dijous, de juny 26, 2008

Un nou PP, camí de la Moncloa

Molt s’ha escrit i parlat, tant bé com malament, durant les darreres setmanes al respecte del PP, i del seu Congrés de València, i molt se’n continuarà parlant, sobretot per què del Congrés se’n desprèn un objectiu clar: guanyar les properes eleccions generals, això sí, no a qualsevol preu. Aquest objectiu és assolible, i Mariano Rajoy ho sap, i també sap com fer-ho. Segurament en el fons del debat del precongrés hi ha hagut el debat d’idees, que ha quedat ofuscat pels debats i les qüestions personals. Evidentment, Jose Maria Aznar té raó quan diu que el PP hem de ser el partit que som i no el que, aquells que no ens voten voldrien que fóssim. Tenen raó aquells que diuen que els valors i els principis defensats pel PP no s’han de qüestionar en funció dels resultats electorals.

Però també és ben cert que l’objectiu de qualsevol força política és arribar al Govern, i al Govern, no s’hi pot arribar si una part de l’electorat, té una percepció de por i de rebuig d’aquell partit que pot arribar al Govern. El PSOE, i per delegació, el PSC, juguen sovint i bé, aquesta carta, podem recordar des de la campanya del dòberman, fins a la darrera, inspirada per Quentin Tarantino, ambdues exitoses, una el 1993, l’altre el 2008.

La reacció davant aquesta realitat no pot ser altra que intentar evitar tot allò que pot generar una percepció de por: evitar contradiccions; evitar suspicàcies, generalment infundades; evitar els catastrofismes, sobretot aquells que no són percebuts per la societat. I això no és incompatible amb la defensa dels valors i principis que inspiren el Partit Popular. No volem un partit que agradi els adversaris, volem un partit que agradi els ciutadans, i que no generi el rebuig que ens ha dut a perdre les darreres eleccions. En definitiva, volem un partit que guanyi eleccions, i en això estem.

dijous, de juny 12, 2008

Diccionari de la llengua "pseudoprogre"

Estem vivint aquests dies una vaga (o no sé ben bé quina nova paraula s’han inventat per definir-ho, crec que “tancament patronal”) força diferent de qualsevol altra que es pugui produir. Si hi ha vaga dels treballadors de l’aeroport, afecta els viatgers; si hi ha vaga dels conductors d’autobusos, afecta els respectius viatgers; si hi ha vaga de mestres, afecta els alumnes i els pares; però si hi ha vaga de transportistes ens afecta absolutament a tots, doncs no arriben les mercaderies de primera necessitat als seus llocs de venda: ni gasolina, ni llet, ni carn, ni peix, per no parlar d’altres productes més accessoris.

El problema de l’alça dels preus dels combustibles no és ni nou, ni recent: els governs però (principalment el de l’Estat, però també el de la Generalitat, que s’ha inhibit del problema) no han reaccionat a temps, i ara la solució al conflicte és més complicada. I ho és per què ara a les reivindicacions, algunes de difícil solució respecte del preu del combustible per la escassa capacitat operativa del Govern, s’hi afegeixen altres més pròpies de reivindicacions laborals alienes al petroli.

El problema també es troba la coacció que pateixen aquells que volen treballar i els ho impedeixen, ja sigui pel tall de carreteres que afecten tothom, transportistes o no, o per la incívica actuació d’aquells que malmeten camions i mercaderies: i aquesta no és una responsabilitat del Govern de l’Estat, és una qüestió d’ordre públic, i per tant a Catalunya és responsabilitat del Govern de la Generalitat, el qual “no sabe, no contesta”.

Algú creu que un Govern que encara no s’ha assabentat de la crisi (desacceleració, segons el nou diccionari de la llengua “pseudoprogre”) que estem travessant és capaç d’adoptar mesures preventives, per evitar arribar a aquestes situacions? Segur que sí, però jo no m’hi compto entre ells.