GRÀCIES JOSEP

Han passat onze anys des de que et vas incorporar al projecte del Partit Popular per la porta gran, com a Ministre d’Indústria del primer govern Aznar, davant la incredulitat de propis -alguns menys- i estranys, respecte de la teva identificació amb el projecte popular. El temps i els fets, ho han anat demostrant. Per la via, potser més fàcil, a la vista d’un militant de base: Ministre portaveu del Govern, Ministre d’Assumptes Exteriors, Ministre de Ciència i Tecnologia; i també per la difícil: cap de llista per Barcelona a les eleccions generals, President del Partit Popular de Catalunya, i dues vegades candidat a la Presidència de la Generalitat.

Has trepitjat moquetes, però també has trepitjat pedres; has sentit alabances, però també has sentit escridassades, algunes també, masses, a la teva pròpia ciutat; jo mateix he tingut la oportunitat de compartir amb tu, alguna d’aquestes ingrates situacions –fa menys d’un any, a la festa Major de Gràcia, et culpaven, ni més ni menys que d’haver provocat la Guerra Civil, sí, la del 36-. Ningú no podrà dir, i si ho fa menteix, que no t’has deixat la pell en les diferents tasques que has anat realitzant.

Com a cap de llista a les eleccions generals, el Partit Popular de Catalunya varem aconseguir el millor resultat de la nostra història; sé perfectament que no t’agrada atribuir-te aquell resultat a un mèrit personal, com cap altre resultat electoral és mèrit personal de ningú, si no de tots i cada un dels ciutadans que, en cada moment confien en el projecte del Partit Popular de Catalunya. De totes maneres, no està de més recordar que aquell resultat es va donar sota la teva direcció.

Has deixat empremta. Has deixat empremta al Govern, per tots i cada un dels ministeris pels que has passat; has deixat empremta al Parlament de Catalunya; has deixat empremta al Partit Popular, i particularment al Partit Popular de Catalunya. Has deixat empremta a la teva ciutat: la casa del Marquès de Castrofuerte, el Centre Tecnològic, i els primers estudis pel soterrament i desviament de la via del ferrocarril, en són exemples prou fefaents, i que, com bé saps, sovint hem d’anar recordant si no volem que altres s’atribueixin mèrits que no tenen.

No et puc recriminar rés, conec aquelles circumstàncies que t’han dut a prendre la decisió que has pres, i ho entenc. Ara però, cegats per la immediatesa, seria injust no dir, que Espanya, Catalunya i el Partit Popular, perdem un gran polític; que has fet quelcom més del que molts s’esperaven: dedicar una part important de la teva vida personal, familiar i professional al servei públic, al servei d’Espanya i Catalunya, al servei del projecte del Partit Popular per a Espanya, i per a Catalunya, que són projectes perfectament compatibles, com estic convençut que continuarem defensant des del Partit Popular de Catalunya, sota la direcció del nou President, Daniel Sirera.

Ara et sentiràs de tot: els adversaris, et feliciten per la decisió, i t’alaben com mai ho havien fet, després d’onze anys de crítiques, algunes –masses- ferotges, forma part de la seva satisfacció pel que, els pot significar de petita victòria; els propis, segurament de forma injusta, et recriminaran no sé què. Tot plegat, no són més que petites misèries, que no fan justícia al que suposa d’esforç el servei públic, al nivell que sigui.

Des de la humilitat, la senzillesa, potser la ingenuïtat, però segur que des de la honestedat, que sovint m’agrada reivindicar, com a ciutadà, com a vilanoví, i com a militant del Partit Popular de Catalunya, no puc dir-te rés més que gràcies: gràcies Josep.

Govern a les fosques

Sembla impressionant que després del caos, en què s’ha trobat la ciutat de Barcelona durant aquesta setmana, el Govern de la Generalitat hagi estat tant a l’ombra de la foscor com la majoria de ciutadans afectats. No s’ha estat a la alçada de les circumstàncies, els ciutadans no mereixen que el seu Govern, es limiti a espolsar-se puces de sobre i a escampar culpes a uns i altres, i de passada, doncs si se li pot donar la culpa al PP, també. Mentrestant els ciutadans a les fosques, i l’exèrcit, els mossos i la policia local, intentant posar ordre, enmig del caos.

