Ja fa temps que els ciutadans acusen els polítics de parlar d'allò que potser ens interessa a nosaltres mateixos, i deixar de banda els veritables problemes dels ciutadans. Això es posa de manifest en les llistes que solen oferir les enquestes oficials d'opinió, en les què els polítics constituïm també un dels problemes de la nostra societat, transformant-se, desprès, aquesta situació, amb una baixa participació en les cites electorals.
Doncs des del Partit Popular volem trencar aquesta tendència, volem parlar dels problemes de la gent, i aquests ens diuen, sovint, que, en la immigració, hi veuen un problema preocupant, entre d'altres, com ara l'habitatge o la seguretat.
La immigració és necessària al nostre país, i també és bona per als països d'origen dels immigrants. Sovint es recorda la similitud entre el fenomen migratori que es va donar a Espanya, durant els anys seixanta i setanta, cap a França i Alemanya, però s'ignora que la permanència en aquests països es limitava a la durada dels contractes de treball: es tractava del model segregacionista, que, per cert, avui ningú no comparteix.
S'ignora, sovint, que la forma d'arribada dels immigrants al nostre país, en condiciona la seva integració: és molt més senzill integrar a la nostra societat, aquells que vénen a treballar, o aquells que vénen per un reagrupament familiar, que aquells que arriben pagant un dineral a les màfies, per arribar en condicions infrahumanes, a la recerca d'una vida millor. I són aquests darrers, els que generen majors problemes, els que tenen més barreres a la integració, els que consumeixen una major part dels ajuts socials de les nostres institucions, i als que, sovint, els costa més acceptar els valors de la societat que els acull.
Per a resoldre els problemes dels ciutadans, en primer lloc, cal prendre consciència que existeixen, només així serem capaços de tractar-los.
dimarts, de maig 22, 2007
dimarts, de maig 08, 2007
DE NOU HOSPITAL, RES DE RES
Fa uns dies el candidat socialista a l'alcaldia de Vilanova feia aquesta contundent declaració en la seva presentació com candidat:
“Vilanova i la Geltrú necessita un nou hospital amb tots els ets i uts. De nova planta i amb tots els serveis. Hi esmerçaré totes les meves energies. Serem ferms en aquesta reivindicació, perquè és de justícia.”
Dies abans havien venut que el punt estrella del seu prgrama sería la construcció d'un nou hospital a Vilanova i la Geltrú.
La Consellera de Sanitat va negar el passat 3 de maig, aquesta promessa electoral dels socialistes, amb aquestes afirmacions en su parlamentària:
"Tenim dues estructures hospitalàries que pretenem que acabi essent gestionades per un únic ens de gestió i portar més serveis a l’Hospital de Vilanova", va explicar Marina Geli.
Per tant queda molt clar que el Govern de la Generalitat recent estrenat no té cap intenció de construir cap nou hospital a la nostra ciutat, deixant en evidència als socialistes locals i al seu candidat. Novament els socialistes de Vilanova venen fum.
“Vilanova i la Geltrú necessita un nou hospital amb tots els ets i uts. De nova planta i amb tots els serveis. Hi esmerçaré totes les meves energies. Serem ferms en aquesta reivindicació, perquè és de justícia.”
Dies abans havien venut que el punt estrella del seu prgrama sería la construcció d'un nou hospital a Vilanova i la Geltrú.
La Consellera de Sanitat va negar el passat 3 de maig, aquesta promessa electoral dels socialistes, amb aquestes afirmacions en su parlamentària:
"Tenim dues estructures hospitalàries que pretenem que acabi essent gestionades per un únic ens de gestió i portar més serveis a l’Hospital de Vilanova", va explicar Marina Geli.
Per tant queda molt clar que el Govern de la Generalitat recent estrenat no té cap intenció de construir cap nou hospital a la nostra ciutat, deixant en evidència als socialistes locals i al seu candidat. Novament els socialistes de Vilanova venen fum.
divendres, d’abril 20, 2007
TV3 a València
Em sembla força bé que TV3 es vegi a València i a les Balears, igual que em semblaria força bé que IB3 i Canal 9 es veiessin a Catalunya, ara bé, ni una cosa ni l'altre ha de significar ignorar la legalitat, i aquesta exigeix una concessió administrativa per a poder usar l'espectre radioelèctric en una freqüència determinada per a emetre televisió. D'entrada, no veig cap motiu pel qual TV3 o qualsevol altre emissora hagi de quedar exempta de la concessió exigida a qualsevol altra televisió, i menys ara, que, després de bastants anys amb un escampall de televisions locals, s'hi posa una mica d'ordre. El respecte a la legalitat és per a tothom, i els primers, les pròpies administracions.D'altra banda, tampoc trobo massa encertat que el Govern de Catalunya destini recursos per a mantenir les emissions digitals de TV3 a la Comunitat Valenciana, mentre que a Catalunya hi ha encara una part important de catalans i catalanes, que, pagant els seus impostos, no poden veure encara les emissions digitals de TV3, que, en una part molt important, és finançada precisament amb els impostos dels catalans.
Tampoc fou massa encertat que el Govern de la Generalitat, el 2005, atorgués una subvenció a una empresa privada, mesos abans que tinguessin lloc els concursos d'ajudicació de televisió digital, dels quals aquesta empresa, n' optava a tres concessions locals i una autonòmica. Més sorprenent és que, entre els accionistes, s'hi trobaven destacats dirigents del Partit Socialista, d'Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista, com, per exemple, el mateix Joan Ignasi Pla.
Després de tot, voleu dir que darrera d'aquesta immersió valenciana, no hi ha quelcom més ?
EL CANVI NECESSARI
El Partit Popular de Vilanova i la Geltrú, afrontem les eleccions municipals del proper 27 de maig, amb un objectiu clar: volem un canvi en la política municipal. I ho volem així, per molts motius, el primer per la asfixia política que significa el tripartit a Vilanova, a Catalunya, i un Partit Socialista completament desorientat a Espanya. Però més enllà d’arguments simplement polítics, n’hi ha de ciutat: cal un canvi en el tractament de la seguretat, cal un canvi en les polítiques de immigració, cal un canvi en la política d’habitatge, cal un canvi en la política econòmica, tant de gestió, com de promoció, cal un canvi en la política urbanística, cal un canvi en les obres públiques, cal un canvi en la sensibilitat vers el patrimoni cultural, cal un canvi ...
Cal un canvi vers la sensibilitat cap a les persones, i aquest és el principal motiu que ens mou, i ens il·lusiona a presentar-nos a aquestes eleccions: les persones. Per què en definitiva la ciutat, és on ens relacionem, convivim i treballem les persones, i no sempre des del govern municipal hi ha hagut la sensibilitat necessària cap a les persones: la seguretat, és per garantir la llibertat de les persones; les polítiques d’immigració, són per garantir la integració real a la nostra societat de les persones; l’habitatge és per a les persones; els impostos els paguem les persones; el treball és la garantia de benestar de les persones; l’urbanisme dissenya la ciutat de les persones; el patrimoni cultural és per al gaudi de les persones.
Tanmateix en uns moments en els que es qüestiona àmpliament la relació entre la política i la resta de ciutadans, el Partit Popular i la Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, hem arribat a un acord, mitjançant el qual concorrem conjuntament a aquestes eleccions municipals. En primer lloc per que ambdós entitats creiem en les possibilitats del casc antic de la nostra ciutat, i que requereix una atenció especial per a la seva rehabilitació, allunyats de grans operacions urbanístiques, i sense que això sigui incompatible en propiciar un creixement ordenat de la ciutat.
Les persones som el subjecte principal de les propostes que us fem amb tota sinceritat, per què creiem que el govern de la nostra ciutat ha de canviar, i s’ha d’orientar cap a les persones: és necessari. El Partit Popular i l’Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, ens agradaria poder gaudir de la vostra confiança.
Cal un canvi vers la sensibilitat cap a les persones, i aquest és el principal motiu que ens mou, i ens il·lusiona a presentar-nos a aquestes eleccions: les persones. Per què en definitiva la ciutat, és on ens relacionem, convivim i treballem les persones, i no sempre des del govern municipal hi ha hagut la sensibilitat necessària cap a les persones: la seguretat, és per garantir la llibertat de les persones; les polítiques d’immigració, són per garantir la integració real a la nostra societat de les persones; l’habitatge és per a les persones; els impostos els paguem les persones; el treball és la garantia de benestar de les persones; l’urbanisme dissenya la ciutat de les persones; el patrimoni cultural és per al gaudi de les persones.
Tanmateix en uns moments en els que es qüestiona àmpliament la relació entre la política i la resta de ciutadans, el Partit Popular i la Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, hem arribat a un acord, mitjançant el qual concorrem conjuntament a aquestes eleccions municipals. En primer lloc per que ambdós entitats creiem en les possibilitats del casc antic de la nostra ciutat, i que requereix una atenció especial per a la seva rehabilitació, allunyats de grans operacions urbanístiques, i sense que això sigui incompatible en propiciar un creixement ordenat de la ciutat.
Les persones som el subjecte principal de les propostes que us fem amb tota sinceritat, per què creiem que el govern de la nostra ciutat ha de canviar, i s’ha d’orientar cap a les persones: és necessari. El Partit Popular i l’Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, ens agradaria poder gaudir de la vostra confiança.
dijous, d’abril 19, 2007
Unitat?
La veritat és que els discursos del President de la Generalitat, de tres anys cap aquí, aixequen força expectació. Primer, Maragall, per veure quina de nova en deia, ara Montilla, per veure què diu. I és que Montilla, com és sabut, no parla massa, almenys al Parlament, i fins i tot, fora. Per això, quan anuncia una conferència, ni que sigui a Madrid, tothom n' està pendent.
Ara reclama unitat, davant una hipotètica, del que en diuen "retallada de l'Estatut", que, en realitat, serà, quan sigui, una "sentència del Tribunal Constitucional", que tampoc està escrit enlloc en quin sentit serà. Però a quina unitat és refereix? A la mateixa que va predicar per a aprovar l'Estatut del 30 de setembre ? o a la unitat de Zapatero i Mas, respecte del Estatut de la Moncloa ?, la unitat del 36% de catalans que van votar l'Estatut ? la unitat, davant què ? És que no s'ha cansat de dir i repetir que el nou Estatut és constitucional ? quin temor hi ha a una sentència del Tribunal Constitucional ? Per què els catalans hem d'estar units, per exigir allò que no tots compartim ? Per què la pluralitat que alguns exigeixen a Espanya, no la respecten a Catalunya ?
Respecte per les institucions, respecte per les regles del joc de les què ens hem dotat nosaltres mateixos: lleialtat institucional, però de la autèntica. Això és el que manca a la política catalana en els darrers anys. I el Tribunal Constitucional, que digui el que hagi de dir, i ens agradarà o no, però ho respectarem, nosaltres ho respectarem, és la base de la democràcia.
Ara reclama unitat, davant una hipotètica, del que en diuen "retallada de l'Estatut", que, en realitat, serà, quan sigui, una "sentència del Tribunal Constitucional", que tampoc està escrit enlloc en quin sentit serà. Però a quina unitat és refereix? A la mateixa que va predicar per a aprovar l'Estatut del 30 de setembre ? o a la unitat de Zapatero i Mas, respecte del Estatut de la Moncloa ?, la unitat del 36% de catalans que van votar l'Estatut ? la unitat, davant què ? És que no s'ha cansat de dir i repetir que el nou Estatut és constitucional ? quin temor hi ha a una sentència del Tribunal Constitucional ? Per què els catalans hem d'estar units, per exigir allò que no tots compartim ? Per què la pluralitat que alguns exigeixen a Espanya, no la respecten a Catalunya ?
Respecte per les institucions, respecte per les regles del joc de les què ens hem dotat nosaltres mateixos: lleialtat institucional, però de la autèntica. Això és el que manca a la política catalana en els darrers anys. I el Tribunal Constitucional, que digui el que hagi de dir, i ens agradarà o no, però ho respectarem, nosaltres ho respectarem, és la base de la democràcia.
divendres, de març 30, 2007
POLÍTICA DE CALÇOTADA
L’espectacle que hem reviscut aquesta setmana, recorda les millors èpoques del defenestrat tripartit I de l’expresident Maragall. Han trigat gairebé tres mesos de silencis, però a escassos dos mesos de les eleccions municipals, no s’han pogut reprimir i s’han deixat anar. La veritat però és que a CiU no li ha anat malament, ja que havia plantejat un Ple al Parlament, per parlar del desenvolupament de l’Estatut, qüestió que preocupa, per exemple, cada dia als milers d’usuaris de rodalies de RENFE que no saben si arribaran a l’hora al treball o a la universitat (entenguis la ironia, que després hi ha comentaris que es pensen que va en serio). Així doncs, si no hagués estat per la declaracions d’un dels consellers més breus de la història en una calçotada dominical, hagués estat un Ple d’allò més avorrit: vaja d’aquells del parlar per parlar.Al final però, ha acabat sent un Ple dels del parlar per parlar, doncs s’ha canviat el desenvolupament de l’Estatut, per l’autodeterminació, qüestió que com se sap és tema de conversa d’innombrables sobretaules familiars. Em sorprèn la capacitat dels nacionalistes en competir per veure qui és més independentista que qui. És una cursa esbojarrada que no porta més enllà de donar una deplorable imatge als ciutadans que no acaben d’entendre de què parlem els polítics, per què al final, ens fan parlar a tots del mateix.
Zapatero, creu que un cafè val 80 cèntims, si li demanéssim el mateix a alguns polítics catalans, ens dirien que ZP estava errat, que en realitat el preu d’un cafè és de 51 cèntims (al bar del Parlament), en canvi si surts al carrer, te n’adonés ràpidament que per menys d’un euro no pots prendre cap cafè. Aquest deu ser el problema de molts polítics, parlen massa amb polítics i poc amb la resta de ciutadans.
divendres, de març 16, 2007
Paritat per c... llei!!!
Ahir es va aprovar definitivament al Congrés la llei de la Igualtat, que, entre d'altres qüestions, exigeix a les empreses que els seus Consells d'Administració siguin paritaris, i que l'Administració adjudiqui els contractes a empreses, que Consells siguin paritaris, i que a les llistes electorals siguin també paritàries.
És cert que a la nostra societat les dones es troben sovint en una situació de desavantatge respecte dels homes. Ho posen en evidència xifres com ara la taxa d'atur (6,06% d'homes, 11,36% de dones), o el fet que, segons l'Agència Tributària, les dones guanyen una mitjana d'un 30% menys que els homes. Per tant, sembla lògic que, des del poder polític, s'adoptin mesures per tal de conduir la situació cap a la igualtat real mitjançant mesures de foment, d'incentiu i d'impuls de polítiques, per tal que les dones accedeixin al mercat laboral o polític en igualtat de condicions que els homes.
La llei aprovada ahir, posa de manifest la incapacitat del Govern d'impulsar polítiques d'igualtat, i opta per imposar la igualtat per llei. Cap favor li fa aquesta llei a les dones, ni als mateixos homes, en aplicar la llei, sempre hi haurà la sospita de si aquest o aquella ocupen un lloc en una candidatura o en un Consell d'Administració, pels seus propis mèrits o per c... aplicació de la llei.
És cert que a la nostra societat les dones es troben sovint en una situació de desavantatge respecte dels homes. Ho posen en evidència xifres com ara la taxa d'atur (6,06% d'homes, 11,36% de dones), o el fet que, segons l'Agència Tributària, les dones guanyen una mitjana d'un 30% menys que els homes. Per tant, sembla lògic que, des del poder polític, s'adoptin mesures per tal de conduir la situació cap a la igualtat real mitjançant mesures de foment, d'incentiu i d'impuls de polítiques, per tal que les dones accedeixin al mercat laboral o polític en igualtat de condicions que els homes.
La llei aprovada ahir, posa de manifest la incapacitat del Govern d'impulsar polítiques d'igualtat, i opta per imposar la igualtat per llei. Cap favor li fa aquesta llei a les dones, ni als mateixos homes, en aplicar la llei, sempre hi haurà la sospita de si aquest o aquella ocupen un lloc en una candidatura o en un Consell d'Administració, pels seus propis mèrits o per c... aplicació de la llei.
divendres, de març 09, 2007
Montilla i la lleialtat institucional
No sé si em sorprèn que el President de la Generalitat en la conferència de "celebració" dels 100 primers dies del tripartit 2 que va tenir lloc ahir, es contradigués de forma flagrant i es quedés tant panxo. De fet, la capacitat d'alguns polítics (sobretot d'esquerres) de dir una cosa i a continuació dir la contraria, no només és esgarrifosa, si no que a sobre alguns els aplaudeixen.
Quina és la contradicció? Doncs afirmar que digui el que digui el Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, ell farà el que diu l'Estatut, ara això sí, amb lleialtat institucional (?!). Però, de quina lleialtat institucional parla?, de quina institució parla?. No és pot menystenir les institucions que tenen per finalitat garantir l'Estat de Dret, d'aquesta manera, per què el que se'n resenteix és el propi Estat de Dret.
Del PP és podrà dir el que sigui, però el nostre respecte cap a les institucions i cap a les seves decisions és total: ens agradin o no. Per què no s'hi val a respectar les institucions quan creiem que aquestes juguen al nostre favor i a criticar-les o desobeir-les quan creiem que ho fan en contra. Cal que respectem les regles del joc, que d'altre banda, ens hem posat nosaltres mateixos, d'altra manera el camí és equivocat, ni que sigui amb una suposada lleialtat institucional.
divendres, de març 02, 2007
El que cal és incentivar el català
Discrepo i molt de la política de sancions als establiments quins rètols estan només en castellà, bé ja sé que tècnicament és sanciona a aquells establiments quins rètols no estan en català, però el resultat final és que es sanciona a aquells que estan en castellà. I el castellà és idioma oficial a Catalunya.
Però més enllà que el castellà sigui idioma oficial, el que no conec és cap país del món que es sancioni els establiments comercials, per l'idioma en que s'expressen llurs rètols. Soc partidari de la llibertat: llibertat en la retolació, i llibertat d'anar a un o altre establiment. Les sancions i el sistema de denúncia em sembla més propi d'altres règims que no d'un règim basat, teòricament, en les llibertats. La persecució per l'idioma emprat, que ja hem conegut a Catalunya, en altres temps, no pot ser el sistema per fomentar l'ús del català, ans al contrari, provoca reaccions en contra i rebuig.
En els darrers anys, s'han incrementat i molt, les denúncies i les sancions, emparades per una llei, que cal canviar quan abans millor, ja que quan més temps passa, més rebuig provoca. Cal fomentar l'ús del català, hi estem d'acord: canviem la llei i fomentem en positiu l'ús del català, però deixem als ciutadans, la llibertat necessària, per que rotulin llurs establiments en l'idioma que vulguin, sigui o no oficial a Catalunya.
Però més enllà que el castellà sigui idioma oficial, el que no conec és cap país del món que es sancioni els establiments comercials, per l'idioma en que s'expressen llurs rètols. Soc partidari de la llibertat: llibertat en la retolació, i llibertat d'anar a un o altre establiment. Les sancions i el sistema de denúncia em sembla més propi d'altres règims que no d'un règim basat, teòricament, en les llibertats. La persecució per l'idioma emprat, que ja hem conegut a Catalunya, en altres temps, no pot ser el sistema per fomentar l'ús del català, ans al contrari, provoca reaccions en contra i rebuig.
En els darrers anys, s'han incrementat i molt, les denúncies i les sancions, emparades per una llei, que cal canviar quan abans millor, ja que quan més temps passa, més rebuig provoca. Cal fomentar l'ús del català, hi estem d'acord: canviem la llei i fomentem en positiu l'ús del català, però deixem als ciutadans, la llibertat necessària, per que rotulin llurs establiments en l'idioma que vulguin, sigui o no oficial a Catalunya.
divendres, de febrer 23, 2007
Què n'hem de fer, de la RENFE?
Ja fa massa temps que duren els despropòsits amb què RENFE o ADIF obsequien els seus usuaris habituals, fonamentalment a la línia C2, la que uneix Barcelona amb Sant Vicenç per Vilanova i la Geltrú. Es pot anar a Brussel·les, com ha fet en Montilla, a dir que la culpa és del PP (de fet, el PP tenim l'estranya virtut que, no estant a cap Govern, tenim la culpa de tot), o es pot dir que la culpa és dels "centralistes de Madrid", i que si a Catalunya tinguéssim la competència de Rodalies, els viatgers no passarien les calamitats que estant passant ara.
Precisament, aquesta és la raó dels problemes, la competència, o més ben dit, la incompetència per intentar compatibilitzar una obra important i complicada com és la del AVE, amb una xarxa, la de Rodalies, que fins fa ben poc permetia que milers de ciutadans ens poguéssim moure d'una forma còmoda, però també "sostenible", sense gaires incidències. No sé ben bé quina ha de ser la solució, no en sóc cap expert, però no es poden escatimar recursos per evitar que continuï aquesta situació, i aquesta ha de ser la instrucció del poder polític cap als òrgans de decisió d'ADIF i de RENFE, estiguin a Madrid o a Barcelona.
No és compatible el bloqueig d'infraestructures de transports que pateix Catalunya amb els darrers governs tripartits, amb l'exigència de l'adopció de mesures mediambientals, amb un molt deficient servei de transport públic. Algú se n'ha de sentir responsable, algú ha de prendre mesures urgents i immediates: ara per ara la situació és "insostenible".
Precisament, aquesta és la raó dels problemes, la competència, o més ben dit, la incompetència per intentar compatibilitzar una obra important i complicada com és la del AVE, amb una xarxa, la de Rodalies, que fins fa ben poc permetia que milers de ciutadans ens poguéssim moure d'una forma còmoda, però també "sostenible", sense gaires incidències. No sé ben bé quina ha de ser la solució, no en sóc cap expert, però no es poden escatimar recursos per evitar que continuï aquesta situació, i aquesta ha de ser la instrucció del poder polític cap als òrgans de decisió d'ADIF i de RENFE, estiguin a Madrid o a Barcelona.
No és compatible el bloqueig d'infraestructures de transports que pateix Catalunya amb els darrers governs tripartits, amb l'exigència de l'adopció de mesures mediambientals, amb un molt deficient servei de transport públic. Algú se n'ha de sentir responsable, algú ha de prendre mesures urgents i immediates: ara per ara la situació és "insostenible".
divendres, de febrer 02, 2007
Converses de cafè
Ahir, mentre feia l'enèsim tallat del mati, vaig sentir com el quiosquer de la cantonada li explicava al cambrer com li havien estirat el moneder a una clienta. El cambrer li respongué que la situació s'està tornant insostenible, i que la solució passa per la composició plural de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat.
La notícia que CiU fa ja tres anys que no governa no és noticia, perquè ja és prou conegut: per tothom, menys pels mateixos dirigents de CiU. Sembla que no se'n saben avenir, no només que ja no governen la Generalitat, sinó que ha tornat a haver-hi eleccions, i les han tornat a perdre davant el tripartit. Òbviament, ni pretenc, ni puc, ni vull donar lliçons d'estratègia, però que CiU -potser només CDC- i els seus màxims dirigents continuïn obsessionats amb el poder, em fa pensar que hi pot haver tripartit per uns quants anys.
No entenc, com el quiosquer, que la màxima preocupació del presumpte cap de l'oposició al Parlament sigui que CiU no forma part de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat. No em fa la impressió que aquesta sigui la màxima preocupació dels catalans. I això em preocupa, perquè mentre CiU continuï sense rumb o amb un rumb equivocat, s'allunya la possibilitat de tombar el tripartit.
Ja va sent hora que comencin a preocupar-se dels problemes dels ciutadans. Aquest, i no un altre, és l'objectiu de la jornada de treball que sobre seguretat fem avui i demà el PP a Barcelona.
La notícia que CiU fa ja tres anys que no governa no és noticia, perquè ja és prou conegut: per tothom, menys pels mateixos dirigents de CiU. Sembla que no se'n saben avenir, no només que ja no governen la Generalitat, sinó que ha tornat a haver-hi eleccions, i les han tornat a perdre davant el tripartit. Òbviament, ni pretenc, ni puc, ni vull donar lliçons d'estratègia, però que CiU -potser només CDC- i els seus màxims dirigents continuïn obsessionats amb el poder, em fa pensar que hi pot haver tripartit per uns quants anys.
No entenc, com el quiosquer, que la màxima preocupació del presumpte cap de l'oposició al Parlament sigui que CiU no forma part de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat. No em fa la impressió que aquesta sigui la màxima preocupació dels catalans. I això em preocupa, perquè mentre CiU continuï sense rumb o amb un rumb equivocat, s'allunya la possibilitat de tombar el tripartit.
Ja va sent hora que comencin a preocupar-se dels problemes dels ciutadans. Aquest, i no un altre, és l'objectiu de la jornada de treball que sobre seguretat fem avui i demà el PP a Barcelona.
dimecres, de gener 31, 2007
El PPC advierte de que el crecimiento económico catalán no se está basando en el conocimiento
El diputado del PP catalán Santi Rodríguez admitió hoy el crecimiento de la economía catalana pero advirtió de que "no está basado" en el conocimiento, que es lo que permitirá ser competitivos en el futuro. Durante su interpelación parlamentaria al conseller de Economía y Finanzas, Antoni Castells, Rodríguez consideró que el crecimiento de la economía catalana está "aún muy basada en la fuerza del trabajo en vez de la fuerza del conocimiento", y lamentó que el Govern haya "segregado" las competencias del antiguo DURSI, que unificaba las políticas de Sociedad del Conocimiento. Rodríguez destacó especialmente la necesidad de formación continua, cuyas cifras consideró "muy poco esperanzadoras". También pidió potenciar el aprendizaje de inglés. De hecho, recordó que el líder del PP catalán, Josep Piqué, ya dijo este martes al presidente catalán, durante la reunión que mantuvieron, que la educación es uno de los pilares a abordar para la competividad. El diputado también constató el descenso de matriculaciones en carreras técnicas y en carreras relacionadas con las nuevas tecnologías, como Telecomunicaciones, y también alertó de que la aspiración de "buena parte" de los jóvenes es ser funcionarios.
Además, echó de menos un "criterio sostenido" de los gobiernos catalanes sucesivos sobre políticas de investigación, para que haya continuidad en las líneas que se impulsan. Tampoco vio previsión de nuevos proyectos en infraestructuras de investigación, aunque admitió que sí se han hecho hasta hace poco importantes equipamientos. Por otra parte, Rodríguez reprochó a Castells que dé "importancia relativa" a los bajos crecimientos de productividad, que en concreto "se pierde" en el sector industrial, lo que destacó por el valor añadido que implica. Aun así, admitió que el conjunto de la productividad catalana crece "modestamente" en otros sectores. Santi Rodríguez reconoció un "esfuerzo" del primer tripartito para el acuerdo sobre la competitividad de la economía catalana, pero preguntó qué "propósitos" tiene el Govern ahora con ese acuerdo: seguir con él tal como está o modificarlo para mejorar la competitividad. De hecho, reclamó que se evalúe y se plantee si necesita ser puesto al día.
Aludió a infraestructuras de transporte, energéticas y de telecomunicaciones, muchas de las cuales están "previstas" en el acuerdo estratégico pero que, según él, "no han avanzado suficientemente". Además, recordó las 77 medidas de mejora de la calidad ambiental anunciadas por el conseller Francesc Baltasar, y el "compromiso de modificar" la ley de intervención integral de la administración ambiental, con "incidencia" en la economía productiva
divendres, de gener 26, 2007
Seguretat d'esquerres?
La darrera ocurrència del flamant conseller d'Interior, en la seva compareixença davant el Parlament, ha estat oferir un consens a les forces parlamentàries al voltant de la seguretat. D'entrada, això ja és positiu, ja que significa dues coses: una, el conseller reconeix, ni que sigui implícitament, que la seguretat és realment un problema important a Catalunya; i dues, no té ni idea de com abordar el problema.
De propostes, ja en fa: buidar les presons (de mossos, s'entén); cobrir places de policia amb immigrants, i poca cosa més. Això sí, cal garantir una seguretat pública i d'esquerres (?). Allò de seguretat pública ho entenem, encara que l'anterior consellera no, però algú sap què és la seguretat d'esquerres? En realitat, prefereixo ni imaginar-m'ho, però demanar consens entorn a un concepte indeterminat, o potser determinat, de seguretat d'esquerres, és d'entrada negar la voluntat del consens demanat.
Hi ha un problema, i per abordar-lo cal reconèixer-lo, i és que s'ha volgut avançar el desplegament dels Mossos d'Esquadra, sense que l'Escola de Policia de Catalunya tingui la capacitat suficient per formar els agents necessaris, i això significa que els que poses en un lloc els has de treure d'un altre, amb els problemes consegüents.
Al final resultarà que el reconeixement que la seguretat és un problema, i del concepte de seguretat d'esquerres, ha vingut en adonar-se que vivia amb una antisistema, roja, verda i lila, que cobra 100.000 euros l'any. Tot plegat ho veig una mica gris.
De propostes, ja en fa: buidar les presons (de mossos, s'entén); cobrir places de policia amb immigrants, i poca cosa més. Això sí, cal garantir una seguretat pública i d'esquerres (?). Allò de seguretat pública ho entenem, encara que l'anterior consellera no, però algú sap què és la seguretat d'esquerres? En realitat, prefereixo ni imaginar-m'ho, però demanar consens entorn a un concepte indeterminat, o potser determinat, de seguretat d'esquerres, és d'entrada negar la voluntat del consens demanat.
Hi ha un problema, i per abordar-lo cal reconèixer-lo, i és que s'ha volgut avançar el desplegament dels Mossos d'Esquadra, sense que l'Escola de Policia de Catalunya tingui la capacitat suficient per formar els agents necessaris, i això significa que els que poses en un lloc els has de treure d'un altre, amb els problemes consegüents.
Al final resultarà que el reconeixement que la seguretat és un problema, i del concepte de seguretat d'esquerres, ha vingut en adonar-se que vivia amb una antisistema, roja, verda i lila, que cobra 100.000 euros l'any. Tot plegat ho veig una mica gris.
divendres, de gener 19, 2007
La incompareixença del govern
És normal que quan s'inicia una legislatura els consellers sorgits d'un nou Govern, compareguin davant el Parlament, per tal d'exposar les seves línies d'actuació i prioritats als capdavant del seu corresponent Departament. Doncs bé, els consellers del nou Govern tripartit pretenen comparèixer al Parlament des d'abans d'ahir, que ho va fer el Conseller del poti-poti fins a finals del mes de març, d'acord amb un calendari presentat al Parlament.
La primera sensació és què o bé s'ho prenen amb calma, o no tenen gaire coses a explicar. Després, quan es comprova l'agenda proposada, es pot observar que el ritme de compareixences és a raó de una per setmana, amb el que es posa en evidència que l'objectiu del Govern, que no és altra que el de dosificar el protagonisme mediàtic del Consellers: una compareixença setmanal d'un Conseller, més la roda de premsa setmanal del Govern, equival a dos dies de protagonisme mediàtic.
Rés a dir, és normal que el Govern tingui un protagonisme mediàtic fruit de la seva previsió o acció, però el protagonisme mediàtic és una conseqüència de la previsió o acció, i no a l'inrevés. En canvi, en aquest cas, es veu molt clarament, que l'objectiu primer és el protagonisme i l'acció de Govern, passa descaradament a un segon terme. Sí, sí, el no Govern ha aprovat ja, forces projectes de lleis, però cap projecte nou, tots heretats de l'anterior Govern tripartit, per tant fins ara cap novetat, i això per si sol ja és una novetat. Continuarem esperant la compareixença dels Consellers.
La primera sensació és què o bé s'ho prenen amb calma, o no tenen gaire coses a explicar. Després, quan es comprova l'agenda proposada, es pot observar que el ritme de compareixences és a raó de una per setmana, amb el que es posa en evidència que l'objectiu del Govern, que no és altra que el de dosificar el protagonisme mediàtic del Consellers: una compareixença setmanal d'un Conseller, més la roda de premsa setmanal del Govern, equival a dos dies de protagonisme mediàtic.
Rés a dir, és normal que el Govern tingui un protagonisme mediàtic fruit de la seva previsió o acció, però el protagonisme mediàtic és una conseqüència de la previsió o acció, i no a l'inrevés. En canvi, en aquest cas, es veu molt clarament, que l'objectiu primer és el protagonisme i l'acció de Govern, passa descaradament a un segon terme. Sí, sí, el no Govern ha aprovat ja, forces projectes de lleis, però cap projecte nou, tots heretats de l'anterior Govern tripartit, per tant fins ara cap novetat, i això per si sol ja és una novetat. Continuarem esperant la compareixença dels Consellers.
divendres, de gener 12, 2007
La deriva de Zapatero
Me n'he estat força, de criticar o opinar sobre l'actitud de Zapatero i el PSOE, després de l'atemptat del passat 30 de desembre: davant la desgràcia, cal que tots hi posem sentit comú, però tot té un límit, i ahir aquest límit es va superar. De fet, el límit ja es va superar el passat 29 de desembre, però ahir es va repetir: que el president del Govern qualifiqui un atemptat terrorista com a "tràgic accident", i ho faci per segona vegada en menys de quinze dies, i ho faci després que hi hagi hagut dues víctimes mortals, no té més qualificatiu possible que el d'inepte, si més no lingüísticament parlant.
Un accident, és una circumstància que succeeix de manera fortuïta, no provocada amb intencionalitat, i hi podríem afegir les característiques d'inesperat, imprevist, improvisat i de conseqüències absolutament desconegudes, per desconegudes que en són les causes a priori que el provoquen. Per tant, em costa creure que l'explosió d'un vehicle carregat amb centenars de quilos d'explosius, en l'aparcament d'un aeroport, amb la intencionalitat de fer mal, pugui ser qualificat per ningú com a accident, i menys pel president del Govern.
Ara bé, cal demanar-se si les paraules d'ahir de Zapatero, i les del 29 de desembre, eren també un accident lingüístic, és a dir, si van ser fruit de la improvisació o realment van ser meditades i premeditades, i tenen una intencionalitat amagada o no d'intentar caure simpàtic a no sé qui, o sí que ho sé, però prefereixo no dir-ho. Aquesta és la impressió que em fa: el tràgic i desgraciat atemptat de Barajas té al president del Govern a la deriva.
Un accident, és una circumstància que succeeix de manera fortuïta, no provocada amb intencionalitat, i hi podríem afegir les característiques d'inesperat, imprevist, improvisat i de conseqüències absolutament desconegudes, per desconegudes que en són les causes a priori que el provoquen. Per tant, em costa creure que l'explosió d'un vehicle carregat amb centenars de quilos d'explosius, en l'aparcament d'un aeroport, amb la intencionalitat de fer mal, pugui ser qualificat per ningú com a accident, i menys pel president del Govern.
Ara bé, cal demanar-se si les paraules d'ahir de Zapatero, i les del 29 de desembre, eren també un accident lingüístic, és a dir, si van ser fruit de la improvisació o realment van ser meditades i premeditades, i tenen una intencionalitat amagada o no d'intentar caure simpàtic a no sé qui, o sí que ho sé, però prefereixo no dir-ho. Aquesta és la impressió que em fa: el tràgic i desgraciat atemptat de Barajas té al president del Govern a la deriva.
divendres, de gener 05, 2007
La repartidora capritxosa de diners
No és cap novetat que la Generalitat de Catalunya subvencioni entitats de fora de Catalunya, concretament dels virtuals Països Catalans, per intentar fomentar sentiments catalanistes en aquells indrets. Fa anys que es ve fent, i es continua fent, i ho continuem criticant. Periòdicament, al Diari Oficial apareixen les subvencions atorgades a aquestes entitats, i em costa entendre la compatibilitat entre la reivindicació de millor finançament i el finançament d'entitats alienes a Catalunya. Posem exemples.
És realment necessari que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 100.000 euros l'Ajuntament de Perpinyà? Que n'han de dir aquells ajuntaments catalans que no han pogut accedir a cap subvenció de la Generalitat perquè s'han esgotat els recursos ?
És necessari, o ètic, que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 50.000 euros una empresa privada audiovisual que opta a diverses concessions de canals de televisió a la Comunitat Valenciana? Ho és, si tenim en compte que entre els accionistes d'aquesta empresa hi ha destacats dirigents polítics, representants del tripartit valencià. Què n'han de dir les empreses audiovisuals catalanes que estan fent un esforç econòmic important per oferir televisió local a Catalunya?
És necessari que TV3 patrocini un equip de rugbi de Perpinyà al mateix temps que nega patrocinis a modestos clubs esportius catalans, entre ells la mateixa Santboiana?
Doncs al Partit Popular de Catalunya no estem d'acord amb aquesta política de repartidora capritxosa de diners, i ho continuarem criticant.
És realment necessari que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 100.000 euros l'Ajuntament de Perpinyà? Que n'han de dir aquells ajuntaments catalans que no han pogut accedir a cap subvenció de la Generalitat perquè s'han esgotat els recursos ?
És necessari, o ètic, que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 50.000 euros una empresa privada audiovisual que opta a diverses concessions de canals de televisió a la Comunitat Valenciana? Ho és, si tenim en compte que entre els accionistes d'aquesta empresa hi ha destacats dirigents polítics, representants del tripartit valencià. Què n'han de dir les empreses audiovisuals catalanes que estan fent un esforç econòmic important per oferir televisió local a Catalunya?
És necessari que TV3 patrocini un equip de rugbi de Perpinyà al mateix temps que nega patrocinis a modestos clubs esportius catalans, entre ells la mateixa Santboiana?
Doncs al Partit Popular de Catalunya no estem d'acord amb aquesta política de repartidora capritxosa de diners, i ho continuarem criticant.
divendres, de desembre 15, 2006
Amb la CCRTV, comencem malament
Aquesta setmana, ha saltat a l'opinió pública la voluntat compartida de tots els Grups Parlamentaris d'independitzar la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Aquesta voluntat heretada ja de la legislatura anterior, s'ha materialitzat tant en la Junta de Portaveus com amb una reunió dels diferents grups amb el conseller Tresserras.
Però la legislatura anterior ja va començar malament: si la voluntat del Govern era independitzar la CCRTV del Govern, com és que es nomena un director general tan vinculat al PSC ?
I ara continuem malament. Les afirmacions que fa Joan Ferran en l'article se sobre, en el qual atribueix el "mèrit" de la nova llei i la voluntat de cercar solucions al tancament de Ràdio 4 i de TVE a Sant Cugat als governs d'esquerres, és tot un despropòsit. En primer lloc, pot ser sí que la nova llei de la CCRTV podria aprovar-se sense consens, però la manca de consens en la llei garanteix el bloqueig dels nomenaments en el Parlament, i per tant la inutilitat de la llei. I en segon lloc, si avui tenim la patata calenta del tancament de Ràdio 4 i el desmuntatge del circuit català de RTVE a Catalunya, és precisament gràcies a les decisions d'un Govern d'esquerres, el Govern del seu partit, el PSOE.
Sobren lliçons de savoire faire de governs d'esquerres, i manca un xic d'humilitat.
Però la legislatura anterior ja va començar malament: si la voluntat del Govern era independitzar la CCRTV del Govern, com és que es nomena un director general tan vinculat al PSC ?
I ara continuem malament. Les afirmacions que fa Joan Ferran en l'article se sobre, en el qual atribueix el "mèrit" de la nova llei i la voluntat de cercar solucions al tancament de Ràdio 4 i de TVE a Sant Cugat als governs d'esquerres, és tot un despropòsit. En primer lloc, pot ser sí que la nova llei de la CCRTV podria aprovar-se sense consens, però la manca de consens en la llei garanteix el bloqueig dels nomenaments en el Parlament, i per tant la inutilitat de la llei. I en segon lloc, si avui tenim la patata calenta del tancament de Ràdio 4 i el desmuntatge del circuit català de RTVE a Catalunya, és precisament gràcies a les decisions d'un Govern d'esquerres, el Govern del seu partit, el PSOE.
Sobren lliçons de savoire faire de governs d'esquerres, i manca un xic d'humilitat.
divendres, de novembre 24, 2006
Continuïtat del govern "partit x tres"
Un cop conegut i nomenat el nou Govern, hi ha elements suficients per pensar que es tracta d'un nou Govern "partit x tres", dels que hem tingut a Catalunya en els darrers tres anys. Primer: els consellers continuen essent "nomenats" per l'aparell dels partits. Així ho hem pogut constatar veient com els consellers d'ERC o d'ICV eren coneguts amb anterioritat als del PSC, ja que els respectius partits ho havien filtrat, a diferència dels del PSC, que ho van saber menys de 24 hores abans que el president signés els decrets de nomenament.
Segon: els consellers responen als equilibris interns dels propis partits. Així es desprèn del nomenament d'Ernest Maragall i del canvi de conselleria de Montserrat Tura; o de la participació de Carod i Puigcercós al mateix Govern.
Tercer: la fragmentació de competències de les conselleries no respon a una voluntat de millorar l'eficàcia del Govern, sinó a satisfer les reivindicacions de parcel·les de poder de cada un dels partits del Govern.
Amb tot això, no puc preveure gaires canvis esperonadors, que rectifiquin l'erràtic rumb en què ha entrat el Govern de Catalunya en els darrers anys.
Segon: els consellers responen als equilibris interns dels propis partits. Així es desprèn del nomenament d'Ernest Maragall i del canvi de conselleria de Montserrat Tura; o de la participació de Carod i Puigcercós al mateix Govern.
Tercer: la fragmentació de competències de les conselleries no respon a una voluntat de millorar l'eficàcia del Govern, sinó a satisfer les reivindicacions de parcel·les de poder de cada un dels partits del Govern.
Amb tot això, no puc preveure gaires canvis esperonadors, que rectifiquin l'erràtic rumb en què ha entrat el Govern de Catalunya en els darrers anys.
divendres, de novembre 17, 2006
Interconnexió: ara no, ara sí, ara no...
Tot apunta a que la reedició del nou Govern "partit per tres" que es prepara per a la setmana que ve no té remei: continuaran els malentesos i les contradiccions constants entre els diferents partits del Govern. De fet, tot i que encara no està ni investit el nou president de la Generalitat, ja han començat: mentre uns, el PSC, diuen que cal la interconnexió elèctrica amb França, els altres, ERC i ICV-EUA, es manifesten tot dient que ni és necessària, ni la volen, i que en tot cas ja repartiran espelmes, o si fa falta ja empenyeran l'AVE, i, mentrestant, la casa sense escombrar.
Cal que els polítics comencem a deixar de banda la legitimitat o no del resultat de les eleccions, i les conseqüències del resultat, i de si tal o qual és president o president moral, i comencem (sobretot els que haurien de prendre decisions i no discutir tant) a abordar d'una vegada per totes els problemes dels ciutadans.
Cal també, però, que les decisions s'adoptin, i que no es vagin posposant en funció de la proximitat o no dels processos electorals, com el trist exemple que ahir van donar Zapatero i Chirac, que, incapaços de resoldre els seus propis problemes (la interconnexió elèctrica), acorden resoldre els problemes de Palestina i Israel, i d'allò nostre, ja en parlarem un altre dia.
La veritat, no em fa la impressió que aquesta legislatura que avui mateix s'enceta hagi de ser gaire diferent de la que hem deixat enrere, i això no és bo per als catalans.
Cal que els polítics comencem a deixar de banda la legitimitat o no del resultat de les eleccions, i les conseqüències del resultat, i de si tal o qual és president o president moral, i comencem (sobretot els que haurien de prendre decisions i no discutir tant) a abordar d'una vegada per totes els problemes dels ciutadans.
Cal també, però, que les decisions s'adoptin, i que no es vagin posposant en funció de la proximitat o no dels processos electorals, com el trist exemple que ahir van donar Zapatero i Chirac, que, incapaços de resoldre els seus propis problemes (la interconnexió elèctrica), acorden resoldre els problemes de Palestina i Israel, i d'allò nostre, ja en parlarem un altre dia.
La veritat, no em fa la impressió que aquesta legislatura que avui mateix s'enceta hagi de ser gaire diferent de la que hem deixat enrere, i això no és bo per als catalans.
divendres, de novembre 03, 2006
Què més ha de passar a Catalunya?
Desprès de tres anys de desgovern, reconegut per gairebé tothom, ja siguin partidaris dels partits del Govern, o dels de l'oposició, hom podia pensar que darrera d'un procés electoral, el d'abans d'ahir, els responsables dels despropòsits i les malifetes patirien un càstig electoral més sever.
Doncs bé, tot i que PSC i ERC n'han assumit, electoralment parlant, una part de responsabilitat, el cert és que els partits de l'oposició, CiU i PP, no han sabut, ni hem pogut, respectivament, capgirar la situació: l'increment de dos escons de CiU, unes poques dècimes, i un descens de votants, és un balanç molt pobre desprès de la magnífica oportunitat política que ha brindat el tripartit.
Al Partit Popular tampoc podem estar per llençar coets, tot i que certament podia haver estat pitjor. El 2003, el Partit Popular estàvem al Govern d'Espanya; durant la legislatura i la campanya electoral, primer el tripartit i desprès el notari han pretès aïllar-nos políticament; algú altre va pretendre treure'ns de l'escena política a garrotades; poca utilitat se'ns veia al PP; els mitjans de comunicació afins (es un dir), més que ajudar ens han torpedejat. Total que desprès de tot aquest panorama, perdre un únic diputat, és com per donar gràcies. I ho faig: gràcies. Continuarem treballant per una Catalunya més lliure i alliberada de complexos victimistes permanents.
La qüestió és que més pot passar a la vida política catalana, per donar-li el tomb com a un mitjó ?
Doncs bé, tot i que PSC i ERC n'han assumit, electoralment parlant, una part de responsabilitat, el cert és que els partits de l'oposició, CiU i PP, no han sabut, ni hem pogut, respectivament, capgirar la situació: l'increment de dos escons de CiU, unes poques dècimes, i un descens de votants, és un balanç molt pobre desprès de la magnífica oportunitat política que ha brindat el tripartit.
Al Partit Popular tampoc podem estar per llençar coets, tot i que certament podia haver estat pitjor. El 2003, el Partit Popular estàvem al Govern d'Espanya; durant la legislatura i la campanya electoral, primer el tripartit i desprès el notari han pretès aïllar-nos políticament; algú altre va pretendre treure'ns de l'escena política a garrotades; poca utilitat se'ns veia al PP; els mitjans de comunicació afins (es un dir), més que ajudar ens han torpedejat. Total que desprès de tot aquest panorama, perdre un únic diputat, és com per donar gràcies. I ho faig: gràcies. Continuarem treballant per una Catalunya més lliure i alliberada de complexos victimistes permanents.
La qüestió és que més pot passar a la vida política catalana, per donar-li el tomb com a un mitjó ?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
