La guerra de l'aigua

És temps de noves pseudocultures, i és que és sota l’argument de la nova cultura de ... (emplenis amb el que es consideri convenient: aigua, energia, etc... ) s’hi amaga el que s’havia anomenat la cultura del no: no a tot. La diferència està en que aquells que impulsaven la cultura del no, per evitar que els governs poguessin governar, avui són al govern i reben la mateixa medecina que van voler prescriure. Evidentment ara, adopta nomenclatures més erudites, com la nova cultura de ..., l’efecte NIMBY (No In My Back Yard –no al meu pati del darrera- ), que fins i tot és objecte de cursos de postgrau, per tal que els governants aprenguin a driblar les oposicions populars “autènticament espontànies”.

Aquesta és la situació que avui vivim amb l’aigua, i el problema de sequera que patim a Catalunya. A tota no, a una part de Catalunya. Bé, per ser més justos a tres parts de Catalunya: a la Catalunya del Ter, que en solidaritat amb la regió metropolitana l’hem deixat sec; a la Catalunya beneficiada dels transvasaments del Llobregat, que pateix les mateixes penúries, que la Catalunya del Llobregat i que és l’altra part de la Catalunya seca, a pesar de la Catalunya del Ter.

El Govern, que és aquell ens a qui li correspon prendre decisions (i aquest sol ser un exercici que té costos) està lligat de peus i mans, pels seus propis plantejaments: s’han prohibit parlar de transvasaments, i ara es topen amb la crua realitat, i és que sense cap mena de transvasament condemnen una part de Catalunya a la sequera, mentre “solidàriament” altres comunitats plantegen projectes tipus Las Vegas, al més inhòspit dels deserts ibèrics (als Monegros, per qui no hagi volgut entendre). Tot un exercici de solidaritat territorial: evidentment la culpa de tot és del PP, per plantejar solucions al problema de l’aigua.

Ara en diran “punts d’intervenció”, “barcos botijo” o qualsevol altre cosa, quan el que volen dir, sense poder-ho dir, és transvasaments. La realitat és que sembla lògic, que aquells que solen fer bandera de la solidaritat, la practiquin, ni que sigui d’amagatotis, però almenys que no diguin que la culpa és dels demés, per intentar abordar els problemes amb el seu nom.