REPRESSIÓ LINGÜÍSTICA

Certa sorpresa m’han causat diverses notícies conegudes recentment, relacionades amb accions del Govern de la Generalitat, i dic només certa, perquè em sembla que després de cinc anys de tripartit la capacitat d’assimilar despropòsits per part meva, i crec que per una part que comença a ser important de catalans i catalanes, és preocupant.

És preocupant que es vulguin encetar ara nous debats sobre com obligar a doblar pel·lícules en català, enlloc d’encetar debats sobre com incentivar que es doblin pel·lícules al català, i sobretot sobre com incentivar que els ciutadans vagin a veure cine en català, o fins i tot vagin a veure cinema català.

És preocupant que a les portes de l’inici d’una nova temporada turística amb forces i fortes incerteses al sector sobre la intensitat amb la que s’hi deixarà notar la crisi econòmica, s’anunciï una campanya d’inspeccions lingüístiques i posteriors sancions.

És indignant que, quan a Catalunya són més de 450.000 els aturats, i les perspectives de futur no són gens positives ni per les empreses, ni pels treballadors, el que s’ha fet nomenar per llei vicepresident del Govern se’n vagi a fer les amèriques i obsequiï amb ni més ni menys, que amb 1 milió d’euros d’aquells impostos que paguem, i semblen insuficients, les llengües indígenes.

Vull que a Catalunya, podem usar les nostres llengües amb normalitat, i ho vull pel català en aquells àmbits en els que no s’ha desenvolupat, i també ho vull pel castellà en aquells altres àmbits d’on l’han desterrat; i si hem d’emprar 1 milió d’euros addicionals, fem-ho, però per la via de la sanció i de la imposició, no.

Em dona més la impressió que estem davant accions del Govern que pretenen acaparar el debat per ocultar-ne d’altres: els efectes de la crisi sobre el teixit econòmic en és un, el fracàs del debat del finançament en és l’altre; i es clar, ara queden en evidència aquells que porten cinc anys lloant les bonances d’un Estatut que ens havia de dur unes millors finances, això sí ara tornen a apel·lar a la unitat dels partits catalans, com si aquesta falsa unitat pogués ocultar els fracassos més sonats i evidents del tripartit.

Aquesta sembla ser ara la consigna del Govern de Catalunya: per afrontar la crisi econòmica que tenim al damunt, i política que els ve a sobre; repressió lingüística.

COM LES GASTA ZP?

Diumenge electoral i previsibles canvis en els governs gallec i basc. Si bé el canvi en el Govern gallec, és segur, gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular davant la alternativa de la reedició d’un nou bipartit entre PSOE i BNG, al país basc encara està per veure com acabarà el Govern, tot i que és també gairebé segur que no es podrà reeditar el tripartit entre PNB, EA i EB degut als pobres resultats assolits per aquestes dues darreres formacions.

Anem a pams: Galícia. Amb una participació superior a la tradicional en unes eleccions gallegues, el PP ha tornar a assolir la majoria absoluta, la única majoria que li permet governar, ja que com va succeir fa quatre anys, la manca d’un escó per la majoria absoluta hagués possibilitat la reedició del nefast govern bipartit: govern de luxes i influències. El gallecs han decidit, i ho han fet a favor de que sigui el Partit Popular, i el nou candidat, Alberto Nuñez Feijoo, el que governi les institucions gallegues.

Al País Basc la aritmètica electoral recomanar apostar per dues possibilitats amb diverses variants. Tot i que el PNB ha guanyat les eleccions, necessitaria el suport, o dels socialistes o dels populars. Descartada la opció dels populars, degut al tarannà desafiador de les institucions de l’Estat duta a terme pel PNB els darrers anys, la opció del PNB es redueix a un hipotètic suport dels socialistes.

D’altra banda els socialistes, i el seu candidat han anunciat la voluntat d’optar a governar en minoria, i això només ho podrien fer o bé amb el suport del PNB o amb el del PP. Sembla difícil que el PNB havent guanyat les eleccions pugin donar suport a un govern socialista, pel que en aquest cas les possibilitats es limiten també al suport dels populars, donant com a realitat, tot i que encara no ho és que EA perd un escó en benefici del PSE. Tot i que no fora així, no sembla que el diputat de Rosa Diez, pogués impedir la formació d’un govern sense nacionalistes.

En conclusió, el nou govern del País Basc dependrà únicament de la voluntat del PSE, però compte per que ja coneixem com les gasta Zapatero, i si ha dit públicament que recolzarà allò que decideixi el candidat, deu voler dir que a ell li interessa que pacti amb els nacionalistes, ja que d’aquesta manera es podria garantir el suport d’aquests al Congrés que prou falta li fa; de fet, ja ho va intentar a Catalunya, promovent la sociovergència. Veurem com acaba.

A 80 O MENYS

Després de gairebé dos anys de l’aprovació pel Govern de la Generalitat del Pla d’Actuació per a la millora de la Qualitat de l’Aire, tinc dubtes més que seriosos sobre l’eficàcia de les gairebé oblidades 73 mesures. Per què efectivament hi ha 73 mesures per tal de reduir el nivell de determinats contaminants a l’aire, tot i que la més notòria i polèmica de les mesures ha estat la limitació de velocitat a determinades vies, i darrerament la implantació de la velocitat variable.

I és que, ara, la reducció dels nivells de contaminació no es poden atribuir a una única de les mesures, com fa el Govern, si no al conjunt, però la realitat és que hi ha diferents problemes que no han estat adequadament abordats.

Són les 73 mesures eficaces? M’atreveixo a afirmar que globalment, no.

Si considerem que entre elles hi ha el tractament de carreteres i autopistes no pavimentades, o la construcció d’una nova central de cicle combinat al Port de Barcelona, o es considera reducció de la contaminació el tancament d’una empresa, o la progressiva i normal substitució de vehicles vells per altres de nous; doncs resulta ser un Pla com a mínim poc seriós.

Podríem repassar, només circulant a 80 o menys per l’autovia de Castelldefells la quantitat d’obres (moltes d’elles públiques) i/o empreses que apilonen materials pulverulents sense cap mena de precaució, contrariant allò que especifiquen unes quantes de les 73 mesures.

Altre qüestió a considerar és el sistema de mesura dels contaminants a través de la Xarxa de Vigilància de la Generalitat, que ofereix dades en uns punts concrets, pocs, per poder avaluar quins són els motius de la reducció o increment de la contaminació en uns o altres punts.

Finalment, la meteorologia, el Departament de Medi Ambient ha tingut en consideració la meteorologia? Molt em temo que no. Fixin-se en les gràfiques d’evolució de la contaminació per partícules de menys de 10 micres (PM10) i veuran una estranya correlació entre la sequera i l’increment de la contaminació, i que els anys plujosos, com ho va ser sortosament el 2008, aquesta retrocedeix de forma important.

Tinc més la sensació de que estem davant una mesura publicitària per marcar perfil propi i que de passada produeix una bona recaptació en sancions, que no davant d’un Pla seriós i rigorós. En seguirem parlant.

100 SOLUCIONS

Ahir el President del Govern, en compareixença parlamentaria, va demostrar el que ja havia anunciat amb reiteració, i és que el Govern, no té la més mínima idea de com intentar abordar la greu crisi que afecta el conjunt d’Espanya, de forma molt més intensa que a d’altres països europeus. En la mateixa línia del que el President de la Generalitat havia dit la setmana passada durant la sessió de control parlamentari. Ambdós semblen contagiats pel somnolent discurs del Ministre d’Economia i Hisenda.

Davant d’aquesta situació, i a risc de ser acusat de propagandista i poc objectiu, trobo molt encertada la campanya realitzada pel Partit Popular de Catalunya sobre la actual situació econòmica i les mesures que es podrien dur a terme des del Govern de Catalunya, per tal d’intentar minimitzar els efectes de la crisi. En un moment en què el desànim, els mals auguris, i una certa resignació estenen un gris tel sobre la ciutadania, és important que la classe política doni un pas ferm i aposti per les solucions, davant la resignació.

Qui es vulgui quedar amb l’anècdota de l’error en el nom del President dels EUA, que s’hi quedi, l’important és la resta i la resta visualitza dues coses: amb independència del fons polític del nou President que no està responen a les expectatives, la forma ha estat brillant i ha generat il·lusió en la societat nord americana, la il·lusió que a Catalunya brilla per la seva absència; s’ha donat i s’ha visualitzat un exemple d’oposició en positiu, i és que la oposició està per dir allò que els Governs fan malament, però també està per dir quina és la forma alternativa de fer les coses i moltes vegades això no es visualitza adequadament.

Sé que més d’un dirà o pensarà que el Partit Popular, no estem en condicions de donar cap mena de lliçó i ho entendré però no ho compartiré, per això espero i desitjo que es depurin totes les responsabilitats que hi puguin haver en aquells que hagin pogut fer mal ús de les seves responsabilitats polítiques, com també espero que aquells que hagin llançat acusacions indegudes rectifiquin amb la mateixa fermesa. Això però, no pot treure que el gruix del Partit Popular, estiguem preocupats pels problemes que avui, de forma molt intensa afecten els ciutadans, i per això celebro el llançament d’aquesta campanya, que no només espero que pugui ser útil, si no també imitada

SPANAIR: OPERACIÓ IDENTITARIA?

L’adquisició de Spanair, per un grup d’accionistes catalans, és sense cap mena de dubtes una bona notícia i una operació interessant per molts motius, de totes maneres veig en la opinió publica catalana un excés d’eufòria i optimisme que allunyen la operació de la realitat en la que s’emmarca:

. En primer lloc, cal dir que és una bona notícia per als usuaris catalans, espanyols i europeus, ja que la salvació d’una de les tres aerolínies convencionals més importants d’Espanya, permetrà mantenir un mercat competitiu del que sempre se’n beneficien els usuaris.

. La situació econòmica de la empresa ha estat delicada en els darrers anys, detall que no podem oblidar, ja que tot i que el deute actual hagi estat assumit per SAS, o es capgira la tendència a les pèrdues o el deute tornarà a aparèixer. Per tant la trajectòria de l’empresa ha de començar per l’apuntalament, seguir per la consolidació i continuar pel creixement.

. Caldrà analitzar amb detall, quina ha estat la participació pública en la operació, sobretot si ha estat directe o indirecte, ja que difícilment, en el marc europeu hi cap la participació pública en un operació empresarial en un mercat plenament competitiu.

. Que ningú no oblidi que es tracta d’una operació empresarial, i no una operació identitaria. L’objectiu legítim de la operació i de la inversió és guanyar diners, a partir d’aquest objectiu es prendran decisions. Han estat molts els opinadors que ja han afirmat una eclosió de l’Aeroport del Prat amb vols intercontinentals a dojo, doncs bé és probable que si Spanair s’ubica al Prat, com a nova central d’operacions de la companyia i del grup Star Alliance, beneficiï l’aeroport català, tant de bo que sigui així, però no oblidem que si no hi ha demanda de vols, tampoc no hi haurà oferta.

En aquest marc em semblen ridícules les veus d’aquells que encara pensen que es tracta una operació identitaria, i els molesta tot allò que sona a Espanya, i que demanen un canvi de nom de la companyia. Tampoc no defensaré que mantinguin el nom, per què sóc dels convençuts de que es tracta d’una operació empresarial, i en aquest marc els seus accionistes són lliures de prendre les decisions que considerin necessàries: almenys així hauria de ser.

GAUDI, BREAD & BUTTER, RÉS

RÉS no és el nom d’una nova passarel·la de moda internacional que s’instal·larà a Barcelona i omplirà hotels, restaurants, i altres comerços, no, RÉS, és el que quedarà a Barcelona i a Catalunya, per tant, després del pas d’ERC per la Conselleria responsable de la moda.

Reconec que si el Partit Popular, volem guanyar eleccions, hem de pensar i expressar idees de futur més que no parlar del passat, però és que és del tot inevitable, no per enyorança, si no més aviat com a il·lustració del que passa, si el que fa o diu una cosa, és del Partit Popular, o és de qualsevol altre partit políticament més correcte (és evident que no veig ERC com a un partit políticament correcte, si no més aviat immadur, però per a molts catalans ho és).

Doncs apa, recordo que l’any 2002, sota un Govern del Partit Popular, el aleshores Secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Juan Costa, se li va ocórrer proposar que les passarel·les Cibeles de Madrid, i Gaudí de Barcelona sumessin esforços, sobretot econòmics per tal de crear una única passarel·la que compartís Madrid i Barcelona, però capaç de competir al més alt nivell internacional. Què se li va ocórrer? Que Madrid i Barcelona compartissin, alguna cosa?

Evidentment (o potser no tant evidentment), tothom va maleir la idea del Secretari d’Estat, al·legant que es volia desmuntar la passarel·la Gaudí per que no competís amb Madrid, i altres qualificatius que ara no reproduiré. Imagino que aquella reacció va ser fruit de l’enuig d’alguns que esperaven poder atribuir “el mèrit” de carregar-se la passarel·la a altres més catalanistes que no a un Secretari d’Estat del PP.

Això és el que ha acabat passant: desaparició de Gaudí, per ser econòmicament inviable, aparició de Bread and Butter, amb fons exclusivament privats i posterior desaparició per decisió també privada. Ens queda una passarel·la, la 080, meritòria i important per als nous dissenyadors, però que no situa Barcelona com a capital internacional de la moda amb els dissenyadors més de renom internacional.

RES és el que ens queda a Barcelona, després del pas d’aquest Govern provincià de poca monta. Una pena d’anys i recursos perduts.

OBAMA: L’ESPERANÇA BLANCA?

No recordo la pressa de possessió del cap President dels EUA que hagi estat precedida de tant bombo mediàtic com l’actual. Obama arriba a la Casablanca com un President que trenca motllos, no només pel color de la pell, la qual cosa per sí sola ja trenca motllos, si no que arriba com un contrapunt important a la darrera etapa Bush, marcada des del començament, pels brutals atemptats del 11-S.

Una enquesta donada a conèixer fa pocs dies afirmava que els líders polítics més populars del mon, eren per aquest ordre: Obama, Sarkozy i Hillary Clinton. Obama i Hillary Clinton, President i Secretària d’Estat nordamericans, però tenen una peculiaritat respecte de Sarkozy, i és que encara no havien governat, és més no havien governat en cap àmbit de l’administració. Això em duu a pensar que molt probablement són més les expectatives dipositades en el nou President nordamericà, que no realitats. Obama s’haurà d’enfrontar a aquesta popularitat, segurament molt gratificadora, però que anhela canvis, però no de qualsevol manera, si no canvis a l’estil particular de cada un.

De moment, la borsa ha reaccionat al discurs d’investidura, amb fortes baixades davant la decepció que als inversors els ha causat, on probablement esperaven, com la majoria de la societat nordamericana, noves mesures per sortir de la crisi que no ha anunciat. No és més que el començament, el panorama que se li presenta a Obama és extraordinàriament complicat: els conflictes d’Irak, Israel i Afganistan, les relacions o no amb Cuba, i amb sudamerica, on els populistes com Chavez o Lula da Silva (evidentment no al mateix nivell) s’hi estan fent forts, la política de seguretat als EUA, o la situació econòmica, són només algunes de les qüestions a les que haurà de fer front, amb un greuge afegit: són molts (nordamericans o no) els que pensen que té una vareta màgica per resoldre els problemes al seu gust.

Tant de bo compleixi les expectatives, però molt em temo que molts dels mateixos que avui l’aclamaven (sobretot de fora dels EUA) d’aquí a poc el detestin, per què potser pensaven que actuaria més en defensa dels seus interessos que no dels interessos dels ciutadans dels Estats Units.

GOOGLE I EL TÉ

Aquests dies s’ha donat a conèixer un estudi de la Universitat de Harvard, quines conclusions són demolidores: dues consultes a Google, generen emissions de CO2 a l’atmosfera, equivalents a les emissions de bullir aigua en una tetera. En total, al cap del dia, després de 200 milions de cerques a Google, equivalents a l’ebullició de l’aigua de 100 milions de teteres, acaben generant l’emissió d’una tona de CO2 a l’atmosfera.

Un cop sentit això la sensació de culpabilitat que com assidu i addicte al Google a un li queda, és la de genocida ambiental, sensació potser semblant a la d’intentar circular per l’autovia de Castelldefels a 100 Qm. per hora, sota el risc orwelià que l’ull, en forma de càmera del Gran Hermano Saura, t’enxampi i et faci pagar la gosadia d’haver transgredit una de les noves normes fonamentals d’aquest nou imperialisme neoCOM (es a dir, neoCOMunista), i que consisteix en circular a la velocitat que li dona la gana al Conseller. Ja està, la propera mesura del Govern de la Generalitat per lluitar contra el canvi climàtic, serà prohibir l’ús del Google, però ...

Un cop superat el primer xoc, i recuperada la tranquil·litat perduda arran de la notícia, decideixo, un cop més, transgredir el medi ambient, posar en risc l’acceleració del canvi climàtic global i fer una nova cerca al Google. Penso que, segons el resultat, potser serà la última, però no. He tingut sort, i el resultat d’aquesta amenaçadora cerca m’ha deixat tranqui, descansat i desacomplexat davant el canvi climàtic: diàriament al món es consumeixen 1.500 milions de tasses de té, la qual cosa aplicada al raonament inicial de l’estudi, implica la generació de 15 tones de CO2 a l’atmosfera, 15 vegades més que les generades en fer cerques al Google.

Ja estic, doncs, més tranquil: podem continuar fent servir Google i bevent cafè, que no afectem tant el medi ambient, com els que beuen té: el problema és el té.

EL TRANSATLÀNTIC S’ENFONSA AL MEDITERRANI

El megaconseller de la economia catalana, Josep Huguet, acabarà per enfonsar el transatlàntic, com ell mateix ho va definir, al que Montilla va posar al seu comandament, en el tripartit 2.0, però no ho farà a l’Atlàntic, si no al mateix i proper Mediterrani.

En els darrers mesos s’està posant en evidència la nefasta política industrial que està duent a terme el tripartit, s’hi ha posat també la política de recerca, o la política universitària, em sembla que aviat li haurem d’afegir la política comercial. De la política de turisme, no en parlo, és la política dels intangibles.

Té raó el dimitit o cessat Secretari de Turisme i Comerç, quan diu que el pressupost de comerç ha disminuït. No un 43%, si no un 50% és el que s’han reduït els programes de comerç del Govern pel 2009. I això posa en evidència la incapacitat del Conseller del ram, per donar suport a un sector econòmic tant important com el del comerç, en un moment tant crític com l’actual.

Si ja sé que la culpa és de les hipoteques subprime nordamericanes (jo particularment prefereixo denominar-les ninja), però la crisi s’estén ràpidament al consum a Catalunya, i a la cua d’aquesta cadena hi ha el comerç minorista, que a dona feina a més de 300.000 catalans. La campanya de Nadal, segurament permetrà retardar unes setmanes els efectes de la crisi sobre aquest sector, però la amenaça hi és, i si de veritat els pressupostos de la Generalitat fossin adequats per fer front a la crisi, hi haurien idees i hi haurien accions per minimitzar-ne els efectes. Per rés d’això sembla ocórrer: no hi ha accions, no hi ha idees, i sense accions ni idees, no hi ha pressupost.

No s’hi val a dir, que la culpa és d’Espanya, o de Zapatero, i del nou sistema de finançament que no arriba; la culpa és d’aquells que tenint-ne la responsabilitat, i els diners (37 mil milions d’euros no és poca cosa), no fan les accions, per que no tenen idees, o no en tenen ni idea. Aquest és el cas: el comandant està enfonsant el transatlàntic, aquí, al costat del moll del mediterrani. La causa que ens voldran fer creure és que ha topat amb una pedra, que han posat des de Madrid.

DE BITXOS RAROS

Trobo encertada la campanya que ha llançat el PP de Catalunya, reivindicant la normalitat, dintre la pluralitat de Catalunya. No es tracta de voler passar desapercebuts, si no que els plantejaments que fa el PP, sovint compartits silenciosament per molts catalans, han de ser vistos i tractats des de la normalitat i la pluralitat de la nostra societat. Complexes? No, als cordons sanitaris o les grolleres (i exitoses) campanyes d’en Zaragoza, em remeto.

Trobar desencertat, fora de lloc i presumptament delictives “les primàries” (Bono dixit) exaltacions del Diputat Tardà no pot ser de bitxo raro. Denunciar que Zapatero i el PSC ens van prendre el pel amb l’Estatut, no pot ser de bitxo raro. Denunciar els excessos nacionalistes de CiU i ERC, no pot ser de bitxo raro. Defensar la Constitució espanyola, o que les banderes espanyoles onegin als balcons dels ajuntaments catalans en defensa de la legalitat, no pot ser de bitxo raro.

És de bitxo raro, denunciar que la televisió pública catalana en una sèrie que emet en “prime time” permeti que aparegui una diana amb el PP a l’interior? És de bitxo raro denunciar que el Govern de Catalunya gasta diners en escoles a França, mentre a Catalunya, massa nens estudien en barracons ?

És de bitxo raro discrepar i opinar diferent del que opina l’oasi català ? Reivindico, reivindiquem el dret a pensar com creiem oportú, sense necessitat de ser bitxos raros. En un país lliure, hauria de ser de justícia.

POLEMIC BARCELÓ

Polèmica va ser i és encara, la obra fins ara més coneguda de Barceló a la Catedral de Palma de Mallorca que va costar el mòdic preu de 4 milions d’euros. El miracle del pans i dels peixos, títol de la obra, sembla una premonició del que havia d’arribar, i efectivament ara, la darrera obra ha costat el mòdic preu de 20 milions d’euros.

No m’agrada ser purità en art, és més, fins i tot m’agrada la transgressió artística, no entenc d’art, però l’art que no entenc l’interpreto com em ve de gust, i potser per això és art, perquè permet a qui en gaudeix interpretar-lo.

Ara bé, el que no és interpretable, és que, amb crisi o sense, hagin sortit 8 milions d’euros de fons públics per pagar l’obra de la sala del Palau de Nacions, de les Nacions Unides, tant em fa, si es diu de l’Aliança de les Civilitzacions o com es vulgui dir, em sembla immoral. Potser encara hi ha dubtes, però per si es confirmen, vull afegir que a més em sembla fastigós que mig miler d’euros hagin pogut sortit d’ajuts al desenvolupament. Com s’explica això?. Com expliquem a aquells països subdesenvolupats que sovint busquen un paraigües sota les Nacions Unides, els hi hem fet un sostre de 20 milions d’euros?

Tant me fa que Barceló tingui amistat o no amb el Ministre Moratinos, o amb qui sigui. És ben lliure de gaudir de les amistats que vulgui. Tant me fa que Barceló es guanyi la vida com pugi. La obra de Barceló pot ser discutida, i és discutible, però el que no és discutible és que això ho haguem de pagar amb fons públics: i no s’hi valen explicacions, només s’hi valen responsabilitats. Exigim que algú les assumeixi.

El més calent a l'aigüera

Ahir es va oficialitzar l’acord sobre la recerca i la innovació a Catalunya. És una fita, sense cap mena de dubte, important, que mereix el reconeixement, encara que em pesi, del seu màxim exponent, que és el Conseller de Tantes Coses (aquell altrament conegut com el Lenin de Manresa).

Darrera el pacte, hi ha un bon treball, però no ens fem il·lusions, doncs el més calent encara és a l’aigüera. Era i és necessari un ampli acord sobre l’esdevenir de la recerca i la innovació a Catalunya. El sector industrial, en els darrers anys ha perdut massa pes, com per què les autoritats polítiques en quedem impassibles: el 2000, el sector industrial representava més del 25% del PIB català, avui representa menys del 20%, i estem parlant d’uns anys d’expansió.

El Partit Popular de Catalunya, fa massa anys, que venim subratllant la importància de potenciar la recerca i facilitar la innovació a les indústries catalanes, de fet les darreres grans inversions estatals en infraestructures de recerca a Catalunya, va ser impulsades pel darrer Govern del Partit Popular, el superordinador Mare Nostrum, i el sincrotró en construcció a Cerdanyola. Avui, sota una crisi galopant, que amenaça el futur de massa famílies, hi ha qui s’ha adonat de la necessitat d’una política estable i de llarg termini, que faciliti la innovació i la competitivitat de les empreses i indústries catalanes.

Hi ha però, dos peròs, i valgui la redundància: primer, no s’hi val a plantejar uns objectius ambiciosos, per després donar les culpes als altres de que no s’hagin pogut acomplir, es a dir, Conseller, el primer que cal és que el Govern de la Generalitat compleixi amb els seus compromisos econòmics, sense excuses de finançament ni d’inversions (les regles del joc, són conegudes i ara no s’hi val a dir, que no han canviat com a algú els agradaria); segon, la clau del pla de recerca i innovació és la priorització de les línies de recerca, i aquí, el Govern, se n’ha reservat la competència, mentre que aquesta és la clau de volta del pacte, ja que, dependrà de l’encert en aquesta priorització (o focalització, com li agrada al Conseller), per tal que triomfi o fracassi el definitiu intent de modernitzar la indústria catalana.

En conseqüència de sociovergència, rés de rés. Responsabilitat de futur, tota, però precaució també. En aquest àmbit, el Govern s’ha guanyat un marge de confiança, però més val que no el malmeti: hi ha massa en joc.

PILOTES FORA

Si algú s’havia generat il·lusions al respecte del discurs d’ahir del President de la Generalitat, hores d’ara ja les deu haver perdut. Cap novetat, respecte de possibles novetats en forma de mesures per pal·liar la crisi o clarificar el tant recurrent debat del finançament.

Es a dir, s’han complert totes les expectatives, almenys les que jo mateix m’havia generat, i que eren que el President no tenia rés que aportar. El missatge que va donar, va ser autocomplaent i absolutament mancat d’autocrítica, però el més preocupant va ser que davant els problemes dels ciutadans i del propi Govern es va dedicar a llençar pilotes fora.

Aquest any sí, amb la que està caient, no li quedava més remei que reconèixer que estem travessant una crisi, però aquesta és deguda a factors internacionals i ja s’arreglarà. La solució que podem aportar des de Catalunya és que els catalans treballem més, que fem un esforç, vaja com quan la sequera que després de que fóssim els ciutadans els que féssim l’esforç de l’estalvi ens volien passar la factura, en forma d’increments del preu de l’aigua.

El posicionament del President a l’entorn del debat del finançament, també era esperat, però es va limitar a dir-nos que el problema és del Govern de l’Estat, i sí el que els proposen, els agrada, ho acceptaran i punt, hi hagi o no, suposades unitats catalanes.

Total que si algú esperava alguna novetat, aquesta va ser que els problemes que tenim els catalans, ja ens els arreglaran els altres, que amb el Govern no va la cosa. Això só a les ambaixades de França, Regne Unit i Alemanya, se n’afegiran de noves als Estats Units, a Mèxic i a l’Argentina; de moment de Benidorm, no en va parlar.

PER UN CANVI DE MODEL

En plena situació de crisi econòmica, la classe política catalana (almenys una part), està immersa en ple debat sobre el mal dit “finançament de Catalunya”. Bé, ni això, està en ple debat sobre si pacten una posició unitària (de la part) sobre el mal dit “finançament de Catalunya”.

És una cançó que em sona, és la cançó de l’enfadós. Però que no havien pactat ja el mal dit “finançament de Catalunya” a l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que va ser objecte d’un serial semblant al que ens representen avui? Ah, no. Que no havien pactat el mal dit “finançament de Catalunya” entre Mas i Zapatero a la Moncloa? Tampoc? Aleshores van pactar alguna cosa (útil vull dir)?

Convé aclarir, per què a voltes sembla que als polítics (alguns) els agrada jugar amb la confusió, que el que està en discussió no és el “finançament de Catalunya”, si no que el que està en discussió (o ho estarà, quan es posin d’acord, sobre què discutir) és el model de finançament de la Generalitat de Catalunya, cosa molt diferent al finançament de Catalunya, ja que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que formem Catalunya, ens financem amb el nostre treball. Per tant, la millora del finançament de la Generalitat, no vol dir que millorà el finançament dels ciutadans ni de les empreses, i per tant tampoc no resoldrà la crisi.

En tot cas, el que sí hauria de millorar, haurien de ser els serveis públics que els catalans rebem de la Generalitat de Catalunya. I ho dic en condicional, per què dels nostres governants de la Generalitat, dependrà que els recursos addicionals que rebin, millorin els nostres serveis i equipaments. Només un exemple sobre com s’empren els recursos: a Catalunya, aquest setembre 20.000 alumnes catalans i catalanes de Catalunya, han començat llurs cursos en barracots (ara també dits, noves solucions constructives), mentre a Soler (prop de Perpinyà, a la França Sud), estrenen IES de 3 milions d’euros i altres 6 milions de subvencions, a costa dels impostos dels pares i mares d’aquests 20.000 alumnes que no tenen la sort de viure a la França Sud.

Animo els lectors, que comencem (alguns continuem) a pensar en canviar de model. De finançament, sí. Però ens seria més profitós també canviar de model de governants.

ESTÀ DE MODA EL CHÈ ?

Efectivament el Che està de moda, fa anys que està de moda, sobre tot en els països comunistes (no cal dir a Cuba), i en els no comunistes pels que senten una trista melancolia per les revolucions totalitàries.

Però si el Che torna a la actualitat als països occidentals, i a ser subjecte d’articles i opinions, no és fruit ni de l’article de la Pilar Rahola, que dit sigui de pas, comparteixo i aplaudeixo sense els tics i les interpretacions bonistes d’altres articulistes, ni és fruit de la actualitat cinematogràfica que ens brinda Benicio del Toro. Més aviat considero, que és fruit de la actualitat real. La trista actualitat real que es viu a països com Cuba, Venezuela o Bolívia.

La situació política a Cuba, no és nova, més enllà de la cessió del poder entre els germans i de l’anunci de tímides obertures que no arriben mai, la revolució de la pobresa continua plenament vigent. I s’escampa. S’escampa per Venezuela, i per Bolívia. No en va, Hugo Chàvez és l’hereu del populisme dictatorial de Castro, així li va encomanar el mateix dictador en la seva visita a la illa, un cop va sortir de la presó del seu país per protagonitzar un intent de cop d’Estat.

I aquí no s’hi valen els bonismes melancòlics que no fan més que atrinxerar dictadors, d’esquerres, però dictadors, en els seus obcecats intents de fer prevaldre pobres igualtats, per davant de les llibertats. No s’hi valen termes mitjos, no s’hi valen falsos mites, no s’hi valen pseudoicones de revolucions de misèries.

L’ESTELADA CUBANA

Sincerament, entenc la Diada de l’11 de setembre, com un dia en el que especialment crec important posar de manifest la nostra catalanitat. Es a dir, una jornada en la que els catalans, volem afirmar les nostres particularitats, que no peculiaritats.

Dels catalans, a la resta d’espanyols ens diferencien coses, però també ens uneixen altres coses; i ens podem passar el dia recordem aquelles coses que ens diferencien, però crec imprescindible també recordar altres coses que ens uneixen. Aquesta és la diferència entre els que creuen que la Diada ha de servir per recordar un presumpte passat gloriós, i els que creiem que ens espera un futur millor, tornant a fer que torni a ser: el motor i l’enveja d’Espanya.

La polèmica d’aquesta Diada, la intenten marcar altre vegada els independentistes, que com sempre s’han de fer notar. Ara és el centenari de l’invent de l’estelada, que és un reflex eficaç i evident, sobretot per aquells que diuen proclamar la catalanitat, sense negar la espanyolitat, de la seva visceral antiespanyolitat. Doncs no, l’estelada és el màxim reflex del antiespanyolisme dels nacionalistes catalans: més que un símbol d’afirmació catalana, com ens volen fer creure alguns, és un símbol d’antiespanyolisme. Catalunya i Espanya, no són termes antagònics, ni ara ni en la història, ni ho poden ser en el futur.

Efectivament, l’origen de l’estelada el trobem en el símbol antiespanyol que apareix a la Guerra de la Independència de Cuba, i és “adoptada” pels independentistes catalans, com a símbol del seu antiespanyolisme.

Doncs s’equivoquen, perquè mentre alguns pretenguin dur la festivitat de la Diada, a les seves particulars reivindicacions històriques (fins i tot histèriques), estem perdent la oportunitat d’apropar Catalunya, i la catalanitat, amb diferències i igualtats, a tots el catalans, i sobretot a la resta d’Espanya.

Obama, el candidat de TV3

D’entrada cal reconèixer que el candidat demòcrata a la Casa Blanca, Barak Obama, suposa com a mínim, un efecte de renovació important entre els, fins ara, avorrits candidats a la Presidència dels Estats Units. En qualsevol cas, crec desmesurada la repercussió que a Europa, o almenys a Espanya, té qualsevol nimietat que afecti el candidat Obama. De fet, crec que més que el candidat Obama, el que té repercussió als mitjans és el candidat que, presumptament, podria acabar substituint l’actual President Bush, o això és el que alguns desitjarien. De fet la precampanya demòcrata ha tingut, molta més repercussió a Espanya i Europa, que no la republicana: la mateixa candidata a candidata, Hillary Clinton, ha tingut molta més quota mediàtica, que cap candidat republicà.

Però els que han de votar el seu President no som ni els europeus, ni els espanyols, ni els catalans. I dic, lo dels catalans, perquè com a mínim em resulta estrany que la Televisió de Catalunya, aquella que ens ha de donar una visió catalana del que passa al món obri telenotícies amb el candidat Obama, cosa que per cert, no fa amb el candidat McCain.

A dia d’avui les enquestes auguren un empat tècnic entre Obama i McCain, cosa que rés té a veure amb la imatge que determinats mitjans donen les eleccions nord-americanes, a les que sembla que només hi ha un candidat, que deu ser el seu, i que no necessariament té que ser el que agradi als votants.

És cert, que després d’unes setmanes en què la principal notícia que afecta els catalans, són els moviments dels partits catalans i del Govern de l’Estat, entorn el futur finançament de la Generalitat, escriure sobre les futures eleccions nord-americanes pot semblar irrellevant, però si a Televisió de Catalunya li sembla més important, no seré jo qui els porti la contraria, que per això cobren cinc cents milions (no de dòlars, d’euros) dels catalans. Això sí, discrepo de les seves preferències, i els exigeixo neutralitat.

Un congrés difícil

A ningú se’ns escapa que el XIIé. Congrés del Partit Popular de Catalunya, celebrat aquest cap setmana, ha estat un dels més difícils de la nostra formació política. Primer tres candidatures, dos homes de partit de tota la vida, i una recent militant trencadora (a vegades massa i tot). Al final, tant el Daniel Sirera, que en el darrer any s’havia format amb fermesa com a nou líder, i l’Alberto Fernandez, que sempre ha estat líder, han deixat pas a una tercera via, l’Alícia Sanchez Camacho, que, en condicions normals hauria suscitat segurament la unanimitat dels militants. La situació però, no era ni senzilla, ni normal i el resultat del Congrés n’ha estat la evidència.

Alícia Sanchez Camacho ha guanyat el Congrés, i mereix el reconeixement no només de tots els compromissaris, si no també el respecte de tots els afiliats. També és evident que Montserrat Nebrera, tot i havent perdut, ha tret un resultat notable. Ara però, no podem aturar-nos en discussions bizantines sobre quin paper li toca jugar a uns i altres: és imprescindible que a l’executiva hi hagi la veu de Montserrat Nebrera (com a Diputada al Parlament, en forma part), és un actiu del partit, però més imprescindible és que centrem la nostra atenció en la situació política: els nostres votants i la resta de catalans esperen de la nostra força política respostes als problemes que patim, començant per la delicada situació econòmica que travessem.

Ara tenim una nova oportunitat, sota la Presidència d’Alícia Sanchez Camacho, amb Daniel Sirera a la direcció del grup parlamentari, i Alberto Fernandez al capdavant del grup a l’Ajuntament de Barcelona, i amb tots i cada un dels més de 30.000 afiliats del Partit Popular de Catalunya, hem de situar el nostre projecte polític als màxims nivells de representativitat, i per què no, de Govern.

Un nou PP, camí de la Moncloa

Molt s’ha escrit i parlat, tant bé com malament, durant les darreres setmanes al respecte del PP, i del seu Congrés de València, i molt se’n continuarà parlant, sobretot per què del Congrés se’n desprèn un objectiu clar: guanyar les properes eleccions generals, això sí, no a qualsevol preu. Aquest objectiu és assolible, i Mariano Rajoy ho sap, i també sap com fer-ho. Segurament en el fons del debat del precongrés hi ha hagut el debat d’idees, que ha quedat ofuscat pels debats i les qüestions personals. Evidentment, Jose Maria Aznar té raó quan diu que el PP hem de ser el partit que som i no el que, aquells que no ens voten voldrien que fóssim. Tenen raó aquells que diuen que els valors i els principis defensats pel PP no s’han de qüestionar en funció dels resultats electorals.

Però també és ben cert que l’objectiu de qualsevol força política és arribar al Govern, i al Govern, no s’hi pot arribar si una part de l’electorat, té una percepció de por i de rebuig d’aquell partit que pot arribar al Govern. El PSOE, i per delegació, el PSC, juguen sovint i bé, aquesta carta, podem recordar des de la campanya del dòberman, fins a la darrera, inspirada per Quentin Tarantino, ambdues exitoses, una el 1993, l’altre el 2008.

La reacció davant aquesta realitat no pot ser altra que intentar evitar tot allò que pot generar una percepció de por: evitar contradiccions; evitar suspicàcies, generalment infundades; evitar els catastrofismes, sobretot aquells que no són percebuts per la societat. I això no és incompatible amb la defensa dels valors i principis que inspiren el Partit Popular. No volem un partit que agradi els adversaris, volem un partit que agradi els ciutadans, i que no generi el rebuig que ens ha dut a perdre les darreres eleccions. En definitiva, volem un partit que guanyi eleccions, i en això estem.

Diccionari de la llengua "pseudoprogre"

Estem vivint aquests dies una vaga (o no sé ben bé quina nova paraula s’han inventat per definir-ho, crec que “tancament patronal”) força diferent de qualsevol altra que es pugui produir. Si hi ha vaga dels treballadors de l’aeroport, afecta els viatgers; si hi ha vaga dels conductors d’autobusos, afecta els respectius viatgers; si hi ha vaga de mestres, afecta els alumnes i els pares; però si hi ha vaga de transportistes ens afecta absolutament a tots, doncs no arriben les mercaderies de primera necessitat als seus llocs de venda: ni gasolina, ni llet, ni carn, ni peix, per no parlar d’altres productes més accessoris.

El problema de l’alça dels preus dels combustibles no és ni nou, ni recent: els governs però (principalment el de l’Estat, però també el de la Generalitat, que s’ha inhibit del problema) no han reaccionat a temps, i ara la solució al conflicte és més complicada. I ho és per què ara a les reivindicacions, algunes de difícil solució respecte del preu del combustible per la escassa capacitat operativa del Govern, s’hi afegeixen altres més pròpies de reivindicacions laborals alienes al petroli.

El problema també es troba la coacció que pateixen aquells que volen treballar i els ho impedeixen, ja sigui pel tall de carreteres que afecten tothom, transportistes o no, o per la incívica actuació d’aquells que malmeten camions i mercaderies: i aquesta no és una responsabilitat del Govern de l’Estat, és una qüestió d’ordre públic, i per tant a Catalunya és responsabilitat del Govern de la Generalitat, el qual “no sabe, no contesta”.

Algú creu que un Govern que encara no s’ha assabentat de la crisi (desacceleració, segons el nou diccionari de la llengua “pseudoprogre”) que estem travessant és capaç d’adoptar mesures preventives, per evitar arribar a aquestes situacions? Segur que sí, però jo no m’hi compto entre ells.