Amb la CCRTV, comencem malament

Aquesta setmana, ha saltat a l'opinió pública la voluntat compartida de tots els Grups Parlamentaris d'independitzar la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Aquesta voluntat heretada ja de la legislatura anterior, s'ha materialitzat tant en la Junta de Portaveus com amb una reunió dels diferents grups amb el conseller Tresserras.

Però la legislatura anterior ja va començar malament: si la voluntat del Govern era independitzar la CCRTV del Govern, com és que es nomena un director general tan vinculat al PSC ?

I ara continuem malament. Les afirmacions que fa Joan Ferran en l'article se sobre, en el qual atribueix el "mèrit" de la nova llei i la voluntat de cercar solucions al tancament de Ràdio 4 i de TVE a Sant Cugat als governs d'esquerres, és tot un despropòsit. En primer lloc, pot ser sí que la nova llei de la CCRTV podria aprovar-se sense consens, però la manca de consens en la llei garanteix el bloqueig dels nomenaments en el Parlament, i per tant la inutilitat de la llei. I en segon lloc, si avui tenim la patata calenta del tancament de Ràdio 4 i el desmuntatge del circuit català de RTVE a Catalunya, és precisament gràcies a les decisions d'un Govern d'esquerres, el Govern del seu partit, el PSOE.

Sobren lliçons de savoire faire de governs d'esquerres, i manca un xic d'humilitat.

Continuïtat del govern "partit x tres"

Un cop conegut i nomenat el nou Govern, hi ha elements suficients per pensar que es tracta d'un nou Govern "partit x tres", dels que hem tingut a Catalunya en els darrers tres anys. Primer: els consellers continuen essent "nomenats" per l'aparell dels partits. Així ho hem pogut constatar veient com els consellers d'ERC o d'ICV eren coneguts amb anterioritat als del PSC, ja que els respectius partits ho havien filtrat, a diferència dels del PSC, que ho van saber menys de 24 hores abans que el president signés els decrets de nomenament.

Segon: els consellers responen als equilibris interns dels propis partits. Així es desprèn del nomenament d'Ernest Maragall i del canvi de conselleria de Montserrat Tura; o de la participació de Carod i Puigcercós al mateix Govern.

Tercer: la fragmentació de competències de les conselleries no respon a una voluntat de millorar l'eficàcia del Govern, sinó a satisfer les reivindicacions de parcel·les de poder de cada un dels partits del Govern.

Amb tot això, no puc preveure gaires canvis esperonadors, que rectifiquin l'erràtic rumb en què ha entrat el Govern de Catalunya en els darrers anys.

Interconnexió: ara no, ara sí, ara no...

Tot apunta a que la reedició del nou Govern "partit per tres" que es prepara per a la setmana que ve no té remei: continuaran els malentesos i les contradiccions constants entre els diferents partits del Govern. De fet, tot i que encara no està ni investit el nou president de la Generalitat, ja han començat: mentre uns, el PSC, diuen que cal la interconnexió elèctrica amb França, els altres, ERC i ICV-EUA, es manifesten tot dient que ni és necessària, ni la volen, i que en tot cas ja repartiran espelmes, o si fa falta ja empenyeran l'AVE, i, mentrestant, la casa sense escombrar.

Cal que els polítics comencem a deixar de banda la legitimitat o no del resultat de les eleccions, i les conseqüències del resultat, i de si tal o qual és president o president moral, i comencem (sobretot els que haurien de prendre decisions i no discutir tant) a abordar d'una vegada per totes els problemes dels ciutadans.

Cal també, però, que les decisions s'adoptin, i que no es vagin posposant en funció de la proximitat o no dels processos electorals, com el trist exemple que ahir van donar Zapatero i Chirac, que, incapaços de resoldre els seus propis problemes (la interconnexió elèctrica), acorden resoldre els problemes de Palestina i Israel, i d'allò nostre, ja en parlarem un altre dia.

La veritat, no em fa la impressió que aquesta legislatura que avui mateix s'enceta hagi de ser gaire diferent de la que hem deixat enrere, i això no és bo per als catalans.

Què més ha de passar a Catalunya?

Desprès de tres anys de desgovern, reconegut per gairebé tothom, ja siguin partidaris dels partits del Govern, o dels de l'oposició, hom podia pensar que darrera d'un procés electoral, el d'abans d'ahir, els responsables dels despropòsits i les malifetes patirien un càstig electoral més sever.

Doncs bé, tot i que PSC i ERC n'han assumit, electoralment parlant, una part de responsabilitat, el cert és que els partits de l'oposició, CiU i PP, no han sabut, ni hem pogut, respectivament, capgirar la situació: l'increment de dos escons de CiU, unes poques dècimes, i un descens de votants, és un balanç molt pobre desprès de la magnífica oportunitat política que ha brindat el tripartit.

Al Partit Popular tampoc podem estar per llençar coets, tot i que certament podia haver estat pitjor. El 2003, el Partit Popular estàvem al Govern d'Espanya; durant la legislatura i la campanya electoral, primer el tripartit i desprès el notari han pretès aïllar-nos políticament; algú altre va pretendre treure'ns de l'escena política a garrotades; poca utilitat se'ns veia al PP; els mitjans de comunicació afins (es un dir), més que ajudar ens han torpedejat. Total que desprès de tot aquest panorama, perdre un únic diputat, és com per donar gràcies. I ho faig: gràcies. Continuarem treballant per una Catalunya més lliure i alliberada de complexos victimistes permanents.

La qüestió és que més pot passar a la vida política catalana, per donar-li el tomb com a un mitjó ?

En campanya no hi ha drets?

No puc negar que la sentencia del TSJC, m'ha deixat encara més perplex, que la pròpia decisió de la Consellera d'interior d'intentar prohibir una manifestació de treballadors.

La "compatibilització del dret de manifestació amb la puresa del procés electoral", sembla ser l'origen del conflicte, en una sentència que ve a autoritzar la suspensió de drets constitucionals, per tal de garantir "el dret d'accés als càrrecs públics en igualtat de condicions". Dret aquest que potser l'hauríem de fer valdre més sovint, sobretot els qui abordem processos electorals des de l'oposició, i encara més especialment aquells qui suportem manifestacions i altres coses de forma excessivament sovintejada.

El que més sobte, però de tota aquesta histèria, perdó, història, és que sigui una Consellera socialista, en teoria defensors dels treballadors, que segons la sentència exerceix "d'empleadora", i que per cert també és candidata pel PSC, la que recorri als tribunals per tal d'evitar que els treballadors exerceixin un dret constitucional, com és el de la manifestació, simplement per què no li agrada que se li pugi criticar la seva gestió.

Posats a garantir el dret d'accés als càrrecs públics en igualtat de condicions, potser hauria de ser incompatible ser Consellera i candidata a l'hora.

El proper dia 1 de novembre els catalans tenim l’oportunitat d’escollir qui ens ha de governar i, per tant, quines polítiques volem en els propers anus. Tenim l’oportunitat de posar punt i final al desastre que ha estat l’etapa de la presidència socialista i el govern tripartit.

És necessari que a les properes eleccions a Catalunya i Espanya guanyi el sentit comú, que no vol dir una altra cosa que guanyi la voluntat de les polítiques destinades a solucionar els problemes reals que preocupen els ciutadans; a parlar de la Catalunya real. Polítiques que es preocupin de la immigració, de la seguretat, del preu de l’habitatge, de generar llocs de treball, de garantir el futur de la societat del benestar. Polítiques, en definitiva, que pensin en els ciutadans i no en el repartiment d’espai entre els polítics.

Que guanyi el

SENTIT

COMÚ

Atac de banyes

A aquestes alçades de la partida les cartes estan boca amunt, i ja poques sorpreses ens oferirà el joc, més enllà de les que els ciutadans ens ofereixin el proper 1 de novembre. Si el tripartit suma, hi haurà un altre govern (o desgovern, segons es miri) partit per tres, i si no suma, una altra forma de governar és possible. En som forces, els que pensem que una altra forma de governar, diferent de la dels darrers tres anys, no només és possible, sinó que també és necessària per a Catalunya i per als catalans, alguns fins i tot, ho prediquen amb eslògans del tipus "Tripartit? No, gràcies".

Llàstima que després ho espatllin, anant al notari, demostrant molt poca confiança en la seva pròpia credibilitat, a certificar que el seu anhel és governar amb ERC, o amb el PSC, vaja, que no és que els molesti el tripartit, ni que els preocupi el futur dels catalans, sinó que tenen un sobirà atac de banyes, perquè ja fa tres anys que no toquen cuixa. Així les coses, el sentit comú ens diu que l'única garantia que el tripartit no repeteixi som el Partit Popular.

L'única garantia que el proper Govern de Catalunya es preocupi dels problemes de veritat dels catalans som el Partit Popular. Nosaltres tenim clar que volem ser govern, i que no volem altres trigoverns. Altres han d'anar al notari, a dir que no ho tenen clar. En dono fe.

Santi Rodríguez i Serra
Diputat i Secretari Executiu d'Acció Territorial del PPC

D'això se'n diu eludir responsabilitats

La resolució del Consell de l'Audiovisual de Catalunya en relació amb l'anunci de la Plataforma Proseleccions Catalanes és un cas clar d'evasió de responsabilitats. El CAC, al llarg dels anys, des que es va crear el 1996, es va anar guanyant una certa reputació que en el darrer any i mig ha llençat pels aires amb els seus acords, i resolucions, tot just quan més necessitat tenia de guanyar-se la credibilitat dels ciutadans.

El mal ja està fet, perquè aquest darrer acord, amb tuf partidista, pot ser la gota que fa vessar el vas: com es pot dir que no és aconsellable l'ús de menors per escenificar conflictes propis d'adults i alhora permetre un anunci que fa precisament allò que no és aconsellable? Com és possible que, a més, això el CAC ho permeti a la televisió pública de Catalunya, aquella que paguem entre tots els ciutadans? Com és possible que a més l'anunci s'hagi fet amb subvencions del mateix Govern de la Generalitat ?

El CAC no pot oblidar que compleix una funció de servei públic (com ara la Televisió de Catalunya, encara que sovint no ho sembli), i que de les seves accions i acords se n'espera imparcialitat i independència. El CAC s'ha equivocat una altra vegada amb aquest acord i faria bé de reconsiderar-ho. D'altra manera, la seva credibilitat, si encara n'hi quedava, haurà quedat definitivament malmesa, i el seu president n'és el màxim responsable.

Competències o incompetents

Sóc vilanoví de Vilanova i la Geltrú, les meves responsabilitats m'obliguen a desplaçar-me diàriament a Barcelona, i sovint a altres indrets de Catalunya. Sóc dels que, massa sovint, viatjo en cotxe, però quan l'agenda m'ho permet prefereixo el transport públic: vaja, que si puc em desplaço a Barcelona amb RENFE.

És desesperant: en cotxe, dues hores —les caravanes no són casos aïllats, els casos aïllats són els dies que no n'hi ha—; el peatge dels túnels del Garraf, sagnant per a qualsevol economia domèstica... En tren sovint és millor, tret que inesperadament plogui, comencin a caure catenàries, una grua es carregui la senyalització de l'estació de Sants, les obres de l'AVE al Prat alenteixin la circulació dels trens, o en el millor dels casos no és que hagis de fer el viatge dret, sinó que has d'anar suspès entre aquells que han tingut la sort de poder-se agafar.

En aquestes circumstàncies, em produeix hilaritat —pena, en realitat— recordar aquells que predicaven la Catalunya lliure de peatges, que abans d'anar en cotxe oficial repartien enganxines als peatges, i aquells que carreguen la responsabilitat de tots els mals de Catalunya al fet que la competència és de "Madrid". El problema no és qui ostenta la competència, sinó del fet que qui l'ostenta sigui competent en el seu exercici. M'és indiferent que el responsable parli català o no (de fet, m'és indiferent que parli o no), el que com a ciutadà vull és disposar de les infraestructures suficients i que els serveis públics siguin gestionats amb eficàcia i eficiència: vaja, amb SENTIT COMÚ.

SENTIT COMÚ !

El mes passat el President de la Generalitat, va adoptar una de les primeres decisions des de que és President, amb sentit comú: dissoldre el Parlament de Catalunya, i convocar eleccions. Han estat encara no, tres anys d’un govern partit per tres, més que no pas tripartit, que dia rera dia, ha generat polèmica, tant per l’acció, com per la inacció.

Cal reconèixer que la situació pot provocar frustració: després de vint-i-tres anys de Govern de CiU, la necessària alternança en el poder, es podia veure potser amb un cert optimisme. El cert és que, en pocs dies es va desfermar la primera crisi que va acabar amb el cessament del Conseller en Cap, i des d’aleshores, crisi rera crisi, que han acabat precipitadament amb la legislatura, amb el propi Govern, i amb el President de la Generalitat. Per més que ara ens vulguin explicar els èxits d’aquest difunt Govern, les realitats superen les voluntats.

Les conseqüències, entre d’altres són, que les enquestes situen com un dels problemes dels catalans, la política i els propis polítics. No ens ha d’estranyar, que desprès de dos anys i mig, de generar polèmiques, de malmetre la imatge de Catalunya i dels catalans, i de centrar l’activitat política en temes que no formen part de les preocupacions ciutadanes, els ciutadans acabin considerant que aquells que haurien de resoldre les seves preocupacions, formen part de les mateixes.

El Partit Popular de Catalunya, volem situar en el centre del debat polític, les que són preocupacions reals dels ciutadans, i deixar-nos de debats que només interessen als propis polítics.

Que guanyi el sentit comú, significa precisament que el proper Govern de la Generalitat tingui com a objectius, qüestions com ara:

. l’impacte de la immigració sobre la nostra societat,
. que vetlli per la seguretat ciutadana,
. que faciliti amb mesures efectives l’accés dels joves a l’habitatge,
.que s’impliqui efectivament en la transformació de la societat industrial en societat del coneixement,
. que doti els serveis d’ensenyament i sanitat dels pressupost necessari per atendre les necessitats reals dels catalans,
. que doni respostes als problemes de la dependència, i
. que sigui capaç de desenvolupar les infraestructures necessàries per que no s’aturi el progrés de la nostra societat.

Sense cap mena de dubte, els problemes dels ciutadans han de ser, els nostres problemes, i els que han de requerir de la nostra atenció, la nostra preocupació i les nostre solucions. És de sentit comú. Ara, només cal que el sentit comú, guanyi.

El descobriment de la sopa d'all

És tota una novetat que a hores d'arael candidat socialista a la presidència de la Generalitat afirmi que Catalunya està al límit d'immigració i adverteix del perill de col·lapse dels serveis que rebem els catalans.

Sembla mentida que aquestes afirmacions les faci un exalcalde i un exministre. Com a exalcalde, mentre ho va ser, no es va assabentar de quin era el nivell de col·lapse dels serveis educatius, sanitaris i socials, que no només patia i pateix la seva ciutat, sinó la majoria de les de Catalunya; i com a exministre, perquè ha estat precisament el seu Govern qui ignorant els advertiments ha seguit el criteri de "papers per a tothom". Papers per a tothom? Doncs, apa, tothom cap aquí, per terra, mar i aire, que aquests xicots del PSOE ja ens donaran els papers.

Doncs no, no ha descobert la sopa d'all, el que ara pretén és que els catalans ens empassem la "sopa boba". En gran mesura, si la immigració és un problema a Catalunya i a Espanya, és gràcies a la demagògia constant del PSOE, i també del senyor Montilla, que canvia de parer en funció de la proximitat de les eleccions.

Que guanyi el sentit comú

Em dóna la sincera impressió que la convocatòria de les eleccions, que no la data en concret, és un de les primeres decisions amb sentit comú, que ha pres el President de la Generalitat des de que té prestada aquesta funció pel tripartit, encara no fa tres anys.

Desconec si hi pot haver alguna relació causa-efecte entre la presentació del que serà el lema de la campanya del PPC, “Que guanyi el sentit comú” i la dissolució del Parlament, però el cert és que la mort d’aquesta legislatura ha estat molt més agònica del que alguns preveien al Saló del Tinell i que, tot i que ha acabat prematurament, encara ha durat massa.

Em preocupa, no ja com a polític, si no com a ciutadà, que un dels problemes que els ciutadans perceben de la societat actual siguem els polítics, doncs evidencia com s’ha pervertit la funció de la que hauria de ser una noble tasca: els polítics estem per resoldre els problemes dels ciutadans i no per crear-ne de nous, com ha anat succeïnt al llarg dels darrers tres anys. Les conseqüències són evidents: l’acció de Govern s’ha carregat la legislatura, el propi Govern i al President de la Generalitat.

Sense cap mena de dubte, els problemes dels ciutadans són els nostres problemes i els que han de requerir de la nostra atenció, la nostra preocupació i les nostre solucions. És de sentit comú. Ara, només cal que el sentit comú guanyi.

Plens Buits

Ja fa temps que venim advertint, i denunciant quan correspon, que el tripartit municipal no porta a debat les qüestions més importants de la ciutat a la màxima institució municipal que són els Plens.

D’un temps ençà els Plens són buits, és a dir, la capacitat d’iniciativa del Govern municipal és més aviat escassa, per no dir nul•la, i no parlem de la capacitat d’abordar temes de ciutat, alguns dels quals es troben encallats fa anys i panys, sense que ningú del Govern municipal s’atreveixi ni tant sols a fomentar-ne el debat.

Ningú no discuteix que la legislació permeti ventilar assumptes en les Juntes de Govern (les quals ni són públiques, ni hi poden participar els grups de la oposició), però altre cosa ben diferent, és que aquest Govern que s’omple la boca de participació, a l’hora de la veritat, no només l’esquivi, si no que fins i tot eviti la transparència sobre temes importants de ciutat.

És així com arribem al Ple ordinari del mes passat, on el Govern porta a discussió un sol punt a l’ordre del dia, la resta de temes aportats íntegrament pels grups de l’oposició (quatre mocions del PPC i quatre més de CiU). Amb la retirada (de fet posposades, per que les tornarem a presentar) de les nostres propostes, s’evidencia la manca de transparència, de participació i d’iniciativa d’aquest tripartit: cinc minutets de Ple i s’ha acabat. Són els Plens buits.

Aquest mateix mes de juliol, si no hi ha entrebancs, tindrem la oportunitat d’abordar en un sol Ple, els temes importants de la ciutat: es tracta d’un Ple monogràfic sobre l’estat de la ciutat, que es produirà a la nostra vila, per primera vegada a la història.

En ell, tindrem oportunitat de contrastar les diferents visions que de la ciutat tenim els grups municipals, però també caldrà avaluar la efectivitat de les polítiques municipals desenvolupades, o sovint, també ignorades i les seves conseqüències, al marge de discussions econòmiques que són les que acostumen a centrar el debat anual sobre els pressupostos municipals.

Cal recordar també que aquest debat, serà possible fruit d’una proposta del Grup Municipal del Partit Popular de Catalunya, recolzada per la resta de grups municipals: aquest, de ben segur, que no serà un Ple buit, al menys nosaltres li donarem contingut.