Crisi de congrés?

En política, hi ha dos tipus de Congressos, els dels partits de Govern, i els dels partits de la oposició. La distinció és necessària, per què sovint els Congressos dels partits de Govern solen ser de tràmit, ja que no té massa sentit que tenint la responsabilitat de governar, es qüestionin com han de fer-ho. Tot i això, hi ha partits que tot i estar al Govern es qüestionen permanentment que hi fan, i que hi tenen que fer: és estrany, però legítim.

En el cas dels partits que estan a la oposició, els Congressos han de tenir un altre sentit molt diferent: solen sortir de processos electorals, dels quals òbviament, no n’han sortit guanyadors, i per tant els Congressos serveixen per perfilar, modular o canviar estratègies i visions polítiques, per tal d’intentar afrontar nous processos electorals amb majors garanties d’èxit. És la democràcia interna dels partits, sovint qüestionada, la que ha de permetre que abans i durant els processos congressuals es debatin idees, propostes i models, que per diferents no ha de significar oposats, fins i tot, poden acabar sent, no només compatibles, si no complementaris.

És cert, que ara tothom cercarà les diferències insalvables entre els diferents candidats, els recolzaments que tenen uns i altres; uns mitjans intentaran influir a favor dels seus favorits, altres intentaran aprofundir en les diferències. Es traslladarà una imatge de divisió; i és innegable, sempre quedarà una diferència que no s’haurà pogut salvar, però també és innegable: l’èxit o el fracàs del procés es mesurarà després i amb resultats; aquest és l’objectiu que ens uneix a tots.

A pròpòsit de Jaume I

Farà uns quatre anys, el nou Govern socialista d’Espanya, va derogar els transvasaments del Pla Hidrològic, (aquella grolleria d’un Govern del PP, que pretenia, entre d’altres aportar solucions als problemes d’aigua de l’entorn de Barcelona).

El Govern de Catalunya, van exigir que els diners que s’havien de destinar a aquella infraestructura fos gestionada des de Catalunya, que des d’aquí ja resoldríem el problema de l’aigua, i així es destinaren 649 milions d’euros. Quatre anys més tard ni tenim infraestructures, ni tenim aigua.

Ara, el mateix Govern de Catalunya, li diu al Govern d’Espanya que és irresponsable, que és deslleial, i que és frívol (segurament se m’escapa algun altra adjectiu), i que s’espavili a cercar solucions al problema de l’aigua. I tot això, per què la Ministra de Medi Ambient, ha tingut la gosadia de dir, que no creu oportú el transvasament del Segre.

Aquest mateix cap de setmana el President de la Generalitat, s’ha fet sentir i ha declarat solemnement: “l’aigua és de tots”. I que té a veure tot això amb Jaume I? Doncs que les declaracions del President les ha fet durant la commemoració a Poblet, dels 800 anys del naixement del Rei Jaume I el Conqueridor, rei de la Corona d’Aragó.

Segurament el President no ho sabia, però la norma més antiga que es coneix sobre l’aigua, és el Codi d’Aigües, promulgat precisament pel Rei Jaume I, al segle XIII. Saben quin era el principi inspirador d’aquell Codi d’Aigües? Doncs que l’aigua és un bé comú que no pot ser propietat privada de ningú.

Renoi, si se n’hagués recordat uns anys abans, ara potser no tindríem tants problemes.