals, els de tota la vida, per que si no, no compliria la seva funció, la de seleccionar. Ara bé, no es pot afirmar que si la nota mitjana de llengua catalana és inferior a la de llengua castellana, saben més català que castellà. Són del mateix nivell les proves de català, que les de castellà, per poder comparar les notes ?. L'any passat, una de les matèries que van obtenir millor mitjana va ser el francès: els alumnes catalans saben més francès, que castellà o català ? Em temo que no.

No m'ho puc creure!

2007-06-18T10:28:00.000+02:00

Em sembla impressionant que després del que fa poc més d'un any li va succeir a l'Alba, ara es repeteixi la mateixa història i amb els mateixos errors, a la Clàudia. És del tot incomprensible com poden haver-hi pares, que infringeixin tals mals als seus indefensos fills.

És més incomprensible encara, que tornin a fallar tots els mecanismes de l'Administració, alhora de protegir els més febles, els nens, desprès de l'experiència de l'Alba. M'és indiferent qui mana o deixa de manar, m'és indiferent que uns i altres s'espolsin les puces de sobre, m'és indiferent qui en pot tenir la responsabilitat: tots en tenim la responsabilitat, això no pot tornar a succeir mai més, cal que tothom s'hi impliqui, cal que tots ens hi impliquem. Cal exigir explicacions, però sobretot cal exigir mesures urgents, les que siguin, per evitar que mai més, es pugui tornar a produir cap cas semblant, per la incompetència de l'Administració.

No pot ser aquesta una d'aquelles circumstàncies, desgraciada circumstància, que justifiquen que més important que, qui té les competències en no sé què, és, que qui les tingui sigui competent en el seu exercici. Aquests casos són demostració de incompetència. Ja cal que ens apliquem, sobretot aquells que ens dediquem a això de la política, si no som capaços de resoldre aquestes situacions, no podem ser capaços de demanar als ciutadans que confiïn en nosaltres. Qui s'estranya encara, de la baixa participació en les eleccions ?

Adéu Saura!!

2007-06-08T10:57:00.000+02:00

Reconec que a aquestes alçades insistir en la dimissió del Conseller Saura, és repetitiu, redundant, i fins i tot cansat, però per dignitat, crec sincerament, que ja hauria d'haver plegat, o el President l'hauria d'haver cessat.

Saura, és Conseller de Interior, Relacions Institucionals i Participació. Resulta com a mínim anecdòtic ( o no !), que quan a Catalunya tenim un Conseller de Participació, i es gasten uns diners públics gens menyspreables en participació, assolim les cotes més baixes de participació en el referèndum de l'Estatut, en les eleccions al Parlament, i en les eleccions municipals. Pot ser també és anecdòtic (o no !) que en aquestes darreres eleccions municipals, el Conseller de Participació, cridés a la abstenció, això sí, d'aquells que no l'havien de votar a ell: absolutament coherent.

Com a Conseller d'Interior, el que els partits de la oposició en demanem la dimissió pot semblar trivial, és a dir, com que estem a la oposició, la nostra obligació és demanar dimissions, però la realitat és que en escassos sis mesos, ha aconseguit una manifestació convocada per tots els sindicats dels Mossos, demanant també la seva dimissió. Però això no és el pitjor, ha aconseguit desacreditar els Mossos, fins el punt de que la imatge del cos ha quedat malmesa, dificultant enormement l'exercici de les seves funcions en benefici del conjunt de la societat.

Queden les Relacions Institucionals. Què més ha de passar, per que se n'adoni, o li facin adonar-se, que l'ha vessada? Al final els ciutadans ens quedem amb la sensació de que aquí no passa rés. I la realitat és que aquí no passa res.

Vigilants, vigilats

2007-06-01T09:22:00.000+02:00

Ja comencem a entendre que és la seguretat d'esquerres: aquella que s'encarrega de garantir la seguretat dels presumptes delinqüents. Aquestes són les prioritats del Conseller més estrellat (sembla haver-hi una competició entre Huguet i Saura) de les darreres setmanes, al que sembla ser, no li preocupa massa la manca dels mossos necessaris per garantir un desplegament adequat a les necessitats de seguretat dels ciutadans, i en canvi si li preocupa que la policia tingui una nova imatge "progre" i de "bon rotllo", i per això quan se'ls envia a "protegir" una mani d'okupes se'ls prohibeix que hi vagin amb casc.

Desplegament de mitjans, sí; objectiu, les comissaries de mossos; propòsit, vigilar què s'hi cou; conclusió, càmeres de vigilància. Recordeu qui estava en contra de la instal·lació de càmeres de vigilància a la via pública, per garantir la seguretat dels ciutadans ?. Doncs sí, el mateix que ara n'instal·la a dojo per les comissaries de mossos, per garantir la seguretat dels presumptes. Per sí això fos poc, ens garanteix un programa setmanal, amb imatges seleccionades.

Sense cap mena de dubte, cal castigar qualsevol agent de l'autoritat que s'extralimiti en les seves funcions, però d'això a fer-ne escarni públic, hi va un tros, segurament el suficient per distingir una veritable política de seguretat, del que sembla ser un cúmul de despropòsits per desprestigiar aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans.

Tot i que hi podem trobar certes similituds, això, ni s'ho imaginava George Orwell, a 1984: vigilants, vigilats. Quina sorpresa ens depararà el tripartit la setmana que ve ?

Parlem dels problemes dels ciutadans

2007-05-22T17:00:00.000+02:00

Ja fa temps que els ciutadans acusen els polítics de parlar d'allò que potser ens interessa a nosaltres mateixos, i deixar de banda els veritables problemes dels ciutadans. Això es posa de manifest en les llistes que solen oferir les enquestes oficials d'opinió, en les què els polítics constituïm també un dels problemes de la nostra societat, transformant-se, desprès, aquesta situació, amb una baixa participació en les cites electorals.

Doncs des del Partit Popular volem trencar aquesta tendència, volem parlar dels problemes de la gent, i aquests ens diuen, sovint, que, en la immigració, hi veuen un problema preocupant, entre d'altres, com ara l'habitatge o la seguretat.

La immigració és necessària al nostre país, i també és bona per als països d'origen dels immigrants. Sovint es recorda la similitud entre el fenomen migratori que es va donar a Espanya, durant els anys seixanta i setanta, cap a França i Alemanya, però s'ignora que la permanència en aquests països es limitava a la durada dels contractes de treball: es tractava del model segregacionista, que, per cert, avui ningú no comparteix.

S'ignora, sovint, que la forma d'arribada dels immigrants al nostre país, en condiciona la seva integració: és molt més senzill integrar a la nostra societat, aquells que vénen a treballar, o aquells que vénen per un reagrupament familiar, que aquells que arriben pagant un dineral a les màfies, per arribar en condicions infrahumanes, a la recerca d'una vida millor. I són aquests darrers, els que generen majors problemes, els que tenen més barreres a la integració, els que consumeixen una major part dels ajuts socials de les nostres institucions, i als que, sovint, els costa més acceptar els valors de la societat que els acull.

Per a resoldre els problemes dels ciutadans, en primer lloc, cal prendre consciència que existeixen, només així serem capaços de tractar-los.

DE NOU HOSPITAL, RES DE RES

2007-05-08T17:32:00.000+02:00

Fa uns dies el candidat socialista a l'alcaldia de Vilanova feia aquesta contundent declaració en la seva presentació com candidat:

“Vilanova i la Geltrú necessita un nou hospital amb tots els ets i uts. De nova planta i amb tots els serveis. Hi esmerçaré totes les meves energies. Serem ferms en aquesta reivindicació, perquè és de justícia.”

Dies abans havien venut que el punt estrella del seu prgrama sería la construcció d'un nou hospital a Vilanova i la Geltrú.

La Consellera de Sanitat va negar el passat 3 de maig, aquesta promessa electoral dels socialistes, amb aquestes afirmacions en su parlamentària:

"Tenim dues estructures hospitalàries que pretenem que acabi essent gestionades per un únic ens de gestió i portar més serveis a l’Hospital de Vilanova", va explicar Marina Geli.

Per tant queda molt clar que el Govern de la Generalitat recent estrenat no té cap intenció de construir cap nou hospital a la nostra ciutat, deixant en evidència als socialistes locals i al seu candidat. Novament els socialistes de Vilanova venen fum.

TV3 a València

2007-04-20T18:18:00.000+02:00

Em sembla força bé que TV3 es vegi a València i a les Balears, igual que em semblaria força bé que IB3 i Canal 9 es veiessin a Catalunya, ara bé, ni una cosa ni l'altre ha de significar ignorar la legalitat, i aquesta exigeix una concessió administrativa per a poder usar l'espectre radioelèctric en una freqüència determinada per a emetre televisió. D'entrada, no veig cap motiu pel qual TV3 o qualsevol altre emissora hagi de quedar exempta de la concessió exigida a qualsevol altra televisió, i menys ara, que, després de bastants anys amb un escampall de televisions locals, s'hi posa una mica d'ordre. El respecte a la legalitat és per a tothom, i els primers, les pròpies administracions.

D'altra banda, tampoc trobo massa encertat que el Govern de Catalunya destini recursos per a mantenir les emissions digitals de TV3 a la Comunitat Valenciana, mentre que a Catalunya hi ha encara una part important de catalans i catalanes, que, pagant els seus impostos, no poden veure encara les emissions digitals de TV3, que, en una part molt important, és finançada precisament amb els impostos dels catalans.

Tampoc fou massa encertat que el Govern de la Generalitat, el 2005, atorgués una subvenció a una empresa privada, mesos abans que tinguessin lloc els concursos d'ajudicació de televisió digital, dels quals aquesta empresa, n' optava a tres concessions locals i una autonòmica. Més sorprenent és que, entre els accionistes, s'hi trobaven destacats dirigents del Partit Socialista, d'Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista, com, per exemple, el mateix Joan Ignasi Pla.

Després de tot, voleu dir que darrera d'aquesta immersió valenciana, no hi ha quelcom més ?

EL CANVI NECESSARI

2007-04-20T10:06:00.000+02:00

El Partit Popular de Vilanova i la Geltrú, afrontem les eleccions municipals del proper 27 de maig, amb un objectiu clar: volem un canvi en la política municipal. I ho volem així, per molts motius, el primer per la asfixia política que significa el tripartit a Vilanova, a Catalunya, i un Partit Socialista completament desorientat a Espanya. Però més enllà d’arguments simplement polítics, n’hi ha de ciutat: cal un canvi en el tractament de la seguretat, cal un canvi en les polítiques de immigració, cal un canvi en la política d’habitatge, cal un canvi en la política econòmica, tant de gestió, com de promoció, cal un canvi en la política urbanística, cal un canvi en les obres públiques, cal un canvi en la sensibilitat vers el patrimoni cultural, cal un canvi ...

Cal un canvi vers la sensibilitat cap a les persones, i aquest és el principal motiu que ens mou, i ens il·lusiona a presentar-nos a aquestes eleccions: les persones. Per què en definitiva la ciutat, és on ens relacionem, convivim i treballem les persones, i no sempre des del govern municipal hi ha hagut la sensibilitat necessària cap a les persones: la seguretat, és per garantir la llibertat de les persones; les polítiques d’immigració, són per garantir la integració real a la nostra societat de les persones; l’habitatge és per a les persones; els impostos els paguem les persones; el treball és la garantia de benestar de les persones; l’urbanisme dissenya la ciutat de les persones; el patrimoni cultural és per al gaudi de les persones.

Tanmateix en uns moments en els que es qüestiona àmpliament la relació entre la política i la resta de ciutadans, el Partit Popular i la Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, hem arribat a un acord, mitjançant el qual concorrem conjuntament a aquestes eleccions municipals. En primer lloc per que ambdós entitats creiem en les possibilitats del casc antic de la nostra ciutat, i que requereix una atenció especial per a la seva rehabilitació, allunyats de grans operacions urbanístiques, i sense que això sigui incompatible en propiciar un creixement ordenat de la ciutat.

Les persones som el subjecte principal de les propostes que us fem amb tota sinceritat, per què creiem que el govern de la nostra ciutat ha de canviar, i s’ha d’orientar cap a les persones: és necessari. El Partit Popular i l’Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, ens agradaria poder gaudir de la vostra confiança.

Unitat?

2007-04-19T10:19:00.000+02:00

La veritat és que els discursos del President de la Generalitat, de tres anys cap aquí, aixequen força expectació. Primer, Maragall, per veure quina de nova en deia, ara Montilla, per veure què diu. I és que Montilla, com és sabut, no parla massa, almenys al Parlament, i fins i tot, fora. Per això, quan anuncia una conferència, ni que sigui a Madrid, tothom n' està pendent.

Ara reclama unitat, davant una hipotètica, del que en diuen "retallada de l'Estatut", que, en realitat, serà, quan sigui, una "sentència del Tribunal Constitucional", que tampoc està escrit enlloc en quin sentit serà. Però a quina unitat és refereix? A la mateixa que va predicar per a aprovar l'Estatut del 30 de setembre ? o a la unitat de Zapatero i Mas, respecte del Estatut de la Moncloa ?, la unitat del 36% de catalans que van votar l'Estatut ? la unitat, davant què ? És que no s'ha cansat de dir i repetir que el nou Estatut és constitucional ? quin temor hi ha a una sentència del Tribunal Constitucional ? Per què els catalans hem d'estar units, per exigir allò que no tots compartim ? Per què la pluralitat que alguns exigeixen a Espanya, no la respecten a Catalunya ?

Respecte per les institucions, respecte per les regles del joc de les què ens hem dotat nosaltres mateixos: lleialtat institucional, però de la autèntica. Això és el que manca a la política catalana en els darrers anys. I el Tribunal Constitucional, que digui el que hagi de dir, i ens agradarà o no, però ho respectarem, nosaltres ho respectarem, és la base de la democràcia.

POLÍTICA DE CALÇOTADA

2007-03-30T09:02:00.000+02:00

L’espectacle que hem reviscut aquesta setmana, recorda les millors èpoques del defenestrat tripartit I de l’expresident Maragall. Han trigat gairebé tres mesos de silencis, però a escassos dos mesos de les eleccions municipals, no s’han pogut reprimir i s’han deixat anar. La veritat però és que a CiU no li ha anat malament, ja que havia plantejat un Ple al Parlament, per parlar del desenvolupament de l’Estatut, qüestió que preocupa, per exemple, cada dia als milers d’usuaris de rodalies de RENFE que no saben si arribaran a l’hora al treball o a la universitat (entenguis la ironia, que després hi ha comentaris que es pensen que va en serio). Així doncs, si no hagués estat per la declaracions d’un dels consellers més breus de la història en una calçotada dominical, hagués estat un Ple d’allò més avorrit: vaja d’aquells del parlar per parlar.

Al final però, ha acabat sent un Ple dels del parlar per parlar, doncs s’ha canviat el desenvolupament de l’Estatut, per l’autodeterminació, qüestió que com se sap és tema de conversa d’innombrables sobretaules familiars. Em sorprèn la capacitat dels nacionalistes en competir per veure qui és més independentista que qui. És una cursa esbojarrada que no porta més enllà de donar una deplorable imatge als ciutadans que no acaben d’entendre de què parlem els polítics, per què al final, ens fan parlar a tots del mateix.

Zapatero, creu que un cafè val 80 cèntims, si li demanéssim el mateix a alguns polítics catalans, ens dirien que ZP estava errat, que en realitat el preu d’un cafè és de 51 cèntims (al bar del Parlament), en canvi si surts al carrer, te n’adonés ràpidament que per menys d’un euro no pots prendre cap cafè. Aquest deu ser el problema de molts polítics, parlen massa amb polítics i poc amb la resta de ciutadans.

Paritat per c... llei!!!

2007-03-16T09:03:00.000+01:00

Ahir es va aprovar definitivament al Congrés la llei de la Igualtat, que, entre d'altres qüestions, exigeix a les empreses que els seus Consells d'Administració siguin paritaris, i que l'Administració adjudiqui els contractes a empreses, que Consells siguin paritaris, i que a les llistes electorals siguin també paritàries.

És cert que a la nostra societat les dones es troben sovint en una situació de desavantatge respecte dels homes. Ho posen en evidència xifres com ara la taxa d'atur (6,06% d'homes, 11,36% de dones), o el fet que, segons l'Agència Tributària, les dones guanyen una mitjana d'un 30% menys que els homes. Per tant, sembla lògic que, des del poder polític, s'adoptin mesures per tal de conduir la situació cap a la igualtat real mitjançant mesures de foment, d'incentiu i d'impuls de polítiques, per tal que les dones accedeixin al mercat laboral o polític en igualtat de condicions que els homes.

La llei aprovada ahir, posa de manifest la incapacitat del Govern d'impulsar polítiques d'igualtat, i opta per imposar la igualtat per llei. Cap favor li fa aquesta llei a les dones, ni als mateixos homes, en aplicar la llei, sempre hi haurà la sospita de si aquest o aquella ocupen un lloc en una candidatura o en un Consell d'Administració, pels seus propis mèrits o per c... aplicació de la llei.

Montilla i la lleialtat institucional

2007-03-09T11:58:00.000+01:00

No sé si em sorprèn que el President de la Generalitat en la conferència de "celebració" dels 100 primers dies del tripartit 2 que va tenir lloc ahir, es contradigués de forma flagrant i es quedés tant panxo. De fet, la capacitat d'alguns polítics (sobretot d'esquerres) de dir una cosa i a continuació dir la contraria, no només és esgarrifosa, si no que a sobre alguns els aplaudeixen.

Quina és la contradicció? Doncs afirmar que digui el que digui el Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, ell farà el que diu l'Estatut, ara això sí, amb lleialtat institucional (?!). Però, de quina lleialtat institucional parla?, de quina institució parla?. No és pot menystenir les institucions que tenen per finalitat garantir l'Estat de Dret, d'aquesta manera, per què el que se'n resenteix és el propi Estat de Dret.

Del PP és podrà dir el que sigui, però el nostre respecte cap a les institucions i cap a les seves decisions és total: ens agradin o no. Per què no s'hi val a respectar les institucions quan creiem que aquestes juguen al nostre favor i a criticar-les o desobeir-les quan creiem que ho fan en contra. Cal que respectem les regles del joc, que d'altre banda, ens hem posat nosaltres mateixos, d'altra manera el camí és equivocat, ni que sigui amb una suposada lleialtat institucional.

El que cal és incentivar el català

2007-03-02T09:54:00.000+01:00

Discrepo i molt de la política de sancions als establiments quins rètols estan només en castellà, bé ja sé que tècnicament és sanciona a aquells establiments quins rètols no estan en català, però el resultat final és que es sanciona a aquells que estan en castellà. I el castellà és idioma oficial a Catalunya.

Però més enllà que el castellà sigui idioma oficial, el que no conec és cap país del món que es sancioni els establiments comercials, per l'idioma en que s'expressen llurs rètols. Soc partidari de la llibertat: llibertat en la retolació, i llibertat d'anar a un o altre establiment. Les sancions i el sistema de denúncia em sembla més propi d'altres règims que no d'un règim basat, teòricament, en les llibertats. La persecució per l'idioma emprat, que ja hem conegut a Catalunya, en altres temps, no pot ser el sistema per fomentar l'ús del català, ans al contrari, provoca reaccions en contra i rebuig.

En els darrers anys, s'han incrementat i molt, les denúncies i les sancions, emparades per una llei, que cal canviar quan abans millor, ja que quan més temps passa, més rebuig provoca. Cal fomentar l'ús del català, hi estem d'acord: canviem la llei i fomentem en positiu l'ús del català, però deixem als ciutadans, la llibertat necessària, per que rotulin llurs establiments en l'idioma que vulguin, sigui o no oficial a Catalunya.

Què n'hem de fer, de la RENFE?

2007-02-23T09:21:00.000+01:00

Ja fa massa temps que duren els despropòsits amb què RENFE o ADIF obsequien els seus usuaris habituals, fonamentalment a la línia C2, la que uneix Barcelona amb Sant Vicenç per Vilanova i la Geltrú. Es pot anar a Brussel·les, com ha fet en Montilla, a dir que la culpa és del PP (de fet, el PP tenim l'estranya virtut que, no estant a cap Govern, tenim la culpa de tot), o es pot dir que la culpa és dels "centralistes de Madrid", i que si a Catalunya tinguéssim la competència de Rodalies, els viatgers no passarien les calamitats que estant passant ara.

Precisament, aquesta és la raó dels problemes, la competència, o més ben dit, la incompetència per intentar compatibilitzar una obra important i complicada com és la del AVE, amb una xarxa, la de Rodalies, que fins fa ben poc permetia que milers de ciutadans ens poguéssim moure d'una forma còmoda, però també "sostenible", sense gaires incidències. No sé ben bé quina ha de ser la solució, no en sóc cap expert, però no es poden escatimar recursos per evitar que continuï aquesta situació, i aquesta ha de ser la instrucció del poder polític cap als òrgans de decisió d'ADIF i de RENFE, estiguin a Madrid o a Barcelona.

No és compatible el bloqueig d'infraestructures de transports que pateix Catalunya amb els darrers governs tripartits, amb l'exigència de l'adopció de mesures mediambientals, amb un molt deficient servei de transport públic. Algú se n'ha de sentir responsable, algú ha de prendre mesures urgents i immediates: ara per ara la situació és "insostenible".

Converses de cafè

2007-02-02T09:52:00.000+01:00

Ahir, mentre feia l'enèsim tallat del mati, vaig sentir com el quiosquer de la cantonada li explicava al cambrer com li havien estirat el moneder a una clienta. El cambrer li respongué que la situació s'està tornant insostenible, i que la solució passa per la composició plural de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat.

La notícia que CiU fa ja tres anys que no governa no és noticia, perquè ja és prou conegut: per tothom, menys pels mateixos dirigents de CiU. Sembla que no se'n saben avenir, no només que ja no governen la Generalitat, sinó que ha tornat a haver-hi eleccions, i les han tornat a perdre davant el tripartit. Òbviament, ni pretenc, ni puc, ni vull donar lliçons d'estratègia, però que CiU -potser només CDC- i els seus màxims dirigents continuïn obsessionats amb el poder, em fa pensar que hi pot haver tripartit per uns quants anys.

No entenc, com el quiosquer, que la màxima preocupació del presumpte cap de l'oposició al Parlament sigui que CiU no forma part de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat. No em fa la impressió que aquesta sigui la màxima preocupació dels catalans. I això em preocupa, perquè mentre CiU continuï sense rumb o amb un rumb equivocat, s'allunya la possibilitat de tombar el tripartit.

Ja va sent hora que comencin a preocupar-se dels problemes dels ciutadans. Aquest, i no un altre, és l'objectiu de la jornada de treball que sobre seguretat fem avui i demà el PP a Barcelona.

El PPC advierte de que el crecimiento económico catalán no se está basando en el conocimiento

2007-01-31T18:18:00.000+01:00

El diputado del PP catalán Santi Rodríguez admitió hoy el crecimiento de la economía catalana pero advirtió de que "no está basado" en el conocimiento, que es lo que permitirá ser competitivos en el futuro. Durante su interpelación parlamentaria al conseller de Economía y Finanzas, Antoni Castells, Rodríguez consideró que el crecimiento de la economía catalana está "aún muy basada en la fuerza del trabajo en vez de la fuerza del conocimiento", y lamentó que el Govern haya "segregado" las competencias del antiguo DURSI, que unificaba las políticas de Sociedad del Conocimiento.

Rodríguez destacó especialmente la necesidad de formación continua, cuyas cifras consideró "muy poco esperanzadoras". También pidió potenciar el aprendizaje de inglés. De hecho, recordó que el líder del PP catalán, Josep Piqué, ya dijo este martes al presidente catalán, durante la reunión que mantuvieron, que la educación es uno de los pilares a abordar para la competividad. El diputado también constató el descenso de matriculaciones en carreras técnicas y en carreras relacionadas con las nuevas tecnologías, como Telecomunicaciones, y también alertó de que la aspiración de "buena parte" de los jóvenes es ser funcionarios.

Además, echó de menos un "criterio sostenido" de los gobiernos catalanes sucesivos sobre políticas de investigación, para que haya continuidad en las líneas que se impulsan. Tampoco vio previsión de nuevos proyectos en infraestructuras de investigación, aunque admitió que sí se han hecho hasta hace poco importantes equipamientos. Por otra parte, Rodríguez reprochó a Castells que dé "importancia relativa" a los bajos crecimientos de productividad, que en concreto "se pierde" en el sector industrial, lo que destacó por el valor añadido que implica. Aun así, admitió que el conjunto de la productividad catalana crece "modestamente" en otros sectores. Santi Rodríguez reconoció un "esfuerzo" del primer tripartito para el acuerdo sobre la competitividad de la economía catalana, pero preguntó qué "propósitos" tiene el Govern ahora con ese acuerdo: seguir con él tal como está o modificarlo para mejorar la competitividad. De hecho, reclamó que se evalúe y se plantee si necesita ser puesto al día.

Aludió a infraestructuras de transporte, energéticas y de telecomunicaciones, muchas de las cuales están "previstas" en el acuerdo estratégico pero que, según él, "no han avanzado suficientemente". Además, recordó las 77 medidas de mejora de la calidad ambiental anunciadas por el conseller Francesc Baltasar, y el "compromiso de modificar" la ley de intervención integral de la administración ambiental, con "incidencia" en la economía productiva

Seguretat d'esquerres?

2007-01-26T09:55:00.000+01:00

La darrera ocurrència del flamant conseller d'Interior, en la seva compareixença davant el Parlament, ha estat oferir un consens a les forces parlamentàries al voltant de la seguretat. D'entrada, això ja és positiu, ja que significa dues coses: una, el conseller reconeix, ni que sigui implícitament, que la seguretat és realment un problema important a Catalunya; i dues, no té ni idea de com abordar el problema.

De propostes, ja en fa: buidar les presons (de mossos, s'entén); cobrir places de policia amb immigrants, i poca cosa més. Això sí, cal garantir una seguretat pública i d'esquerres (?). Allò de seguretat pública ho entenem, encara que l'anterior consellera no, però algú sap què és la seguretat d'esquerres? En realitat, prefereixo ni imaginar-m'ho, però demanar consens entorn a un concepte indeterminat, o potser determinat, de seguretat d'esquerres, és d'entrada negar la voluntat del consens demanat.

Hi ha un problema, i per abordar-lo cal reconèixer-lo, i és que s'ha volgut avançar el desplegament dels Mossos d'Esquadra, sense que l'Escola de Policia de Catalunya tingui la capacitat suficient per formar els agents necessaris, i això significa que els que poses en un lloc els has de treure d'un altre, amb els problemes consegüents.

Al final resultarà que el reconeixement que la seguretat és un problema, i del concepte de seguretat d'esquerres, ha vingut en adonar-se que vivia amb una antisistema, roja, verda i lila, que cobra 100.000 euros l'any. Tot plegat ho veig una mica gris.

La incompareixença del govern

2007-01-19T09:27:00.000+01:00

És normal que quan s'inicia una legislatura els consellers sorgits d'un nou Govern, compareguin davant el Parlament, per tal d'exposar les seves línies d'actuació i prioritats als capdavant del seu corresponent Departament. Doncs bé, els consellers del nou Govern tripartit pretenen comparèixer al Parlament des d'abans d'ahir, que ho va fer el Conseller del poti-poti fins a finals del mes de març, d'acord amb un calendari presentat al Parlament.

La primera sensació és què o bé s'ho prenen amb calma, o no tenen gaire coses a explicar. Després, quan es comprova l'agenda proposada, es pot observar que el ritme de compareixences és a raó de una per setmana, amb el que es posa en evidència que l'objectiu del Govern, que no és altra que el de dosificar el protagonisme mediàtic del Consellers: una compareixença setmanal d'un Conseller, més la roda de premsa setmanal del Govern, equival a dos dies de protagonisme mediàtic.

Rés a dir, és normal que el Govern tingui un protagonisme mediàtic fruit de la seva previsió o acció, però el protagonisme mediàtic és una conseqüència de la previsió o acció, i no a l'inrevés. En canvi, en aquest cas, es veu molt clarament, que l'objectiu primer és el protagonisme i l'acció de Govern, passa descaradament a un segon terme. Sí, sí, el no Govern ha aprovat ja, forces projectes de lleis, però cap projecte nou, tots heretats de l'anterior Govern tripartit, per tant fins ara cap novetat, i això per si sol ja és una novetat. Continuarem esperant la compareixença dels Consellers.

La deriva de Zapatero

2007-01-12T09:23:00.000+01:00

Me n'he estat força, de criticar o opinar sobre l'actitud de Zapatero i el PSOE, després de l'atemptat del passat 30 de desembre: davant la desgràcia, cal que tots hi posem sentit comú, però tot té un límit, i ahir aquest límit es va superar. De fet, el límit ja es va superar el passat 29 de desembre, però ahir es va repetir: que el president del Govern qualifiqui un atemptat terrorista com a "tràgic accident", i ho faci per segona vegada en menys de quinze dies, i ho faci després que hi hagi hagut dues víctimes mortals, no té més qualificatiu possible que el d'inepte, si més no lingüísticament parlant.

Un accident, és una circumstància que succeeix de manera fortuïta, no provocada amb intencionalitat, i hi podríem afegir les característiques d'inesperat, imprevist, improvisat i de conseqüències absolutament desconegudes, per desconegudes que en són les causes a priori que el provoquen. Per tant, em costa creure que l'explosió d'un vehicle carregat amb centenars de quilos d'explosius, en l'aparcament d'un aeroport, amb la intencionalitat de fer mal, pugui ser qualificat per ningú com a accident, i menys pel president del Govern.

Ara bé, cal demanar-se si les paraules d'ahir de Zapatero, i les del 29 de desembre, eren també un accident lingüístic, és a dir, si van ser fruit de la improvisació o realment van ser meditades i premeditades, i tenen una intencionalitat amagada o no d'intentar caure simpàtic a no sé qui, o sí que ho sé, però prefereixo no dir-ho. Aquesta és la impressió que em fa: el tràgic i desgraciat atemptat de Barajas té al president del Govern a la deriva.

La repartidora capritxosa de diners

2007-01-05T10:22:00.000+01:00

No és cap novetat que la Generalitat de Catalunya subvencioni entitats de fora de Catalunya, concretament dels virtuals Països Catalans, per intentar fomentar sentiments catalanistes en aquells indrets. Fa anys que es ve fent, i es continua fent, i ho continuem criticant. Periòdicament, al Diari Oficial apareixen les subvencions atorgades a aquestes entitats, i em costa entendre la compatibilitat entre la reivindicació de millor finançament i el finançament d'entitats alienes a Catalunya. Posem exemples.

És realment necessari que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 100.000 euros l'Ajuntament de Perpinyà? Que n'han de dir aquells ajuntaments catalans que no han pogut accedir a cap subvenció de la Generalitat perquè s'han esgotat els recursos ?

És necessari, o ètic, que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 50.000 euros una empresa privada audiovisual que opta a diverses concessions de canals de televisió a la Comunitat Valenciana? Ho és, si tenim en compte que entre els accionistes d'aquesta empresa hi ha destacats dirigents polítics, representants del tripartit valencià. Què n'han de dir les empreses audiovisuals catalanes que estan fent un esforç econòmic important per oferir televisió local a Catalunya?

És necessari que TV3 patrocini un equip de rugbi de Perpinyà al mateix temps que nega patrocinis a modestos clubs esportius catalans, entre ells la mateixa Santboiana?

Doncs al Partit Popular de Catalunya no estem d'acord amb aquesta política de repartidora capritxosa de diners, i ho continuarem criticant.

Amb la CCRTV, comencem malament

2006-12-15T09:05:00.000+01:00

Aquesta setmana, ha saltat a l'opinió pública la voluntat compartida de tots els Grups Parlamentaris d'independitzar la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Aquesta voluntat heretada ja de la legislatura anterior, s'ha materialitzat tant en la Junta de Portaveus com amb una reunió dels diferents grups amb el conseller Tresserras.

Però la legislatura anterior ja va començar malament: si la voluntat del Govern era independitzar la CCRTV del Govern, com és que es nomena un director general tan vinculat al PSC ?

I ara continuem malament. Les afirmacions que fa Joan Ferran en l'article se sobre, en el qual atribueix el "mèrit" de la nova llei i la voluntat de cercar solucions al tancament de Ràdio 4 i de TVE a Sant Cugat als governs d'esquerres, és tot un despropòsit. En primer lloc, pot ser sí que la nova llei de la CCRTV podria aprovar-se sense consens, però la manca de consens en la llei garanteix el bloqueig dels nomenaments en el Parlament, i per tant la inutilitat de la llei. I en segon lloc, si avui tenim la patata calenta del tancament de Ràdio 4 i el desmuntatge del circuit català de RTVE a Catalunya, és precisament gràcies a les decisions d'un Govern d'esquerres, el Govern del seu partit, el PSOE.

Sobren lliçons de savoire faire de governs d'esquerres, i manca un xic d'humilitat.

Continuïtat del govern "partit x tres"

2006-11-24T09:30:00.000+01:00

Un cop conegut i nomenat el nou Govern, hi ha elements suficients per pensar que es tracta d'un nou Govern "partit x tres", dels que hem tingut a Catalunya en els darrers tres anys. Primer: els consellers continuen essent "nomenats" per l'aparell dels partits. Així ho hem pogut constatar veient com els consellers d'ERC o d'ICV eren coneguts amb anterioritat als del PSC, ja que els respectius partits ho havien filtrat, a diferència dels del PSC, que ho van saber menys de 24 hores abans que el president signés els decrets de nomenament.

Segon: els consellers responen als equilibris interns dels propis partits. Així es desprèn del nomenament d'Ernest Maragall i del canvi de conselleria de Montserrat Tura; o de la participació de Carod i Puigcercós al mateix Govern.

Tercer: la fragmentació de competències de les conselleries no respon a una voluntat de millorar l'eficàcia del Govern, sinó a satisfer les reivindicacions de parcel·les de poder de cada un dels partits del Govern.

Amb tot això, no puc preveure gaires canvis esperonadors, que rectifiquin l'erràtic rumb en què ha entrat el Govern de Catalunya en els darrers anys.

Interconnexió: ara no, ara sí, ara no...

2006-11-17T09:17:00.000+01:00

Tot apunta a que la reedició del nou Govern "partit per tres" que es prepara per a la setmana que ve no té remei: continuaran els malentesos i les contradiccions constants entre els diferents partits del Govern. De fet, tot i que encara no està ni investit el nou president de la Generalitat, ja han començat: mentre uns, el PSC, diuen que cal la interconnexió elèctrica amb França, els altres, ERC i ICV-EUA, es manifesten tot dient que ni és necessària, ni la volen, i que en tot cas ja repartiran espelmes, o si fa falta ja empenyeran l'AVE, i, mentrestant, la casa sense escombrar.

Cal que els polítics comencem a deixar de banda la legitimitat o no del resultat de les eleccions, i les conseqüències del resultat, i de si tal o qual és president o president moral, i comencem (sobretot els que haurien de prendre decisions i no discutir tant) a abordar d'una vegada per totes els problemes dels ciutadans.

Cal també, però, que les decisions s'adoptin, i que no es vagin posposant en funció de la proximitat o no dels processos electorals, com el trist exemple que ahir van donar Zapatero i Chirac, que, incapaços de resoldre els seus propis problemes (la interconnexió elèctrica), acorden resoldre els problemes de Palestina i Israel, i d'allò nostre, ja en parlarem un altre dia.

La veritat, no em fa la impressió que aquesta legislatura que avui mateix s'enceta hagi de ser gaire diferent de la que hem deixat enrere, i això no és bo per als catalans.

Què més ha de passar a Catalunya?

2006-11-03T09:13:00.000+01:00

Desprès de tres anys de desgovern, reconegut per gairebé tothom, ja siguin partidaris dels partits del Govern, o dels de l'oposició, hom podia pensar que darrera d'un procés electoral, el d'abans d'ahir, els responsables dels despropòsits i les malifetes patirien un càstig electoral més sever.

Doncs bé, tot i que PSC i ERC n'han assumit, electoralment parlant, una part de responsabilitat, el cert és que els partits de l'oposició, CiU i PP, no han sabut, ni hem pogut, respectivament, capgirar la situació: l'increment de dos escons de CiU, unes poques dècimes, i un descens de votants, és un balanç molt pobre desprès de la magnífica oportunitat política que ha brindat el tripartit.

Al Partit Popular tampoc podem estar per llençar coets, tot i que certament podia haver estat pitjor. El 2003, el Partit Popular estàvem al Govern d'Espanya; durant la legislatura i la campanya electoral, primer el tripartit i desprès el notari han pretès aïllar-nos políticament; algú altre va pretendre treure'ns de l'escena política a garrotades; poca utilitat se'ns veia al PP; els mitjans de comunicació afins (es un dir), més que ajudar ens han torpedejat. Total que desprès de tot aquest panorama, perdre un únic diputat, és com per donar gràcies. I ho faig: gràcies. Continuarem treballant per una Catalunya més lliure i alliberada de complexos victimistes permanents.

La qüestió és que més pot passar a la vida política catalana, per donar-li el tomb com a un mitjó ?

En campanya no hi ha drets?

2006-10-27T09:05:00.000+02:00

No puc negar que la sentencia del TSJC, m'ha deixat encara més perplex, que la pròpia decisió de la Consellera d'interior d'intentar prohibir una manifestació de treballadors.

La "compatibilització del dret de manifestació amb la puresa del procés electoral", sembla ser l'origen del conflicte, en una sentència que ve a autoritzar la suspensió de drets constitucionals, per tal de garantir "el dret d'accés als càrrecs públics en igualtat de condicions". Dret aquest que potser l'hauríem de fer valdre més sovint, sobretot els qui abordem processos electorals des de l'oposició, i encara més especialment aquells qui suportem manifestacions i altres coses de forma excessivament sovintejada.

El que més sobte, però de tota aquesta histèria, perdó, història, és que sigui una Consellera socialista, en teoria defensors dels treballadors, que segons la sentència exerceix "d'empleadora", i que per cert també és candidata pel PSC, la que recorri als tribunals per tal d'evitar que els treballadors exerceixin un dret constitucional, com és el de la manifestació, simplement per què no li agrada que se li pugi criticar la seva gestió.

Posats a garantir el dret d'accés als càrrecs públics en igualtat de condicions, potser hauria de ser incompatible ser Consellera i candidata a l'hora.

2006-10-16T09:00:00.000+02:00

El proper dia 1 de novembre els catalans tenim l’oportunitat d’escollir qui ens ha de governar i, per tant, quines polítiques volem en els propers anus. Tenim l’oportunitat de posar punt i final al desastre que ha estat l’etapa de la presidència socialista i el govern tripartit.

És necessari que a les properes eleccions a Catalunya i Espanya guanyi el sentit comú, que no vol dir una altra cosa que guanyi la voluntat de les polítiques destinades a solucionar els problemes reals que preocupen els ciutadans; a parlar de la Catalunya real. Polítiques que es preocupin de la immigració, de la seguretat, del preu de l’habitatge, de generar llocs de treball, de garantir el futur de la societat del benestar. Polítiques, en definitiva, que pensin en els ciutadans i no en el repartiment d’espai entre els polítics.

Que guanyi el

SENTIT

COMÚ

Atac de banyes

2006-10-06T09:48:00.000+02:00

A aquestes alçades de la partida les cartes estan boca amunt, i ja poques sorpreses ens oferirà el joc, més enllà de les que els ciutadans ens ofereixin el proper 1 de novembre. Si el tripartit suma, hi haurà un altre govern (o desgovern, segons es miri) partit per tres, i si no suma, una altra forma de governar és possible. En som forces, els que pensem que una altra forma de governar, diferent de la dels darrers tres anys, no només és possible, sinó que també és necessària per a Catalunya i per als catalans, alguns fins i tot, ho prediquen amb eslògans del tipus "Tripartit? No, gràcies".

Llàstima que després ho espatllin, anant al notari, demostrant molt poca confiança en la seva pròpia credibilitat, a certificar que el seu anhel és governar amb ERC, o amb el PSC, vaja, que no és que els molesti el tripartit, ni que els preocupi el futur dels catalans, sinó que tenen un sobirà atac de banyes, perquè ja fa tres anys que no toquen cuixa. Així les coses, el sentit comú ens diu que l'única garantia que el tripartit no repeteixi som el Partit Popular.

L'única garantia que el proper Govern de Catalunya es preocupi dels problemes de veritat dels catalans som el Partit Popular. Nosaltres tenim clar que volem ser govern, i que no volem altres trigoverns. Altres han d'anar al notari, a dir que no ho tenen clar. En dono fe.

Santi Rodríguez i Serra
Diputat i Secretari Executiu d'Acció Territorial del PPC

D'això se'n diu eludir responsabilitats

2006-09-29T09:00:00.000+02:00

La resolució del Consell de l'Audiovisual de Catalunya en relació amb l'anunci de la Plataforma Proseleccions Catalanes és un cas clar d'evasió de responsabilitats. El CAC, al llarg dels anys, des que es va crear el 1996, es va anar guanyant una certa reputació que en el darrer any i mig ha llençat pels aires amb els seus acords, i resolucions, tot just quan més necessitat tenia de guanyar-se la credibilitat dels ciutadans.

El mal ja està fet, perquè aquest darrer acord, amb tuf partidista, pot ser la gota que fa vessar el vas: com es pot dir que no és aconsellable l'ús de menors per escenificar conflictes propis d'adults i alhora permetre un anunci que fa precisament allò que no és aconsellable? Com és possible que, a més, això el CAC ho permeti a la televisió pública de Catalunya, aquella que paguem entre tots els ciutadans? Com és possible que a més l'anunci s'hagi fet amb subvencions del mateix Govern de la Generalitat ?

El CAC no pot oblidar que compleix una funció de servei públic (com ara la Televisió de Catalunya, encara que sovint no ho sembli), i que de les seves accions i acords se n'espera imparcialitat i independència. El CAC s'ha equivocat una altra vegada amb aquest acord i faria bé de reconsiderar-ho. D'altra manera, la seva credibilitat, si encara n'hi quedava, haurà quedat definitivament malmesa, i el seu president n'és el màxim responsable.

Competències o incompetents

2006-09-22T09:32:00.000+02:00

Sóc vilanoví de Vilanova i la Geltrú, les meves responsabilitats m'obliguen a desplaçar-me diàriament a Barcelona, i sovint a altres indrets de Catalunya. Sóc dels que, massa sovint, viatjo en cotxe, però quan l'agenda m'ho permet prefereixo el transport públic: vaja, que si puc em desplaço a Barcelona amb RENFE.

És desesperant: en cotxe, dues hores —les caravanes no són casos aïllats, els casos aïllats són els dies que no n'hi ha—; el peatge dels túnels del Garraf, sagnant per a qualsevol economia domèstica... En tren sovint és millor, tret que inesperadament plogui, comencin a caure catenàries, una grua es carregui la senyalització de l'estació de Sants, les obres de l'AVE al Prat alenteixin la circulació dels trens, o en el millor dels casos no és que hagis de fer el viatge dret, sinó que has d'anar suspès entre aquells que han tingut la sort de poder-se agafar.

En aquestes circumstàncies, em produeix hilaritat —pena, en realitat— recordar aquells que predicaven la Catalunya lliure de peatges, que abans d'anar en cotxe oficial repartien enganxines als peatges, i aquells que carreguen la responsabilitat de tots els mals de Catalunya al fet que la competència és de "Madrid". El problema no és qui ostenta la competència, sinó del fet que qui l'ostenta sigui competent en el seu exercici. M'és indiferent que el responsable parli català o no (de fet, m'és indiferent que parli o no), el que com a ciutadà vull és disposar de les infraestructures suficients i que els serveis públics siguin gestionats amb eficàcia i eficiència: vaja, amb SENTIT COMÚ.

SENTIT COMÚ !

2006-09-18T09:58:00.000+02:00

El mes passat el President de la Generalitat, va adoptar una de les primeres decisions des de que és President, amb sentit comú: dissoldre el Parlament de Catalunya, i convocar eleccions. Han estat encara no, tres anys d’un govern partit per tres, més que no pas tripartit, que dia rera dia, ha generat polèmica, tant per l’acció, com per la inacció.

Cal reconèixer que la situació pot provocar frustració: després de vint-i-tres anys de Govern de CiU, la necessària alternança en el poder, es podia veure potser amb un cert optimisme. El cert és que, en pocs dies es va desfermar la primera crisi que va acabar amb el cessament del Conseller en Cap, i des d’aleshores, crisi rera crisi, que han acabat precipitadament amb la legislatura, amb el propi Govern, i amb el President de la Generalitat. Per més que ara ens vulguin explicar els èxits d’aquest difunt Govern, les realitats superen les voluntats.

