A ningú se li escapa que una de les “armes” més poderoses de què disposa un Govern, són els mitjans de comunicació públics. Ens agradarà o no que així sigui, però és així. A mi particularment, no només no m’agrada, si no que penso que amb la evolució de les noves tecnologies de la comunicació, ben aviat deixaran de tenir sentit els mitjans de comunicació de titularitat pública; de fet, a algú se li acut que en el món occidental un Govern sigui titular d’un periòdic?
Té mèrit que des del Govern, s’intenti, al menys en aparença, impulsar la independència dels mitjans de comunicacions audiovisuals, de fet, algú em va comentar al respecte: coneixes cap Govern que es desarmi unilateralment? Doncs bé, això és el que s’ha pretès, i repeteixo, s’ha pretès, i en aparença, per què la realitat, a més de toçuda és diferent.
Toçuda, per què en el marc tecnològic en què ens movem, en el que es multipliquen els canals audiovisuals (i aquest mitjà n’és un exemple) i es multiplica la oferta ser líder d’audiències costa més diners dels que els ciutadans estem disposats a pagar. Diferent, per què en el fons, i en els darrers mesos ha quedat prou evidenciat: ha canviat tot, per què no canviï rés. Però la realitat és que el control dels mitjans públics, continua del costat del Govern, bé potser no de tot el Govern, si no només de part del mateix.
De rés serveix que es critiqui la “crostra”, de rés serveix demanar tallar caps, de rés serveix que es demani airejar la “crostra”, si a l’hora de la veritat, el desarmament és unilateral. Incomprensible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada