EL TRANSATLÀNTIC S’ENFONSA AL MEDITERRANI

El megaconseller de la economia catalana, Josep Huguet, acabarà per enfonsar el transatlàntic, com ell mateix ho va definir, al que Montilla va posar al seu comandament, en el tripartit 2.0, però no ho farà a l’Atlàntic, si no al mateix i proper Mediterrani.

En els darrers mesos s’està posant en evidència la nefasta política industrial que està duent a terme el tripartit, s’hi ha posat també la política de recerca, o la política universitària, em sembla que aviat li haurem d’afegir la política comercial. De la política de turisme, no en parlo, és la política dels intangibles.

Té raó el dimitit o cessat Secretari de Turisme i Comerç, quan diu que el pressupost de comerç ha disminuït. No un 43%, si no un 50% és el que s’han reduït els programes de comerç del Govern pel 2009. I això posa en evidència la incapacitat del Conseller del ram, per donar suport a un sector econòmic tant important com el del comerç, en un moment tant crític com l’actual.

Si ja sé que la culpa és de les hipoteques subprime nordamericanes (jo particularment prefereixo denominar-les ninja), però la crisi s’estén ràpidament al consum a Catalunya, i a la cua d’aquesta cadena hi ha el comerç minorista, que a dona feina a més de 300.000 catalans. La campanya de Nadal, segurament permetrà retardar unes setmanes els efectes de la crisi sobre aquest sector, però la amenaça hi és, i si de veritat els pressupostos de la Generalitat fossin adequats per fer front a la crisi, hi haurien idees i hi haurien accions per minimitzar-ne els efectes. Per rés d’això sembla ocórrer: no hi ha accions, no hi ha idees, i sense accions ni idees, no hi ha pressupost.

No s’hi val a dir, que la culpa és d’Espanya, o de Zapatero, i del nou sistema de finançament que no arriba; la culpa és d’aquells que tenint-ne la responsabilitat, i els diners (37 mil milions d’euros no és poca cosa), no fan les accions, per que no tenen idees, o no en tenen ni idea. Aquest és el cas: el comandant està enfonsant el transatlàntic, aquí, al costat del moll del mediterrani. La causa que ens voldran fer creure és que ha topat amb una pedra, que han posat des de Madrid.

DE BITXOS RAROS

Trobo encertada la campanya que ha llançat el PP de Catalunya, reivindicant la normalitat, dintre la pluralitat de Catalunya. No es tracta de voler passar desapercebuts, si no que els plantejaments que fa el PP, sovint compartits silenciosament per molts catalans, han de ser vistos i tractats des de la normalitat i la pluralitat de la nostra societat. Complexes? No, als cordons sanitaris o les grolleres (i exitoses) campanyes d’en Zaragoza, em remeto.

Trobar desencertat, fora de lloc i presumptament delictives “les primàries” (Bono dixit) exaltacions del Diputat Tardà no pot ser de bitxo raro. Denunciar que Zapatero i el PSC ens van prendre el pel amb l’Estatut, no pot ser de bitxo raro. Denunciar els excessos nacionalistes de CiU i ERC, no pot ser de bitxo raro. Defensar la Constitució espanyola, o que les banderes espanyoles onegin als balcons dels ajuntaments catalans en defensa de la legalitat, no pot ser de bitxo raro.

És de bitxo raro, denunciar que la televisió pública catalana en una sèrie que emet en “prime time” permeti que aparegui una diana amb el PP a l’interior? És de bitxo raro denunciar que el Govern de Catalunya gasta diners en escoles a França, mentre a Catalunya, massa nens estudien en barracons ?

És de bitxo raro discrepar i opinar diferent del que opina l’oasi català ? Reivindico, reivindiquem el dret a pensar com creiem oportú, sense necessitat de ser bitxos raros. En un país lliure, hauria de ser de justícia.

POLEMIC BARCELÓ

Polèmica va ser i és encara, la obra fins ara més coneguda de Barceló a la Catedral de Palma de Mallorca que va costar el mòdic preu de 4 milions d’euros. El miracle del pans i dels peixos, títol de la obra, sembla una premonició del que havia d’arribar, i efectivament ara, la darrera obra ha costat el mòdic preu de 20 milions d’euros.

No m’agrada ser purità en art, és més, fins i tot m’agrada la transgressió artística, no entenc d’art, però l’art que no entenc l’interpreto com em ve de gust, i potser per això és art, perquè permet a qui en gaudeix interpretar-lo.

Ara bé, el que no és interpretable, és que, amb crisi o sense, hagin sortit 8 milions d’euros de fons públics per pagar l’obra de la sala del Palau de Nacions, de les Nacions Unides, tant em fa, si es diu de l’Aliança de les Civilitzacions o com es vulgui dir, em sembla immoral. Potser encara hi ha dubtes, però per si es confirmen, vull afegir que a més em sembla fastigós que mig miler d’euros hagin pogut sortit d’ajuts al desenvolupament. Com s’explica això?. Com expliquem a aquells països subdesenvolupats que sovint busquen un paraigües sota les Nacions Unides, els hi hem fet un sostre de 20 milions d’euros?

Tant me fa que Barceló tingui amistat o no amb el Ministre Moratinos, o amb qui sigui. És ben lliure de gaudir de les amistats que vulgui. Tant me fa que Barceló es guanyi la vida com pugi. La obra de Barceló pot ser discutida, i és discutible, però el que no és discutible és que això ho haguem de pagar amb fons públics: i no s’hi valen explicacions, només s’hi valen responsabilitats. Exigim que algú les assumeixi.

El més calent a l'aigüera

Ahir es va oficialitzar l’acord sobre la recerca i la innovació a Catalunya. És una fita, sense cap mena de dubte, important, que mereix el reconeixement, encara que em pesi, del seu màxim exponent, que és el Conseller de Tantes Coses (aquell altrament conegut com el Lenin de Manresa).

Darrera el pacte, hi ha un bon treball, però no ens fem il·lusions, doncs el més calent encara és a l’aigüera. Era i és necessari un ampli acord sobre l’esdevenir de la recerca i la innovació a Catalunya. El sector industrial, en els darrers anys ha perdut massa pes, com per què les autoritats polítiques en quedem impassibles: el 2000, el sector industrial representava més del 25% del PIB català, avui representa menys del 20%, i estem parlant d’uns anys d’expansió.

El Partit Popular de Catalunya, fa massa anys, que venim subratllant la importància de potenciar la recerca i facilitar la innovació a les indústries catalanes, de fet les darreres grans inversions estatals en infraestructures de recerca a Catalunya, va ser impulsades pel darrer Govern del Partit Popular, el superordinador Mare Nostrum, i el sincrotró en construcció a Cerdanyola. Avui, sota una crisi galopant, que amenaça el futur de massa famílies, hi ha qui s’ha adonat de la necessitat d’una política estable i de llarg termini, que faciliti la innovació i la competitivitat de les empreses i indústries catalanes.

Hi ha però, dos peròs, i valgui la redundància: primer, no s’hi val a plantejar uns objectius ambiciosos, per després donar les culpes als altres de que no s’hagin pogut acomplir, es a dir, Conseller, el primer que cal és que el Govern de la Generalitat compleixi amb els seus compromisos econòmics, sense excuses de finançament ni d’inversions (les regles del joc, són conegudes i ara no s’hi val a dir, que no han canviat com a algú els agradaria); segon, la clau del pla de recerca i innovació és la priorització de les línies de recerca, i aquí, el Govern, se n’ha reservat la competència, mentre que aquesta és la clau de volta del pacte, ja que, dependrà de l’encert en aquesta priorització (o focalització, com li agrada al Conseller), per tal que triomfi o fracassi el definitiu intent de modernitzar la indústria catalana.

En conseqüència de sociovergència, rés de rés. Responsabilitat de futur, tota, però precaució també. En aquest àmbit, el Govern s’ha guanyat un marge de confiança, però més val que no el malmeti: hi ha massa en joc.

PILOTES FORA

Si algú s’havia generat il·lusions al respecte del discurs d’ahir del President de la Generalitat, hores d’ara ja les deu haver perdut. Cap novetat, respecte de possibles novetats en forma de mesures per pal·liar la crisi o clarificar el tant recurrent debat del finançament.

Es a dir, s’han complert totes les expectatives, almenys les que jo mateix m’havia generat, i que eren que el President no tenia rés que aportar. El missatge que va donar, va ser autocomplaent i absolutament mancat d’autocrítica, però el més preocupant va ser que davant els problemes dels ciutadans i del propi Govern es va dedicar a llençar pilotes fora.

Aquest any sí, amb la que està caient, no li quedava més remei que reconèixer que estem travessant una crisi, però aquesta és deguda a factors internacionals i ja s’arreglarà. La solució que podem aportar des de Catalunya és que els catalans treballem més, que fem un esforç, vaja com quan la sequera que després de que fóssim els ciutadans els que féssim l’esforç de l’estalvi ens volien passar la factura, en forma d’increments del preu de l’aigua.

El posicionament del President a l’entorn del debat del finançament, també era esperat, però es va limitar a dir-nos que el problema és del Govern de l’Estat, i sí el que els proposen, els agrada, ho acceptaran i punt, hi hagi o no, suposades unitats catalanes.

Total que si algú esperava alguna novetat, aquesta va ser que els problemes que tenim els catalans, ja ens els arreglaran els altres, que amb el Govern no va la cosa. Això só a les ambaixades de França, Regne Unit i Alemanya, se n’afegiran de noves als Estats Units, a Mèxic i a l’Argentina; de moment de Benidorm, no en va parlar.

PER UN CANVI DE MODEL

En plena situació de crisi econòmica, la classe política catalana (almenys una part), està immersa en ple debat sobre el mal dit “finançament de Catalunya”. Bé, ni això, està en ple debat sobre si pacten una posició unitària (de la part) sobre el mal dit “finançament de Catalunya”.

És una cançó que em sona, és la cançó de l’enfadós. Però que no havien pactat ja el mal dit “finançament de Catalunya” a l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que va ser objecte d’un serial semblant al que ens representen avui? Ah, no. Que no havien pactat el mal dit “finançament de Catalunya” entre Mas i Zapatero a la Moncloa? Tampoc? Aleshores van pactar alguna cosa (útil vull dir)?

Convé aclarir, per què a voltes sembla que als polítics (alguns) els agrada jugar amb la confusió, que el que està en discussió no és el “finançament de Catalunya”, si no que el que està en discussió (o ho estarà, quan es posin d’acord, sobre què discutir) és el model de finançament de la Generalitat de Catalunya, cosa molt diferent al finançament de Catalunya, ja que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que formem Catalunya, ens financem amb el nostre treball. Per tant, la millora del finançament de la Generalitat, no vol dir que millorà el finançament dels ciutadans ni de les empreses, i per tant tampoc no resoldrà la crisi.

En tot cas, el que sí hauria de millorar, haurien de ser els serveis públics que els catalans rebem de la Generalitat de Catalunya. I ho dic en condicional, per què dels nostres governants de la Generalitat, dependrà que els recursos addicionals que rebin, millorin els nostres serveis i equipaments. Només un exemple sobre com s’empren els recursos: a Catalunya, aquest setembre 20.000 alumnes catalans i catalanes de Catalunya, han començat llurs cursos en barracots (ara també dits, noves solucions constructives), mentre a Soler (prop de Perpinyà, a la França Sud), estrenen IES de 3 milions d’euros i altres 6 milions de subvencions, a costa dels impostos dels pares i mares d’aquests 20.000 alumnes que no tenen la sort de viure a la França Sud.

Animo els lectors, que comencem (alguns continuem) a pensar en canviar de model. De finançament, sí. Però ens seria més profitós també canviar de model de governants.

ESTÀ DE MODA EL CHÈ ?