Les conseqüències, entre d’altres són, que les enquestes situen com un dels problemes dels catalans, la política i els propis polítics. No ens ha d’estranyar, que desprès de dos anys i mig, de generar polèmiques, de malmetre la imatge de Catalunya i dels catalans, i de centrar l’activitat política en temes que no formen part de les preocupacions ciutadanes, els ciutadans acabin considerant que aquells que haurien de resoldre les seves preocupacions, formen part de les mateixes.

El Partit Popular de Catalunya, volem situar en el centre del debat polític, les que són preocupacions reals dels ciutadans, i deixar-nos de debats que només interessen als propis polítics.

Que guanyi el sentit comú, significa precisament que el proper Govern de la Generalitat tingui com a objectius, qüestions com ara:

. l’impacte de la immigració sobre la nostra societat,
. que vetlli per la seguretat ciutadana,
. que faciliti amb mesures efectives l’accés dels joves a l’habitatge,
.que s’impliqui efectivament en la transformació de la societat industrial en societat del coneixement,
. que doti els serveis d’ensenyament i sanitat dels pressupost necessari per atendre les necessitats reals dels catalans,
. que doni respostes als problemes de la dependència, i
. que sigui capaç de desenvolupar les infraestructures necessàries per que no s’aturi el progrés de la nostra societat.

Sense cap mena de dubte, els problemes dels ciutadans han de ser, els nostres problemes, i els que han de requerir de la nostra atenció, la nostra preocupació i les nostre solucions. És de sentit comú. Ara, només cal que el sentit comú, guanyi.

El descobriment de la sopa d'all

2006-09-15T09:18:00.000+02:00

És tota una novetat que a hores d'arael candidat socialista a la presidència de la Generalitat afirmi que Catalunya està al límit d'immigració i adverteix del perill de col·lapse dels serveis que rebem els catalans.

Sembla mentida que aquestes afirmacions les faci un exalcalde i un exministre. Com a exalcalde, mentre ho va ser, no es va assabentar de quin era el nivell de col·lapse dels serveis educatius, sanitaris i socials, que no només patia i pateix la seva ciutat, sinó la majoria de les de Catalunya; i com a exministre, perquè ha estat precisament el seu Govern qui ignorant els advertiments ha seguit el criteri de "papers per a tothom". Papers per a tothom? Doncs, apa, tothom cap aquí, per terra, mar i aire, que aquests xicots del PSOE ja ens donaran els papers.

Doncs no, no ha descobert la sopa d'all, el que ara pretén és que els catalans ens empassem la "sopa boba". En gran mesura, si la immigració és un problema a Catalunya i a Espanya, és gràcies a la demagògia constant del PSOE, i també del senyor Montilla, que canvia de parer en funció de la proximitat de les eleccions.

Que guanyi el sentit comú

2006-09-08T20:23:00.000+02:00

Em dóna la sincera impressió que la convocatòria de les eleccions, que no la data en concret, és un de les primeres decisions amb sentit comú, que ha pres el President de la Generalitat des de que té prestada aquesta funció pel tripartit, encara no fa tres anys.

Desconec si hi pot haver alguna relació causa-efecte entre la presentació del que serà el lema de la campanya del PPC, “Que guanyi el sentit comú” i la dissolució del Parlament, però el cert és que la mort d’aquesta legislatura ha estat molt més agònica del que alguns preveien al Saló del Tinell i que, tot i que ha acabat prematurament, encara ha durat massa.

Em preocupa, no ja com a polític, si no com a ciutadà, que un dels problemes que els ciutadans perceben de la societat actual siguem els polítics, doncs evidencia com s’ha pervertit la funció de la que hauria de ser una noble tasca: els polítics estem per resoldre els problemes dels ciutadans i no per crear-ne de nous, com ha anat succeïnt al llarg dels darrers tres anys. Les conseqüències són evidents: l’acció de Govern s’ha carregat la legislatura, el propi Govern i al President de la Generalitat.

Sense cap mena de dubte, els problemes dels ciutadans són els nostres problemes i els que han de requerir de la nostra atenció, la nostra preocupació i les nostre solucions. És de sentit comú. Ara, només cal que el sentit comú guanyi.

Plens Buits

2006-06-15T11:12:00.000+02:00

Ja fa temps que venim advertint, i denunciant quan correspon, que el tripartit municipal no porta a debat les qüestions més importants de la ciutat a la màxima institució municipal que són els Plens.

D’un temps ençà els Plens són buits, és a dir, la capacitat d’iniciativa del Govern municipal és més aviat escassa, per no dir nul•la, i no parlem de la capacitat d’abordar temes de ciutat, alguns dels quals es troben encallats fa anys i panys, sense que ningú del Govern municipal s’atreveixi ni tant sols a fomentar-ne el debat.

Ningú no discuteix que la legislació permeti ventilar assumptes en les Juntes de Govern (les quals ni són públiques, ni hi poden participar els grups de la oposició), però altre cosa ben diferent, és que aquest Govern que s’omple la boca de participació, a l’hora de la veritat, no només l’esquivi, si no que fins i tot eviti la transparència sobre temes importants de ciutat.

És així com arribem al Ple ordinari del mes passat, on el Govern porta a discussió un sol punt a l’ordre del dia, la resta de temes aportats íntegrament pels grups de l’oposició (quatre mocions del PPC i quatre més de CiU). Amb la retirada (de fet posposades, per que les tornarem a presentar) de les nostres propostes, s’evidencia la manca de transparència, de participació i d’iniciativa d’aquest tripartit: cinc minutets de Ple i s’ha acabat. Són els Plens buits.

Aquest mateix mes de juliol, si no hi ha entrebancs, tindrem la oportunitat d’abordar en un sol Ple, els temes importants de la ciutat: es tracta d’un Ple monogràfic sobre l’estat de la ciutat, que es produirà a la nostra vila, per primera vegada a la història.

En ell, tindrem oportunitat de contrastar les diferents visions que de la ciutat tenim els grups municipals, però també caldrà avaluar la efectivitat de les polítiques municipals desenvolupades, o sovint, també ignorades i les seves conseqüències, al marge de discussions econòmiques que són les que acostumen a centrar el debat anual sobre els pressupostos municipals.

Cal recordar també que aquest debat, serà possible fruit d’una proposta del Grup Municipal del Partit Popular de Catalunya, recolzada per la resta de grups municipals: aquest, de ben segur, que no serà un Ple buit, al menys nosaltres li donarem contingut.