La fragància delatadora

Quan s’apropen unes eleccions, el manual de capçalera d’estratègia política indica que cal cridar l’atenció d’una manera o altra, per tal de reclamar l’atenció dels ciutadans cap a una determinada formació política, és el que s’acostuma a anomenar “entrar en campanya”. No descriuré aquí quines ha estat o estant sent aquestes eines en aquesta o altres campanyes electorals, el lector s’hi pot entretenir intentant-ho esbrinar, però sí que em vull aturar analitzant la més recent d’aquestes accions: la del PSC.

Agradarà més o menys, però ha complert la seva funció: la presentació de la fragància del PSC, ha centrat l’atenció de propis i estranys, i ha merescut portades, bromes, i comentaris de cafè. Ha estat una acció que uns diran encertada, altres que banalitza la política, però ha centrat l’atenció. Cal afegir que aquestes actuacions per “entrar en campanya” solen tenir per subjecte algun argument polític, cosa que sembla no succeir en aquest cas. Bé, dic sembla, per què la lectura política, la trobem en la composició de la fragància presentada i les virtuts de cada un dels seus components.

Els socialistes no han tingut cap recança en publicitar les virtuts de cada un dels components de la seva nova fragància, i la veritat és que resulten reveladores: aromes de gran ajuda en casos de tensió nerviosa, insomni i depressió (rosa de Damasc), afavoreix les relacions humanes i els bons sentiments (palissandre), aplaca els estat d’ànims negatius com la irritació i la ansietat (Ylang Ylang), contribueix a la claredat d’idees (Guaiac), combat la fatiga intel•lectual (nou moscada), afavoreix la consciència sobre un mateix i sobre la relació amb el món (sàndal), útil en problemes nerviosos i emocionals, ansietat i depressió (gerani olorós), combat la fatiga mental (romaní), ajuda a despertat la consciència (te blanc), ajuda a prendre decisions i a planejar el futur (bergamota), eficaç en casos de pèrdua d’atenció i memòria (alfàbrega), i així fins a un total de disset components, de virtuts similars a les ja descrites.

Vaja, vaja, resulta que la fragància no és més que un reflex de l’estat anímic del PSC, i pretén ser un remei eficaç davant tot un grapat de problemes, que se’ls deu haver manifestar davant les properes eleccions generals. Que no pateixin, que si el Govern els provoca tots aquests maldecaps, nosaltres els podem donar un cop de mà, ajudant-los a deixar el Govern, com a mínim es sentiran més alleugerats: ells, però també la resta de ciutadans.

Política de destral

La meva capacitat de sorpresa no té límits: quan encara no feia ni 24 hores que s’havia fet pública la incorporació de l’expresident d’Endesa a la candidatura del Partit Popular per Madrid, des de Catalunya, tot l’aparell mediàtic i polític (amb honroses excepcions), aquell que conforma el virtual oasi català, ha carregat, i de valent contra Manuel Pizarro i el Partit Popular.

Crec no errar en el convenciment, que de fet, tant s’hi fa, que el candidat es digui Pizarro, o “perico de los palotes”, pel simple fet d’acceptar ser candidat pel Partit Popular, ja és culpable de tots el mals de Catalunya, i és la constatació de que el Partit Popular vol governar contra Catalunya i el catalans: a aquest nivell arriba el sofert victimisme nacionalista, ja sigui convergent o socialista, que deu trobar-se tant absent de valors propis que requereix dels aliens per autoafirmar-se per contraposició. Sí que n’és de pobre la bossa dels arguments, que cal recórrer a la desqualificació constant i permanent.

De fet, la meva sorpresa, és que aquestes reaccions encara em sorprenguin, després d’anys en els que la política de la destral ha estat practicada, contínua i contundentment contra el Partit Popular, no sé de que em sorprenc. Reconec que crec en la llibertat de pensament, i en la llibertat d’opció política, i no dic que altres no hi creguin, simplement que no la respecten, i això ja comença a fer pudor, pot ser per això, algú ha cregut necessari crear un ambientador polític.

Pot ser en el fons, aquestes reaccions evidencien el convenciment de qui les formula, de que el Partit Popular guanyarem les properes eleccions, i és que alguns, estan convençuts que contra el Partit Popular viuran millor.

Mistaken News

Vagi per endavant que no tinc estudis de periodisme, i que aquesta és una professió que respecto moltíssim, però m’ha sorprès i molt, com, molts mitjans de comunicació, recullen la presentació del vídeo “Sí, digui’m”, que ahir va presentar el President del PPC, Daniel Sirera: els titulars, resen que el PPC torna a obrir el debat sobre la llengua. És possible que aquesta sigui la lectura d’aquells que no volen entendre el que realment denúncia el vídeo, i que bàsicament és, que a les escoles públiques i concertades de Catalunya, és més fàcil estudiar en anglès que no, en castellà: res a dir, sobre l’ensenyament de l’anglès, és bo i necessari que així sigui, però no pot ser normal que per estudiar en castellà, llengua oficial de Catalunya, s’hagi de ser ric. Ric sí, per què només es pot estudiar en aquesta llengua oficial de Catalunya, a les escoles privades, com per exemple, a la que el President de la Generalitat du els seus fills. Doncs bé, només volem que aquest privilegi del que gaudeix el President Montilla, pugui ser compartit, amb llibertat d’opció, per tots els ciutadans de Catalunya, digueu-me progre, però és així com ho penso.

Sí obrir el debat de la llengua, s’interpreta en el sentit que el PPC, creiem que no s’estan fent bé les coses en aquest sentit, rés a dir, però sí s’interpreta com el trencament del silenci, entorn a un debat sensible que molesta a algunes forces polítiques, malament, perquè en primer lloc, mai hi hagut silenci per part del PPC, i la sensibilitat no és un estat d’ànim del que uns gaudeixen i altres no, si no que és comú a tots els ciutadans de Catalunya, també a aquells que, lliurement, volen la opció d’educar el seus fills en qualsevol de les dues llengües oficials de Catalunya, com ara el President de la Generalitat.