M’ha sobtat a aquestes alçades, la reacció airada del PSC, i per què no, la repercussió mediàtica de la mateixa, a propòsit de la crítica cap als mitjans de comunicació PÚBLICS de la Generalitat de Catalunya. Però si m’ha sobtat, no és per què no la comparteixi, que ho faig quasi completament, si no per què en els darrers quatre anys, la situació ha estat exactament la mateixa i rés no ha canviat. Jo mateix des de les primeres comissions de control, bromejava molt en serio sobre aquell eslògan que deia “la teva”, quan hauria d’haver dit “la seva”, advertint que TVC, no és la televisió nacional de Catalunya, si no que és la televisió nacionalista de Catalunya, o més recentment quan hem afirmat que la televisió de Catalunya, havia de ser, en tots els aspectes, tant plural, com els mateixos ciutadans de Catalunya, que la paguem.
Aquesta realitat, no és més que la conseqüència de pensar que “crear un imaginari col•lectiu”, és una entelèquia, en lloc d’un objectiu nacionalista, o que la “visió catalana de les notícies”, és donar una notícia en català, enlloc de donar la visió nacionalista de la notícia.
El mateix dia que els socialistes representaven el paper d’enfadats davant el director general, per cert, del mateix partit, el mateix director general argüia que sí els membres del PPC no érem convidats a programes d’entreteniment com els membres d’altres partits, era per que teníem posicionaments diferents dels altres: tota una mostra de respecte pel pluralisme de la societat.
He dit bé: representar el paper d’enfadats, per què en el fons el debat no és el tracte que rep o no el PSC, si no la disputa per la Presidència del proper Consell de Govern, d’acord amb la nova llei, que vol ERC, peti qui peti, i el PSC no vol cedir, i és que en el fons la nova llei ha volgut canviar-ho tot, per què rés no canviï.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada