EL CIRC D’ESQUERRA

Permeteu-me la lleugeresa del títol, que no voldria ofendre la legitimitat d’un partit polític, ni les seves idees, per més que no les comparteixi (cosa que no tots els partits poden dir), però seria pitjor, encara que més ajustat a la realitat, que parlés així del Govern de Catalunya, o del Parlament, que ens hauria de representar a tots els catalans.

Potser val la pena remuntar-se uns quants mesos enrere quan es va destapar l’escàndol de les targetes de crèdit a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, quan van ser varis els Grups Parlamentaris, que varem demanar la compareixença del Director de l’Agència, David Minoves, per tal que donés compte al Parlament del succés. La resposta va ser negativa. Sí, aquells que tant s’omplen la boca de transparència, i de mesures anti corrupció, són els primers que es neguen a comparèixer davant els representants dels ciutadans, per donar compte dels seus actes.

Aquesta setmana, la terna canvia, és el propi Director de l’Agència, el que demana comparèixer al Parlament. El motiu, muntar el paripé per a pròpia gloria davant una delegació nicaragüenca, que esperaven a la porta de la sala de comissions, a què aquesta aproves la compareixença del seu amfitrió.

Com que no n’hi havia prou, i donades les dificultats d’entendres amb el nicaragüencs que parlen una estranya llengua estrangera, el castellà, cal muntar un servei de traducció simultània català castellà, i castellà català. Tot un exemple de convivència lingüística, que era el que venien a conèixer, per invitació de l’Agència (és a dir, de tots els catalans), els nicaragüencs. Així no és d’estranyar que el Vicepresident hagi d’anar repartint subvencions d’un milió d’euros als indígenes de l’Equador: per poder pagar els serveis de traducció simultània amb els seus propis paisans.

El que més em sobte de tot això, és que encara hi hagi qui traga amb tot això, que són aquells que mantenen aquests en el Govern de Catalunya, aquell que ens hauria de representar a tots els catalans, i que amb actuacions com aquestes, justet, justet, es representen a ells mateixos. Això sí, amb els calers de tots.

COM L’ACUDIT DEL DENTISTA

El clàssic acudit del dentista, és aquell que el client, ja a la cadira, li agafa els c... al dentista, i li etziba: “oi que no ens farem mal, doctor!”.

Aquesta és la sensació que he tornat a tenir avui, després del desplegament del jutge estrella Garzón, a Santa Coloma. Dirigents del PSC, i exdirigents de CiU, implicats en un mateix afair a Catalunya. L’experiència ens diu, però que a Catalunya, rés del que afecti a PSC i CiU, s’arriba a aprofundir suficientment per determinar de forma clara i nítida, responsabilitats.

No cal anar massa lluny, encara és a sobre la taula, la oferta del Partit Popular per obrir una investigació política al Parlament de Catalunya, sobre el cas Millet, a la que ni PSC (ni llurs satèl·lits), ni CiU han tingut interès a recolzar per que prosperi. Sobre la taula va quedar també, el tema del Carmel, alhora que el tema del 3%. Les amenaces de tirar de la manta, per part del President Pujol, en relació al finançament dels partits polítics, és encara més recent.

Al capdavall, però, no hi ha manera, rés del que pugui afectar els grans partits de Catalunya, PSC i CiU, acaba podent ser investigat a fons, sota el prisma de les responsabilitats polítiques, i hom acaba per pensar que allò de l’oasi català, no és més que una densa cortina de fum, que ens impedeix als catalans, veure més enllà, del que a alguns els interessa.

El moment no és per fer broma. El descrèdit de la classe política és massa important. Hi ha qui qüestiona, fins i tot, el sistema, en lloc de qüestionar els qui s’aprofiten del sistema. La desafecció, a Catalunya sobretot, és massa important, com per què ningú torni a ocultar corrupteles, que ho són des d’especulacions urbanístiques, fins a inútils informes.

Cal d’una vegada per totes, fer llum, sobre les ombres que planen sobre la classe política, per què si no, qui se n’acabarà veient perjudicat serà el conjunt de la classe política, i amb ella, el sistema democràtic, que serà millorable, però en cap cas substituïble.

I és que l’acudit del dentista, de tant sentit, a alguns, ja no ens fa cap gràcia.

REPUBLICA BOLIVARIANA DE CATALUNYA

Quan encara dia rere dia, continuem estorant-nos sobre l’afer Millet, i continuen apareixen informacions que van destapant aquest tèrbol cas de corrupció que s’ha donat davant els nassos dels nostres governants, sense que ningú se n’hagués adonat, apareix una nova informació en relació als ja, malauradament famosos informes del Govern de la Generalitat.

S’afegeixen als ja famosos estudis sobre la cloïssa brillant, el parxís, la productivitat de les cabres salvatges o del tamany i forma de les banyes de les cabres salvatges o el grau d’hibridació entre la guatlla comuna i la guatlla japonesa, altres informes en relació a les opinions d’alguns articulistes dels mitjans de comunicació, al més pur estil bolivarià.

Cal recordar que l’afany del tripartit per catalogar mitjans i periodistes no és nova, ja en els inicis del tripartit 1.1 va haver de dimitir un Secretari de Comunicació, Miquel Sellarès, per un informe sobre els mitjans de comunicació. Ara apareixen nous informes, sobre el pensament i la tendència política dels articulistes en relació al tripartit 2.0.

Per fi però, algú del Govern, ha reconegut que s’han pagat estudis inútils, però no n’hi ha prou, cal que algú o alguns n’assumeixin responsabilitats públiques, i expliquin quines eres les intencions dels estudis sobre els mitjans de comunicació, sota el risc que, en absència d’explicacions i responsabilitats, els ciutadans podem pensar que aquesta catalogació política, no té altre objectiu que el control dels mitjans. Vaja, seguint l’exemple de Chavez, l’amic de ZP, a Venezuela.

QUI PAGA EL FINANÇAMENT?

Encara no fa dos mesos que s’han conegut (més o menys) les modificacions en el sistema de finançament autonòmic, i més concretament, en el sistema català, després de varis anys de debats, públiques especulacions, i denúncies de suposats greuges, el circ polític ja ens en hem oblidat i hem passat pàgina, com aquell qui no vol recordar els mals de cap que el tema ha portat. És aquest un mal exercici, sobretot a mesura que es va tenint nova informació que permet una avaluació més precisa de l’abast del nou sistema, i és en aquest sentit que vull fer dos apunts.

El Partit Popular varem dir que el nou sistema acabaria significant dues coses: més dèficit per l’Administració pública, i més impostos per als ciutadans, de manera que el finançament addicional l’acabaríem pagant els ciutadans. Doncs ja tenim elements per avaluar, fins a quin punt aquestes afirmacions eren i són certes.

El primer detall potser és anecdòtic (no, per a qui li toca pagar), i si bé és cert que no m’agrada el sistema de ZP, de regalar coses pagant els altres, queda molt lleig, que a tota Espanya, els estudiants rebin un ordinador de franc, i a Catalunya, els pares haguem de pagar la part que no finança la Generalitat, es a dir, 150 euros per nen, per més que el Conseller ens expliqui les bondats de no pagar ell. És una mesura que dona pas als greuges, però aquest cop no són fantasiosos, si no reals, els pares de nens catalans haurem d’assumir aquest cost pel fet de ser catalans, però no per culpa del Govern de l’Estat, si no per culpa del Govern de la Generalitat, i si voleu encara podem particularitzar més: per culpa dels qui governen la Generalitat.

El segon apunt, no pot passar desapercebut, ZP va anunciar una pujada d’impostos de l’1’5% del PIB, la qual cosa aplicada a Catalunya, signifiquen uns 3.300 milions d’euros més en impostos, el que aproximadament equival a les quantitats promeses per el nou sistema de finançament. Els números quadren i per això sovint els matisos són importants: personalment a mi no m’agrada parlar del finançament de Catalunya, si no de la Generalitat, i en aquesta situació podem apreciar el detall: millorarà el finançament de la Generalitat, que es finançarà a través de nous impostos que pagarem els catalans. És aquest un joc de suma zero, que és aproximadament la nota que mereixen els nostres governants (els d’aquí i els d’allà) per prendre’ns el pel contínuament, això sí, pagant els ciutadans.

LA MALA NOTÍCIA DE SAURA

Que ningú es confongui, no es tracta de que sigui un fan de Saura, i lamenti el seu anunci de no tornar a encapçalar la candidatura d’ICV-EUA. De fet, ni m’ocupa ni em preocupa qui de la família encapçali la candidatura, si el pare, la mare o el nen (de la bicicleta). El que m’ocupa i em preocupa és l’anunci col·lateral, l’anunci de que no renuncia al cotxe oficial i per tant no renuncia al Govern, això sí que ens afecta a tots, i molt.

D’entrada comença per afectar la potestat, certament que teòrica, que té el President de la Generalitat, per tal de cessar i nomenar consellers, i dic teòrica, per què tots sabem que en els tripartits, els qui nomenen i cessen els consellers són els propis partits, i si a algú li queda cap mena de dubte, sempre li pot preguntar a l’ex-president Maragall. És per aquest motiu i no altre, que en els darrers dies, uns i altres, sempre del tripartit, s’han llençat a un debat tant inútil com d’altres anteriors, com és si s’ha de remodelar o no el Govern. Tant se val, el problema no és un conseller, el problema tampoc és un partit, el problema és el mateix tripartit.

El cas Saura no és diferent a altres, sí que potser és el més cridaner, però no és diferent a altres despropòsits, per exemple, dels consellers Baltasar, Huguet, Llena o Maragall. D’entrada, des de que es va crear una conselleria específica de participació ciutadana, mai la participació ciutadana havia estat tant baixa com ara, mai hi havia hagut una desafecció política tant important com ara, mai la percepció ciutadana havia situat els polítics, com un dels seus principals problemes.

Segueixen els despropòsits amb els mossos: càmeres ocultes a les casernes, i actuacions polèmiques i desproporcionades. Continua pel trànsit: mesures polèmiques, emprenyadores, i confiscadores a autopistes i autovies.

Ara li ha tocat als bombers, malauradament, ara ha arribat la polèmica, luctuosa polèmica als bombers. Hi ha dubtes, molts, massa dubtes, sobre la previsió i les precaucions durant l’incendi dels Ports, i a això s’hi afegeix una lamentable compareixença parlamentària. Bé, les compareixences parlamentàries mai no són lamentables, si tenen per objecte la transparència i la informació, però esdevenen lamentables, quan s’empren com a medi expiatori de culpes. Una compareixença, sense cap mena d’informe tècnic sobre la taula per poder contrastar les informacions, i només per llegir titulars que ja em pogut llegir o escoltar als mitjans, això sí només als afins, no serveix per aclarir absolutament rés, i només per acabar de confondre encara més sobre la situació viscuda.

En conclusió, la de Saura és una mala notícia, i li queda encara més d’un d’any, per tornar a protagonitzar nous despropòsits. Qui el rellevi al capdavant del partit m’és indiferent, i quasi també, qui ho faci d’aquí a més d’un any al Govern: fer-ho pitjor, és gairebé impossible.

S’HAURAN ACABAT LES EXCUSES ?

Podria començar per reconèixer que el sistema de finançament acordat aquest cap de setmana via telefònica és bo. De fet és millor que l’anterior: només faltaria que després del que ha durat el part, que el nou sistema de finançament fora pitjor que l’anterior; de fet això només serien capaços de vendre-ho les esquerres.

Qualsevol sistema de finançament de les Comunitats Autònomes que les permeti disposar de més recursos, serà bo, altra cosa és que sigui el més convenient o no. Resulta difícil, per no dir impossible intentar convèncer ningú, que un nou sistema de finançament, que t’atorga més recursos no sigui bo.

Us proposo un exercici: preneu la vostra darrera declaració de la renda, determineu el que heu acabat pagant durant l’any 2008 a la hisenda pública, ja sigui catalana o no, i a continuació plantegeu-vos si els serveis que rebeu són adequats a l’impost sobre la renda que pagueu (tingueu en compte que a més de la renda, pagueu IVA, a Catalunya successions i donacions, actes jurídics documentats, i societats). Si el resultat és que pagueu més del que rebeu, haureu arribat a la conclusió de que teniu un dèficit fiscal amb l’Estat (Catalunya també és Estat), i això, en teoria, us legitima a demanar un millor finançament. A partir d’aquí, si a final de mes no podeu pagar la hipoteca, sempre podreu al·legar el problema que us representa el dèficit fiscal que arrossegueu; si aneu de vacances al Carib (o obriu una delegació a Nova York) sempre podreu dir que el cost que representa és insignificant, comparat amb els viatges de ... qualsevol polític del Govern; si doneu diners per què facin escoles a la França Sud (altres n’hi diuen Catalunya nord), o als indígenes equatorians, encara que els vostres fills hagin d’anar a barracons, sempre els podeu explicar, que sou espoliats per l’Estat.

No cal que us plantegeu la creació de Comissions bilaterals estatutàries, ni Consells de Polítiques Fiscals i Financeres, ni Lleis Orgàniques, es tant senzill com agafar el telèfon i negociar amb algú, preferiblement que necessiti el vostre vot, o el de la vostra família, i amb capacitat sobre la hisenda pública, per tal que us redueixi el dèficit fiscal.

Ara bé, tot això té varis problemes: el primer, segurament és el menys rellevant, i és que passa amb allò que expliquen a les universitats de l’efecte redistributiu dels impostos; el segon, que si la teva actitud és la mateixa que la de la resta de conciutadans, i es clar, tontos no són, els números no quadren, i algú ho haurà de pagar, i el més probable és que siguis tu mateix; i el tercer, si accedeixen als teus desitjos, se t’han acabat les excuses, i si no administres bé els teus recursos, la responsabilitat comença a deixar ser cosa dels altres, per començar a ser cosa teva.

I aquest sí que és un problema i gros: tots aquells que acostumen a girar el cap, quan els ciutadans exigeixen responsabilitat als seus governants, haurien de començar a plantejar-se, quina és la seva responsabilitat, i potser també, a assumir-la. Ja aniria sent hora.

LA PARIDA DE ZP

A la inauguració de la nova, flamant i lluenta T1 de l’aeroport del Prat, el President Zapatero ha llançat dues promeses: una en relació a un nou model de gestió de l’aeroport, l’altra en relació al finançament.

Pel que fa a la gestió de l’aeroport, la promesa es centra en afirmar que abans d’acabar l’any s’haurà acabat la gestió única estatal, a favor de la incorporació de la Generalitat i la societat civil catalana: una bona notícia i dues dolentes. La bona notícia és que es contempla la possibilitat d’incorporar la societat civil a la gestió del Prat, quelcom que considero imprescindible per garantir-ne una gestió eficaç i no només una gestió identitària si de la Generalitat depengués; la primera dolenta, no ha desvelat quin serà el pes de la Generalitat, ni de la societat civil, dit d’altra manera no sabem si la gestió serà majoritàriament privada o majoritàriament pública, i aquesta no és una qüestió baladí, si no fonamental per esprémer al màxim les possibilitats de la nova infraestructura; la segona dolenta, és que al President Zapatero no se li dona bé això de fixar terminis, i si ha dit que abans d’acabar l’any, segurament volia dir que no hi ha pressa, i que això va per llarg.

L’altre promesa, era més aviat una ratificació de la voluntat de que hi hagi aprovat una reforma del sistema de finançament aviat, ara bé en aquest cas, crec que només hi ha una notícia i a més dolenta. I és que s’ha referit a l’acord sobre el finançament parlant del “alumbramiento”, i per tant això podria significar dues coses: o l’acord sobre el finançament acabarà sent una “parida” o hi podria haver un “avortament”, i és que desprès de tantes mentires cal saber interpretar adequadament el President. Tant de bo que m’equivoqui.

SÓN ELS MITJANS CULPABLES?

Després dels resultats de les eleccions del diumenge passat, em sorprèn (o no), veure com alguns polítics responsabilitzen els mitjans de comunicació de l’alt nivell d’abstenció dels ciutadans: en aquesta línia cal emmarcar la picabaralla entre Tremosa i Cuní; les declaracions de Duran, en el sentit de què la classe política catalana és millor que la espanyola (probablement per això els catalans s’abstenen més); o el mateix President Montilla, que també apunta cap els mitjans, quan cerca responsabilitats sobre l’abstenció.

Es clar, pot ser és més senzill que davant d’una situació incòmoda, mirem al veí, i li atribuïm les responsabilitats a ell. Això potser alleugerarà algú, però no contribuirà a resoldre la incomoditat que representa que en unes eleccions hi participi menys del 40% de la població, com tampoc ho és que en un referèndum sobre l’Estatut de Catalunya, hi participi menys del 50% dels ciutadans.

Crec sincerament, que les forces polítiques hem d’assumir la responsabilitat, probablement de forma proporcional a la representativitat que ostentem, i analitzem si els missatges que transmetem s’adeqüen i donen resposta als problemes que pateixen els ciutadans, o si al contrari, ens allunyen dels ciutadans. Els ciutadans que no exerceixen el seu dret al vot, o ho fan amb un vot en blanc, ens estan dient que no troben necessari expressar la seva opinió política, o que desitjant fer-ho, cap opció s’adequa a les seves necessitats.

El Partit Popular hem guanyat aquestes eleccions europees, i el Partit Popular de Catalunya, ha millorat el resultat de les darreres eleccions europees, i això per a mi es motiu de satisfacció, i molt probablement sigui simptomàtic d’una voluntat de canvi de la societat. Però considero imprescindible continuar treballant en la línia de donar resposta als problemes que preocupen els ciutadans: hi ha forat, hi ha una gran quantitats de ciutadans que esperen respostes dels polítics, i aquells que siguem capaços d’adreçar-nos-hi, i satisfer llurs preocupacions, serem capaços de millorar encara més els nostres resultats, no com a finalitat darrera, si no com a mitjà per demostrar que altres formes de governar són possibles.

JO NO M’ABSTINDRÉ

Diumenge tenim una cita amb les urnes, aquest cop eleccions europees. Ara podria caure en el tòpic d’explicar la importància d’aquestes eleccions, que ho són; o podria explicar que les grans línies mestres de les polítiques espanyoles i catalanes es dissenyen a Europa, que es fa; també podria explicar el que s’hi juguen els nostres pagesos i els nostres pescadors, que també s’hi juguem molt; també podria explicar que votar és un deure cívic que no hauríem de subestimar, que ho és. Però no, no aniré per aquest camí de clàssics i tòpics.

Jo no m’abstindré per que, ens agradi o no, el nostre sistema polític ens permet periòdicament decidir qui té la responsabilitat de governar-nos, i ja sé que en el cas europeu a més, no escollim el Govern, si no només el Parlament, però ara per ara, és l’únic que, en clau europea podem decidir, i és important que hi diguem la nostra. Cada una de les forces polítiques que ens presentem a aquestes eleccions, tenim unes propostes, almenys el Partit Popular les tenim (del Partit Socialista, en tinc serioses dubtes) i seran més o menys romàntiques, més o menys plausibles, però són, i no n’hi ha d’altres. I quan dic, no n’hi ha d’altres, vull dir que no n’hi ha d’altres, i per tant, que no, per no anar a votar, el sistema canviarà. En canvi, les reformes s’impulsen anant a votar, només cal fixar-se en aquells països en els que no hi ha eleccions, tampoc no hi ha reformes que permetin millorar i fer progressar la societat.

Crec del tot necessari que hi hagi reformes. A Europa, sí, però també a Espanya i a Catalunya. Per que, efectivament, a Europa ens marquen les línies mestres en les que ens hem de moure a Espanya i a Catalunya, i en canvi tenim governs, que ho ignoren, que ignoren aquests marges, i els resultats són més que evidents: 8 de cada 10 llocs de treball que es perden a Europa, es perden a Espanya. Ja n’hi prou, amb el meu vot, vull que canviïn les coses, i si em quedo a casa, tot seguirà igual, per això, jo no m’abstindré.

Jo convido, pagues tu

Qui més, qui menys, hem tingut algun amic d’aquells que ens convida a prendre una copa, i alhora de pagar, o bé s’ha descuidat casualment la cartera, o bé ja ha desaparegut. Zapatero és d’aquesta mena d’amics, i ahir en van donar bona compta al debat sobre l’estat de la Nació.

La intervenció de l’encara President del Govern es va caracteritzar per sintetitzar de forma clara i nítida les responsabilitats de la crisis: la culpa és de la situació internacional i del PP, i es va quedar tan ampla. A partir d’aquí, i en el seu pur estil de improvisació (aquesta vegada potser menys) va començar a recitar les mesures tipus pegat adreçades a causar més impacte mediàtic, que no a intentar facilitar les coses als ciutadans. Ahir però, varem descobrir una nova faceta del President: és aquell amic que acostuma a marxar deixant el compte per pagar.

Després de mesos de resistir-se a facilitar ajudes per l’adquisició de vehicles, fórmula que ha funcionat raonablement bé a Alemanya, per sort d’algunes empreses espanyoles, ahir finalment les va anunciar: 2000 euros per vehicle. Això sí, l’Estat en posarà 500, altres 500 les comunitats, els altres 1000 els fabricants. Pactat amb les comunitats?, pactat amb el sector? No, no, ell ja anunciat les seves condicions: paga tu, i si no els teus ciutadans es queden sense ni cinc.

Nicholas Negroponte va fundar una ONG, anomenada “One PC per child”, que té per objecte repartir ordinadors de baix cost, 100$, entre els nens de països subdesenvolupats, això si la ONG assumeix el cost dels ordinadors. Doncs, ara el President ZP, que es considera una ONG, anuncia que repartirà ordinadors entre els nens espanyols, al més pur estil ONG. Això sí, qui paga? Altra vegada les comunitats.

Finalment del conjunt de les mesures pegat que va anunciar el President, no vull passar per alt els ajuts a les hipoteques, i és que aquells ciutadans amb rendes superiors a 24.000 euros no rebran cap mena ajut, com si els que en tinguessin menys tinguessin accés al preu de l’habitatge.

Que el President Zapatero, no és de fiar, se n’han assabentat ja arreu del món, també se n’han assabentat al Congrés dels Diputats, on al PSOE, ja no li queda cap mena de recolçament. Només falta que se n’assabentin al mateix PSOE. Ara potser, les comunitats en les governa el PSOE, Catalunya, entre elles, podran contribuir a explicar al mateix PSOE, com les gasta el President del “talante”.

AIRE FRESC AL PAIS BASC

Després de que durant 30 anys, el PNB hagi monopolitzat els governs bascs, ja sigui en solitari, amb socialistes, amb Eusko Alkartasuna o amb Esquer Batua, el Partit Socialista d’Euskadi ha trencat el malefici que pesava sobre la societat basca, amb el suport del Partit Popular convé recordar, i per primera vegada a la història moderna, es formarà un govern autonòmic no nacionalista.

Reconec que no m’agrada que la força política que ha resultat guanyadora en un procés electoral quedi al marge del Govern que surt del mateix procés, no seria coherent per la meva part no fer-ho. Així ho vaig expressar quan a Aragó, Balears o Galícia, tot i haver guanyat el Partit Popular, estranyes coalicions d’interessos desallotjaven el Partit Popular dels respectius Governs autonòmics, o quan a Catalunya, el tripartit desallotjava CiU. I ara potser ve el tòpic: el cas del País Basc és diferent.

Per justificar el tòpic, és convenient tornar a recordar que tot i el suport del Partit Popular al nou Lehendakari socialista, el PP no formarà part del nou Govern, queda clar doncs, que la justificació no és materialista com ho van ser alguns dels exemples anteriors, per no dics tots. Cal recordar també que els darrers Governs del PNB, amb Ibarretxe al capdavant, tot i les discrepàncies més o menys públiques amb l’aparell del partit, va invertir bona part dels seus esforços i dels del seu Govern, en aventures de desafiament a l’Estat, al mateix temps que una part de la societat basca tenia i contínua tenint riscos evidents i certs, pel simple fet de pensar diferent dels que tenen les armes. De fet més d’un miler de vides s’han quedat pel camí, pel simple de fet de treballar, opinar o passar per allà, i això no és atribuïble al Govern Basc, però si que ho és el fet d’errar en les prioritats de la societat basca.

Crec doncs, perfectament justificat el canvi de Govern al País Basc, tot i que la força política més votada n’ha quedat al marge, ara convé dur normalitat, llibertat i normalitat democràtica a la societat basca, i aquesta tasca avui la té encomanada el Partit Socialista. Sense cap mena de dubte que el Partit Popular del País Basc seguirà vigilant els passos del nou Govern, per garantir que no erra en les prioritats.

No acaba rés, encara no ha canviat rés, tot just comença, però de moment ja es nota una alenada d’aire fresc al País Basc.

L’ESQUERRA FRÀGIL

L’arribada d’ERC al Govern de Catalunya, ha estat plena d’anades i vingudes, des dels primers dies del tripartit 1.0. La primera, com recordaran els lectors, va ser l’anada i vinguda a Perpinyà del aleshores Conseller Primer, però des d’aleshores han estat moltes les vicissituds per les que ha passat el partit republicà, i per les que continua passant.

A voltes, he de reconèixer una certa sorpresa per la importància que els mitjans de comunicació li donen a aquestes anades i vingudes, ara entrades i pot ser més sortides, que no alimenten rés més que el protagonisme individual que cerquen alguns dels seus càrrecs o ex càrrecs. Durant el primer tripartit es van atribuir aquelles incerteses, que contínuament plantejaven els dirigents republicans a la immaduresa en responsabilitats de Govern. Avui, més de cinc anys després, i d’haver provocat la caiguda d’un Govern, la cosa no es pot anomenar immaduresa, doncs no es tracten de fets circumstancials, si no de fets repetitius.

El problema d’ERC és el discurs de la frustració. Aquest és un discurs fàcil que es pot mantenir a la oposició, i queda molt bé, i fins i tot deu fer guanyar vots, però és un discurs, el del independentisme, que esdevé frustrant, doncs, quan es tenen responsabilitats de Govern, aquells que es van creure el discurs demanen que des del Govern es facin realitat. És aleshores quan sorgeixen els problemes, i els desajustos, per dir-ho en forma suau, entre el discurs i la realitat del Govern, provoquen les situacions que vivim dia sí, dia també: ara ens escindim, ara sortim del Govern, ara entrem, ara et trec a tu per posar-me jo, ara que estic jo, surto per fer-te fora a tu, etc...

La cosa no tindria més importància si es tractessin de circumstàncies que afecten exclusivament el partit, el problema esdevé però, quan aquest partit és al Govern de Catalunya, i les seves inestabilitats internes, es tradueixen en inestabilitats del Govern. No deu ser fàcil governar així, sota l’amenaça contínua, sota la inestabilitat contínua. Entenc però, que el PSC aguanti tot el que faci falta, per evitar perdre el Govern, encara que no ho puc compartir, ara el que ni entenc, ni comparteixo, és l’aspiració del principal partit de l’oposició de formar Govern amb aquest mateix partit, fràgil partit al Govern.

FRAU, A LA OFICINA ANTIFRAU

Cada vegada tinc més el convenciment, que ja no sensació, de què, al menys, aquest Govern presumptament d’esquerres, és més un Govern que pretén viure de la propaganda que de realitats, o per resumir-ho ras i curt: més paraules, que no fets.

Són molts els àmbits en els que els fets delaten la falsedat de les paraules, tot i això la maquinaria propagandística és potent, i una falsedat repetida fins a la sacietat acaba resultant una veritat, o al menys així ho pretén el Govern.

El cas de la oficina antifrau, ratlla el deliri. Per no parlar ja de la dependència governamental de l’oficina que ha de controlar al mateix Govern, podem parlar de la modificació de la llei que el tripartit va introduir en la Llei de mesures fiscals i financeres, segons la qual, si en cap investigació, hi ha recursos pressupostaris implicats (circumstància que es pot donar fàcilment, si tenim en compte que parlem de fraus), el Conseller d’Economia designarà els investigadors.

Ara ens presenten una nova mesura, en forma d’una nova modificació de la Llei, que contribuirà a millorar la transparència del funcionament de la oficina (segons el llenguatge tripartit), que ha de vigilar els presumptes fraus que es poden donar a la Administració de la Generalitat. Aquesta modificació consisteix en què, si fins ara era necessari un cert consens entre els grups parlamentaris, per nomenar el cap de l’oficina, mitjançant una majoria de 3/5 parts de la cambra, ara serà suficient amb la majoria absoluta. Amb aquesta nova modificació, el Govern s’assegura, que aquells que hagin d’investigar els seus presumptes “trapicheos” siguin bons amics, des del cap, fins al darrer dels investigadors.

Ens diran i ens repetiran que amb aquesta mesura millorarà la transparència de la oficina, quan la realitat, la única realitat és que si alguna petita utilitat li quedava a aquesta oficina, ara se la carreguen definitivament. Tot i això, no tinc cap mena de dubte que es presentaran davant la opinió pública com els més transparents, i el més afanats lluitadors contra el frau a l’Administració. Rés més lluny de la realitat, ja mateix, el frau planeja ja sobre la mateixa oficina antifrau.

NOU ESCENARI POLÍTIC

Els esdeveniments polítics de les darreres setmanes, marcarà sense cap mena de dubte el calendari polític immediat. La pèrdua de Galícia, per part del Partit Socialista i el nou Govern d’esquenes al PNV, al País Basc, han encès les alarmes, i juntament amb la més que previsible derrota a les europees, Zapatero mou fitxa, i fa el principal responsable de la derrota a Galícia, Ministre de Foment (pot ser la seva intenció és mostrar les bondats de la fins ara Ministra, Magadalena Alvarez). D’altra banda aprofita per jubilar, aquell que ja feia mesos que ho somiava, com és el cas de Pedro Solbes, absolutament incapaç d’insuflar d’un mínim d’optimisme a la malmesa economia espanyola, i duu al Govern al President del PSOE, i President d’Andalusia, Manuel Chaves.

A Zapatero li queden tres anys de legislatura, amb un govern en minoria, i sense socis accessibles: BNG, PNB, CiU i ERC, no semblen estar per la feina de recolçar a un President que té la virtut d’enganyar sovint els seus aliats. Una teoria, amb la que no coincideixo, afirma que la nova estratègia de Zapatero passa per fer el salt al tripartit català, cercant un acord sobre el finançament amb CiU, que provoqui unes eleccions anticipades a Catalunya, i la precipitació d’una sociovergència, la que tenia que haver estat, i no va ser el 2007. Això significaria sacrificar un altre President, Montilla, que darrerament l’està posant en masses compromisos, a canvi però, d’obtenir un valuós recolçament de CiU al Govern de l’Estat, que en definitiva és l’únic que l’interessa a Zapatero. Massa recargolat, però d’altra banda l’alternativa pot ser la convocatòria anticipada d’eleccions generals, i Zapatero avui no sembla estar en condicions de tornar-les a guanyar.