Efectivament el Che està de moda, fa anys que està de moda, sobre tot en els països comunistes (no cal dir a Cuba), i en els no comunistes pels que senten una trista melancolia per les revolucions totalitàries.

Però si el Che torna a la actualitat als països occidentals, i a ser subjecte d’articles i opinions, no és fruit ni de l’article de la Pilar Rahola, que dit sigui de pas, comparteixo i aplaudeixo sense els tics i les interpretacions bonistes d’altres articulistes, ni és fruit de la actualitat cinematogràfica que ens brinda Benicio del Toro. Més aviat considero, que és fruit de la actualitat real. La trista actualitat real que es viu a països com Cuba, Venezuela o Bolívia.

La situació política a Cuba, no és nova, més enllà de la cessió del poder entre els germans i de l’anunci de tímides obertures que no arriben mai, la revolució de la pobresa continua plenament vigent. I s’escampa. S’escampa per Venezuela, i per Bolívia. No en va, Hugo Chàvez és l’hereu del populisme dictatorial de Castro, així li va encomanar el mateix dictador en la seva visita a la illa, un cop va sortir de la presó del seu país per protagonitzar un intent de cop d’Estat.

I aquí no s’hi valen els bonismes melancòlics que no fan més que atrinxerar dictadors, d’esquerres, però dictadors, en els seus obcecats intents de fer prevaldre pobres igualtats, per davant de les llibertats. No s’hi valen termes mitjos, no s’hi valen falsos mites, no s’hi valen pseudoicones de revolucions de misèries.

L’ESTELADA CUBANA

Sincerament, entenc la Diada de l’11 de setembre, com un dia en el que especialment crec important posar de manifest la nostra catalanitat. Es a dir, una jornada en la que els catalans, volem afirmar les nostres particularitats, que no peculiaritats.

Dels catalans, a la resta d’espanyols ens diferencien coses, però també ens uneixen altres coses; i ens podem passar el dia recordem aquelles coses que ens diferencien, però crec imprescindible també recordar altres coses que ens uneixen. Aquesta és la diferència entre els que creuen que la Diada ha de servir per recordar un presumpte passat gloriós, i els que creiem que ens espera un futur millor, tornant a fer que torni a ser: el motor i l’enveja d’Espanya.

La polèmica d’aquesta Diada, la intenten marcar altre vegada els independentistes, que com sempre s’han de fer notar. Ara és el centenari de l’invent de l’estelada, que és un reflex eficaç i evident, sobretot per aquells que diuen proclamar la catalanitat, sense negar la espanyolitat, de la seva visceral antiespanyolitat. Doncs no, l’estelada és el màxim reflex del antiespanyolisme dels nacionalistes catalans: més que un símbol d’afirmació catalana, com ens volen fer creure alguns, és un símbol d’antiespanyolisme. Catalunya i Espanya, no són termes antagònics, ni ara ni en la història, ni ho poden ser en el futur.

Efectivament, l’origen de l’estelada el trobem en el símbol antiespanyol que apareix a la Guerra de la Independència de Cuba, i és “adoptada” pels independentistes catalans, com a símbol del seu antiespanyolisme.

Doncs s’equivoquen, perquè mentre alguns pretenguin dur la festivitat de la Diada, a les seves particulars reivindicacions històriques (fins i tot histèriques), estem perdent la oportunitat d’apropar Catalunya, i la catalanitat, amb diferències i igualtats, a tots el catalans, i sobretot a la resta d’Espanya.

Obama, el candidat de TV3

D’entrada cal reconèixer que el candidat demòcrata a la Casa Blanca, Barak Obama, suposa com a mínim, un efecte de renovació important entre els, fins ara, avorrits candidats a la Presidència dels Estats Units. En qualsevol cas, crec desmesurada la repercussió que a Europa, o almenys a Espanya, té qualsevol nimietat que afecti el candidat Obama. De fet, crec que més que el candidat Obama, el que té repercussió als mitjans és el candidat que, presumptament, podria acabar substituint l’actual President Bush, o això és el que alguns desitjarien. De fet la precampanya demòcrata ha tingut, molta més repercussió a Espanya i Europa, que no la republicana: la mateixa candidata a candidata, Hillary Clinton, ha tingut molta més quota mediàtica, que cap candidat republicà.

Però els que han de votar el seu President no som ni els europeus, ni els espanyols, ni els catalans. I dic, lo dels catalans, perquè com a mínim em resulta estrany que la Televisió de Catalunya, aquella que ens ha de donar una visió catalana del que passa al món obri telenotícies amb el candidat Obama, cosa que per cert, no fa amb el candidat McCain.

A dia d’avui les enquestes auguren un empat tècnic entre Obama i McCain, cosa que rés té a veure amb la imatge que determinats mitjans donen les eleccions nord-americanes, a les que sembla que només hi ha un candidat, que deu ser el seu, i que no necessariament té que ser el que agradi als votants.

És cert, que després d’unes setmanes en què la principal notícia que afecta els catalans, són els moviments dels partits catalans i del Govern de l’Estat, entorn el futur finançament de la Generalitat, escriure sobre les futures eleccions nord-americanes pot semblar irrellevant, però si a Televisió de Catalunya li sembla més important, no seré jo qui els porti la contraria, que per això cobren cinc cents milions (no de dòlars, d’euros) dels catalans. Això sí, discrepo de les seves preferències, i els exigeixo neutralitat.

Un congrés difícil

A ningú se’ns escapa que el XIIé. Congrés del Partit Popular de Catalunya, celebrat aquest cap setmana, ha estat un dels més difícils de la nostra formació política. Primer tres candidatures, dos homes de partit de tota la vida, i una recent militant trencadora (a vegades massa i tot). Al final, tant el Daniel Sirera, que en el darrer any s’havia format amb fermesa com a nou líder, i l’Alberto Fernandez, que sempre ha estat líder, han deixat pas a una tercera via, l’Alícia Sanchez Camacho, que, en condicions normals hauria suscitat segurament la unanimitat dels militants. La situació però, no era ni senzilla, ni normal i el resultat del Congrés n’ha estat la evidència.

Alícia Sanchez Camacho ha guanyat el Congrés, i mereix el reconeixement no només de tots els compromissaris, si no també el respecte de tots els afiliats. També és evident que Montserrat Nebrera, tot i havent perdut, ha tret un resultat notable. Ara però, no podem aturar-nos en discussions bizantines sobre quin paper li toca jugar a uns i altres: és imprescindible que a l’executiva hi hagi la veu de Montserrat Nebrera (com a Diputada al Parlament, en forma part), és un actiu del partit, però més imprescindible és que centrem la nostra atenció en la situació política: els nostres votants i la resta de catalans esperen de la nostra força política respostes als problemes que patim, començant per la delicada situació econòmica que travessem.

Ara tenim una nova oportunitat, sota la Presidència d’Alícia Sanchez Camacho, amb Daniel Sirera a la direcció del grup parlamentari, i Alberto Fernandez al capdavant del grup a l’Ajuntament de Barcelona, i amb tots i cada un dels més de 30.000 afiliats del Partit Popular de Catalunya, hem de situar el nostre projecte polític als màxims nivells de representativitat, i per què no, de Govern.

Un nou PP, camí de la Moncloa

Molt s’ha escrit i parlat, tant bé com malament, durant les darreres setmanes al respecte del PP, i del seu Congrés de València, i molt se’n continuarà parlant, sobretot per què del Congrés se’n desprèn un objectiu clar: guanyar les properes eleccions generals, això sí, no a qualsevol preu. Aquest objectiu és assolible, i Mariano Rajoy ho sap, i també sap com fer-ho. Segurament en el fons del debat del precongrés hi ha hagut el debat d’idees, que ha quedat ofuscat pels debats i les qüestions personals. Evidentment, Jose Maria Aznar té raó quan diu que el PP hem de ser el partit que som i no el que, aquells que no ens voten voldrien que fóssim. Tenen raó aquells que diuen que els valors i els principis defensats pel PP no s’han de qüestionar en funció dels resultats electorals.

