Els satèl·lits del PSC

Les conseqüències dels resultats de les eleccions generals del passat 9 de març, porten cua i donaran encara molt que parlar, però segurament no tant dels que hem perdut aquestes eleccions, el Partit Popular, ja que perdre amb un suport electoral de 10 milions de ciutadans, dona forces per tirar el projecte endavant, i segur que plegats ho farem, i segur que amb molt menys soroll del que ho estan fent, aquells que, tot i estar al Govern de la Generalitat, han ensopegat i de valent.

Em refereixo a ERC, que l’endemà mateix de les eleccions provocava una crisi de Govern, la enèsima des de que estan al Govern, i continua. Ara és l’anunci de Carod de no repetir com a líder del partit, però disposat a continuar de candidat. Que s’ho facin com vulguin o com puguin, però mentrestant qui pateix les conseqüències del discurs de la frustració és Catalunya i els catalans. Al marge dels discursos autocomplaents a que ens comença a tenir acostumats el tripartit, la inestabilitat d’una força política, converteix en inestable un Govern i tota la seva acció, i això ja fa més de quatre anys que dura. Quatre anys d’oportunitats perdudes en crisis partidistes i debats identitaris irrellevants, uns provocats pel propi PSC, altres pels seus satèl·lits.

La situació s’agreuja amb la ampla victòria del PSC a Catalunya, que ara deu veure compromès el Govern de la Generalitat, pels mateixos satèl·lits que els mantenen al Govern, tot i l’ample suport electoral obtingut. La situació política és complexa, i en aquest sentit l’altre satèl·lit hi col·labora amb transvasaments que no són transvasaments i amb una bona dosi de memòria històrica, que deu ser per oblidar el present.

Catalunya i els catalans necessitem perspectives de futur, necessitem objectius que complir, necessitem ambició i necessitem autoestima, ens sobren víctimes i victimismes. Va sent hora, de que assumim les nostres pròpies responsabilitats, sobretot aquells que tenen o han tingut responsabilitats de govern. Tant de bo, la situació serveixi de reflexió i de inflexió davant els reptes de futur.

La guerra de l'aigua

És temps de noves pseudocultures, i és que és sota l’argument de la nova cultura de ... (emplenis amb el que es consideri convenient: aigua, energia, etc... ) s’hi amaga el que s’havia anomenat la cultura del no: no a tot. La diferència està en que aquells que impulsaven la cultura del no, per evitar que els governs poguessin governar, avui són al govern i reben la mateixa medecina que van voler prescriure. Evidentment ara, adopta nomenclatures més erudites, com la nova cultura de ..., l’efecte NIMBY (No In My Back Yard –no al meu pati del darrera- ), que fins i tot és objecte de cursos de postgrau, per tal que els governants aprenguin a driblar les oposicions populars “autènticament espontànies”.

Aquesta és la situació que avui vivim amb l’aigua, i el problema de sequera que patim a Catalunya. A tota no, a una part de Catalunya. Bé, per ser més justos a tres parts de Catalunya: a la Catalunya del Ter, que en solidaritat amb la regió metropolitana l’hem deixat sec; a la Catalunya beneficiada dels transvasaments del Llobregat, que pateix les mateixes penúries, que la Catalunya del Llobregat i que és l’altra part de la Catalunya seca, a pesar de la Catalunya del Ter.

El Govern, que és aquell ens a qui li correspon prendre decisions (i aquest sol ser un exercici que té costos) està lligat de peus i mans, pels seus propis plantejaments: s’han prohibit parlar de transvasaments, i ara es topen amb la crua realitat, i és que sense cap mena de transvasament condemnen una part de Catalunya a la sequera, mentre “solidàriament” altres comunitats plantegen projectes tipus Las Vegas, al més inhòspit dels deserts ibèrics (als Monegros, per qui no hagi volgut entendre). Tot un exercici de solidaritat territorial: evidentment la culpa de tot és del PP, per plantejar solucions al problema de l’aigua.

Ara en diran “punts d’intervenció”, “barcos botijo” o qualsevol altre cosa, quan el que volen dir, sense poder-ho dir, és transvasaments. La realitat és que sembla lògic, que aquells que solen fer bandera de la solidaritat, la practiquin, ni que sigui d’amagatotis, però almenys que no diguin que la culpa és dels demés, per intentar abordar els problemes amb el seu nom.

Conseller, el suahili no és oficial

La rellevància mediàtica que ha tingut el fet que Mariano Rajoy, en el cara a cara amb Zapatero, l’interpel·lés directament sobre l’aplicació que es fa a Catalunya de la Llei de Política Lingüística, posant un exemple d’un empresari vilanoví ha estat important, i ha posat de relleu, que a Catalunya tenim un problema. Segur que en tenim més, però aquest probablement és simptomàtic d’allò que es cou a Catalunya, d’allò que s’ha vingut a anomenar l’oasi català.

No és cap novetat, el PP ja fa temps que ho venim denunciant que a Catalunya, es sancionen establiments comercials per tenir rètols en castellà, llengua també oficial a Catalunya. Ja sé que em diran que tergiverso les coses, i segurament és veritat, però no ha faig menys que aquells que diuen que les sancions són pels qui no retolen en català, o aquells qui diuen, Conseller Tresserres inclòs, que a Catalunya es parlen 2000 llengües i totes han de tenir els mateixos drets. Bé això darrer ja no és tergiversar, és mentir: amb tots els respectes per la llengua suahili: ha de tenir els mateixos drets el suahili, que el castellà? Recordo que el castellà segons la Constitució Espanyola, l’Estatut i la mateixa Llei de Política Lingüística, es llengua oficial de Catalunya. Respecte del suahili no he trobat rés a l’ordenament jurídic, però tampoc he trobat cap rètol en aquesta llengua.

El problema no és la tergiversació de la llei, si no que s’utilitza la llei de forma sibil·lina per imposar una llengua per damunt l’altre. També em diran que aquesta llei és de la època CiU, i és cert, però no es comença a utilitzar per a sancionar establiments amb rètols en castellà, fins que arriba el tripartit al Govern.

Altres diran: les lleis es fan per complir-les, i aleshores els hem de dir que és cert, però per tota la llei, i no només la part que interessa per a determinades finalitats: per què no es dona compliment a un altre article de la mateixa llei, que diu que “el català i el castellà, com a llengües oficials, poden ésser emprades indistintament pels ciutadans i ciutadanes en totes les activitats públiques i privades sense discriminació” (art. 3.2), o al que diu “els infants tenen dret a rebre el seu primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà” (art. 21.2).

El problema està, en què alguns pretenen, no impulsar l’ús del català, cosa que considero necessària i imprescindible i rebrà sempre el meu suport, si no impedir l’ús del castellà, la qual cosa mereixerà sempre el meu rebuig