Ahir es va oficialitzar l’acord sobre la recerca i la innovació a Catalunya. És una fita, sense cap mena de dubte, important, que mereix el reconeixement, encara que em pesi, del seu màxim exponent, que és el Conseller de Tantes Coses (aquell altrament conegut com el Lenin de Manresa).
Darrera el pacte, hi ha un bon treball, però no ens fem il·lusions, doncs el més calent encara és a l’aigüera. Era i és necessari un ampli acord sobre l’esdevenir de la recerca i la innovació a Catalunya. El sector industrial, en els darrers anys ha perdut massa pes, com per què les autoritats polítiques en quedem impassibles: el 2000, el sector industrial representava més del 25% del PIB català, avui representa menys del 20%, i estem parlant d’uns anys d’expansió.
El Partit Popular de Catalunya, fa massa anys, que venim subratllant la importància de potenciar la recerca i facilitar la innovació a les indústries catalanes, de fet les darreres grans inversions estatals en infraestructures de recerca a Catalunya, va ser impulsades pel darrer Govern del Partit Popular, el superordinador Mare Nostrum, i el sincrotró en construcció a Cerdanyola. Avui, sota una crisi galopant, que amenaça el futur de massa famílies, hi ha qui s’ha adonat de la necessitat d’una política estable i de llarg termini, que faciliti la innovació i la competitivitat de les empreses i indústries catalanes.
Hi ha però, dos peròs, i valgui la redundància: primer, no s’hi val a plantejar uns objectius ambiciosos, per després donar les culpes als altres de que no s’hagin pogut acomplir, es a dir, Conseller, el primer que cal és que el Govern de la Generalitat compleixi amb els seus compromisos econòmics, sense excuses de finançament ni d’inversions (les regles del joc, són conegudes i ara no s’hi val a dir, que no han canviat com a algú els agradaria); segon, la clau del pla de recerca i innovació és la priorització de les línies de recerca, i aquí, el Govern, se n’ha reservat la competència, mentre que aquesta és la clau de volta del pacte, ja que, dependrà de l’encert en aquesta priorització (o focalització, com li agrada al Conseller), per tal que triomfi o fracassi el definitiu intent de modernitzar la indústria catalana.
En conseqüència de sociovergència, rés de rés. Responsabilitat de futur, tota, però precaució també. En aquest àmbit, el Govern s’ha guanyat un marge de confiança, però més val que no el malmeti: hi ha massa en joc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada