dimecres, d’abril 29, 2009

L’ESQUERRA FRÀGIL

L’arribada d’ERC al Govern de Catalunya, ha estat plena d’anades i vingudes, des dels primers dies del tripartit 1.0. La primera, com recordaran els lectors, va ser l’anada i vinguda a Perpinyà del aleshores Conseller Primer, però des d’aleshores han estat moltes les vicissituds per les que ha passat el partit republicà, i per les que continua passant.

A voltes, he de reconèixer una certa sorpresa per la importància que els mitjans de comunicació li donen a aquestes anades i vingudes, ara entrades i pot ser més sortides, que no alimenten rés més que el protagonisme individual que cerquen alguns dels seus càrrecs o ex càrrecs. Durant el primer tripartit es van atribuir aquelles incerteses, que contínuament plantejaven els dirigents republicans a la immaduresa en responsabilitats de Govern. Avui, més de cinc anys després, i d’haver provocat la caiguda d’un Govern, la cosa no es pot anomenar immaduresa, doncs no es tracten de fets circumstancials, si no de fets repetitius.

El problema d’ERC és el discurs de la frustració. Aquest és un discurs fàcil que es pot mantenir a la oposició, i queda molt bé, i fins i tot deu fer guanyar vots, però és un discurs, el del independentisme, que esdevé frustrant, doncs, quan es tenen responsabilitats de Govern, aquells que es van creure el discurs demanen que des del Govern es facin realitat. És aleshores quan sorgeixen els problemes, i els desajustos, per dir-ho en forma suau, entre el discurs i la realitat del Govern, provoquen les situacions que vivim dia sí, dia també: ara ens escindim, ara sortim del Govern, ara entrem, ara et trec a tu per posar-me jo, ara que estic jo, surto per fer-te fora a tu, etc...

La cosa no tindria més importància si es tractessin de circumstàncies que afecten exclusivament el partit, el problema esdevé però, quan aquest partit és al Govern de Catalunya, i les seves inestabilitats internes, es tradueixen en inestabilitats del Govern. No deu ser fàcil governar així, sota l’amenaça contínua, sota la inestabilitat contínua. Entenc però, que el PSC aguanti tot el que faci falta, per evitar perdre el Govern, encara que no ho puc compartir, ara el que ni entenc, ni comparteixo, és l’aspiració del principal partit de l’oposició de formar Govern amb aquest mateix partit, fràgil partit al Govern.