I per què no van al notari ?

El de la casa gran, aïllada casa gran, va anunciar ahir que no donaria suport a Mariano Rajoy com a President del Govern d’Espanya, si abans de les eleccions no es retira el recurs de constitucionalitat de l’Estatut: està bé, està molt bé que els ciutadans coneguin a qui donarà suport cada ú, abans de les eleccions generals, i en aquest sentit no està malament que Artur Mas, anunciï que donarà suport a ZP. De fet no és la primera vegada que ho anuncia, fa poc temps, Duran ja va anunciar que podrien donar suport a ZP, com a via per a recuperar el Govern de la Generalitat. Ingenuïtat? No, més aviat enyorança del Govern.

Els ciutadans sabran a què atenir-se: CiU, ERC, IC... estan disposats a donar continuïtat a un Govern presidit per ZP, i suposo que també a Ministres, com la que ara en demanen la dimissió, o contra la que demanen manifestar-se. ERC i IC... per una qüestió de supervivència en el poder, CiU en canvi, intenta fer-se un forat per mostrar-se útil, en un escenari que es sap del tot irrellevant.

No n’han tingut prou amb les enganyifes de ZP, simpaties segons algun il·lustre articulista -del PSC es clar-. En volen més, serà per què creuen que amb ZP a la Moncloa, fer oposició a Catalunya els serà més fàcil, per evidenciar les contrarietats del PSC? O per què en el fons creuen que amb (i fins i tot, contra) el PP als catalans ens va millor?.

Quatre dies sense el Madí de cap de campanya, i ja el trobem a faltar: ell era més expeditiu, directament al Notari.

Si en alguna cosa estic d’acord, és amb el dret a decidir, i en aquest sentit d’aquí a poc més de tres mesos els ciutadans, i sobretot els catalans, tenim dret a decidir. Fem-ho bé.

L'ànima nacional

Definitivament Convergència i Unió té un problema, i és que des que està fora del Govern de la Generalitat, necessita protagonisme, un protagonisme que des de fora del Govern és difícil d'assolir, però que CiU necessita per mostrar-se necessari i útil a si mateix. Primer va ser el 29 de setembre de 2005, el dia de l’acord de l’Estatut al Parlament, després va ser el 21 de gener de 2006, el dia que Mas pacta amb Zapatero un altre Estatut a la Moncloa. No va ser suficient, no va poder formar Govern després de les eleccions, i ara l’invent de la casa del catalanisme.

No crec que l’escenificació que va tenir lloc ahir, anés adreçada a ningú més que als seus, per demostrar el lideratge del seu partit, i si realment anava adreçat a algú més, va errar. I va errar, perquè ha donat més la impressió que estàvem davant d’un intent de Pacte del Tinell 2, un pacte explícitament excloent d’una part de la societat catalana, però també implícitament: el catalanisme propugnat pel Tinell, o per Mas ahir, és un catalanisme de pensament únic, molt diferent de la Catalunya plural i real.

La construcció de Catalunya, com si Catalunya fos quelcom que cal reinventar; l’aposta pel dret a decidir, com si els catalans no decidíssim cada vegada que hi ha eleccions, o el Govern de la Generalitat no tingués cap competència per prendre decisions; o que el catalanisme s’ha d’ocupar de l’ànima de la nació, com si aquest fos el problema dels catalans; no és més que un nou intent per guanyar un suport electoral que ha perdut per l’eix nacionalista, però ni és, ni pot considerar-se una aposta aglutinadora de res més que no sigui el nacionalisme que confon la part amb el tot, que confon CiU amb Catalunya.

Afortunadament, Catalunya és plural, i té moltes ànimes.

Visca el Rei

No té res a veure aquest article amb la notícia feta pública ahir, en relació amb la Família Real, tot i que estic convençut que aquesta serà l’objecte de les tertúlies de cafè i de les converses de treball d’avui, per no parlar ja d’aquells programes televisius o revistes que tenen per objecte furgar en les interioritats de qualsevol família mínimament mediàtica; no, la voluntat d’aquest article, és comentar l’altra notícia, la del cap de setmana, la del nou to dels mòbils més extravagants, la del ¿por qué no te callas?, que ha ocupat les tertúlies d’almenys dilluns i dimarts.

No explicaré els fets, que són ja prou coneguts pels lectors, ni les reaccions, sinó les impressions, que crec del tot interessants. Tinc la sensació que l'airada reacció del Rei a la cimera Iberoamericana envers aquells obstinats, tant en la crítica cap a les empreses espanyoles, com cap a Jose Mª Aznar en qualitat d'últim President del Govern d’Espanya, ha fet que, molts ciutadans ens hi sentim identificats perquè ens sentim representats i defensats pel Cap d’Estat davant els populistes Chàvez i Ortega, que no han volgut entendre el paper de pont que juga Espanya en les relacions entre Iberoamèrica i Europa. Algú hauria d’aprendre que alimentar tant la bèstia, té el risc que acabi mossegant la mà que li acosta el menjar. Tampoc no crec que Chàvez, estigui en condicions de donar lliçons de democràcia, ni a Espanya, ni al Rei. El gran demòcrata que és Hugo Chàvez, suposo que haurà aprofitat la seva mediàtica amistat amb l’altre gran demòcrata cubà, per alliçonar-lo sobre les bondats de la seva paupèrrima democràcia, o és que potser la seva democràcia té com a model la cubana?

Els que m’han decepcionat més són els socis del president Montilla, aquells que aprofiten qualsevol circumstància per criticar tot el que es mou, que sona a Espanya, a PP o a monarquia.

He de reconèixer que aquests dies m’he sentit més monàrquic que mai: Visca el Rei.