Enganyats però feliços

Dilluns, en una tertúlia d’un emergent programa radiofònic català, el conductor del mateix posava un exemple rellevant: “Aznar ens va dir que no al CAT a les xapes, i tots emprenyats; Zapatero ens va dir que sí, i no ha complert, però estem feliços”.

Ara estem davant un nou episodi, i no em refereixo al de l’aigua, que és el penúltim. Ara em refereixo al debat sobre el finançament de la Generalitat, perquè el debat és sobre el finançament de la Generalitat, que és molt diferent que debatre sobre el finançament de Catalunya.

Doncs bé, després que el Partit Popular ens haguem afartat d’intentar explicar que, el del finançament, no pot ser un debat entre els Governs de Catalunya i Espanya, si no que havia de ser un debat entre totes les autonomies i el Govern d’Espanya, per què del que es tracta és de redistribuir els recursos de la forma més eficient entre tots, i que el Govern de Zapatero i el Partit Socialista (qualsevol dels dos) s’entestés en mantenir la negociació bilateral a l’Estatut, ara és el Partit Socialista (el que mana de veritat, el PSOE), el que diu que no hi pot haver negociació bilateral, i que aquesta ha de ser entre totes les autonomies: una altra vegada enganyats, però feliços.

Veure alguns polítics (i opinadors remunerats) com expressen satisfacció per que un membre del Tribunal Constitucional ha mort, i així l’Estatut tindrà més probabilitats de sortir indemne de la sentència; veure tot l’espectacle que s’ha format entorn a l’ús de l’aigua de l’Ebre i la negació del transvasament que s’acaba realitzant; i tants altres exemples com ara l’apagada de Barcelona, el fracàs de les rodalies, o les eternes promeses sobre l’aeroport; ens porten a la mateixa conclusió: l’oasi català deu ser el reflex del lloc on s’és feliç, per què s’hi viu enganyat.