POLÍTICA DE CALÇOTADA

L’espectacle que hem reviscut aquesta setmana, recorda les millors èpoques del defenestrat tripartit I de l’expresident Maragall. Han trigat gairebé tres mesos de silencis, però a escassos dos mesos de les eleccions municipals, no s’han pogut reprimir i s’han deixat anar. La veritat però és que a CiU no li ha anat malament, ja que havia plantejat un Ple al Parlament, per parlar del desenvolupament de l’Estatut, qüestió que preocupa, per exemple, cada dia als milers d’usuaris de rodalies de RENFE que no saben si arribaran a l’hora al treball o a la universitat (entenguis la ironia, que després hi ha comentaris que es pensen que va en serio). Així doncs, si no hagués estat per la declaracions d’un dels consellers més breus de la història en una calçotada dominical, hagués estat un Ple d’allò més avorrit: vaja d’aquells del parlar per parlar.

Al final però, ha acabat sent un Ple dels del parlar per parlar, doncs s’ha canviat el desenvolupament de l’Estatut, per l’autodeterminació, qüestió que com se sap és tema de conversa d’innombrables sobretaules familiars. Em sorprèn la capacitat dels nacionalistes en competir per veure qui és més independentista que qui. És una cursa esbojarrada que no porta més enllà de donar una deplorable imatge als ciutadans que no acaben d’entendre de què parlem els polítics, per què al final, ens fan parlar a tots del mateix.

Zapatero, creu que un cafè val 80 cèntims, si li demanéssim el mateix a alguns polítics catalans, ens dirien que ZP estava errat, que en realitat el preu d’un cafè és de 51 cèntims (al bar del Parlament), en canvi si surts al carrer, te n’adonés ràpidament que per menys d’un euro no pots prendre cap cafè. Aquest deu ser el problema de molts polítics, parlen massa amb polítics i poc amb la resta de ciutadans.

Paritat per c... llei!!!

Ahir es va aprovar definitivament al Congrés la llei de la Igualtat, que, entre d'altres qüestions, exigeix a les empreses que els seus Consells d'Administració siguin paritaris, i que l'Administració adjudiqui els contractes a empreses, que Consells siguin paritaris, i que a les llistes electorals siguin també paritàries.

És cert que a la nostra societat les dones es troben sovint en una situació de desavantatge respecte dels homes. Ho posen en evidència xifres com ara la taxa d'atur (6,06% d'homes, 11,36% de dones), o el fet que, segons l'Agència Tributària, les dones guanyen una mitjana d'un 30% menys que els homes. Per tant, sembla lògic que, des del poder polític, s'adoptin mesures per tal de conduir la situació cap a la igualtat real mitjançant mesures de foment, d'incentiu i d'impuls de polítiques, per tal que les dones accedeixin al mercat laboral o polític en igualtat de condicions que els homes.

La llei aprovada ahir, posa de manifest la incapacitat del Govern d'impulsar polítiques d'igualtat, i opta per imposar la igualtat per llei. Cap favor li fa aquesta llei a les dones, ni als mateixos homes, en aplicar la llei, sempre hi haurà la sospita de si aquest o aquella ocupen un lloc en una candidatura o en un Consell d'Administració, pels seus propis mèrits o per c... aplicació de la llei.

Montilla i la lleialtat institucional

No sé si em sorprèn que el President de la Generalitat en la conferència de "celebració" dels 100 primers dies del tripartit 2 que va tenir lloc ahir, es contradigués de forma flagrant i es quedés tant panxo. De fet, la capacitat d'alguns polítics (sobretot d'esquerres) de dir una cosa i a continuació dir la contraria, no només és esgarrifosa, si no que a sobre alguns els aplaudeixen.

Quina és la contradicció? Doncs afirmar que digui el que digui el Tribunal Constitucional respecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, ell farà el que diu l'Estatut, ara això sí, amb lleialtat institucional (?!). Però, de quina lleialtat institucional parla?, de quina institució parla?. No és pot menystenir les institucions que tenen per finalitat garantir l'Estat de Dret, d'aquesta manera, per què el que se'n resenteix és el propi Estat de Dret.

Del PP és podrà dir el que sigui, però el nostre respecte cap a les institucions i cap a les seves decisions és total: ens agradin o no. Per què no s'hi val a respectar les institucions quan creiem que aquestes juguen al nostre favor i a criticar-les o desobeir-les quan creiem que ho fan en contra. Cal que respectem les regles del joc, que d'altre banda, ens hem posat nosaltres mateixos, d'altra manera el camí és equivocat, ni que sigui amb una suposada lleialtat institucional.

El que cal és incentivar el català

Discrepo i molt de la política de sancions als establiments quins rètols estan només en castellà, bé ja sé que tècnicament és sanciona a aquells establiments quins rètols no estan en català, però el resultat final és que es sanciona a aquells que estan en castellà. I el castellà és idioma oficial a Catalunya.

Però més enllà que el castellà sigui idioma oficial, el que no conec és cap país del món que es sancioni els establiments comercials, per l'idioma en que s'expressen llurs rètols. Soc partidari de la llibertat: llibertat en la retolació, i llibertat d'anar a un o altre establiment. Les sancions i el sistema de denúncia em sembla més propi d'altres règims que no d'un règim basat, teòricament, en les llibertats. La persecució per l'idioma emprat, que ja hem conegut a Catalunya, en altres temps, no pot ser el sistema per fomentar l'ús del català, ans al contrari, provoca reaccions en contra i rebuig.

En els darrers anys, s'han incrementat i molt, les denúncies i les sancions, emparades per una llei, que cal canviar quan abans millor, ja que quan més temps passa, més rebuig provoca. Cal fomentar l'ús del català, hi estem d'acord: canviem la llei i fomentem en positiu l'ús del català, però deixem als ciutadans, la llibertat necessària, per que rotulin llurs establiments en l'idioma que vulguin, sigui o no oficial a Catalunya.

Què n'hem de fer, de la RENFE?

Ja fa massa temps que duren els despropòsits amb què RENFE o ADIF obsequien els seus usuaris habituals, fonamentalment a la línia C2, la que uneix Barcelona amb Sant Vicenç per Vilanova i la Geltrú. Es pot anar a Brussel·les, com ha fet en Montilla, a dir que la culpa és del PP (de fet, el PP tenim l'estranya virtut que, no estant a cap Govern, tenim la culpa de tot), o es pot dir que la culpa és dels "centralistes de Madrid", i que si a Catalunya tinguéssim la competència de Rodalies, els viatgers no passarien les calamitats que estant passant ara.

Precisament, aquesta és la raó dels problemes, la competència, o més ben dit, la incompetència per intentar compatibilitzar una obra important i complicada com és la del AVE, amb una xarxa, la de Rodalies, que fins fa ben poc permetia que milers de ciutadans ens poguéssim moure d'una forma còmoda, però també "sostenible", sense gaires incidències. No sé ben bé quina ha de ser la solució, no en sóc cap expert, però no es poden escatimar recursos per evitar que continuï aquesta situació, i aquesta ha de ser la instrucció del poder polític cap als òrgans de decisió d'ADIF i de RENFE, estiguin a Madrid o a Barcelona.

No és compatible el bloqueig d'infraestructures de transports que pateix Catalunya amb els darrers governs tripartits, amb l'exigència de l'adopció de mesures mediambientals, amb un molt deficient servei de transport públic. Algú se n'ha de sentir responsable, algú ha de prendre mesures urgents i immediates: ara per ara la situació és "insostenible".

Converses de cafè

Ahir, mentre feia l'enèsim tallat del mati, vaig sentir com el quiosquer de la cantonada li explicava al cambrer com li havien estirat el moneder a una clienta. El cambrer li respongué que la situació s'està tornant insostenible, i que la solució passa per la composició plural de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat.

La notícia que CiU fa ja tres anys que no governa no és noticia, perquè ja és prou conegut: per tothom, menys pels mateixos dirigents de CiU. Sembla que no se'n saben avenir, no només que ja no governen la Generalitat, sinó que ha tornat a haver-hi eleccions, i les han tornat a perdre davant el tripartit. Òbviament, ni pretenc, ni puc, ni vull donar lliçons d'estratègia, però que CiU -potser només CDC- i els seus màxims dirigents continuïn obsessionats amb el poder, em fa pensar que hi pot haver tripartit per uns quants anys.

No entenc, com el quiosquer, que la màxima preocupació del presumpte cap de l'oposició al Parlament sigui que CiU no forma part de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat. No em fa la impressió que aquesta sigui la màxima preocupació dels catalans. I això em preocupa, perquè mentre CiU continuï sense rumb o amb un rumb equivocat, s'allunya la possibilitat de tombar el tripartit.

Ja va sent hora que comencin a preocupar-se dels problemes dels ciutadans. Aquest, i no un altre, és l'objectiu de la jornada de treball que sobre seguretat fem avui i demà el PP a Barcelona.

El PPC advierte de que el crecimiento económico catalán no se está basando en el conocimiento

El diputado del PP catalán Santi Rodríguez admitió hoy el crecimiento de la economía catalana pero advirtió de que "no está basado" en el conocimiento, que es lo que permitirá ser competitivos en el futuro. Durante su interpelación parlamentaria al conseller de Economía y Finanzas, Antoni Castells, Rodríguez consideró que el crecimiento de la economía catalana está "aún muy basada en la fuerza del trabajo en vez de la fuerza del conocimiento", y lamentó que el Govern haya "segregado" las competencias del antiguo DURSI, que unificaba las políticas de Sociedad del Conocimiento.

Rodríguez destacó especialmente la necesidad de formación continua, cuyas cifras consideró "muy poco esperanzadoras". También pidió potenciar el aprendizaje de inglés. De hecho, recordó que el líder del PP catalán, Josep Piqué, ya dijo este martes al presidente catalán, durante la reunión que mantuvieron, que la educación es uno de los pilares a abordar para la competividad. El diputado también constató el descenso de matriculaciones en carreras técnicas y en carreras relacionadas con las nuevas tecnologías, como Telecomunicaciones, y también alertó de que la aspiración de "buena parte" de los jóvenes es ser funcionarios.

Además, echó de menos un "criterio sostenido" de los gobiernos catalanes sucesivos sobre políticas de investigación, para que haya continuidad en las líneas que se impulsan. Tampoco vio previsión de nuevos proyectos en infraestructuras de investigación, aunque admitió que sí se han hecho hasta hace poco importantes equipamientos. Por otra parte, Rodríguez reprochó a Castells que dé "importancia relativa" a los bajos crecimientos de productividad, que en concreto "se pierde" en el sector industrial, lo que destacó por el valor añadido que implica. Aun así, admitió que el conjunto de la productividad catalana crece "modestamente" en otros sectores. Santi Rodríguez reconoció un "esfuerzo" del primer tripartito para el acuerdo sobre la competitividad de la economía catalana, pero preguntó qué "propósitos" tiene el Govern ahora con ese acuerdo: seguir con él tal como está o modificarlo para mejorar la competitividad. De hecho, reclamó que se evalúe y se plantee si necesita ser puesto al día.

Aludió a infraestructuras de transporte, energéticas y de telecomunicaciones, muchas de las cuales están "previstas" en el acuerdo estratégico pero que, según él, "no han avanzado suficientemente". Además, recordó las 77 medidas de mejora de la calidad ambiental anunciadas por el conseller Francesc Baltasar, y el "compromiso de modificar" la ley de intervención integral de la administración ambiental, con "incidencia" en la economía productiva

Seguretat d'esquerres?

La darrera ocurrència del flamant conseller d'Interior, en la seva compareixença davant el Parlament, ha estat oferir un consens a les forces parlamentàries al voltant de la seguretat. D'entrada, això ja és positiu, ja que significa dues coses: una, el conseller reconeix, ni que sigui implícitament, que la seguretat és realment un problema important a Catalunya; i dues, no té ni idea de com abordar el problema.

De propostes, ja en fa: buidar les presons (de mossos, s'entén); cobrir places de policia amb immigrants, i poca cosa més. Això sí, cal garantir una seguretat pública i d'esquerres (?). Allò de seguretat pública ho entenem, encara que l'anterior consellera no, però algú sap què és la seguretat d'esquerres? En realitat, prefereixo ni imaginar-m'ho, però demanar consens entorn a un concepte indeterminat, o potser determinat, de seguretat d'esquerres, és d'entrada negar la voluntat del consens demanat.

Hi ha un problema, i per abordar-lo cal reconèixer-lo, i és que s'ha volgut avançar el desplegament dels Mossos d'Esquadra, sense que l'Escola de Policia de Catalunya tingui la capacitat suficient per formar els agents necessaris, i això significa que els que poses en un lloc els has de treure d'un altre, amb els problemes consegüents.

Al final resultarà que el reconeixement que la seguretat és un problema, i del concepte de seguretat d'esquerres, ha vingut en adonar-se que vivia amb una antisistema, roja, verda i lila, que cobra 100.000 euros l'any. Tot plegat ho veig una mica gris.

La incompareixença del govern

És normal que quan s'inicia una legislatura els consellers sorgits d'un nou Govern, compareguin davant el Parlament, per tal d'exposar les seves línies d'actuació i prioritats als capdavant del seu corresponent Departament. Doncs bé, els consellers del nou Govern tripartit pretenen comparèixer al Parlament des d'abans d'ahir, que ho va fer el Conseller del poti-poti fins a finals del mes de març, d'acord amb un calendari presentat al Parlament.

La primera sensació és què o bé s'ho prenen amb calma, o no tenen gaire coses a explicar. Després, quan es comprova l'agenda proposada, es pot observar que el ritme de compareixences és a raó de una per setmana, amb el que es posa en evidència que l'objectiu del Govern, que no és altra que el de dosificar el protagonisme mediàtic del Consellers: una compareixença setmanal d'un Conseller, més la roda de premsa setmanal del Govern, equival a dos dies de protagonisme mediàtic.

Rés a dir, és normal que el Govern tingui un protagonisme mediàtic fruit de la seva previsió o acció, però el protagonisme mediàtic és una conseqüència de la previsió o acció, i no a l'inrevés. En canvi, en aquest cas, es veu molt clarament, que l'objectiu primer és el protagonisme i l'acció de Govern, passa descaradament a un segon terme. Sí, sí, el no Govern ha aprovat ja, forces projectes de lleis, però cap projecte nou, tots heretats de l'anterior Govern tripartit, per tant fins ara cap novetat, i això per si sol ja és una novetat. Continuarem esperant la compareixença dels Consellers.

La deriva de Zapatero

Me n'he estat força, de criticar o opinar sobre l'actitud de Zapatero i el PSOE, després de l'atemptat del passat 30 de desembre: davant la desgràcia, cal que tots hi posem sentit comú, però tot té un límit, i ahir aquest límit es va superar. De fet, el límit ja es va superar el passat 29 de desembre, però ahir es va repetir: que el president del Govern qualifiqui un atemptat terrorista com a "tràgic accident", i ho faci per segona vegada en menys de quinze dies, i ho faci després que hi hagi hagut dues víctimes mortals, no té més qualificatiu possible que el d'inepte, si més no lingüísticament parlant.

Un accident, és una circumstància que succeeix de manera fortuïta, no provocada amb intencionalitat, i hi podríem afegir les característiques d'inesperat, imprevist, improvisat i de conseqüències absolutament desconegudes, per desconegudes que en són les causes a priori que el provoquen. Per tant, em costa creure que l'explosió d'un vehicle carregat amb centenars de quilos d'explosius, en l'aparcament d'un aeroport, amb la intencionalitat de fer mal, pugui ser qualificat per ningú com a accident, i menys pel president del Govern.

Ara bé, cal demanar-se si les paraules d'ahir de Zapatero, i les del 29 de desembre, eren també un accident lingüístic, és a dir, si van ser fruit de la improvisació o realment van ser meditades i premeditades, i tenen una intencionalitat amagada o no d'intentar caure simpàtic a no sé qui, o sí que ho sé, però prefereixo no dir-ho. Aquesta és la impressió que em fa: el tràgic i desgraciat atemptat de Barajas té al president del Govern a la deriva.

La repartidora capritxosa de diners

No és cap novetat que la Generalitat de Catalunya subvencioni entitats de fora de Catalunya, concretament dels virtuals Països Catalans, per intentar fomentar sentiments catalanistes en aquells indrets. Fa anys que es ve fent, i es continua fent, i ho continuem criticant. Periòdicament, al Diari Oficial apareixen les subvencions atorgades a aquestes entitats, i em costa entendre la compatibilitat entre la reivindicació de millor finançament i el finançament d'entitats alienes a Catalunya. Posem exemples.

És realment necessari que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 100.000 euros l'Ajuntament de Perpinyà? Que n'han de dir aquells ajuntaments catalans que no han pogut accedir a cap subvenció de la Generalitat perquè s'han esgotat els recursos ?

És necessari, o ètic, que la Generalitat de Catalunya subvencioni amb 50.000 euros una empresa privada audiovisual que opta a diverses concessions de canals de televisió a la Comunitat Valenciana? Ho és, si tenim en compte que entre els accionistes d'aquesta empresa hi ha destacats dirigents polítics, representants del tripartit valencià. Què n'han de dir les empreses audiovisuals catalanes que estan fent un esforç econòmic important per oferir televisió local a Catalunya?

És necessari que TV3 patrocini un equip de rugbi de Perpinyà al mateix temps que nega patrocinis a modestos clubs esportius catalans, entre ells la mateixa Santboiana?

Doncs al Partit Popular de Catalunya no estem d'acord amb aquesta política de repartidora capritxosa de diners, i ho continuarem criticant.

Amb la CCRTV, comencem malament

Aquesta setmana, ha saltat a l'opinió pública la voluntat compartida de tots els Grups Parlamentaris d'independitzar la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Aquesta voluntat heretada ja de la legislatura anterior, s'ha materialitzat tant en la Junta de Portaveus com amb una reunió dels diferents grups amb el conseller Tresserras.

Però la legislatura anterior ja va començar malament: si la voluntat del Govern era independitzar la CCRTV del Govern, com és que es nomena un director general tan vinculat al PSC ?

I ara continuem malament. Les afirmacions que fa Joan Ferran en l'article se sobre, en el qual atribueix el "mèrit" de la nova llei i la voluntat de cercar solucions al tancament de Ràdio 4 i de TVE a Sant Cugat als governs d'esquerres, és tot un despropòsit. En primer lloc, pot ser sí que la nova llei de la CCRTV podria aprovar-se sense consens, però la manca de consens en la llei garanteix el bloqueig dels nomenaments en el Parlament, i per tant la inutilitat de la llei. I en segon lloc, si avui tenim la patata calenta del tancament de Ràdio 4 i el desmuntatge del circuit català de RTVE a Catalunya, és precisament gràcies a les decisions d'un Govern d'esquerres, el Govern del seu partit, el PSOE.

Sobren lliçons de savoire faire de governs d'esquerres, i manca un xic d'humilitat.

Continuïtat del govern "partit x tres"

Un cop conegut i nomenat el nou Govern, hi ha elements suficients per pensar que es tracta d'un nou Govern "partit x tres", dels que hem tingut a Catalunya en els darrers tres anys. Primer: els consellers continuen essent "nomenats" per l'aparell dels partits. Així ho hem pogut constatar veient com els consellers d'ERC o d'ICV eren coneguts amb anterioritat als del PSC, ja que els respectius partits ho havien filtrat, a diferència dels del PSC, que ho van saber menys de 24 hores abans que el president signés els decrets de nomenament.

Segon: els consellers responen als equilibris interns dels propis partits. Així es desprèn del nomenament d'Ernest Maragall i del canvi de conselleria de Montserrat Tura; o de la participació de Carod i Puigcercós al mateix Govern.

Tercer: la fragmentació de competències de les conselleries no respon a una voluntat de millorar l'eficàcia del Govern, sinó a satisfer les reivindicacions de parcel·les de poder de cada un dels partits del Govern.

Amb tot això, no puc preveure gaires canvis esperonadors, que rectifiquin l'erràtic rumb en què ha entrat el Govern de Catalunya en els darrers anys.

Interconnexió: ara no, ara sí, ara no...

Tot apunta a que la reedició del nou Govern "partit per tres" que es prepara per a la setmana que ve no té remei: continuaran els malentesos i les contradiccions constants entre els diferents partits del Govern. De fet, tot i que encara no està ni investit el nou president de la Generalitat, ja han començat: mentre uns, el PSC, diuen que cal la interconnexió elèctrica amb França, els altres, ERC i ICV-EUA, es manifesten tot dient que ni és necessària, ni la volen, i que en tot cas ja repartiran espelmes, o si fa falta ja empenyeran l'AVE, i, mentrestant, la casa sense escombrar.

Cal que els polítics comencem a deixar de banda la legitimitat o no del resultat de les eleccions, i les conseqüències del resultat, i de si tal o qual és president o president moral, i comencem (sobretot els que haurien de prendre decisions i no discutir tant) a abordar d'una vegada per totes els problemes dels ciutadans.

Cal també, però, que les decisions s'adoptin, i que no es vagin posposant en funció de la proximitat o no dels processos electorals, com el trist exemple que ahir van donar Zapatero i Chirac, que, incapaços de resoldre els seus propis problemes (la interconnexió elèctrica), acorden resoldre els problemes de Palestina i Israel, i d'allò nostre, ja en parlarem un altre dia.

La veritat, no em fa la impressió que aquesta legislatura que avui mateix s'enceta hagi de ser gaire diferent de la que hem deixat enrere, i això no és bo per als catalans.

Què més ha de passar a Catalunya?

Desprès de tres anys de desgovern, reconegut per gairebé tothom, ja siguin partidaris dels partits del Govern, o dels de l'oposició, hom podia pensar que darrera d'un procés electoral, el d'abans d'ahir, els responsables dels despropòsits i les malifetes patirien un càstig electoral més sever.

Doncs bé, tot i que PSC i ERC n'han assumit, electoralment parlant, una part de responsabilitat, el cert és que els partits de l'oposició, CiU i PP, no han sabut, ni hem pogut, respectivament, capgirar la situació: l'increment de dos escons de CiU, unes poques dècimes, i un descens de votants, és un balanç molt pobre desprès de la magnífica oportunitat política que ha brindat el tripartit.

Al Partit Popular tampoc podem estar per llençar coets, tot i que certament podia haver estat pitjor. El 2003, el Partit Popular estàvem al Govern d'Espanya; durant la legislatura i la campanya electoral, primer el tripartit i desprès el notari han pretès aïllar-nos políticament; algú altre va pretendre treure'ns de l'escena política a garrotades; poca utilitat se'ns veia al PP; els mitjans de comunicació afins (es un dir), més que ajudar ens han torpedejat. Total que desprès de tot aquest panorama, perdre un únic diputat, és com per donar gràcies. I ho faig: gràcies. Continuarem treballant per una Catalunya més lliure i alliberada de complexos victimistes permanents.

La qüestió és que més pot passar a la vida política catalana, per donar-li el tomb com a un mitjó ?

En campanya no hi ha drets?

No puc negar que la sentencia del TSJC, m'ha deixat encara més perplex, que la pròpia decisió de la Consellera d'interior d'intentar prohibir una manifestació de treballadors.

La "compatibilització del dret de manifestació amb la puresa del procés electoral", sembla ser l'origen del conflicte, en una sentència que ve a autoritzar la suspensió de drets constitucionals, per tal de garantir "el dret d'accés als càrrecs públics en igualtat de condicions". Dret aquest que potser l'hauríem de fer valdre més sovint, sobretot els qui abordem processos electorals des de l'oposició, i encara més especialment aquells qui suportem manifestacions i altres coses de forma excessivament sovintejada.

El que més sobte, però de tota aquesta histèria, perdó, història, és que sigui una Consellera socialista, en teoria defensors dels treballadors, que segons la sentència exerceix "d'empleadora", i que per cert també és candidata pel PSC, la que recorri als tribunals per tal d'evitar que els treballadors exerceixin un dret constitucional, com és el de la manifestació, simplement per què no li agrada que se li pugi criticar la seva gestió.

Posats a garantir el dret d'accés als càrrecs públics en igualtat de condicions, potser hauria de ser incompatible ser Consellera i candidata a l'hora.

El proper dia 1 de novembre els catalans tenim l’oportunitat d’escollir qui ens ha de governar i, per tant, quines polítiques volem en els propers anus. Tenim l’oportunitat de posar punt i final al desastre que ha estat l’etapa de la presidència socialista i el govern tripartit.

És necessari que a les properes eleccions a Catalunya i Espanya guanyi el sentit comú, que no vol dir una altra cosa que guanyi la voluntat de les polítiques destinades a solucionar els problemes reals que preocupen els ciutadans; a parlar de la Catalunya real. Polítiques que es preocupin de la immigració, de la seguretat, del preu de l’habitatge, de generar llocs de treball, de garantir el futur de la societat del benestar. Polítiques, en definitiva, que pensin en els ciutadans i no en el repartiment d’espai entre els polítics.

Que guanyi el

SENTIT

COMÚ

Atac de banyes

A aquestes alçades de la partida les cartes estan boca amunt, i ja poques sorpreses ens oferirà el joc, més enllà de les que els ciutadans ens ofereixin el proper 1 de novembre. Si el tripartit suma, hi haurà un altre govern (o desgovern, segons es miri) partit per tres, i si no suma, una altra forma de governar és possible. En som forces, els que pensem que una altra forma de governar, diferent de la dels darrers tres anys, no només és possible, sinó que també és necessària per a Catalunya i per als catalans, alguns fins i tot, ho prediquen amb eslògans del tipus "Tripartit? No, gràcies".

Llàstima que després ho espatllin, anant al notari, demostrant molt poca confiança en la seva pròpia credibilitat, a certificar que el seu anhel és governar amb ERC, o amb el PSC, vaja, que no és que els molesti el tripartit, ni que els preocupi el futur dels catalans, sinó que tenen un sobirà atac de banyes, perquè ja fa tres anys que no toquen cuixa. Així les coses, el sentit comú ens diu que l'única garantia que el tripartit no repeteixi som el Partit Popular.

L'única garantia que el proper Govern de Catalunya es preocupi dels problemes de veritat dels catalans som el Partit Popular. Nosaltres tenim clar que volem ser govern, i que no volem altres trigoverns. Altres han d'anar al notari, a dir que no ho tenen clar. En dono fe.

Santi Rodríguez i Serra
Diputat i Secretari Executiu d'Acció Territorial del PPC

D'això se'n diu eludir responsabilitats

La resolució del Consell de l'Audiovisual de Catalunya en relació amb l'anunci de la Plataforma Proseleccions Catalanes és un cas clar d'evasió de responsabilitats. El CAC, al llarg dels anys, des que es va crear el 1996, es va anar guanyant una certa reputació que en el darrer any i mig ha llençat pels aires amb els seus acords, i resolucions, tot just quan més necessitat tenia de guanyar-se la credibilitat dels ciutadans.

El mal ja està fet, perquè aquest darrer acord, amb tuf partidista, pot ser la gota que fa vessar el vas: com es pot dir que no és aconsellable l'ús de menors per escenificar conflictes propis d'adults i alhora permetre un anunci que fa precisament allò que no és aconsellable? Com és possible que, a més, això el CAC ho permeti a la televisió pública de Catalunya, aquella que paguem entre tots els ciutadans? Com és possible que a més l'anunci s'hagi fet amb subvencions del mateix Govern de la Generalitat ?

El CAC no pot oblidar que compleix una funció de servei públic (com ara la Televisió de Catalunya, encara que sovint no ho sembli), i que de les seves accions i acords se n'espera imparcialitat i independència. El CAC s'ha equivocat una altra vegada amb aquest acord i faria bé de reconsiderar-ho. D'altra manera, la seva credibilitat, si encara n'hi quedava, haurà quedat definitivament malmesa, i el seu president n'és el màxim responsable.

Competències o incompetents

Sóc vilanoví de Vilanova i la Geltrú, les meves responsabilitats m'obliguen a desplaçar-me diàriament a Barcelona, i sovint a altres indrets de Catalunya. Sóc dels que, massa sovint, viatjo en cotxe, però quan l'agenda m'ho permet prefereixo el transport públic: vaja, que si puc em desplaço a Barcelona amb RENFE.

És desesperant: en cotxe, dues hores —les caravanes no són casos aïllats, els casos aïllats són els dies que no n'hi ha—; el peatge dels túnels del Garraf, sagnant per a qualsevol economia domèstica... En tren sovint és millor, tret que inesperadament plogui, comencin a caure catenàries, una grua es carregui la senyalització de l'estació de Sants, les obres de l'AVE al Prat alenteixin la circulació dels trens, o en el millor dels casos no és que hagis de fer el viatge dret, sinó que has d'anar suspès entre aquells que han tingut la sort de poder-se agafar.

En aquestes circumstàncies, em produeix hilaritat —pena, en realitat— recordar aquells que predicaven la Catalunya lliure de peatges, que abans d'anar en cotxe oficial repartien enganxines als peatges, i aquells que carreguen la responsabilitat de tots els mals de Catalunya al fet que la competència és de "Madrid". El problema no és qui ostenta la competència, sinó del fet que qui l'ostenta sigui competent en el seu exercici. M'és indiferent que el responsable parli català o no (de fet, m'és indiferent que parli o no), el que com a ciutadà vull és disposar de les infraestructures suficients i que els serveis públics siguin gestionats amb eficàcia i eficiència: vaja, amb SENTIT COMÚ.