Sóc vilanoví de Vilanova i la Geltrú, les meves responsabilitats m'obliguen a desplaçar-me diàriament a Barcelona, i sovint a altres indrets de Catalunya. Sóc dels que, massa sovint, viatjo en cotxe, però quan l'agenda m'ho permet prefereixo el transport públic: vaja, que si puc em desplaço a Barcelona amb RENFE.
És desesperant: en cotxe, dues hores —les caravanes no són casos aïllats, els casos aïllats són els dies que no n'hi ha—; el peatge dels túnels del Garraf, sagnant per a qualsevol economia domèstica... En tren sovint és millor, tret que inesperadament plogui, comencin a caure catenàries, una grua es carregui la senyalització de l'estació de Sants, les obres de l'AVE al Prat alenteixin la circulació dels trens, o en el millor dels casos no és que hagis de fer el viatge dret, sinó que has d'anar suspès entre aquells que han tingut la sort de poder-se agafar.
En aquestes circumstàncies, em produeix hilaritat —pena, en realitat— recordar aquells que predicaven la Catalunya lliure de peatges, que abans d'anar en cotxe oficial repartien enganxines als peatges, i aquells que carreguen la responsabilitat de tots els mals de Catalunya al fet que la competència és de "Madrid". El problema no és qui ostenta la competència, sinó del fet que qui l'ostenta sigui competent en el seu exercici. M'és indiferent que el responsable parli català o no (de fet, m'és indiferent que parli o no), el que com a ciutadà vull és disposar de les infraestructures suficients i que els serveis públics siguin gestionats amb eficàcia i eficiència: vaja, amb SENTIT COMÚ.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada