OBAMA: L’ESPERANÇA BLANCA?

No recordo la pressa de possessió del cap President dels EUA que hagi estat precedida de tant bombo mediàtic com l’actual. Obama arriba a la Casablanca com un President que trenca motllos, no només pel color de la pell, la qual cosa per sí sola ja trenca motllos, si no que arriba com un contrapunt important a la darrera etapa Bush, marcada des del començament, pels brutals atemptats del 11-S.

Una enquesta donada a conèixer fa pocs dies afirmava que els líders polítics més populars del mon, eren per aquest ordre: Obama, Sarkozy i Hillary Clinton. Obama i Hillary Clinton, President i Secretària d’Estat nordamericans, però tenen una peculiaritat respecte de Sarkozy, i és que encara no havien governat, és més no havien governat en cap àmbit de l’administració. Això em duu a pensar que molt probablement són més les expectatives dipositades en el nou President nordamericà, que no realitats. Obama s’haurà d’enfrontar a aquesta popularitat, segurament molt gratificadora, però que anhela canvis, però no de qualsevol manera, si no canvis a l’estil particular de cada un.

De moment, la borsa ha reaccionat al discurs d’investidura, amb fortes baixades davant la decepció que als inversors els ha causat, on probablement esperaven, com la majoria de la societat nordamericana, noves mesures per sortir de la crisi que no ha anunciat. No és més que el començament, el panorama que se li presenta a Obama és extraordinàriament complicat: els conflictes d’Irak, Israel i Afganistan, les relacions o no amb Cuba, i amb sudamerica, on els populistes com Chavez o Lula da Silva (evidentment no al mateix nivell) s’hi estan fent forts, la política de seguretat als EUA, o la situació econòmica, són només algunes de les qüestions a les que haurà de fer front, amb un greuge afegit: són molts (nordamericans o no) els que pensen que té una vareta màgica per resoldre els problemes al seu gust.

Tant de bo compleixi les expectatives, però molt em temo que molts dels mateixos que avui l’aclamaven (sobretot de fora dels EUA) d’aquí a poc el detestin, per què potser pensaven que actuaria més en defensa dels seus interessos que no dels interessos dels ciutadans dels Estats Units.