Si a València es censura, que es fa a Catalunya?

Airades han estat les reaccions del Govern de la Generalitat catalana, pel tancament de les emissions de TV3 a la Comunitat Valenciana, però em dona més la impressió d’allò de ser capaços de veure la palla a l’ull aliè, abans que la biga al propi.

Hi ha dos visions de l’assumpte, em limitaré a l’estrictament legal, tot i que la visió del sentit comú pot tenir també el seu interès. La televisió digital terrestre s’emet pel domini públic radioelèctric, el qual és limitat, i per tant requereix d’una concessió per a ser usat. Qui atorga aquestes concessions és el Govern de l’Estat, i concretament el Ministeri d’Indústria. A la Generalitat Valenciana, igual que a la de Catalunya, els correspon la inspecció i el control de les condicions d’ús del domini públic radioelèctric, i és en ús d’aquestes competències que la Generalitat Valenciana, tanca la emissió d’un repetidor d’un operador que usa l’espai radioelèctric, sense disposar de la concessió necessària.

Però no cal anar a València per que la Generalitat catalana ho entengui, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el passat 21 de novembre, va instar el Govern de la Generalitat, i la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, a què actuessin contra aquelles televisions locals que a Catalunya, continuen emeten i no disposen de la concessió corresponent. Aleshores com es pot entendre que critiquin el que fan a València, que és el mateix que ells fan a Catalunya? Per què del que passa a València, en diuen censura, i del que fan a Catalunya, en diuen compliment de la legalitat? Per què aquestes dues vares de mesurar?

Em permeto afegir a les qüestions anteriors, per què el Govern de Catalunya té més interès en què es vegi TV3 a València, a les Balears o a la França Sud (més que rés per dur la contrària) que a la mateixa Catalunya? No sé si és crosta o no, però segur que aquells catalans, que viuen a Catalunya, i no poden veure la TV que paguen, ho entenen encara menys que nosaltres.

Ferran, has necessitat quatre anys ?

M’ha sobtat a aquestes alçades, la reacció airada del PSC, i per què no, la repercussió mediàtica de la mateixa, a propòsit de la crítica cap als mitjans de comunicació PÚBLICS de la Generalitat de Catalunya. Però si m’ha sobtat, no és per què no la comparteixi, que ho faig quasi completament, si no per què en els darrers quatre anys, la situació ha estat exactament la mateixa i rés no ha canviat.

Jo mateix des de les primeres comissions de control, bromejava molt en serio sobre aquell eslògan que deia “la teva”, quan hauria d’haver dit “la seva”, advertint que TVC, no és la televisió nacional de Catalunya, si no que és la televisió nacionalista de Catalunya, o més recentment quan hem afirmat que la televisió de Catalunya, havia de ser, en tots els aspectes, tant plural, com els mateixos ciutadans de Catalunya, que la paguem.

Aquesta realitat, no és més que la conseqüència de pensar que “crear un imaginari col•lectiu”, és una entelèquia, en lloc d’un objectiu nacionalista, o que la “visió catalana de les notícies”, és donar una notícia en català, enlloc de donar la visió nacionalista de la notícia.

El mateix dia que els socialistes representaven el paper d’enfadats davant el director general, per cert, del mateix partit, el mateix director general argüia que sí els membres del PPC no érem convidats a programes d’entreteniment com els membres d’altres partits, era per que teníem posicionaments diferents dels altres: tota una mostra de respecte pel pluralisme de la societat.

He dit bé: representar el paper d’enfadats, per què en el fons el debat no és el tracte que rep o no el PSC, si no la disputa per la Presidència del proper Consell de Govern, d’acord amb la nova llei, que vol ERC, peti qui peti, i el PSC no vol cedir, i és que en el fons la nova llei ha volgut canviar-ho tot, per què rés no canviï.

I per què no van al notari ?

El de la casa gran, aïllada casa gran, va anunciar ahir que no donaria suport a Mariano Rajoy com a President del Govern d’Espanya, si abans de les eleccions no es retira el recurs de constitucionalitat de l’Estatut: està bé, està molt bé que els ciutadans coneguin a qui donarà suport cada ú, abans de les eleccions generals, i en aquest sentit no està malament que Artur Mas, anunciï que donarà suport a ZP. De fet no és la primera vegada que ho anuncia, fa poc temps, Duran ja va anunciar que podrien donar suport a ZP, com a via per a recuperar el Govern de la Generalitat. Ingenuïtat? No, més aviat enyorança del Govern.

Els ciutadans sabran a què atenir-se: CiU, ERC, IC... estan disposats a donar continuïtat a un Govern presidit per ZP, i suposo que també a Ministres, com la que ara en demanen la dimissió, o contra la que demanen manifestar-se. ERC i IC... per una qüestió de supervivència en el poder, CiU en canvi, intenta fer-se un forat per mostrar-se útil, en un escenari que es sap del tot irrellevant.

No n’han tingut prou amb les enganyifes de ZP, simpaties segons algun il·lustre articulista -del PSC es clar-. En volen més, serà per què creuen que amb ZP a la Moncloa, fer oposició a Catalunya els serà més fàcil, per evidenciar les contrarietats del PSC? O per què en el fons creuen que amb (i fins i tot, contra) el PP als catalans ens va millor?.

Quatre dies sense el Madí de cap de campanya, i ja el trobem a faltar: ell era més expeditiu, directament al Notari.

Si en alguna cosa estic d’acord, és amb el dret a decidir, i en aquest sentit d’aquí a poc més de tres mesos els ciutadans, i sobretot els catalans, tenim dret a decidir. Fem-ho bé.

L'ànima nacional

Definitivament Convergència i Unió té un problema, i és que des que està fora del Govern de la Generalitat, necessita protagonisme, un protagonisme que des de fora del Govern és difícil d'assolir, però que CiU necessita per mostrar-se necessari i útil a si mateix. Primer va ser el 29 de setembre de 2005, el dia de l’acord de l’Estatut al Parlament, després va ser el 21 de gener de 2006, el dia que Mas pacta amb Zapatero un altre Estatut a la Moncloa. No va ser suficient, no va poder formar Govern després de les eleccions, i ara l’invent de la casa del catalanisme.

No crec que l’escenificació que va tenir lloc ahir, anés adreçada a ningú més que als seus, per demostrar el lideratge del seu partit, i si realment anava adreçat a algú més, va errar. I va errar, perquè ha donat més la impressió que estàvem davant d’un intent de Pacte del Tinell 2, un pacte explícitament excloent d’una part de la societat catalana, però també implícitament: el catalanisme propugnat pel Tinell, o per Mas ahir, és un catalanisme de pensament únic, molt diferent de la Catalunya plural i real.

La construcció de Catalunya, com si Catalunya fos quelcom que cal reinventar; l’aposta pel dret a decidir, com si els catalans no decidíssim cada vegada que hi ha eleccions, o el Govern de la Generalitat no tingués cap competència per prendre decisions; o que el catalanisme s’ha d’ocupar de l’ànima de la nació, com si aquest fos el problema dels catalans; no és més que un nou intent per guanyar un suport electoral que ha perdut per l’eix nacionalista, però ni és, ni pot considerar-se una aposta aglutinadora de res més que no sigui el nacionalisme que confon la part amb el tot, que confon CiU amb Catalunya.

Afortunadament, Catalunya és plural, i té moltes ànimes.

Visca el Rei

No té res a veure aquest article amb la notícia feta pública ahir, en relació amb la Família Real, tot i que estic convençut que aquesta serà l’objecte de les tertúlies de cafè i de les converses de treball d’avui, per no parlar ja d’aquells programes televisius o revistes que tenen per objecte furgar en les interioritats de qualsevol família mínimament mediàtica; no, la voluntat d’aquest article, és comentar l’altra notícia, la del cap de setmana, la del nou to dels mòbils més extravagants, la del ¿por qué no te callas?, que ha ocupat les tertúlies d’almenys dilluns i dimarts.

No explicaré els fets, que són ja prou coneguts pels lectors, ni les reaccions, sinó les impressions, que crec del tot interessants. Tinc la sensació que l'airada reacció del Rei a la cimera Iberoamericana envers aquells obstinats, tant en la crítica cap a les empreses espanyoles, com cap a Jose Mª Aznar en qualitat d'últim President del Govern d’Espanya, ha fet que, molts ciutadans ens hi sentim identificats perquè ens sentim representats i defensats pel Cap d’Estat davant els populistes Chàvez i Ortega, que no han volgut entendre el paper de pont que juga Espanya en les relacions entre Iberoamèrica i Europa. Algú hauria d’aprendre que alimentar tant la bèstia, té el risc que acabi mossegant la mà que li acosta el menjar. Tampoc no crec que Chàvez, estigui en condicions de donar lliçons de democràcia, ni a Espanya, ni al Rei. El gran demòcrata que és Hugo Chàvez, suposo que haurà aprofitat la seva mediàtica amistat amb l’altre gran demòcrata cubà, per alliçonar-lo sobre les bondats de la seva paupèrrima democràcia, o és que potser la seva democràcia té com a model la cubana?

Els que m’han decepcionat més són els socis del president Montilla, aquells que aprofiten qualsevol circumstància per criticar tot el que es mou, que sona a Espanya, a PP o a monarquia.

He de reconèixer que aquests dies m’he sentit més monàrquic que mai: Visca el Rei.

Que dolents que són aquests del PP

Ahir el Conseller Castells, va presentar els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2008, un pressupost de quasi 35 mil milions d’euros: quantitat gens menyspreable.

Val la pena recordar que el pressupost de la Generalitat l’any 1996, era de 6 mil milions d’euros, gairebé sis vegades menys del que ahir va presentar el Conseller Castells. Val la pena també recordar, que el sistema de finançament autonòmic vigent és el pactat l’any 2001 pel Govern “intransigent i anticatalà” del Partit Popular amb majoria absoluta. Val la pena recordar que el sistema de finançament ja s’havia modificat l’any 1997, també pel Govern del Partit Popular.

Val la pena també recordar, com la modificació d’aquest sistema de finançament, aquest que li ha permès al Conseller Castells, presentar un pressupost de 35 mil milions de euros, va ser un dels eixos centrals del pacte del Tinell, a finals del 2003. Val la pena recordar, que amb un Govern del PSOE, ni el PSC, ni ERC, ni IC... han modificat encara aquell tant dolent sistema de finançament autonòmic.

Bé, ja que avui m’ha donat pel tema dels diners, potser també val la pena recordar que el nivell d’inversions de l’Estat a Catalunya, l’any 2003, va arribar al 18,6%, sense necessitat de cap nou Estatut, amb una altra diferència apreciable, aleshores a Catalunya teníem projectes per tirar endavant, ara amb el PSOE necessiten un Estatut que els obligui, però el que és més lamentable és que el Govern no té projectes per cobrir les inversions reivindicades. Val la pena recordar que per aquelles èpoques, a més de tot això, els trens funcionaven força bé.

Que dolents que són aquests del PP, Tant bé com tracta en ZP els catalans, si fins i tot hi ve a passar unes hores el cap de setmana!!

Con Z de chapuzero

L’article de la setmana passada es titulava “En tren, a 80 per hora”, doncs bé, prometo que no tenia ni idea (ni ho desitjava) que acabaria passant el que està passant, es a dir, que trams importants de línies importants de ferrocarril s’han hagut de deixar sense servei, i aquest es presta ara en bus, per cert contribuint a incrementar aquella contaminació que el Govern pretén reduir, amb la reducció de la velocitat màxima.

Però avui no es tracta d’això, tampoc es tracta de fer sang d’un drama, però tot té un límit, i la ineptitud demostrada en la gestió de les obres de l’AVE a Barcelona, està sent ilimitada, que més podem arribar a veure? Responsabilitats, algú assumirà responsabilitats. La Ministra de la paciència? El Secretari d’Estat, incapaç de coordinar absolutament rés? Compareixerà Zapatero al Congrés per donar explicacions d’allò inexplicable? Les donarà Montilla? A qui li donaran la culpa del que passa? Al PP? A alguna empresa?

El pitjor no són aquestes preguntes, quines respostes coneixerem aviat, el pitjor, és que a dia d’avui, per més responsabilitats que assumeixi ningú, ningú no compensarà els ciutadans pels perjudicis que estan patint des de ja fa dos anys.

Podem estar d’acord amb què a hores d’ara el més important és garantir la seguretat dels usuaris, però a continuació, el més important ha de ser garantir un servei de transport públic de rodalies i regionals tant eficaç com ho era abans que comencés aquest maldecap. Tant de bo, pugui deixar d’escriure d’aquest problema.

MÉS SEGURETAT

Quan aquest article vegi la llum, haurà tingut lloc ja, el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la nostra ciutat i a la nostra comarca, i s’haurà esvaït el misteri més ben guardat dels darrers mesos, i que no és més que quants efectius es desplegaran efectivament a la nostra ciutat.

Coneixent les polèmiques que han envoltat els darrers desplegaments, a Barcelona ciutat, o al Vallès Occidental, on després del desplegament, es va produir un replegament, per la senzilla raó que no hi ha efectius suficients, per cobrir les àrees ja desplegades, no seria d’estranyar, que es produís a la nostra comarca quelcom similar, a jutjar pel misteri. Ni preguntes parlamentaries, ni el propi Govern Municipal, han estat capaços de conèixer amb anticipació el nombre d’efectius que, a dia d’avui, ja es deuen estar encarregant de la nostra seguretat.

A aquesta circumstància hi afegim que la plantilla local de la nostra ciutat, ha anat minvat, des de l’any 2001, des dels 117 efectius als 98 actuals, en una proporció clarament inversa a la de la població, i tot plegat, ens porta a preocupar-nos, si la nostra ciutat, disposarà de suficients agents com per garantir la seguretat.

Així ho hem plantejat el Partit Popular a l’Ajuntament, amb la flexibilitat necessària, com per, sense sobredimensionar la plantilla de la Policia Local, aquesta retorni als nivells de l’any 2001, en un termini de dos anys, i amb les necessàries revisions, tot i que la població ha crescut i força des d’aleshores. Ara és el moment, a punt d’encetar el debat dels pressupostos municipals per l’any 2008, qualsevol increment de plantilla, s’ha de preveure ara.

Sabem i coneixem dels esforços dels agents per intentar donar un bon servei a la ciutadania, sabem i coneixem la quantitat d’hores extraordinàries que realitzen (més de 14.000 l’any 2006), però també sabem i coneixem que l’increment de la plantilla és imprescindible, per mantenir els nivells de seguretat de la nostra ciutat.

El Govern Municipal, però, prefereix mirar cap a un altre costat. Tot i que el regidor de seguretat ciutadana (que coincideix amb el d’Hisenda), va anunciar la voluntat d’incrementar la plantilla de policia local, a l’hora de la veritat se’n desdiu, i es posa el barret de regidor d’Hisenda, per intentar justificar, la suficiència de la plantilla, i la confiança en el desplegament dels Mossos.

El Grup Municipal del Partit Popular, continuarem treballant, per tal que la nostra ciutat disposi dels mitjans necessaris per garantir la seguretat a la nostra ciutat, a pesar del regidor de seguretat ciutadana, i a pesar del regidor d’hisenda, i continuarem exigint els efectius necessaris per que això sigui possible.

No podem passar per alt, que si bé aquests dies s’ha produït el desplegament dels Mossos d’Esquadra a la nostra comarca, als que desitgem sort i èxits, també s’ha posat fi a les responsabilitats que en matèria de seguretat ciutadana, exercien fins ara el Cos de la Policia Nacional (a la nostra ciutat) i la Guàrdia Civil (a la resta de la comarca), als quals volem manifestar públicament el nostre més sincer agraïment pels serveis prestats.

Quin ridícul!!!

Confesso que sóc més de ciències que no pas de lletres, i que això de Frankfurt, sempre m’ha quedat una mica lluny, però el temps, i sobretot els esdeveniments, mi han allunyat encara més.

Polèmica, llarga polèmica, sobre si els autors que havien d’acudir a la Fira del Llibre, contra el sentit comú, ho havien de ser en català, o havien de ser representatius de la cultura catalana, és a dir, en català i en castellà, com sembla que volia el director de la Fira. Ara, la inauguració de la Fira, i desembarc polític i mediàtic, fonamentalment públic (o sigui pagat amb diners de tots, escrivim en català o en castellà), m’ha donat més la sensació d’allò de l’elefant a la xatarreria que no d’un esdeveniment cultural de ressò mundial.

Al circ muntat, només hi faltaven els aprenents de nacionalistes, amb la seva particular campanya de “difusió cultural” com és “Catalonia is not Spain”, que deu formar part dels actes commemoratius de refundació de casa seva, vaja de CDC.

Enmig de tot aquest fregat, els autors: als que hi són, els desitjo la millor de les sorts, que la necessiten, i als que no hi són també, però amb una dosi d’esperança, per què els catalans, continuarem llegint el que ens doni la gana, en català o en castellà, i els alemanys de Frankfurt potser només llegiran aquells que es tradueixin al seu idioma, i que seran sens dubte els millors, ja siguin els originals en català o en castellà.

Trigaré a anar a Frankfurt, per ara em queda massa lluny. Per una altre vegada, si us plau, ridículs, els justets.

El dilema Catalunya-Espanya: El bomber heroi

Durant el debat de política general, mantingut al Parlament la setmana passada, em va cridar l’atenció que el President Montilla apel·lés als parlamentaris a superar el dilema Catalunya-Espanya.

Vull dir, que comparteixo plenament aquesta afirmació, però no des d’avui, si no que ja fa temps que crec que l’estat de grunyiment constant en què viu instal·lada una part dels polítics catalans a la recerca de greuges per justificar els propis fracassos, no és bo pel propi progrés de la societat. I això, a alguns, ens diferencia del President Montilla: ell ho expressa ara, després que els darrers anys, ell i el propi PSC, s’han dedicat a atiar el dilema Catalunya-Espanya per interès propi: no és just cremar un bosc per després aparèixer com el bomber heroi.

Reveladora és, però, la rèplica del Sr. Mas, en el sentit que la superació del dilema Catalunya-Espanya, significa la mort política de Catalunya. En primer lloc, posa en evidència la pràctica nacionalista de confondre reiteradament el tot amb la part, és a dir, Catalunya amb CiU. Amb aquest matís important ja es pot, i cal interpretar, que amb la superació del dilema Catalunya-Espanya, qui és mort és el nacionalisme: sense greuges, sense victimismes, sense una Espanya a qui grunyir constantment, el nacionalisme perd el seu discurs. Discurs que els darrers anys ha caracteritzat també els bombers herois del PSC.

El PPC critica ''el retard'' que pateix Catalunya en matèria d’infraestructures

El diputat del PPC en el Parlament de Catalunya, Santi Rodríguez, ha criticat “el retard” que pateix Catalunya en matèria d’infraestructures. Pel diputat Popular “en aquest últims anys hem retrocedit, perquè s’han paralitzat projectes importats pel desenvolupament econòmic i energètic de Catalunya”.

Pel diputat Popular “els desacords del tripartit ha provocat la paralització de projectes importats pel desenvolupament econòmic de Catalunya”, com els accessos ferroviaris a la nova terminal de mercaderies del Port de Barcelona, el quart cinturó, el Túnel de Bracons, el tercer carril a l’AP-7, la línia ferroviària Barcelona - Puigcerdà, desdoblament de la N-II, la B-40 o la paralització de les instal•lacions d’energia eòlica.

Tanmateix, Santi Rodríguez també ha manifestat que després de la reunió del Ministre Solbes amb el Conseller Castells “coneixem el percentatge d'inversió que tindrem, però no sabem a quins projectes aniran destinats perquè ni per part del Govern ni de la Generalitat hi ha cap nou projecte".

En opinió de Santi Rodríguez “estem començant a assistir a una ‘subhasta’ entre els membres del Govern, a propòsit de quins projectes s’han de finançar, mentre Carod Rovira vol suprimir peatges, Nadal, vol construir noves línies de ferrocarrils”. Pel diputat Popular “aquesta no és forma de prioritzar les infraestructures catalanes”.

Finalment Santi Rodríguez ha lamentat “la paràlisis” que està patint Catalunya en matèria d’infraestructures amb el tripartit català. Per aquest motiu ha instat al Govern a “incrementar substancialment les inversions en infraestructures i definir un calendari d’actuació, per millorar la qualitat de vida dels catalans i per no tenir que patir més les situacions viscudes en els últims mesos”.

TRIPARTIT III: UN PACTE DE CADIRES

Ens ho temíem, fins i tot, crec que ho sabíem, necessitàvem però que el Govern, el nou Govern, o la tercera edició del tripartit vilanoví, ho posés en evidència. Han estat varis mesos, abans de les eleccions municipals, de promeses, de bones paraules, de bones intencions, d’idees. Que n’ha quedat de tot això després de les eleccions del 27 de maig? Rés més que un pacte, un pacte per mantenir-se en el Govern, amb la comoditat d’una majoria absoluta, un pacte per reubicar, aquells que haguessin pogut quedar despenjats.

Davant l’obscurantisme del pacte tripartit, pel que fa a la acció de govern del nou tripartit, el Partit Popular, varem optar per presentar un total de 59 preguntes el passat 30 de juliol, per conèixer quines eren les intencions en diversos temes de ciutat pendents, o sobre els quals durant la campanya electoral, els diversos partits que formen el Govern Municipal, s’havien posicionat de forma diferent. El resultat, és que tot i haver un pacte, no hi ha un pacte programàtic, no hi ha un pacte per la ciutat, no hi ha un programa de govern, hi ha un pacte pels càrrecs, hi ha un pacte per les cadires.

Efectivament, les nostres preguntes, han estat respostes amb un lacònic, “ja ho definirem en el Pla de Mandat”. S’imaginen l’èxit que pot tenir alguna força política presentant-se a les eleccions dient: votin-nos, i després quant tinguem la cadira ja pensarem què fem? Doncs la situació és molt semblant, només amb una diferència: els càrrecs ja han estat repartits.

Després (alguns només la primera setmana) ens lamentem que un 50% dels ciutadans no ha anat a votar: tant els dona, no creuen ni en la política, ni els polítics: estan decebuts. I els que tenen la responsabilitat del Govern, actuen tot pensant: ja ens va bé, si voleu, d’aquí a quatre anys ja anireu a votar.

La política i els polítics, no poden ser una plaga que haguem de suportar amb resignació; la política i els polítics, són necessaris per dirigir les nostres institucions, però els ciutadans i ciutadanes heu, ens heu d’exigir que complim amb el vostre encàrrec, i amb els nostres compromisos, si no aquells que s’instal·len al poder, només tenen per únic objectiu mantenir-se en el poder, i s’acostumen a oblidar l’encàrrec rebut de la ciutadania, fins i tot, alguns poden pensar que només, fent veure cada quatre anys que a la ciutat es fan coses, ja n’hi prou per tornar-se a instal·lar quatre anys més.

Aquesta ni és, ni pot ser una batalla perduda, defugiu del clàssic, perniciós i interessat: tots els polítics són iguals, per què no és així. Actuem en conseqüència, si uns ho fan malament, o senzillament no ho fan, altres. La participació i la alternança és la base del sistema democràtic: l’únic dels sistemes, que permet als ciutadans dir la seva.

FI D’UN AGOST TORMENTÓS

El que avui ens deixa ha estat un agost un tant atípic, per molts motius, començant pel propi temps: després d’un hivern extraordinàriament suau, i apropiat per fer del debat de l’escalfament global del planeta i del canvi climàtic, el centre de l’atenció ciutadana, aquest agost, menys calorós que d’altres, ens demostra que pot ser l’escalfament global no hagi estat la causa d’un suau hivern, si no que és un efecte a mig termini, i no per això menys important, però que en definitiva no és poden avaluar els efectes del canvi climàtic, pel fet que un dia, o un hivern, o un agost, faci més o menys calor del que sol ser tradicional.

El temps és però, una anècdota comparat amb el que ens ha deparat aquest mes, en el que dona la impressió que per una conjunció malèfica dels astres, tot ha fallat: la electricitat a Barcelona (i en menor mesura, a Vilanova); el servei de rodalies continua entestat en fer la guitza als usuaris; un aeroport en el que en el millor dels casos es perden les maletes; setanta cinc quilometres de caravana a l’autopista. Evidentment la culpa de tot plegat és del PP, i dels astres que no deuen ser d’esquerres, i dels ciutadans que se’ls acut en ple mes d’agost viatjar ja sigui amb avió o per carretera, o dels que per anar a treballar han d’agafar el servei de rodalies.

El debat sobre les infraestructures catalanes ha centrat el debat polític de l’estiu, i ha posat en evidència, la incapacitat més absoluta per part dels governants catalans de posar fil a l’agulla per resoldre els problemes que tenim a sobre: que si l’Estatut, que les competències, que la independència, que més peatges. Rés de tot això, serveix per aliviar els soferts ciutadans de les penes que pateixen. No està de més recordar que, més de tres anys després del primer tripartit, i després del govern ZP, a Catalunya, no s’ha projectat encara cap nova infraestructura que vingui a reparar la presumpta manca d’inversions dels governs del PP a Catalunya.

També a la nostra ciutat, hem viscut el debat dels okupes: que ara desallotjo, que ara negocio, que ara cau la casa, que ara torno a desallotjar, demostrant una manca absoluta de decisió per complir i per fer complir, no només la legalitat, si no les pròpies decisions del tripartit local. Un altre exemple el tenim en el sopar de l’Assemblea de Joves, que és desautoritzat (ens interessarem pels motius de la desautorització) però després és tolerat: en què quedem?

GRÀCIES JOSEP

Han passat onze anys des de que et vas incorporar al projecte del Partit Popular per la porta gran, com a Ministre d’Indústria del primer govern Aznar, davant la incredulitat de propis -alguns menys- i estranys, respecte de la teva identificació amb el projecte popular. El temps i els fets, ho han anat demostrant. Per la via, potser més fàcil, a la vista d’un militant de base: Ministre portaveu del Govern, Ministre d’Assumptes Exteriors, Ministre de Ciència i Tecnologia; i també per la difícil: cap de llista per Barcelona a les eleccions generals, President del Partit Popular de Catalunya, i dues vegades candidat a la Presidència de la Generalitat.

Has trepitjat moquetes, però també has trepitjat pedres; has sentit alabances, però també has sentit escridassades, algunes també, masses, a la teva pròpia ciutat; jo mateix he tingut la oportunitat de compartir amb tu, alguna d’aquestes ingrates situacions –fa menys d’un any, a la festa Major de Gràcia, et culpaven, ni més ni menys que d’haver provocat la Guerra Civil, sí, la del 36-. Ningú no podrà dir, i si ho fa menteix, que no t’has deixat la pell en les diferents tasques que has anat realitzant.

Com a cap de llista a les eleccions generals, el Partit Popular de Catalunya varem aconseguir el millor resultat de la nostra història; sé perfectament que no t’agrada atribuir-te aquell resultat a un mèrit personal, com cap altre resultat electoral és mèrit personal de ningú, si no de tots i cada un dels ciutadans que, en cada moment confien en el projecte del Partit Popular de Catalunya. De totes maneres, no està de més recordar que aquell resultat es va donar sota la teva direcció.

Has deixat empremta. Has deixat empremta al Govern, per tots i cada un dels ministeris pels que has passat; has deixat empremta al Parlament de Catalunya; has deixat empremta al Partit Popular, i particularment al Partit Popular de Catalunya. Has deixat empremta a la teva ciutat: la casa del Marquès de Castrofuerte, el Centre Tecnològic, i els primers estudis pel soterrament i desviament de la via del ferrocarril, en són exemples prou fefaents, i que, com bé saps, sovint hem d’anar recordant si no volem que altres s’atribueixin mèrits que no tenen.

No et puc recriminar rés, conec aquelles circumstàncies que t’han dut a prendre la decisió que has pres, i ho entenc. Ara però, cegats per la immediatesa, seria injust no dir, que Espanya, Catalunya i el Partit Popular, perdem un gran polític; que has fet quelcom més del que molts s’esperaven: dedicar una part important de la teva vida personal, familiar i professional al servei públic, al servei d’Espanya i Catalunya, al servei del projecte del Partit Popular per a Espanya, i per a Catalunya, que són projectes perfectament compatibles, com estic convençut que continuarem defensant des del Partit Popular de Catalunya, sota la direcció del nou President, Daniel Sirera.

Ara et sentiràs de tot: els adversaris, et feliciten per la decisió, i t’alaben com mai ho havien fet, després d’onze anys de crítiques, algunes –masses- ferotges, forma part de la seva satisfacció pel que, els pot significar de petita victòria; els propis, segurament de forma injusta, et recriminaran no sé què. Tot plegat, no són més que petites misèries, que no fan justícia al que suposa d’esforç el servei públic, al nivell que sigui.

Des de la humilitat, la senzillesa, potser la ingenuïtat, però segur que des de la honestedat, que sovint m’agrada reivindicar, com a ciutadà, com a vilanoví, i com a militant del Partit Popular de Catalunya, no puc dir-te rés més que gràcies: gràcies Josep.

Govern a les fosques

Sembla impressionant que després del caos, en què s’ha trobat la ciutat de Barcelona durant aquesta setmana, el Govern de la Generalitat hagi estat tant a l’ombra de la foscor com la majoria de ciutadans afectats. No s’ha estat a la alçada de les circumstàncies, els ciutadans no mereixen que el seu Govern, es limiti a espolsar-se puces de sobre i a escampar culpes a uns i altres, i de passada, doncs si se li pot donar la culpa al PP, també. Mentrestant els ciutadans a les fosques, i l’exèrcit, els mossos i la policia local, intentant posar ordre, enmig del caos.

Les inversions, o millor dit la seva manca, tornen a estar en boca dels polítics, sobretot d’aquells polítics que s’han passat tres anys discutint del sexe dels àngels. No està de més recordar que aquelles grans infraestructures que s’estant fent a Catalunya, són aquelles decidides encara pel darrer Govern del Partit Popular. Ni el PSOE, ni el tripartit a Catalunya, han estat capaços d’impulsar noves infraestructures, per evitar la pèrdua de competitivitat de Catalunya. De fet, no han estat capaços de posar-se d’acord, ni sobre quines infraestructures cal abordar.

No resulta fàcil exigir, en aquest cas, les empreses que facin les inversions necessàries, al mateix temps que se li posen tot tipus de traves, per evitar que les facin. Segur que cal exigir responsabilitats a qui les tingui, però també cal exigir-les a l’Administració: per no haver detectat la fragilitat de la xarxa elèctrica, per no haver-se adonat de l’abast de la situació, per no haver respost amb immediatesa amb tots els mitjans a la seva disposició.

De fet, des de que el tripartit és al Govern de la Generalitat, mai no té cap responsabilitat de rés: ni del Carmel, ni del caos a l’Aeroport de Barcelona, ni del deficient serveis de rodalies, ni de l’apagada de Barcelona. Ja va sent hora, que el govern surti de la foscor en la que es troba, abans la mediocritat no contamini Catalunya.

PA !!!! ????

Ja ho sabia, feia dies que ho sabia, ahir era dia de notes, notes de tot: selectivitat, escola, etc... El que no m'esperava era arribar a casa i haver-me de sentir la bronca, sí, sí, la bronca que em va arriar la meva dona. El motiu, les notes del Marc. No, no és que les notes fossin dolentes (o sí ?), suposo que tampoc eren massa bones (o sí ?), aquest és el problema: no hi ha qui entengui les notes del nen. Jo, tampoc: PA !!!! ????.

Tot un curs patint, sofrint amb els controls, repassant divisions i multiplicacions, estudiant les comarques de Catalunya, les parts del cos, amenaçant el nen que si no estudia, no hi ha futbol, ni Polònia els dijous..., i al final: PA. Progressa Adequadament, d'acord. Però sap dividir o no ?, sap geografia o no ?. En sap molt, o en sap poc ?. No tinc ni idea: PA. La culpa, meva.

Com que la meva feina és fer lleis, la culpa de que els pares no entenguem les notes dels nens, és dels que fem les lleis: doncs és veritat. Però les lleis, no les fem els que estem a la oposició, les fan els que estan al Govern i sovint, molt sovint, massa sovint, els que estan al Govern, no permeten que els que estem a la oposició, fem lleis. De fet, per això, uns són Govern, i altres oposició. De fet, per això del PA, quan el PP érem al Govern, varem canviar aquesta llei: per què els pares, entenguéssim les notes dels nostres fills; entre moltes altres coses, es clar.

La conclusió, la llei, mereix un NM. Sí, sí, un NM. Necessita Millorar, i molt. Però per això haurem de tornar al Govern: continuarem treballant per fer-ho possible.

Per cert, parlant de notes: a la selectivitat han de posar els números tradicionals, els de tota la vida, per que si no, no compliria la seva funció, la de seleccionar. Ara bé, no es pot afirmar que si la nota mitjana de llengua catalana és inferior a la de llengua castellana, saben més català que castellà. Són del mateix nivell les proves de català, que les de castellà, per poder comparar les notes ?. L'any passat, una de les matèries que van obtenir millor mitjana va ser el francès: els alumnes catalans saben més francès, que castellà o català ? Em temo que no.

No m'ho puc creure!

Em sembla impressionant que després del que fa poc més d'un any li va succeir a l'Alba, ara es repeteixi la mateixa història i amb els mateixos errors, a la Clàudia. És del tot incomprensible com poden haver-hi pares, que infringeixin tals mals als seus indefensos fills.

És més incomprensible encara, que tornin a fallar tots els mecanismes de l'Administració, alhora de protegir els més febles, els nens, desprès de l'experiència de l'Alba. M'és indiferent qui mana o deixa de manar, m'és indiferent que uns i altres s'espolsin les puces de sobre, m'és indiferent qui en pot tenir la responsabilitat: tots en tenim la responsabilitat, això no pot tornar a succeir mai més, cal que tothom s'hi impliqui, cal que tots ens hi impliquem. Cal exigir explicacions, però sobretot cal exigir mesures urgents, les que siguin, per evitar que mai més, es pugui tornar a produir cap cas semblant, per la incompetència de l'Administració.

No pot ser aquesta una d'aquelles circumstàncies, desgraciada circumstància, que justifiquen que més important que, qui té les competències en no sé què, és, que qui les tingui sigui competent en el seu exercici. Aquests casos són demostració de incompetència. Ja cal que ens apliquem, sobretot aquells que ens dediquem a això de la política, si no som capaços de resoldre aquestes situacions, no podem ser capaços de demanar als ciutadans que confiïn en nosaltres. Qui s'estranya encara, de la baixa participació en les eleccions ?

Adéu Saura!!

Reconec que a aquestes alçades insistir en la dimissió del Conseller Saura, és repetitiu, redundant, i fins i tot cansat, però per dignitat, crec sincerament, que ja hauria d'haver plegat, o el President l'hauria d'haver cessat.

Saura, és Conseller de Interior, Relacions Institucionals i Participació. Resulta com a mínim anecdòtic ( o no !), que quan a Catalunya tenim un Conseller de Participació, i es gasten uns diners públics gens menyspreables en participació, assolim les cotes més baixes de participació en el referèndum de l'Estatut, en les eleccions al Parlament, i en les eleccions municipals. Pot ser també és anecdòtic (o no !) que en aquestes darreres eleccions municipals, el Conseller de Participació, cridés a la abstenció, això sí, d'aquells que no l'havien de votar a ell: absolutament coherent.

Com a Conseller d'Interior, el que els partits de la oposició en demanem la dimissió pot semblar trivial, és a dir, com que estem a la oposició, la nostra obligació és demanar dimissions, però la realitat és que en escassos sis mesos, ha aconseguit una manifestació convocada per tots els sindicats dels Mossos, demanant també la seva dimissió. Però això no és el pitjor, ha aconseguit desacreditar els Mossos, fins el punt de que la imatge del cos ha quedat malmesa, dificultant enormement l'exercici de les seves funcions en benefici del conjunt de la societat.

Queden les Relacions Institucionals. Què més ha de passar, per que se n'adoni, o li facin adonar-se, que l'ha vessada? Al final els ciutadans ens quedem amb la sensació de que aquí no passa rés. I la realitat és que aquí no passa res.

Vigilants, vigilats

Ja comencem a entendre que és la seguretat d'esquerres: aquella que s'encarrega de garantir la seguretat dels presumptes delinqüents. Aquestes són les prioritats del Conseller més estrellat (sembla haver-hi una competició entre Huguet i Saura) de les darreres setmanes, al que sembla ser, no li preocupa massa la manca dels mossos necessaris per garantir un desplegament adequat a les necessitats de seguretat dels ciutadans, i en canvi si li preocupa que la policia tingui una nova imatge "progre" i de "bon rotllo", i per això quan se'ls envia a "protegir" una mani d'okupes se'ls prohibeix que hi vagin amb casc.

Desplegament de mitjans, sí; objectiu, les comissaries de mossos; propòsit, vigilar què s'hi cou; conclusió, càmeres de vigilància. Recordeu qui estava en contra de la instal·lació de càmeres de vigilància a la via pública, per garantir la seguretat dels ciutadans ?. Doncs sí, el mateix que ara n'instal·la a dojo per les comissaries de mossos, per garantir la seguretat dels presumptes. Per sí això fos poc, ens garanteix un programa setmanal, amb imatges seleccionades.

Sense cap mena de dubte, cal castigar qualsevol agent de l'autoritat que s'extralimiti en les seves funcions, però d'això a fer-ne escarni públic, hi va un tros, segurament el suficient per distingir una veritable política de seguretat, del que sembla ser un cúmul de despropòsits per desprestigiar aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans.

Tot i que hi podem trobar certes similituds, això, ni s'ho imaginava George Orwell, a 1984: vigilants, vigilats. Quina sorpresa ens depararà el tripartit la setmana que ve ?

Parlem dels problemes dels ciutadans

Ja fa temps que els ciutadans acusen els polítics de parlar d'allò que potser ens interessa a nosaltres mateixos, i deixar de banda els veritables problemes dels ciutadans. Això es posa de manifest en les llistes que solen oferir les enquestes oficials d'opinió, en les què els polítics constituïm també un dels problemes de la nostra societat, transformant-se, desprès, aquesta situació, amb una baixa participació en les cites electorals.

Doncs des del Partit Popular volem trencar aquesta tendència, volem parlar dels problemes de la gent, i aquests ens diuen, sovint, que, en la immigració, hi veuen un problema preocupant, entre d'altres, com ara l'habitatge o la seguretat.

La immigració és necessària al nostre país, i també és bona per als països d'origen dels immigrants. Sovint es recorda la similitud entre el fenomen migratori que es va donar a Espanya, durant els anys seixanta i setanta, cap a França i Alemanya, però s'ignora que la permanència en aquests països es limitava a la durada dels contractes de treball: es tractava del model segregacionista, que, per cert, avui ningú no comparteix.

S'ignora, sovint, que la forma d'arribada dels immigrants al nostre país, en condiciona la seva integració: és molt més senzill integrar a la nostra societat, aquells que vénen a treballar, o aquells que vénen per un reagrupament familiar, que aquells que arriben pagant un dineral a les màfies, per arribar en condicions infrahumanes, a la recerca d'una vida millor. I són aquests darrers, els que generen majors problemes, els que tenen més barreres a la integració, els que consumeixen una major part dels ajuts socials de les nostres institucions, i als que, sovint, els costa més acceptar els valors de la societat que els acull.

Per a resoldre els problemes dels ciutadans, en primer lloc, cal prendre consciència que existeixen, només així serem capaços de tractar-los.

DE NOU HOSPITAL, RES DE RES

Fa uns dies el candidat socialista a l'alcaldia de Vilanova feia aquesta contundent declaració en la seva presentació com candidat:

“Vilanova i la Geltrú necessita un nou hospital amb tots els ets i uts. De nova planta i amb tots els serveis. Hi esmerçaré totes les meves energies. Serem ferms en aquesta reivindicació, perquè és de justícia.”

Dies abans havien venut que el punt estrella del seu prgrama sería la construcció d'un nou hospital a Vilanova i la Geltrú.

La Consellera de Sanitat va negar el passat 3 de maig, aquesta promessa electoral dels socialistes, amb aquestes afirmacions en su parlamentària:

"Tenim dues estructures hospitalàries que pretenem que acabi essent gestionades per un únic ens de gestió i portar més serveis a l’Hospital de Vilanova", va explicar Marina Geli.

Per tant queda molt clar que el Govern de la Generalitat recent estrenat no té cap intenció de construir cap nou hospital a la nostra ciutat, deixant en evidència als socialistes locals i al seu candidat. Novament els socialistes de Vilanova venen fum.

TV3 a València

Em sembla força bé que TV3 es vegi a València i a les Balears, igual que em semblaria força bé que IB3 i Canal 9 es veiessin a Catalunya, ara bé, ni una cosa ni l'altre ha de significar ignorar la legalitat, i aquesta exigeix una concessió administrativa per a poder usar l'espectre radioelèctric en una freqüència determinada per a emetre televisió. D'entrada, no veig cap motiu pel qual TV3 o qualsevol altre emissora hagi de quedar exempta de la concessió exigida a qualsevol altra televisió, i menys ara, que, després de bastants anys amb un escampall de televisions locals, s'hi posa una mica d'ordre. El respecte a la legalitat és per a tothom, i els primers, les pròpies administracions.

D'altra banda, tampoc trobo massa encertat que el Govern de Catalunya destini recursos per a mantenir les emissions digitals de TV3 a la Comunitat Valenciana, mentre que a Catalunya hi ha encara una part important de catalans i catalanes, que, pagant els seus impostos, no poden veure encara les emissions digitals de TV3, que, en una part molt important, és finançada precisament amb els impostos dels catalans.

Tampoc fou massa encertat que el Govern de la Generalitat, el 2005, atorgués una subvenció a una empresa privada, mesos abans que tinguessin lloc els concursos d'ajudicació de televisió digital, dels quals aquesta empresa, n' optava a tres concessions locals i una autonòmica. Més sorprenent és que, entre els accionistes, s'hi trobaven destacats dirigents del Partit Socialista, d'Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista, com, per exemple, el mateix Joan Ignasi Pla.

Després de tot, voleu dir que darrera d'aquesta immersió valenciana, no hi ha quelcom més ?

EL CANVI NECESSARI

El Partit Popular de Vilanova i la Geltrú, afrontem les eleccions municipals del proper 27 de maig, amb un objectiu clar: volem un canvi en la política municipal. I ho volem així, per molts motius, el primer per la asfixia política que significa el tripartit a Vilanova, a Catalunya, i un Partit Socialista completament desorientat a Espanya. Però més enllà d’arguments simplement polítics, n’hi ha de ciutat: cal un canvi en el tractament de la seguretat, cal un canvi en les polítiques de immigració, cal un canvi en la política d’habitatge, cal un canvi en la política econòmica, tant de gestió, com de promoció, cal un canvi en la política urbanística, cal un canvi en les obres públiques, cal un canvi en la sensibilitat vers el patrimoni cultural, cal un canvi ...

Cal un canvi vers la sensibilitat cap a les persones, i aquest és el principal motiu que ens mou, i ens il·lusiona a presentar-nos a aquestes eleccions: les persones. Per què en definitiva la ciutat, és on ens relacionem, convivim i treballem les persones, i no sempre des del govern municipal hi ha hagut la sensibilitat necessària cap a les persones: la seguretat, és per garantir la llibertat de les persones; les polítiques d’immigració, són per garantir la integració real a la nostra societat de les persones; l’habitatge és per a les persones; els impostos els paguem les persones; el treball és la garantia de benestar de les persones; l’urbanisme dissenya la ciutat de les persones; el patrimoni cultural és per al gaudi de les persones.

Tanmateix en uns moments en els que es qüestiona àmpliament la relació entre la política i la resta de ciutadans, el Partit Popular i la Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, hem arribat a un acord, mitjançant el qual concorrem conjuntament a aquestes eleccions municipals. En primer lloc per que ambdós entitats creiem en les possibilitats del casc antic de la nostra ciutat, i que requereix una atenció especial per a la seva rehabilitació, allunyats de grans operacions urbanístiques, i sense que això sigui incompatible en propiciar un creixement ordenat de la ciutat.

Les persones som el subjecte principal de les propostes que us fem amb tota sinceritat, per què creiem que el govern de la nostra ciutat ha de canviar, i s’ha d’orientar cap a les persones: és necessari. El Partit Popular i l’Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, ens agradaria poder gaudir de la vostra confiança.

Unitat?

La veritat és que els discursos del President de la Generalitat, de tres anys cap aquí, aixequen força expectació. Primer, Maragall, per veure quina de nova en deia, ara Montilla, per veure què diu. I és que Montilla, com és sabut, no parla massa, almenys al Parlament, i fins i tot, fora. Per això, quan anuncia una conferència, ni que sigui a Madrid, tothom n' està pendent.

Ara reclama unitat, davant una hipotètica, del que en diuen "retallada de l'Estatut", que, en realitat, serà, quan sigui, una "sentència del Tribunal Constitucional", que tampoc està escrit enlloc en quin sentit serà. Però a quina unitat és refereix? A la mateixa que va predicar per a aprovar l'Estatut del 30 de setembre ? o a la unitat de Zapatero i Mas, respecte del Estatut de la Moncloa ?, la unitat del 36% de catalans que van votar l'Estatut ? la unitat, davant què ? És que no s'ha cansat de dir i repetir que el nou Estatut és constitucional ? quin temor hi ha a una sentència del Tribunal Constitucional ? Per què els catalans hem d'estar units, per exigir allò que no tots compartim ? Per què la pluralitat que alguns exigeixen a Espanya, no la respecten a Catalunya ?

Respecte per les institucions, respecte per les regles del joc de les què ens hem dotat nosaltres mateixos: lleialtat institucional, però de la autèntica. Això és el que manca a la política catalana en els darrers anys. I el Tribunal Constitucional, que digui el que hagi de dir, i ens agradarà o no, però ho respectarem, nosaltres ho respectarem, és la base de la democràcia.

POLÍTICA DE CALÇOTADA

L’espectacle que hem reviscut aquesta setmana, recorda les millors èpoques del defenestrat tripartit I de l’expresident Maragall. Han trigat gairebé tres mesos de silencis, però a escassos dos mesos de les eleccions municipals, no s’han pogut reprimir i s’han deixat anar. La veritat però és que a CiU no li ha anat malament, ja que havia plantejat un Ple al Parlament, per parlar del desenvolupament de l’Estatut, qüestió que preocupa, per exemple, cada dia als milers d’usuaris de rodalies de RENFE que no saben si arribaran a l’hora al treball o a la universitat (entenguis la ironia, que després hi ha comentaris que es pensen que va en serio). Així doncs, si no hagués estat per la declaracions d’un dels consellers més breus de la història en una calçotada dominical, hagués estat un Ple d’allò més avorrit: vaja d’aquells del parlar per parlar.

Al final però, ha acabat sent un Ple dels del parlar per parlar, doncs s’ha canviat el desenvolupament de l’Estatut, per l’autodeterminació, qüestió que com se sap és tema de conversa d’innombrables sobretaules familiars. Em sorprèn la capacitat dels nacionalistes en competir per veure qui és més independentista que qui. És una cursa esbojarrada que no porta més enllà de donar una deplorable imatge als ciutadans que no acaben d’entendre de què parlem els polítics, per què al final, ens fan parlar a tots del mateix.

Zapatero, creu que un cafè val 80 cèntims, si li demanéssim el mateix a alguns polítics catalans, ens dirien que ZP estava errat, que en realitat el preu d’un cafè és de 51 cèntims (al bar del Parlament), en canvi si surts al carrer, te n’adonés ràpidament que per menys d’un euro no pots prendre cap cafè. Aquest deu ser el problema de molts polítics, parlen massa amb polítics i poc amb la resta de ciutadans.

Paritat per c... llei!!!

Ahir es va aprovar definitivament al Congrés la llei de la Igualtat, que, entre d'altres qüestions, exigeix a les empreses que els seus Consells d'Administració siguin paritaris, i que l'Administració adjudiqui els contractes a empreses, que Consells siguin paritaris, i que a les llistes electorals siguin també paritàries.

És cert que a la nostra societat les dones es troben sovint en una situació de desavantatge respecte dels homes. Ho posen en evidència xifres com ara la taxa d'atur (6,06% d'homes, 11,36% de dones), o el fet que, segons l'Agència Tributària, les dones guanyen una mitjana d'un 30% menys que els homes. Per tant, sembla lògic que, des del poder polític, s'adoptin mesures per tal de conduir la situació cap a la igualtat real mitjançant mesures de foment, d'incentiu i d'impuls de polítiques, per tal que les dones accedeixin al mercat laboral o polític en igualtat de condicions que els homes.

La llei aprovada ahir, posa de manifest la incapacitat del Govern d'impulsar polítiques d'igualtat, i opta per imposar la igualtat per llei. Cap favor li fa aquesta llei a les dones, ni als mateixos homes, en aplicar la llei, sempre hi haurà la sospita de si aquest o aquella ocupen un lloc en una candidatura o en un Consell d'Administració, pels seus propis mèrits o per c... aplicació de la llei.

Montilla i la lleialtat institucional

No sé si em sorprèn que el President de la Generalitat en la conferència de "celebració" dels 100 primers dies del tripartit 2 que va tenir lloc ahir, es contradigués de forma flagrant i es quedés tant panxo. De fet, la capacitat d'alguns polítics (sobretot d'esquerres) de dir una cosa i a continuació dir la contraria, no només és esgarrifosa, si no que a sobre alguns els aplaudeixen.

Quina és la contradicció? Doncs afirmar que digui el que digui el Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, ell farà el que diu l'Estatut, ara això sí, amb lleialtat institucional (?!). Però, de quina lleialtat institucional parla?, de quina institució parla?. No és pot menystenir les institucions que tenen per finalitat garantir l'Estat de Dret, d'aquesta manera, per què el que se'n resenteix és el propi Estat de Dret.

Del PP és podrà dir el que sigui, però el nostre respecte cap a les institucions i cap a les seves decisions és total: ens agradin o no. Per què no s'hi val a respectar les institucions quan creiem que aquestes juguen al nostre favor i a criticar-les o desobeir-les quan creiem que ho fan en contra. Cal que respectem les regles del joc, que d'altre banda, ens hem posat nosaltres mateixos, d'altra manera el camí és equivocat, ni que sigui amb una suposada lleialtat institucional.

El que cal és incentivar el català

Discrepo i molt de la política de sancions als establiments quins rètols estan només en castellà, bé ja sé que tècnicament és sanciona a aquells establiments quins rètols no estan en català, però el resultat final és que es sanciona a aquells que estan en castellà. I el castellà és idioma oficial a Catalunya.

Però més enllà que el castellà sigui idioma oficial, el que no conec és cap país del món que es sancioni els establiments comercials, per l'idioma en que s'expressen llurs rètols. Soc partidari de la llibertat: llibertat en la retolació, i llibertat d'anar a un o altre establiment. Les sancions i el sistema de denúncia em sembla més propi d'altres règims que no d'un règim basat, teòricament, en les llibertats. La persecució per l'idioma emprat, que ja hem conegut a Catalunya, en altres temps, no pot ser el sistema per fomentar l'ús del català, ans al contrari, provoca reaccions en contra i rebuig.

En els darrers anys, s'han incrementat i molt, les denúncies i les sancions, emparades per una llei, que cal canviar quan abans millor, ja que quan més temps passa, més rebuig provoca. Cal fomentar l'ús del català, hi estem d'acord: canviem la llei i fomentem en positiu l'ús del català, però deixem als ciutadans, la llibertat necessària, per que rotulin llurs establiments en l'idioma que vulguin, sigui o no oficial a Catalunya.

Què n'hem de fer, de la RENFE?

Ja fa massa temps que duren els despropòsits amb què RENFE o ADIF obsequien els seus usuaris habituals, fonamentalment a la línia C2, la que uneix Barcelona amb Sant Vicenç per Vilanova i la Geltrú. Es pot anar a Brussel·les, com ha fet en Montilla, a dir que la culpa és del PP (de fet, el PP tenim l'estranya virtut que, no estant a cap Govern, tenim la culpa de tot), o es pot dir que la culpa és dels "centralistes de Madrid", i que si a Catalunya tinguéssim la competència de Rodalies, els viatgers no passarien les calamitats que estant passant ara.

Precisament, aquesta és la raó dels problemes, la competència, o més ben dit, la incompetència per intentar compatibilitzar una obra important i complicada com és la del AVE, amb una xarxa, la de Rodalies, que fins fa ben poc permetia que milers de ciutadans ens poguéssim moure d'una forma còmoda, però també "sostenible", sense gaires incidències. No sé ben bé quina ha de ser la solució, no en sóc cap expert, però no es poden escatimar recursos per evitar que continuï aquesta situació, i aquesta ha de ser la instrucció del poder polític cap als òrgans de decisió d'ADIF i de RENFE, estiguin a Madrid o a Barcelona.

No és compatible el bloqueig d'infraestructures de transports que pateix Catalunya amb els darrers governs tripartits, amb l'exigència de l'adopció de mesures mediambientals, amb un molt deficient servei de transport públic. Algú se n'ha de sentir responsable, algú ha de prendre mesures urgents i immediates: ara per ara la situació és "insostenible".

Converses de cafè

Ahir, mentre feia l'enèsim tallat del mati, vaig sentir com el quiosquer de la cantonada li explicava al cambrer com li havien estirat el moneder a una clienta. El cambrer li respongué que la situació s'està tornant insostenible, i que la solució passa per la composició plural de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat.

La notícia que CiU fa ja tres anys que no governa no és noticia, perquè ja és prou conegut: per tothom, menys pels mateixos dirigents de CiU. Sembla que no se'n saben avenir, no només que ja no governen la Generalitat, sinó que ha tornat a haver-hi eleccions, i les han tornat a perdre davant el tripartit. Òbviament, ni pretenc, ni puc, ni vull donar lliçons d'estratègia, però que CiU -potser només CDC- i els seus màxims dirigents continuïn obsessionats amb el poder, em fa pensar que hi pot haver tripartit per uns quants anys.

No entenc, com el quiosquer, que la màxima preocupació del presumpte cap de l'oposició al Parlament sigui que CiU no forma part de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat. No em fa la impressió que aquesta sigui la màxima preocupació dels catalans. I això em preocupa, perquè mentre CiU continuï sense rumb o amb un rumb equivocat, s'allunya la possibilitat de tombar el tripartit.

Ja va sent hora que comencin a preocupar-se dels problemes dels ciutadans. Aquest, i no un altre, és l'objectiu de la jornada de treball que sobre seguretat fem avui i demà el PP a Barcelona.

El PPC advierte de que el crecimiento económico catalán no se está basando en el conocimiento

El diputado del PP catalán Santi Rodríguez admitió hoy el crecimiento de la economía catalana pero advirtió de que "no está basado" en el conocimiento, que es lo que permitirá ser competitivos en el futuro. Durante su interpelación parlamentaria al conseller de Economía y Finanzas, Antoni Castells, Rodríguez consideró que el crecimiento de la economía catalana está "aún muy basada en la fuerza del trabajo en vez de la fuerza del conocimiento", y lamentó que el Govern haya "segregado" las competencias del antiguo DURSI, que unificaba las políticas de Sociedad del Conocimiento.

Rodríguez destacó especialmente la necesidad de formación continua, cuyas cifras consideró "muy poco esperanzadoras". También pidió potenciar el aprendizaje de inglés. De hecho, recordó que el líder del PP catalán, Josep Piqué, ya dijo este martes al presidente catalán, durante la reunión que mantuvieron, que la educación es uno de los pilares a abordar para la competividad. El diputado también constató el descenso de matriculaciones en carreras técnicas y en carreras relacionadas con las nuevas tecnologías, como Telecomunicaciones, y también alertó de que la aspiración de "buena parte" de los jóvenes es ser funcionarios.

Además, echó de menos un "criterio sostenido" de los gobiernos catalanes sucesivos sobre políticas de investigación, para que haya continuidad en las líneas que se impulsan. Tampoco vio previsión de nuevos proyectos en infraestructuras de investigación, aunque admitió que sí se han hecho hasta hace poco importantes equipamientos. Por otra parte, Rodríguez reprochó a Castells que dé "importancia relativa" a los bajos crecimientos de productividad, que en concreto "se pierde" en el sector industrial, lo que destacó por el valor añadido que implica. Aun así, admitió que el conjunto de la productividad catalana crece "modestamente" en otros sectores. Santi Rodríguez reconoció un "esfuerzo" del primer tripartito para el acuerdo sobre la competitividad de la economía catalana, pero preguntó qué "propósitos" tiene el Govern ahora con ese acuerdo: seguir con él tal como está o modificarlo para mejorar la competitividad. De hecho, reclamó que se evalúe y se plantee si necesita ser puesto al día.

Aludió a infraestructuras de transporte, energéticas y de telecomunicaciones, muchas de las cuales están "previstas" en el acuerdo estratégico pero que, según él, "no han avanzado suficientemente". Además, recordó las 77 medidas de mejora de la calidad ambiental anunciadas por el conseller Francesc Baltasar, y el "compromiso de modificar" la ley de intervención integral de la administración ambiental, con "incidencia" en la economía productiva

Seguretat d'esquerres?

La darrera ocurrència del flamant conseller d'Interior, en la seva compareixença davant el Parlament, ha estat oferir un consens a les forces parlamentàries al voltant de la seguretat. D'entrada, això ja és positiu, ja que significa dues coses: una, el conseller reconeix, ni que sigui implícitament, que la seguretat és realment un problema important a Catalunya; i dues, no té ni idea de com abordar el problema.

De propostes, ja en fa: buidar les presons (de mossos, s'entén); cobrir places de policia amb immigrants, i poca cosa més. Això sí, cal garantir una seguretat pública i d'esquerres (?). Allò de seguretat pública ho entenem, encara que l'anterior consellera no, però algú sap què és la seguretat d'esquerres? En realitat, prefereixo ni imaginar-m'ho, però demanar consens entorn a un concepte indeterminat, o potser determinat, de seguretat d'esquerres, és d'entrada negar la voluntat del consens demanat.

Hi ha un problema, i per abordar-lo cal reconèixer-lo, i és que s'ha volgut avançar el desplegament dels Mossos d'Esquadra, sense que l'Escola de Policia de Catalunya tingui la capacitat suficient per formar els agents necessaris, i això significa que els que poses en un lloc els has de treure d'un altre, amb els problemes consegüents.

Al final resultarà que el reconeixement que la seguretat és un problema, i del concepte de seguretat d'esquerres, ha vingut en adonar-se que vivia amb una antisistema, roja, verda i lila, que cobra 100.000 euros l'any. Tot plegat ho veig una mica gris.

La incompareixença del govern

És normal que quan s'inicia una legislatura els consellers sorgits d'un nou Govern, compareguin davant el Parlament, per tal d'exposar les seves línies d'actuació i prioritats als capdavant del seu corresponent Departament. Doncs bé, els consellers del nou Govern tripartit pretenen comparèixer al Parlament des d'abans d'ahir, que ho va fer el Conseller del poti-poti fins a finals del mes de març, d'acord amb un calendari presentat al Parlament.

La primera sensació és què o bé s'ho prenen amb calma, o no tenen gaire coses a explicar. Després, quan es comprova l'agenda proposada, es pot observar que el ritme de compareixences és a raó de una per setmana, amb el que es posa en evidència que l'objectiu del Govern, que no és altra que el de dosificar el protagonisme mediàtic del Consellers: una compareixença setmanal d'un Conseller, més la roda de premsa setmanal del Govern, equival a dos dies de protagonisme mediàtic.

Rés a dir, és normal que el Govern tingui un protagonisme mediàtic fruit de la seva previsió o acció, però el protagonisme mediàtic és una conseqüència de la previsió o acció, i no a l'inrevés. En canvi, en aquest cas, es veu molt clarament, que l'objectiu primer és el protagonisme i l'acció de Govern, passa descaradament a un segon terme. Sí, sí, el no Govern ha aprovat ja, forces projectes de lleis, però cap projecte nou, tots heretats de l'anterior Govern tripartit, per tant fins ara cap novetat, i això per si sol ja és una novetat. Continuarem esperant la compareixença dels Consellers.

La deriva de Zapatero

Me n'he estat força, de criticar o opinar sobre l'actitud de Zapatero i el PSOE, després de l'atemptat del passat 30 de desembre: davant la desgràcia, cal que tots hi posem sentit comú, però tot té un límit, i ahir aquest límit es va superar. De fet, el límit ja es va superar el passat 29 de desembre, però ahir es va repetir: que el president del Govern qualifiqui un atemptat terrorista com a "tràgic accident", i ho faci per segona vegada en menys de quinze dies, i ho faci després que hi hagi hagut dues víctimes mortals, no té més qualificatiu possible que el d'inepte, si més no lingüísticament parlant.

Un accident, és una circumstància que succeeix de manera fortuïta, no provocada amb intencionalitat, i hi podríem afegir les característiques d'inesperat, imprevist, improvisat i de conseqüències absolutament desconegudes, per desconegudes que en són les causes a priori que el provoquen. Per tant, em costa creure que l'explosió d'un vehicle carregat amb centenars de quilos d'explosius, en l'aparcament d'un aeroport, amb la intencionalitat de fer mal, pugui ser qualificat per ningú com a accident, i menys pel president del Govern.

Ara bé, cal demanar-se si les paraules d'ahir de Zapatero, i les del 29 de desembre, eren també un accident lingüístic, és a dir, si van ser fruit de la improvisació o realment van ser meditades i premeditades, i tenen una intencionalitat amagada o no d'intentar caure simpàtic a no sé qui, o sí que ho sé, però prefereixo no dir-ho. Aquesta és la impressió que em fa: el tràgic i desgraciat atemptat de Barajas té al president del Govern a la deriva.

La repartidora capritxosa de diners

No és cap novetat que la Generalitat de Catalunya subvencioni entitats de fora de Catalunya, concretament dels virtuals Països Catalans, per intentar fomentar sentiments catalanistes en aquells indrets. Fa anys que es ve fent, i es continua fent, i ho continuem criticant. Periòdicament, al Diari Oficial apareixen les subvencions atorgades a aquestes entitats, i em costa entendre la compatibilitat entre la reivindicació de millor finançament i el finançament d'entitats alienes a Catalunya. Posem exemples.

És realment necessari que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 100.000 euros l'Ajuntament de Perpinyà? Que n'han de dir aquells ajuntaments catalans que no han pogut accedir a cap subvenció de la Generalitat perquè s'han esgotat els recursos ?

És necessari, o ètic, que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 50.000 euros una empresa privada audiovisual que opta a diverses concessions de canals de televisió a la Comunitat Valenciana? Ho és, si tenim en compte que entre els accionistes d'aquesta empresa hi ha destacats dirigents polítics, representants del tripartit valencià. Què n'han de dir les empreses audiovisuals catalanes que estan fent un esforç econòmic important per oferir televisió local a Catalunya?

És necessari que TV3 patrocini un equip de rugbi de Perpinyà al mateix temps que nega patrocinis a modestos clubs esportius catalans, entre ells la mateixa Santboiana?

Doncs al Partit Popular de Catalunya no estem d'acord amb aquesta política de repartidora capritxosa de diners, i ho continuarem criticant.