La rellevància mediàtica que ha tingut el fet que Mariano Rajoy, en el cara a cara amb Zapatero, l’interpel·lés directament sobre l’aplicació que es fa a Catalunya de la Llei de Política Lingüística, posant un exemple d’un empresari vilanoví ha estat important, i ha posat de relleu, que a Catalunya tenim un problema. Segur que en tenim més, però aquest probablement és simptomàtic d’allò que es cou a Catalunya, d’allò que s’ha vingut a anomenar l’oasi català.
No és cap novetat, el PP ja fa temps que ho venim denunciant que a Catalunya, es sancionen establiments comercials per tenir rètols en castellà, llengua també oficial a Catalunya. Ja sé que em diran que tergiverso les coses, i segurament és veritat, però no ha faig menys que aquells que diuen que les sancions són pels qui no retolen en català, o aquells qui diuen, Conseller Tresserres inclòs, que a Catalunya es parlen 2000 llengües i totes han de tenir els mateixos drets. Bé això darrer ja no és tergiversar, és mentir: amb tots els respectes per la llengua suahili: ha de tenir els mateixos drets el suahili, que el castellà? Recordo que el castellà segons la Constitució Espanyola, l’Estatut i la mateixa Llei de Política Lingüística, es llengua oficial de Catalunya. Respecte del suahili no he trobat rés a l’ordenament jurídic, però tampoc he trobat cap rètol en aquesta llengua.
El problema no és la tergiversació de la llei, si no que s’utilitza la llei de forma sibil·lina per imposar una llengua per damunt l’altre. També em diran que aquesta llei és de la època CiU, i és cert, però no es comença a utilitzar per a sancionar establiments amb rètols en castellà, fins que arriba el tripartit al Govern.
Altres diran: les lleis es fan per complir-les, i aleshores els hem de dir que és cert, però per tota la llei, i no només la part que interessa per a determinades finalitats: per què no es dona compliment a un altre article de la mateixa llei, que diu que “el català i el castellà, com a llengües oficials, poden ésser emprades indistintament pels ciutadans i ciutadanes en totes les activitats públiques i privades sense discriminació” (art. 3.2), o al que diu “els infants tenen dret a rebre el seu primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà” (art. 21.2).
El problema està, en què alguns pretenen, no impulsar l’ús del català, cosa que considero necessària i imprescindible i rebrà sempre el meu suport, si no impedir l’ús del castellà, la qual cosa mereixerà sempre el meu rebuig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada