PER UN CANVI DE MODEL

En plena situació de crisi econòmica, la classe política catalana (almenys una part), està immersa en ple debat sobre el mal dit “finançament de Catalunya”. Bé, ni això, està en ple debat sobre si pacten una posició unitària (de la part) sobre el mal dit “finançament de Catalunya”.

És una cançó que em sona, és la cançó de l’enfadós. Però que no havien pactat ja el mal dit “finançament de Catalunya” a l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que va ser objecte d’un serial semblant al que ens representen avui? Ah, no. Que no havien pactat el mal dit “finançament de Catalunya” entre Mas i Zapatero a la Moncloa? Tampoc? Aleshores van pactar alguna cosa (útil vull dir)?

Convé aclarir, per què a voltes sembla que als polítics (alguns) els agrada jugar amb la confusió, que el que està en discussió no és el “finançament de Catalunya”, si no que el que està en discussió (o ho estarà, quan es posin d’acord, sobre què discutir) és el model de finançament de la Generalitat de Catalunya, cosa molt diferent al finançament de Catalunya, ja que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que formem Catalunya, ens financem amb el nostre treball. Per tant, la millora del finançament de la Generalitat, no vol dir que millorà el finançament dels ciutadans ni de les empreses, i per tant tampoc no resoldrà la crisi.

En tot cas, el que sí hauria de millorar, haurien de ser els serveis públics que els catalans rebem de la Generalitat de Catalunya. I ho dic en condicional, per què dels nostres governants de la Generalitat, dependrà que els recursos addicionals que rebin, millorin els nostres serveis i equipaments. Només un exemple sobre com s’empren els recursos: a Catalunya, aquest setembre 20.000 alumnes catalans i catalanes de Catalunya, han començat llurs cursos en barracots (ara també dits, noves solucions constructives), mentre a Soler (prop de Perpinyà, a la França Sud), estrenen IES de 3 milions d’euros i altres 6 milions de subvencions, a costa dels impostos dels pares i mares d’aquests 20.000 alumnes que no tenen la sort de viure a la França Sud.

Animo els lectors, que comencem (alguns continuem) a pensar en canviar de model. De finançament, sí. Però ens seria més profitós també canviar de model de governants.

ESTÀ DE MODA EL CHÈ ?

Efectivament el Che està de moda, fa anys que està de moda, sobre tot en els països comunistes (no cal dir a Cuba), i en els no comunistes pels que senten una trista melancolia per les revolucions totalitàries.

Però si el Che torna a la actualitat als països occidentals, i a ser subjecte d’articles i opinions, no és fruit ni de l’article de la Pilar Rahola, que dit sigui de pas, comparteixo i aplaudeixo sense els tics i les interpretacions bonistes d’altres articulistes, ni és fruit de la actualitat cinematogràfica que ens brinda Benicio del Toro. Més aviat considero, que és fruit de la actualitat real. La trista actualitat real que es viu a països com Cuba, Venezuela o Bolívia.

La situació política a Cuba, no és nova, més enllà de la cessió del poder entre els germans i de l’anunci de tímides obertures que no arriben mai, la revolució de la pobresa continua plenament vigent. I s’escampa. S’escampa per Venezuela, i per Bolívia. No en va, Hugo Chàvez és l’hereu del populisme dictatorial de Castro, així li va encomanar el mateix dictador en la seva visita a la illa, un cop va sortir de la presó del seu país per protagonitzar un intent de cop d’Estat.

I aquí no s’hi valen els bonismes melancòlics que no fan més que atrinxerar dictadors, d’esquerres, però dictadors, en els seus obcecats intents de fer prevaldre pobres igualtats, per davant de les llibertats. No s’hi valen termes mitjos, no s’hi valen falsos mites, no s’hi valen pseudoicones de revolucions de misèries.

L’ESTELADA CUBANA

Sincerament, entenc la Diada de l’11 de setembre, com un dia en el que especialment crec important posar de manifest la nostra catalanitat. Es a dir, una jornada en la que els catalans, volem afirmar les nostres particularitats, que no peculiaritats.

Dels catalans, a la resta d’espanyols ens diferencien coses, però també ens uneixen altres coses; i ens podem passar el dia recordem aquelles coses que ens diferencien, però crec imprescindible també recordar altres coses que ens uneixen. Aquesta és la diferència entre els que creuen que la Diada ha de servir per recordar un presumpte passat gloriós, i els que creiem que ens espera un futur millor, tornant a fer que torni a ser: el motor i l’enveja d’Espanya.

La polèmica d’aquesta Diada, la intenten marcar altre vegada els independentistes, que com sempre s’han de fer notar. Ara és el centenari de l’invent de l’estelada, que és un reflex eficaç i evident, sobretot per aquells que diuen proclamar la catalanitat, sense negar la espanyolitat, de la seva visceral antiespanyolitat. Doncs no, l’estelada és el màxim reflex del antiespanyolisme dels nacionalistes catalans: més que un símbol d’afirmació catalana, com ens volen fer creure alguns, és un símbol d’antiespanyolisme. Catalunya i Espanya, no són termes antagònics, ni ara ni en la història, ni ho poden ser en el futur.

Efectivament, l’origen de l’estelada el trobem en el símbol antiespanyol que apareix a la Guerra de la Independència de Cuba, i és “adoptada” pels independentistes catalans, com a símbol del seu antiespanyolisme.

Doncs s’equivoquen, perquè mentre alguns pretenguin dur la festivitat de la Diada, a les seves particulars reivindicacions històriques (fins i tot histèriques), estem perdent la oportunitat d’apropar Catalunya, i la catalanitat, amb diferències i igualtats, a tots el catalans, i sobretot a la resta d’Espanya.

Obama, el candidat de TV3

D’entrada cal reconèixer que el candidat demòcrata a la Casa Blanca, Barak Obama, suposa com a mínim, un efecte de renovació important entre els, fins ara, avorrits candidats a la Presidència dels Estats Units. En qualsevol cas, crec desmesurada la repercussió que a Europa, o almenys a Espanya, té qualsevol nimietat que afecti el candidat Obama. De fet, crec que més que el candidat Obama, el que té repercussió als mitjans és el candidat que, presumptament, podria acabar substituint l’actual President Bush, o això és el que alguns desitjarien. De fet la precampanya demòcrata ha tingut, molta més repercussió a Espanya i Europa, que no la republicana: la mateixa candidata a candidata, Hillary Clinton, ha tingut molta més quota mediàtica, que cap candidat republicà.

Però els que han de votar el seu President no som ni els europeus, ni els espanyols, ni els catalans. I dic, lo dels catalans, perquè com a mínim em resulta estrany que la Televisió de Catalunya, aquella que ens ha de donar una visió catalana del que passa al món obri telenotícies amb el candidat Obama, cosa que per cert, no fa amb el candidat McCain.

A dia d’avui les enquestes auguren un empat tècnic entre Obama i McCain, cosa que rés té a veure amb la imatge que determinats mitjans donen les eleccions nord-americanes, a les que sembla que només hi ha un candidat, que deu ser el seu, i que no necessariament té que ser el que agradi als votants.

És cert, que després d’unes setmanes en què la principal notícia que afecta els catalans, són els moviments dels partits catalans i del Govern de l’Estat, entorn el futur finançament de la Generalitat, escriure sobre les futures eleccions nord-americanes pot semblar irrellevant, però si a Televisió de Catalunya li sembla més important, no seré jo qui els porti la contraria, que per això cobren cinc cents milions (no de dòlars, d’euros) dels catalans. Això sí, discrepo de les seves preferències, i els exigeixo neutralitat.