Sigui com sigui, el panorama, no sembla senzill: les europees, potser intrascendents, marquen la temperatura política del país, però al gener s’inicia la Presidencia espanyola de la Unió, aparador que no desaprofitarà el Partit Socialista, i per tant durant el primer semestre de 2010, no hi haurà eleccions de cap mena, encara que potser tampoc no hi hauran pressupostos a l’Estat, a l’espera de trobar els recolçaments necessaris.

En definitiva, ens trobem davant un nou escenari, que ens aporta moltes incògnites sobre el futur polític immediat, però que malauradament no aporta noves esperances als ciutadans de que millori la situació econòmica, que és allò que veritablement esperen dels seus governants.

REPRESSIÓ LINGÜÍSTICA

Certa sorpresa m’han causat diverses notícies conegudes recentment, relacionades amb accions del Govern de la Generalitat, i dic només certa, perquè em sembla que després de cinc anys de tripartit la capacitat d’assimilar despropòsits per part meva, i crec que per una part que comença a ser important de catalans i catalanes, és preocupant.

És preocupant que es vulguin encetar ara nous debats sobre com obligar a doblar pel·lícules en català, enlloc d’encetar debats sobre com incentivar que es doblin pel·lícules al català, i sobretot sobre com incentivar que els ciutadans vagin a veure cine en català, o fins i tot vagin a veure cinema català.

És preocupant que a les portes de l’inici d’una nova temporada turística amb forces i fortes incerteses al sector sobre la intensitat amb la que s’hi deixarà notar la crisi econòmica, s’anunciï una campanya d’inspeccions lingüístiques i posteriors sancions.

És indignant que, quan a Catalunya són més de 450.000 els aturats, i les perspectives de futur no són gens positives ni per les empreses, ni pels treballadors, el que s’ha fet nomenar per llei vicepresident del Govern se’n vagi a fer les amèriques i obsequiï amb ni més ni menys, que amb 1 milió d’euros d’aquells impostos que paguem, i semblen insuficients, les llengües indígenes.

Vull que a Catalunya, podem usar les nostres llengües amb normalitat, i ho vull pel català en aquells àmbits en els que no s’ha desenvolupat, i també ho vull pel castellà en aquells altres àmbits d’on l’han desterrat; i si hem d’emprar 1 milió d’euros addicionals, fem-ho, però per la via de la sanció i de la imposició, no.

Em dona més la impressió que estem davant accions del Govern que pretenen acaparar el debat per ocultar-ne d’altres: els efectes de la crisi sobre el teixit econòmic en és un, el fracàs del debat del finançament en és l’altre; i es clar, ara queden en evidència aquells que porten cinc anys lloant les bonances d’un Estatut que ens havia de dur unes millors finances, això sí ara tornen a apel·lar a la unitat dels partits catalans, com si aquesta falsa unitat pogués ocultar els fracassos més sonats i evidents del tripartit.

Aquesta sembla ser ara la consigna del Govern de Catalunya: per afrontar la crisi econòmica que tenim al damunt, i política que els ve a sobre; repressió lingüística.

COM LES GASTA ZP?

Diumenge electoral i previsibles canvis en els governs gallec i basc. Si bé el canvi en el Govern gallec, és segur, gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular davant la alternativa de la reedició d’un nou bipartit entre PSOE i BNG, al país basc encara està per veure com acabarà el Govern, tot i que és també gairebé segur que no es podrà reeditar el tripartit entre PNB, EA i EB degut als pobres resultats assolits per aquestes dues darreres formacions.

Anem a pams: Galícia. Amb una participació superior a la tradicional en unes eleccions gallegues, el PP ha tornar a assolir la majoria absoluta, la única majoria que li permet governar, ja que com va succeir fa quatre anys, la manca d’un escó per la majoria absoluta hagués possibilitat la reedició del nefast govern bipartit: govern de luxes i influències. El gallecs han decidit, i ho han fet a favor de que sigui el Partit Popular, i el nou candidat, Alberto Nuñez Feijoo, el que governi les institucions gallegues.

Al País Basc la aritmètica electoral recomanar apostar per dues possibilitats amb diverses variants. Tot i que el PNB ha guanyat les eleccions, necessitaria el suport, o dels socialistes o dels populars. Descartada la opció dels populars, degut al tarannà desafiador de les institucions de l’Estat duta a terme pel PNB els darrers anys, la opció del PNB es redueix a un hipotètic suport dels socialistes.

D’altra banda els socialistes, i el seu candidat han anunciat la voluntat d’optar a governar en minoria, i això només ho podrien fer o bé amb el suport del PNB o amb el del PP. Sembla difícil que el PNB havent guanyat les eleccions pugin donar suport a un govern socialista, pel que en aquest cas les possibilitats es limiten també al suport dels populars, donant com a realitat, tot i que encara no ho és que EA perd un escó en benefici del PSE. Tot i que no fora així, no sembla que el diputat de Rosa Diez, pogués impedir la formació d’un govern sense nacionalistes.

En conclusió, el nou govern del País Basc dependrà únicament de la voluntat del PSE, però compte per que ja coneixem com les gasta Zapatero, i si ha dit públicament que recolzarà allò que decideixi el candidat, deu voler dir que a ell li interessa que pacti amb els nacionalistes, ja que d’aquesta manera es podria garantir el suport d’aquests al Congrés que prou falta li fa; de fet, ja ho va intentar a Catalunya, promovent la sociovergència. Veurem com acaba.

A 80 O MENYS

Després de gairebé dos anys de l’aprovació pel Govern de la Generalitat del Pla d’Actuació per a la millora de la Qualitat de l’Aire, tinc dubtes més que seriosos sobre l’eficàcia de les gairebé oblidades 73 mesures. Per què efectivament hi ha 73 mesures per tal de reduir el nivell de determinats contaminants a l’aire, tot i que la més notòria i polèmica de les mesures ha estat la limitació de velocitat a determinades vies, i darrerament la implantació de la velocitat variable.

I és que, ara, la reducció dels nivells de contaminació no es poden atribuir a una única de les mesures, com fa el Govern, si no al conjunt, però la realitat és que hi ha diferents problemes que no han estat adequadament abordats.

Són les 73 mesures eficaces? M’atreveixo a afirmar que globalment, no.

Si considerem que entre elles hi ha el tractament de carreteres i autopistes no pavimentades, o la construcció d’una nova central de cicle combinat al Port de Barcelona, o es considera reducció de la contaminació el tancament d’una empresa, o la progressiva i normal substitució de vehicles vells per altres de nous; doncs resulta ser un Pla com a mínim poc seriós.

Podríem repassar, només circulant a 80 o menys per l’autovia de Castelldefells la quantitat d’obres (moltes d’elles públiques) i/o empreses que apilonen materials pulverulents sense cap mena de precaució, contrariant allò que especifiquen unes quantes de les 73 mesures.

Altre qüestió a considerar és el sistema de mesura dels contaminants a través de la Xarxa de Vigilància de la Generalitat, que ofereix dades en uns punts concrets, pocs, per poder avaluar quins són els motius de la reducció o increment de la contaminació en uns o altres punts.

Finalment, la meteorologia, el Departament de Medi Ambient ha tingut en consideració la meteorologia? Molt em temo que no. Fixin-se en les gràfiques d’evolució de la contaminació per partícules de menys de 10 micres (PM10) i veuran una estranya correlació entre la sequera i l’increment de la contaminació, i que els anys plujosos, com ho va ser sortosament el 2008, aquesta retrocedeix de forma important.

Tinc més la sensació de que estem davant una mesura publicitària per marcar perfil propi i que de passada produeix una bona recaptació en sancions, que no davant d’un Pla seriós i rigorós. En seguirem parlant.

100 SOLUCIONS

Ahir el President del Govern, en compareixença parlamentaria, va demostrar el que ja havia anunciat amb reiteració, i és que el Govern, no té la més mínima idea de com intentar abordar la greu crisi que afecta el conjunt d’Espanya, de forma molt més intensa que a d’altres països europeus. En la mateixa línia del que el President de la Generalitat havia dit la setmana passada durant la sessió de control parlamentari. Ambdós semblen contagiats pel somnolent discurs del Ministre d’Economia i Hisenda.

Davant d’aquesta situació, i a risc de ser acusat de propagandista i poc objectiu, trobo molt encertada la campanya realitzada pel Partit Popular de Catalunya sobre la actual situació econòmica i les mesures que es podrien dur a terme des del Govern de Catalunya, per tal d’intentar minimitzar els efectes de la crisi. En un moment en què el desànim, els mals auguris, i una certa resignació estenen un gris tel sobre la ciutadania, és important que la classe política doni un pas ferm i aposti per les solucions, davant la resignació.

Qui es vulgui quedar amb l’anècdota de l’error en el nom del President dels EUA, que s’hi quedi, l’important és la resta i la resta visualitza dues coses: amb independència del fons polític del nou President que no està responen a les expectatives, la forma ha estat brillant i ha generat il·lusió en la societat nord americana, la il·lusió que a Catalunya brilla per la seva absència; s’ha donat i s’ha visualitzat un exemple d’oposició en positiu, i és que la oposició està per dir allò que els Governs fan malament, però també està per dir quina és la forma alternativa de fer les coses i moltes vegades això no es visualitza adequadament.

Sé que més d’un dirà o pensarà que el Partit Popular, no estem en condicions de donar cap mena de lliçó i ho entendré però no ho compartiré, per això espero i desitjo que es depurin totes les responsabilitats que hi puguin haver en aquells que hagin pogut fer mal ús de les seves responsabilitats polítiques, com també espero que aquells que hagin llançat acusacions indegudes rectifiquin amb la mateixa fermesa. Això però, no pot treure que el gruix del Partit Popular, estiguem preocupats pels problemes que avui, de forma molt intensa afecten els ciutadans, i per això celebro el llançament d’aquesta campanya, que no només espero que pugui ser útil, si no també imitada

SPANAIR: OPERACIÓ IDENTITARIA?

L’adquisició de Spanair, per un grup d’accionistes catalans, és sense cap mena de dubtes una bona notícia i una operació interessant per molts motius, de totes maneres veig en la opinió publica catalana un excés d’eufòria i optimisme que allunyen la operació de la realitat en la que s’emmarca:

. En primer lloc, cal dir que és una bona notícia per als usuaris catalans, espanyols i europeus, ja que la salvació d’una de les tres aerolínies convencionals més importants d’Espanya, permetrà mantenir un mercat competitiu del que sempre se’n beneficien els usuaris.

. La situació econòmica de la empresa ha estat delicada en els darrers anys, detall que no podem oblidar, ja que tot i que el deute actual hagi estat assumit per SAS, o es capgira la tendència a les pèrdues o el deute tornarà a aparèixer. Per tant la trajectòria de l’empresa ha de començar per l’apuntalament, seguir per la consolidació i continuar pel creixement.

. Caldrà analitzar amb detall, quina ha estat la participació pública en la operació, sobretot si ha estat directe o indirecte, ja que difícilment, en el marc europeu hi cap la participació pública en un operació empresarial en un mercat plenament competitiu.

. Que ningú no oblidi que es tracta d’una operació empresarial, i no una operació identitaria. L’objectiu legítim de la operació i de la inversió és guanyar diners, a partir d’aquest objectiu es prendran decisions. Han estat molts els opinadors que ja han afirmat una eclosió de l’Aeroport del Prat amb vols intercontinentals a dojo, doncs bé és probable que si Spanair s’ubica al Prat, com a nova central d’operacions de la companyia i del grup Star Alliance, beneficiï l’aeroport català, tant de bo que sigui així, però no oblidem que si no hi ha demanda de vols, tampoc no hi haurà oferta.

En aquest marc em semblen ridícules les veus d’aquells que encara pensen que es tracta una operació identitaria, i els molesta tot allò que sona a Espanya, i que demanen un canvi de nom de la companyia. Tampoc no defensaré que mantinguin el nom, per què sóc dels convençuts de que es tracta d’una operació empresarial, i en aquest marc els seus accionistes són lliures de prendre les decisions que considerin necessàries: almenys així hauria de ser.

GAUDI, BREAD & BUTTER, RÉS

RÉS no és el nom d’una nova passarel·la de moda internacional que s’instal·larà a Barcelona i omplirà hotels, restaurants, i altres comerços, no, RÉS, és el que quedarà a Barcelona i a Catalunya, per tant, després del pas d’ERC per la Conselleria responsable de la moda.

Reconec que si el Partit Popular, volem guanyar eleccions, hem de pensar i expressar idees de futur més que no parlar del passat, però és que és del tot inevitable, no per enyorança, si no més aviat com a il·lustració del que passa, si el que fa o diu una cosa, és del Partit Popular, o és de qualsevol altre partit políticament més correcte (és evident que no veig ERC com a un partit políticament correcte, si no més aviat immadur, però per a molts catalans ho és).

Doncs apa, recordo que l’any 2002, sota un Govern del Partit Popular, el aleshores Secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Juan Costa, se li va ocórrer proposar que les passarel·les Cibeles de Madrid, i Gaudí de Barcelona sumessin esforços, sobretot econòmics per tal de crear una única passarel·la que compartís Madrid i Barcelona, però capaç de competir al més alt nivell internacional. Què se li va ocórrer? Que Madrid i Barcelona compartissin, alguna cosa?

Evidentment (o potser no tant evidentment), tothom va maleir la idea del Secretari d’Estat, al·legant que es volia desmuntar la passarel·la Gaudí per que no competís amb Madrid, i altres qualificatius que ara no reproduiré. Imagino que aquella reacció va ser fruit de l’enuig d’alguns que esperaven poder atribuir “el mèrit” de carregar-se la passarel·la a altres més catalanistes que no a un Secretari d’Estat del PP.

Això és el que ha acabat passant: desaparició de Gaudí, per ser econòmicament inviable, aparició de Bread and Butter, amb fons exclusivament privats i posterior desaparició per decisió també privada. Ens queda una passarel·la, la 080, meritòria i important per als nous dissenyadors, però que no situa Barcelona com a capital internacional de la moda amb els dissenyadors més de renom internacional.

RES és el que ens queda a Barcelona, després del pas d’aquest Govern provincià de poca monta. Una pena d’anys i recursos perduts.

OBAMA: L’ESPERANÇA BLANCA?

No recordo la pressa de possessió del cap President dels EUA que hagi estat precedida de tant bombo mediàtic com l’actual. Obama arriba a la Casablanca com un President que trenca motllos, no només pel color de la pell, la qual cosa per sí sola ja trenca motllos, si no que arriba com un contrapunt important a la darrera etapa Bush, marcada des del començament, pels brutals atemptats del 11-S.

Una enquesta donada a conèixer fa pocs dies afirmava que els líders polítics més populars del mon, eren per aquest ordre: Obama, Sarkozy i Hillary Clinton. Obama i Hillary Clinton, President i Secretària d’Estat nordamericans, però tenen una peculiaritat respecte de Sarkozy, i és que encara no havien governat, és més no havien governat en cap àmbit de l’administració. Això em duu a pensar que molt probablement són més les expectatives dipositades en el nou President nordamericà, que no realitats. Obama s’haurà d’enfrontar a aquesta popularitat, segurament molt gratificadora, però que anhela canvis, però no de qualsevol manera, si no canvis a l’estil particular de cada un.

De moment, la borsa ha reaccionat al discurs d’investidura, amb fortes baixades davant la decepció que als inversors els ha causat, on probablement esperaven, com la majoria de la societat nordamericana, noves mesures per sortir de la crisi que no ha anunciat. No és més que el començament, el panorama que se li presenta a Obama és extraordinàriament complicat: els conflictes d’Irak, Israel i Afganistan, les relacions o no amb Cuba, i amb sudamerica, on els populistes com Chavez o Lula da Silva (evidentment no al mateix nivell) s’hi estan fent forts, la política de seguretat als EUA, o la situació econòmica, són només algunes de les qüestions a les que haurà de fer front, amb un greuge afegit: són molts (nordamericans o no) els que pensen que té una vareta màgica per resoldre els problemes al seu gust.

Tant de bo compleixi les expectatives, però molt em temo que molts dels mateixos que avui l’aclamaven (sobretot de fora dels EUA) d’aquí a poc el detestin, per què potser pensaven que actuaria més en defensa dels seus interessos que no dels interessos dels ciutadans dels Estats Units.

GOOGLE I EL TÉ

Aquests dies s’ha donat a conèixer un estudi de la Universitat de Harvard, quines conclusions són demolidores: dues consultes a Google, generen emissions de CO2 a l’atmosfera, equivalents a les emissions de bullir aigua en una tetera. En total, al cap del dia, després de 200 milions de cerques a Google, equivalents a l’ebullició de l’aigua de 100 milions de teteres, acaben generant l’emissió d’una tona de CO2 a l’atmosfera.

Un cop sentit això la sensació de culpabilitat que com assidu i addicte al Google a un li queda, és la de genocida ambiental, sensació potser semblant a la d’intentar circular per l’autovia de Castelldefels a 100 Qm. per hora, sota el risc orwelià que l’ull, en forma de càmera del Gran Hermano Saura, t’enxampi i et faci pagar la gosadia d’haver transgredit una de les noves normes fonamentals d’aquest nou imperialisme neoCOM (es a dir, neoCOMunista), i que consisteix en circular a la velocitat que li dona la gana al Conseller. Ja està, la propera mesura del Govern de la Generalitat per lluitar contra el canvi climàtic, serà prohibir l’ús del Google, però ...

Un cop superat el primer xoc, i recuperada la tranquil·litat perduda arran de la notícia, decideixo, un cop més, transgredir el medi ambient, posar en risc l’acceleració del canvi climàtic global i fer una nova cerca al Google. Penso que, segons el resultat, potser serà la última, però no. He tingut sort, i el resultat d’aquesta amenaçadora cerca m’ha deixat tranqui, descansat i desacomplexat davant el canvi climàtic: diàriament al món es consumeixen 1.500 milions de tasses de té, la qual cosa aplicada al raonament inicial de l’estudi, implica la generació de 15 tones de CO2 a l’atmosfera, 15 vegades més que les generades en fer cerques al Google.

Ja estic, doncs, més tranquil: podem continuar fent servir Google i bevent cafè, que no afectem tant el medi ambient, com els que beuen té: el problema és el té.