Les inversions, o millor dit la seva manca, tornen a estar en boca dels polítics, sobretot d’aquells polítics que s’han passat tres anys discutint del sexe dels àngels. No està de més recordar que aquelles grans infraestructures que s’estant fent a Catalunya, són aquelles decidides encara pel darrer Govern del Partit Popular. Ni el PSOE, ni el tripartit a Catalunya, han estat capaços d’impulsar noves infraestructures, per evitar la pèrdua de competitivitat de Catalunya. De fet, no han estat capaços de posar-se d’acord, ni sobre quines infraestructures cal abordar.

No resulta fàcil exigir, en aquest cas, les empreses que facin les inversions necessàries, al mateix temps que se li posen tot tipus de traves, per evitar que les facin. Segur que cal exigir responsabilitats a qui les tingui, però també cal exigir-les a l’Administració: per no haver detectat la fragilitat de la xarxa elèctrica, per no haver-se adonat de l’abast de la situació, per no haver respost amb immediatesa amb tots els mitjans a la seva disposició.

De fet, des de que el tripartit és al Govern de la Generalitat, mai no té cap responsabilitat de rés: ni del Carmel, ni del caos a l’Aeroport de Barcelona, ni del deficient serveis de rodalies, ni de l’apagada de Barcelona. Ja va sent hora, que el govern surti de la foscor en la que es troba, abans la mediocritat no contamini Catalunya.

PA !!!! ????

Ja ho sabia, feia dies que ho sabia, ahir era dia de notes, notes de tot: selectivitat, escola, etc... El que no m'esperava era arribar a casa i haver-me de sentir la bronca, sí, sí, la bronca que em va arriar la meva dona. El motiu, les notes del Marc. No, no és que les notes fossin dolentes (o sí ?), suposo que tampoc eren massa bones (o sí ?), aquest és el problema: no hi ha qui entengui les notes del nen. Jo, tampoc: PA !!!! ????.

Tot un curs patint, sofrint amb els controls, repassant divisions i multiplicacions, estudiant les comarques de Catalunya, les parts del cos, amenaçant el nen que si no estudia, no hi ha futbol, ni Polònia els dijous..., i al final: PA. Progressa Adequadament, d'acord. Però sap dividir o no ?, sap geografia o no ?. En sap molt, o en sap poc ?. No tinc ni idea: PA. La culpa, meva.

Com que la meva feina és fer lleis, la culpa de que els pares no entenguem les notes dels nens, és dels que fem les lleis: doncs és veritat. Però les lleis, no les fem els que estem a la oposició, les fan els que estan al Govern i sovint, molt sovint, massa sovint, els que estan al Govern, no permeten que els que estem a la oposició, fem lleis. De fet, per això, uns són Govern, i altres oposició. De fet, per això del PA, quan el PP érem al Govern, varem canviar aquesta llei: per què els pares, entenguéssim les notes dels nostres fills; entre moltes altres coses, es clar.

La conclusió, la llei, mereix un NM. Sí, sí, un NM. Necessita Millorar, i molt. Però per això haurem de tornar al Govern: continuarem treballant per fer-ho possible.

Per cert, parlant de notes: a la selectivitat han de posar els números tradicionals, els de tota la vida, per que si no, no compliria la seva funció, la de seleccionar. Ara bé, no es pot afirmar que si la nota mitjana de llengua catalana és inferior a la de llengua castellana, saben més català que castellà. Són del mateix nivell les proves de català, que les de castellà, per poder comparar les notes ?. L'any passat, una de les matèries que van obtenir millor mitjana va ser el francès: els alumnes catalans saben més francès, que castellà o català ? Em temo que no.

No m'ho puc creure!

Em sembla impressionant que després del que fa poc més d'un any li va succeir a l'Alba, ara es repeteixi la mateixa història i amb els mateixos errors, a la Clàudia. És del tot incomprensible com poden haver-hi pares, que infringeixin tals mals als seus indefensos fills.

És més incomprensible encara, que tornin a fallar tots els mecanismes de l'Administració, alhora de protegir els més febles, els nens, desprès de l'experiència de l'Alba. M'és indiferent qui mana o deixa de manar, m'és indiferent que uns i altres s'espolsin les puces de sobre, m'és indiferent qui en pot tenir la responsabilitat: tots en tenim la responsabilitat, això no pot tornar a succeir mai més, cal que tothom s'hi impliqui, cal que tots ens hi impliquem. Cal exigir explicacions, però sobretot cal exigir mesures urgents, les que siguin, per evitar que mai més, es pugui tornar a produir cap cas semblant, per la incompetència de l'Administració.

No pot ser aquesta una d'aquelles circumstàncies, desgraciada circumstància, que justifiquen que més important que, qui té les competències en no sé què, és, que qui les tingui sigui competent en el seu exercici. Aquests casos són demostració de incompetència. Ja cal que ens apliquem, sobretot aquells que ens dediquem a això de la política, si no som capaços de resoldre aquestes situacions, no podem ser capaços de demanar als ciutadans que confiïn en nosaltres. Qui s'estranya encara, de la baixa participació en les eleccions ?

Adéu Saura!!

Reconec que a aquestes alçades insistir en la dimissió del Conseller Saura, és repetitiu, redundant, i fins i tot cansat, però per dignitat, crec sincerament, que ja hauria d'haver plegat, o el President l'hauria d'haver cessat.

Saura, és Conseller de Interior, Relacions Institucionals i Participació. Resulta com a mínim anecdòtic ( o no !), que quan a Catalunya tenim un Conseller de Participació, i es gasten uns diners públics gens menyspreables en participació, assolim les cotes més baixes de participació en el referèndum de l'Estatut, en les eleccions al Parlament, i en les eleccions municipals. Pot ser també és anecdòtic (o no !) que en aquestes darreres eleccions municipals, el Conseller de Participació, cridés a la abstenció, això sí, d'aquells que no l'havien de votar a ell: absolutament coherent.

Com a Conseller d'Interior, el que els partits de la oposició en demanem la dimissió pot semblar trivial, és a dir, com que estem a la oposició, la nostra obligació és demanar dimissions, però la realitat és que en escassos sis mesos, ha aconseguit una manifestació convocada per tots els sindicats dels Mossos, demanant també la seva dimissió. Però això no és el pitjor, ha aconseguit desacreditar els Mossos, fins el punt de que la imatge del cos ha quedat malmesa, dificultant enormement l'exercici de les seves funcions en benefici del conjunt de la societat.

Queden les Relacions Institucionals. Què més ha de passar, per que se n'adoni, o li facin adonar-se, que l'ha vessada? Al final els ciutadans ens quedem amb la sensació de que aquí no passa rés. I la realitat és que aquí no passa res.

Vigilants, vigilats

Ja comencem a entendre que és la seguretat d'esquerres: aquella que s'encarrega de garantir la seguretat dels presumptes delinqüents. Aquestes són les prioritats del Conseller més estrellat (sembla haver-hi una competició entre Huguet i Saura) de les darreres setmanes, al que sembla ser, no li preocupa massa la manca dels mossos necessaris per garantir un desplegament adequat a les necessitats de seguretat dels ciutadans, i en canvi si li preocupa que la policia tingui una nova imatge "progre" i de "bon rotllo", i per això quan se'ls envia a "protegir" una mani d'okupes se'ls prohibeix que hi vagin amb casc.

Desplegament de mitjans, sí; objectiu, les comissaries de mossos; propòsit, vigilar què s'hi cou; conclusió, càmeres de vigilància. Recordeu qui estava en contra de la instal·lació de càmeres de vigilància a la via pública, per garantir la seguretat dels ciutadans ?. Doncs sí, el mateix que ara n'instal·la a dojo per les comissaries de mossos, per garantir la seguretat dels presumptes. Per sí això fos poc, ens garanteix un programa setmanal, amb imatges seleccionades.

Sense cap mena de dubte, cal castigar qualsevol agent de l'autoritat que s'extralimiti en les seves funcions, però d'això a fer-ne escarni públic, hi va un tros, segurament el suficient per distingir una veritable política de seguretat, del que sembla ser un cúmul de despropòsits per desprestigiar aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans.

Tot i que hi podem trobar certes similituds, això, ni s'ho imaginava George Orwell, a 1984: vigilants, vigilats. Quina sorpresa ens depararà el tripartit la setmana que ve ?

Parlem dels problemes dels ciutadans

Ja fa temps que els ciutadans acusen els polítics de parlar d'allò que potser ens interessa a nosaltres mateixos, i deixar de banda els veritables problemes dels ciutadans. Això es posa de manifest en les llistes que solen oferir les enquestes oficials d'opinió, en les què els polítics constituïm també un dels problemes de la nostra societat, transformant-se, desprès, aquesta situació, amb una baixa participació en les cites electorals.

Doncs des del Partit Popular volem trencar aquesta tendència, volem parlar dels problemes de la gent, i aquests ens diuen, sovint, que, en la immigració, hi veuen un problema preocupant, entre d'altres, com ara l'habitatge o la seguretat.

La immigració és necessària al nostre país, i també és bona per als països d'origen dels immigrants. Sovint es recorda la similitud entre el fenomen migratori que es va donar a Espanya, durant els anys seixanta i setanta, cap a França i Alemanya, però s'ignora que la permanència en aquests països es limitava a la durada dels contractes de treball: es tractava del model segregacionista, que, per cert, avui ningú no comparteix.

S'ignora, sovint, que la forma d'arribada dels immigrants al nostre país, en condiciona la seva integració: és molt més senzill integrar a la nostra societat, aquells que vénen a treballar, o aquells que vénen per un reagrupament familiar, que aquells que arriben pagant un dineral a les màfies, per arribar en condicions infrahumanes, a la recerca d'una vida millor. I són aquests darrers, els que generen majors problemes, els que tenen més barreres a la integració, els que consumeixen una major part dels ajuts socials de les nostres institucions, i als que, sovint, els costa més acceptar els valors de la societat que els acull.

Per a resoldre els problemes dels ciutadans, en primer lloc, cal prendre consciència que existeixen, només així serem capaços de tractar-los.

DE NOU HOSPITAL, RES DE RES

Fa uns dies el candidat socialista a l'alcaldia de Vilanova feia aquesta contundent declaració en la seva presentació com candidat:

“Vilanova i la Geltrú necessita un nou hospital amb tots els ets i uts. De nova planta i amb tots els serveis. Hi esmerçaré totes les meves energies. Serem ferms en aquesta reivindicació, perquè és de justícia.”

Dies abans havien venut que el punt estrella del seu prgrama sería la construcció d'un nou hospital a Vilanova i la Geltrú.

La Consellera de Sanitat va negar el passat 3 de maig, aquesta promessa electoral dels socialistes, amb aquestes afirmacions en su parlamentària:

"Tenim dues estructures hospitalàries que pretenem que acabi essent gestionades per un únic ens de gestió i portar més serveis a l’Hospital de Vilanova", va explicar Marina Geli.

Per tant queda molt clar que el Govern de la Generalitat recent estrenat no té cap intenció de construir cap nou hospital a la nostra ciutat, deixant en evidència als socialistes locals i al seu candidat. Novament els socialistes de Vilanova venen fum.

TV3 a València

Em sembla força bé que TV3 es vegi a València i a les Balears, igual que em semblaria força bé que IB3 i Canal 9 es veiessin a Catalunya, ara bé, ni una cosa ni l'altre ha de significar ignorar la legalitat, i aquesta exigeix una concessió administrativa per a poder usar l'espectre radioelèctric en una freqüència determinada per a emetre televisió. D'entrada, no veig cap motiu pel qual TV3 o qualsevol altre emissora hagi de quedar exempta de la concessió exigida a qualsevol altra televisió, i menys ara, que, després de bastants anys amb un escampall de televisions locals, s'hi posa una mica d'ordre. El respecte a la legalitat és per a tothom, i els primers, les pròpies administracions.

D'altra banda, tampoc trobo massa encertat que el Govern de Catalunya destini recursos per a mantenir les emissions digitals de TV3 a la Comunitat Valenciana, mentre que a Catalunya hi ha encara una part important de catalans i catalanes, que, pagant els seus impostos, no poden veure encara les emissions digitals de TV3, que, en una part molt important, és finançada precisament amb els impostos dels catalans.

Tampoc fou massa encertat que el Govern de la Generalitat, el 2005, atorgués una subvenció a una empresa privada, mesos abans que tinguessin lloc els concursos d'ajudicació de televisió digital, dels quals aquesta empresa, n' optava a tres concessions locals i una autonòmica. Més sorprenent és que, entre els accionistes, s'hi trobaven destacats dirigents del Partit Socialista, d'Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista, com, per exemple, el mateix Joan Ignasi Pla.

Després de tot, voleu dir que darrera d'aquesta immersió valenciana, no hi ha quelcom més ?

EL CANVI NECESSARI

El Partit Popular de Vilanova i la Geltrú, afrontem les eleccions municipals del proper 27 de maig, amb un objectiu clar: volem un canvi en la política municipal. I ho volem així, per molts motius, el primer per la asfixia política que significa el tripartit a Vilanova, a Catalunya, i un Partit Socialista completament desorientat a Espanya. Però més enllà d’arguments simplement polítics, n’hi ha de ciutat: cal un canvi en el tractament de la seguretat, cal un canvi en les polítiques de immigració, cal un canvi en la política d’habitatge, cal un canvi en la política econòmica, tant de gestió, com de promoció, cal un canvi en la política urbanística, cal un canvi en les obres públiques, cal un canvi en la sensibilitat vers el patrimoni cultural, cal un canvi ...

Cal un canvi vers la sensibilitat cap a les persones, i aquest és el principal motiu que ens mou, i ens il·lusiona a presentar-nos a aquestes eleccions: les persones. Per què en definitiva la ciutat, és on ens relacionem, convivim i treballem les persones, i no sempre des del govern municipal hi ha hagut la sensibilitat necessària cap a les persones: la seguretat, és per garantir la llibertat de les persones; les polítiques d’immigració, són per garantir la integració real a la nostra societat de les persones; l’habitatge és per a les persones; els impostos els paguem les persones; el treball és la garantia de benestar de les persones; l’urbanisme dissenya la ciutat de les persones; el patrimoni cultural és per al gaudi de les persones.

Tanmateix en uns moments en els que es qüestiona àmpliament la relació entre la política i la resta de ciutadans, el Partit Popular i la Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, hem arribat a un acord, mitjançant el qual concorrem conjuntament a aquestes eleccions municipals. En primer lloc per que ambdós entitats creiem en les possibilitats del casc antic de la nostra ciutat, i que requereix una atenció especial per a la seva rehabilitació, allunyats de grans operacions urbanístiques, i sense que això sigui incompatible en propiciar un creixement ordenat de la ciutat.

Les persones som el subjecte principal de les propostes que us fem amb tota sinceritat, per què creiem que el govern de la nostra ciutat ha de canviar, i s’ha d’orientar cap a les persones: és necessari. El Partit Popular i l’Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, ens agradaria poder gaudir de la vostra confiança.

Unitat?

La veritat és que els discursos del President de la Generalitat, de tres anys cap aquí, aixequen força expectació. Primer, Maragall, per veure quina de nova en deia, ara Montilla, per veure què diu. I és que Montilla, com és sabut, no parla massa, almenys al Parlament, i fins i tot, fora. Per això, quan anuncia una conferència, ni que sigui a Madrid, tothom n' està pendent.

Ara reclama unitat, davant una hipotètica, del que en diuen "retallada de l'Estatut", que, en realitat, serà, quan sigui, una "sentència del Tribunal Constitucional", que tampoc està escrit enlloc en quin sentit serà. Però a quina unitat és refereix? A la mateixa que va predicar per a aprovar l'Estatut del 30 de setembre ? o a la unitat de Zapatero i Mas, respecte del Estatut de la Moncloa ?, la unitat del 36% de catalans que van votar l'Estatut ? la unitat, davant què ? És que no s'ha cansat de dir i repetir que el nou Estatut és constitucional ? quin temor hi ha a una sentència del Tribunal Constitucional ? Per què els catalans hem d'estar units, per exigir allò que no tots compartim ? Per què la pluralitat que alguns exigeixen a Espanya, no la respecten a Catalunya ?

Respecte per les institucions, respecte per les regles del joc de les què ens hem dotat nosaltres mateixos: lleialtat institucional, però de la autèntica. Això és el que manca a la política catalana en els darrers anys. I el Tribunal Constitucional, que digui el que hagi de dir, i ens agradarà o no, però ho respectarem, nosaltres ho respectarem, és la base de la democràcia.

POLÍTICA DE CALÇOTADA

L’espectacle que hem reviscut aquesta setmana, recorda les millors èpoques del defenestrat tripartit I de l’expresident Maragall. Han trigat gairebé tres mesos de silencis, però a escassos dos mesos de les eleccions municipals, no s’han pogut reprimir i s’han deixat anar. La veritat però és que a CiU no li ha anat malament, ja que havia plantejat un Ple al Parlament, per parlar del desenvolupament de l’Estatut, qüestió que preocupa, per exemple, cada dia als milers d’usuaris de rodalies de RENFE que no saben si arribaran a l’hora al treball o a la universitat (entenguis la ironia, que després hi ha comentaris que es pensen que va en serio). Així doncs, si no hagués estat per la declaracions d’un dels consellers més breus de la història en una calçotada dominical, hagués estat un Ple d’allò més avorrit: vaja d’aquells del parlar per parlar.

Al final però, ha acabat sent un Ple dels del parlar per parlar, doncs s’ha canviat el desenvolupament de l’Estatut, per l’autodeterminació, qüestió que com se sap és tema de conversa d’innombrables sobretaules familiars. Em sorprèn la capacitat dels nacionalistes en competir per veure qui és més independentista que qui. És una cursa esbojarrada que no porta més enllà de donar una deplorable imatge als ciutadans que no acaben d’entendre de què parlem els polítics, per què al final, ens fan parlar a tots del mateix.

Zapatero, creu que un cafè val 80 cèntims, si li demanéssim el mateix a alguns polítics catalans, ens dirien que ZP estava errat, que en realitat el preu d’un cafè és de 51 cèntims (al bar del Parlament), en canvi si surts al carrer, te n’adonés ràpidament que per menys d’un euro no pots prendre cap cafè. Aquest deu ser el problema de molts polítics, parlen massa amb polítics i poc amb la resta de ciutadans.

Paritat per c... llei!!!

Ahir es va aprovar definitivament al Congrés la llei de la Igualtat, que, entre d'altres qüestions, exigeix a les empreses que els seus Consells d'Administració siguin paritaris, i que l'Administració adjudiqui els contractes a empreses, que Consells siguin paritaris, i que a les llistes electorals siguin també paritàries.

És cert que a la nostra societat les dones es troben sovint en una situació de desavantatge respecte dels homes. Ho posen en evidència xifres com ara la taxa d'atur (6,06% d'homes, 11,36% de dones), o el fet que, segons l'Agència Tributària, les dones guanyen una mitjana d'un 30% menys que els homes. Per tant, sembla lògic que, des del poder polític, s'adoptin mesures per tal de conduir la situació cap a la igualtat real mitjançant mesures de foment, d'incentiu i d'impuls de polítiques, per tal que les dones accedeixin al mercat laboral o polític en igualtat de condicions que els homes.

La llei aprovada ahir, posa de manifest la incapacitat del Govern d'impulsar polítiques d'igualtat, i opta per imposar la igualtat per llei. Cap favor li fa aquesta llei a les dones, ni als mateixos homes, en aplicar la llei, sempre hi haurà la sospita de si aquest o aquella ocupen un lloc en una candidatura o en un Consell d'Administració, pels seus propis mèrits o per c... aplicació de la llei.

Montilla i la lleialtat institucional

No sé si em sorprèn que el President de la Generalitat en la conferència de "celebració" dels 100 primers dies del tripartit 2 que va tenir lloc ahir, es contradigués de forma flagrant i es quedés tant panxo. De fet, la capacitat d'alguns polítics (sobretot d'esquerres) de dir una cosa i a continuació dir la contraria, no només és esgarrifosa, si no que a sobre alguns els aplaudeixen.

Quina és la contradicció? Doncs afirmar que digui el que digui el Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, ell farà el que diu l'Estatut, ara això sí, amb lleialtat institucional (?!). Però, de quina lleialtat institucional parla?, de quina institució parla?. No és pot menystenir les institucions que tenen per finalitat garantir l'Estat de Dret, d'aquesta manera, per què el que se'n resenteix és el propi Estat de Dret.

Del PP és podrà dir el que sigui, però el nostre respecte cap a les institucions i cap a les seves decisions és total: ens agradin o no. Per què no s'hi val a respectar les institucions quan creiem que aquestes juguen al nostre favor i a criticar-les o desobeir-les quan creiem que ho fan en contra. Cal que respectem les regles del joc, que d'altre banda, ens hem posat nosaltres mateixos, d'altra manera el camí és equivocat, ni que sigui amb una suposada lleialtat institucional.

El que cal és incentivar el català

Discrepo i molt de la política de sancions als establiments quins rètols estan només en castellà, bé ja sé que tècnicament és sanciona a aquells establiments quins rètols no estan en català, però el resultat final és que es sanciona a aquells que estan en castellà. I el castellà és idioma oficial a Catalunya.

Però més enllà que el castellà sigui idioma oficial, el que no conec és cap país del món que es sancioni els establiments comercials, per l'idioma en que s'expressen llurs rètols. Soc partidari de la llibertat: llibertat en la retolació, i llibertat d'anar a un o altre establiment. Les sancions i el sistema de denúncia em sembla més propi d'altres règims que no d'un règim basat, teòricament, en les llibertats. La persecució per l'idioma emprat, que ja hem conegut a Catalunya, en altres temps, no pot ser el sistema per fomentar l'ús del català, ans al contrari, provoca reaccions en contra i rebuig.

En els darrers anys, s'han incrementat i molt, les denúncies i les sancions, emparades per una llei, que cal canviar quan abans millor, ja que quan més temps passa, més rebuig provoca. Cal fomentar l'ús del català, hi estem d'acord: canviem la llei i fomentem en positiu l'ús del català, però deixem als ciutadans, la llibertat necessària, per que rotulin llurs establiments en l'idioma que vulguin, sigui o no oficial a Catalunya.

Què n'hem de fer, de la RENFE?

Ja fa massa temps que duren els despropòsits amb què RENFE o ADIF obsequien els seus usuaris habituals, fonamentalment a la línia C2, la que uneix Barcelona amb Sant Vicenç per Vilanova i la Geltrú. Es pot anar a Brussel·les, com ha fet en Montilla, a dir que la culpa és del PP (de fet, el PP tenim l'estranya virtut que, no estant a cap Govern, tenim la culpa de tot), o es pot dir que la culpa és dels "centralistes de Madrid", i que si a Catalunya tinguéssim la competència de Rodalies, els viatgers no passarien les calamitats que estant passant ara.

Precisament, aquesta és la raó dels problemes, la competència, o més ben dit, la incompetència per intentar compatibilitzar una obra important i complicada com és la del AVE, amb una xarxa, la de Rodalies, que fins fa ben poc permetia que milers de ciutadans ens poguéssim moure d'una forma còmoda, però també "sostenible", sense gaires incidències. No sé ben bé quina ha de ser la solució, no en sóc cap expert, però no es poden escatimar recursos per evitar que continuï aquesta situació, i aquesta ha de ser la instrucció del poder polític cap als òrgans de decisió d'ADIF i de RENFE, estiguin a Madrid o a Barcelona.

No és compatible el bloqueig d'infraestructures de transports que pateix Catalunya amb els darrers governs tripartits, amb l'exigència de l'adopció de mesures mediambientals, amb un molt deficient servei de transport públic. Algú se n'ha de sentir responsable, algú ha de prendre mesures urgents i immediates: ara per ara la situació és "insostenible".

Converses de cafè

Ahir, mentre feia l'enèsim tallat del mati, vaig sentir com el quiosquer de la cantonada li explicava al cambrer com li havien estirat el moneder a una clienta. El cambrer li respongué que la situació s'està tornant insostenible, i que la solució passa per la composició plural de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat.

La notícia que CiU fa ja tres anys que no governa no és noticia, perquè ja és prou conegut: per tothom, menys pels mateixos dirigents de CiU. Sembla que no se'n saben avenir, no només que ja no governen la Generalitat, sinó que ha tornat a haver-hi eleccions, i les han tornat a perdre davant el tripartit. Òbviament, ni pretenc, ni puc, ni vull donar lliçons d'estratègia, però que CiU -potser només CDC- i els seus màxims dirigents continuïn obsessionats amb el poder, em fa pensar que hi pot haver tripartit per uns quants anys.

No entenc, com el quiosquer, que la màxima preocupació del presumpte cap de l'oposició al Parlament sigui que CiU no forma part de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat. No em fa la impressió que aquesta sigui la màxima preocupació dels catalans. I això em preocupa, perquè mentre CiU continuï sense rumb o amb un rumb equivocat, s'allunya la possibilitat de tombar el tripartit.

Ja va sent hora que comencin a preocupar-se dels problemes dels ciutadans. Aquest, i no un altre, és l'objectiu de la jornada de treball que sobre seguretat fem avui i demà el PP a Barcelona.

El PPC advierte de que el crecimiento económico catalán no se está basando en el conocimiento

El diputado del PP catalán Santi Rodríguez admitió hoy el crecimiento de la economía catalana pero advirtió de que "no está basado" en el conocimiento, que es lo que permitirá ser competitivos en el futuro. Durante su interpelación parlamentaria al conseller de Economía y Finanzas, Antoni Castells, Rodríguez consideró que el crecimiento de la economía catalana está "aún muy basada en la fuerza del trabajo en vez de la fuerza del conocimiento", y lamentó que el Govern haya "segregado" las competencias del antiguo DURSI, que unificaba las políticas de Sociedad del Conocimiento.

Rodríguez destacó especialmente la necesidad de formación continua, cuyas cifras consideró "muy poco esperanzadoras". También pidió potenciar el aprendizaje de inglés. De hecho, recordó que el líder del PP catalán, Josep Piqué, ya dijo este martes al presidente catalán, durante la reunión que mantuvieron, que la educación es uno de los pilares a abordar para la competividad. El diputado también constató el descenso de matriculaciones en carreras técnicas y en carreras relacionadas con las nuevas tecnologías, como Telecomunicaciones, y también alertó de que la aspiración de "buena parte" de los jóvenes es ser funcionarios.

Además, echó de menos un "criterio sostenido" de los gobiernos catalanes sucesivos sobre políticas de investigación, para que haya continuidad en las líneas que se impulsan. Tampoco vio previsión de nuevos proyectos en infraestructuras de investigación, aunque admitió que sí se han hecho hasta hace poco importantes equipamientos. Por otra parte, Rodríguez reprochó a Castells que dé "importancia relativa" a los bajos crecimientos de productividad, que en concreto "se pierde" en el sector industrial, lo que destacó por el valor añadido que implica. Aun así, admitió que el conjunto de la productividad catalana crece "modestamente" en otros sectores. Santi Rodríguez reconoció un "esfuerzo" del primer tripartito para el acuerdo sobre la competitividad de la economía catalana, pero preguntó qué "propósitos" tiene el Govern ahora con ese acuerdo: seguir con él tal como está o modificarlo para mejorar la competitividad. De hecho, reclamó que se evalúe y se plantee si necesita ser puesto al día.

Aludió a infraestructuras de transporte, energéticas y de telecomunicaciones, muchas de las cuales están "previstas" en el acuerdo estratégico pero que, según él, "no han avanzado suficientemente". Además, recordó las 77 medidas de mejora de la calidad ambiental anunciadas por el conseller Francesc Baltasar, y el "compromiso de modificar" la ley de intervención integral de la administración ambiental, con "incidencia" en la economía productiva

Seguretat d'esquerres?

La darrera ocurrència del flamant conseller d'Interior, en la seva compareixença davant el Parlament, ha estat oferir un consens a les forces parlamentàries al voltant de la seguretat. D'entrada, això ja és positiu, ja que significa dues coses: una, el conseller reconeix, ni que sigui implícitament, que la seguretat és realment un problema important a Catalunya; i dues, no té ni idea de com abordar el problema.

De propostes, ja en fa: buidar les presons (de mossos, s'entén); cobrir places de policia amb immigrants, i poca cosa més. Això sí, cal garantir una seguretat pública i d'esquerres (?). Allò de seguretat pública ho entenem, encara que l'anterior consellera no, però algú sap què és la seguretat d'esquerres? En realitat, prefereixo ni imaginar-m'ho, però demanar consens entorn a un concepte indeterminat, o potser determinat, de seguretat d'esquerres, és d'entrada negar la voluntat del consens demanat.

Hi ha un problema, i per abordar-lo cal reconèixer-lo, i és que s'ha volgut avançar el desplegament dels Mossos d'Esquadra, sense que l'Escola de Policia de Catalunya tingui la capacitat suficient per formar els agents necessaris, i això significa que els que poses en un lloc els has de treure d'un altre, amb els problemes consegüents.

Al final resultarà que el reconeixement que la seguretat és un problema, i del concepte de seguretat d'esquerres, ha vingut en adonar-se que vivia amb una antisistema, roja, verda i lila, que cobra 100.000 euros l'any. Tot plegat ho veig una mica gris.

La incompareixença del govern

És normal que quan s'inicia una legislatura els consellers sorgits d'un nou Govern, compareguin davant el Parlament, per tal d'exposar les seves línies d'actuació i prioritats als capdavant del seu corresponent Departament. Doncs bé, els consellers del nou Govern tripartit pretenen comparèixer al Parlament des d'abans d'ahir, que ho va fer el Conseller del poti-poti fins a finals del mes de març, d'acord amb un calendari presentat al Parlament.

La primera sensació és què o bé s'ho prenen amb calma, o no tenen gaire coses a explicar. Després, quan es comprova l'agenda proposada, es pot observar que el ritme de compareixences és a raó de una per setmana, amb el que es posa en evidència que l'objectiu del Govern, que no és altra que el de dosificar el protagonisme mediàtic del Consellers: una compareixença setmanal d'un Conseller, més la roda de premsa setmanal del Govern, equival a dos dies de protagonisme mediàtic.

Rés a dir, és normal que el Govern tingui un protagonisme mediàtic fruit de la seva previsió o acció, però el protagonisme mediàtic és una conseqüència de la previsió o acció, i no a l'inrevés. En canvi, en aquest cas, es veu molt clarament, que l'objectiu primer és el protagonisme i l'acció de Govern, passa descaradament a un segon terme. Sí, sí, el no Govern ha aprovat ja, forces projectes de lleis, però cap projecte nou, tots heretats de l'anterior Govern tripartit, per tant fins ara cap novetat, i això per si sol ja és una novetat. Continuarem esperant la compareixença dels Consellers.