Arguments pornogràfics

Fa unes setmanes, en aquest mateix mitjà publicava un article titulat “En campanya amb paper couché”, posant en evidència que el Partit Socialista dedica la seva campanya al “glamour” més que no a explicar els arguments pels quals els ciutadans els hauríem de votar. El que no m’esperava, encara que ja no em sorprèn rés, es que acabaríem veient la candidata socialista al paper couché de veritat. Ingenu, si ja van començar la legislatura al paper couché, amb tot luxe de pells.

La prudència, que a vegades és mala consellera, em va recomanar no fer cap mena de referència al que era evident i al que tothom comenta, i és que la candidata socialista, farda d’embaràs, tot i que és pràcticament impossible que se li noti, l’ús i abús de roba premamà, i l’ús i l’abús de posicions premamà amb una clara finalitat electoral, és pornogràfic. És un insult a la pròpia condició femenina.

Resulta patètic, encara que es possible que a algú li agradi, la explicació que dona quan li va dir a ZP que estava embarassada. Crec difícil que una persona pugui arribar a caure tant baix, per intentar aconseguir un grapat de vots. És un altre insult a la intel·ligència dels ciutadans. És això, el que queda del partit “socialista” i “obrero”?

Que els hi sembla aquesta campanya “glamourosa”, a les famílies que els costa pagar la hipoteca? Que els sembla als joves que avui mateix començaran a cobrar 200 euros per accedir a un habitatge? Que els sembla, als treballadors que han perdut, o estant a punt de perdre els seus llocs de treball? Que els sembla a aquelles famílies, que no es poden plantejar tenir fills?

“Doctora” Chacón: façana, pura façana, el partit socialista, pretén enlluernar amb una façana sense contingut, sense propostes, sense idees, sense arguments. Nosaltres, a la nostra, a presentar propostes per almenys intentar resoldre els problemes dels ciutadans.

Antes partía que doblá

Doncs no era fruit d’un escalfament conjuntural la supèrbia de la Ministra més contestada i reprovada de la democràcia espanyola, és així. Ahir, en va donar una nova mostra, en el seu meravellós “viatge de probes” de Tarragona a Barcelona en l’AVE més tortuós de la història.

Arribada triomfal a Sants, “tururú” a la premsa, que acaba amb xiulada espontània, a la que s’hi afegeixen usuaris, i finalment el gran anunci: vindrem als mítings en AVE, i per això, entrarà en funcionament el dia abans de què oficialment comenci la campanya electoral.

Que l’AVE arribi a Barcelona, és una bona notícia després de 16 anys d’espera, per què el PSOE, va decidir primer connectar Espanya amb Europa, via Madrid – Sevilla, va haver d’arribar un Govern “anticatalà” del Partit Popular, que decidís que potser era millor portar l’AVE a Catalunya, i de Catalunya a França.

Els despropòsits de l’arribada de l’AVE a Barcelona, no s’han acabat, tant de bo el fet que no s’hagin complert els necessaris períodes de probes, no signifiqui cap disminució de la seguretat, tant de bo es pugui afirmar que s’han acabat els problemes de rodalies, però les obres no estan acabades, encara que la Ministra arribi amb l’AVE. Tant de bo es resolguin tots els desperfectes dels edificis dels veïns de l’Hospitalet, i no em refereixo al “palmeros” de ZP, si no als veïns del Gornal, que de veritat han patit més que fins i tot el usuaris de rodalies, l’arribada de l’AVE a Barcelona.

Però molt ens temem que la història de l’AVE no s’ha acabat, continuarà amb l’aventura incerta de la travessa per Barcelona. Aventura innecessària i que tant els representants dels ciutadans de Barcelona, com els representants dels ciutadans de Catalunya, hem dit que no era necessària.

Barcelona a patir, la Ministra però, antes partia que dobla. I per cert, ara que hi ha eleccions, quants dels partits que hi concorren estan disposats a donar suport a un nou Govern amb la Ministra Alvarez?

Pitjor que no saber, és no voler saber

Ja fa uns quants mesos, masses, que els principals indicadors econòmics espanyols, encara que també catalans, no presenten evolucions com per tirar coets. Les advertències sobre la desacceleració econòmica arriben d’arreu, i el que acostumen a fer els governs sensats, és adoptar mesures. Les mesures poden ser encertades o no; el risc de governar, és que cal prendre decisions, i a vegades poden ser equivocades.

En qualsevol cas, el risc es torna certesa, si les decisions no s’adopten.

Aquesta mateixa setmana, s’acumulen dades que corroboren que alguna cosa es mou en l’àmbit econòmic: creixement de la inflació el mes de rebaixes; creixement de l’atur; creixement de la desconfiança en la situació econòmica; o la caiguda dels mercats borsaris, són la prova de la evidència. Diuen que és possible que es tracti d’una crisi de confiança, més que de confiança, potser fruit de la incertitud: de la incertitud del mercat nord americà, però també de la incertitud sobre com s’abordarà la crisi a la Unió Europea de la moneda única.

El darrer baròmetre del CIS, indica que el 80% de la població considera que la situació econòmica és entre molt dolenta i regular. El problema està en que el Govern sencer es deu trobar entre el 20% restant. Una cosa és no saber, i una altre molt diferent i pitjor, és no voler saber: i aquest és el cas del President ZP.

En campanya amb paper couché

Qui ho havia de dir, després d’una legislatura convulsa i polèmica, el PSC s’ha decidit a fer una campanya de “glamour”. Primer, ha estat un perfum, quines propietats per cert, rebel·len llur estat d’ànim (herbes per afavorir els bons sentiments, per aplacar la irritació i la ansietat, per combatre la fatiga emocional, el nerviosisme i la depressió, entre d’altres propietats), ara ens obsequien amb un souvenir d’aquells que recorden, no sé si amb enyorança, la època de les dictadures comunistes de l’est d’Europa, les matriosques.

La veritat, és que si haguessin dedicat la meitat de la imaginació que hi posen a les campanyes electorals, alhora de governar potser les coses anirien millor a Espanya, però també a Catalunya. Així en lloc d’obsequiar-nos amb productes i imatges més pròpies del paper couché, i de histories roses, casament i embaràs inclosos, podrien oferir arguments més sòlids, per exemple, per facilitar l’accés a l’habitatge, o per explicar per què no es fa el quart cinturó, o per què en lloc de fer infraestructures, el que volen és eliminar-ne, reduint carrils a les autovies, o per què no han instat la il·legalització d’ANV i del PCTV en quatre anys i ho fan ara a correcuita.

El glamour podrà agradar o no, però el que és segur és que no serveix per què el país progressi, ni per resoldre els problemes dels ciutadans, i molt menys és una recepta adequada per resoldre la crisi econòmica, ara el que cal, són les idees clares, ni que sigui amb paper reciclat.