A ningú se’ns escapa que el XIIé. Congrés del Partit Popular de Catalunya, celebrat aquest cap setmana, ha estat un dels més difícils de la nostra formació política. Primer tres candidatures, dos homes de partit de tota la vida, i una recent militant trencadora (a vegades massa i tot). Al final, tant el Daniel Sirera, que en el darrer any s’havia format amb fermesa com a nou líder, i l’Alberto Fernandez, que sempre ha estat líder, han deixat pas a una tercera via, l’Alícia Sanchez Camacho, que, en condicions normals hauria suscitat segurament la unanimitat dels militants. La situació però, no era ni senzilla, ni normal i el resultat del Congrés n’ha estat la evidència. Alícia Sanchez Camacho ha guanyat el Congrés, i mereix el reconeixement no només de tots els compromissaris, si no també el respecte de tots els afiliats. També és evident que Montserrat Nebrera, tot i havent perdut, ha tret un resultat notable. Ara però, no podem aturar-nos en discussions bizantines sobre quin paper li toca jugar a uns i altres: és imprescindible que a l’executiva hi hagi la veu de Montserrat Nebrera (com a Diputada al Parlament, en forma part), és un actiu del partit, però més imprescindible és que centrem la nostra atenció en la situació política: els nostres votants i la resta de catalans esperen de la nostra força política respostes als problemes que patim, començant per la delicada situació econòmica que travessem.
Ara tenim una nova oportunitat, sota la Presidència d’Alícia Sanchez Camacho, amb Daniel Sirera a la direcció del grup parlamentari, i Alberto Fernandez al capdavant del grup a l’Ajuntament de Barcelona, i amb tots i cada un dels més de 30.000 afiliats del Partit Popular de Catalunya, hem de situar el nostre projecte polític als màxims nivells de representativitat, i per què no, de Govern.