Però també és ben cert que l’objectiu de qualsevol força política és arribar al Govern, i al Govern, no s’hi pot arribar si una part de l’electorat, té una percepció de por i de rebuig d’aquell partit que pot arribar al Govern. El PSOE, i per delegació, el PSC, juguen sovint i bé, aquesta carta, podem recordar des de la campanya del dòberman, fins a la darrera, inspirada per Quentin Tarantino, ambdues exitoses, una el 1993, l’altre el 2008.

La reacció davant aquesta realitat no pot ser altra que intentar evitar tot allò que pot generar una percepció de por: evitar contradiccions; evitar suspicàcies, generalment infundades; evitar els catastrofismes, sobretot aquells que no són percebuts per la societat. I això no és incompatible amb la defensa dels valors i principis que inspiren el Partit Popular. No volem un partit que agradi els adversaris, volem un partit que agradi els ciutadans, i que no generi el rebuig que ens ha dut a perdre les darreres eleccions. En definitiva, volem un partit que guanyi eleccions, i en això estem.

Diccionari de la llengua "pseudoprogre"

Estem vivint aquests dies una vaga (o no sé ben bé quina nova paraula s’han inventat per definir-ho, crec que “tancament patronal”) força diferent de qualsevol altra que es pugui produir. Si hi ha vaga dels treballadors de l’aeroport, afecta els viatgers; si hi ha vaga dels conductors d’autobusos, afecta els respectius viatgers; si hi ha vaga de mestres, afecta els alumnes i els pares; però si hi ha vaga de transportistes ens afecta absolutament a tots, doncs no arriben les mercaderies de primera necessitat als seus llocs de venda: ni gasolina, ni llet, ni carn, ni peix, per no parlar d’altres productes més accessoris.

El problema de l’alça dels preus dels combustibles no és ni nou, ni recent: els governs però (principalment el de l’Estat, però també el de la Generalitat, que s’ha inhibit del problema) no han reaccionat a temps, i ara la solució al conflicte és més complicada. I ho és per què ara a les reivindicacions, algunes de difícil solució respecte del preu del combustible per la escassa capacitat operativa del Govern, s’hi afegeixen altres més pròpies de reivindicacions laborals alienes al petroli.

El problema també es troba la coacció que pateixen aquells que volen treballar i els ho impedeixen, ja sigui pel tall de carreteres que afecten tothom, transportistes o no, o per la incívica actuació d’aquells que malmeten camions i mercaderies: i aquesta no és una responsabilitat del Govern de l’Estat, és una qüestió d’ordre públic, i per tant a Catalunya és responsabilitat del Govern de la Generalitat, el qual “no sabe, no contesta”.

Algú creu que un Govern que encara no s’ha assabentat de la crisi (desacceleració, segons el nou diccionari de la llengua “pseudoprogre”) que estem travessant és capaç d’adoptar mesures preventives, per evitar arribar a aquestes situacions? Segur que sí, però jo no m’hi compto entre ells.

Aigua per un tubo

Interpretis el títol com es vulgui, però la realitat és que vull evidenciar la paradoxa que suposa que avui a les portades de la majoria de mitjans de comunicació apareguin les inundacions de l’Ebre, mentre que a l’altre extrem de Catalunya, el Ter estigui gairebé eixut, per pocs dies sortosament, gràcies a les pluges, i segurament a les pregàries agnòstiques de l’encara Conseller a la Mare de Déu de Montserrat.

El nivell dels pantans del sistema Ter-Llobregat, estan propers al 45%, un 20% per sota del que estaven fa un any, quan es va decretar la sequera i l’únic que es planteja el Govern és la derogació del Decret que permet dur aigua de l’Ebre a l’àrea de Barcelona, això sí, només en cas necessari.

Però la realitat és ben diferent, continuen arribant vaixells sota la pluja amb aigua, imatge que ha donat la volta al món, l’aigua més cara que ens podem imaginar, i amb la menor aportació de totes les mesures adoptades pel Govern. A més, el fet que arribin els vaixells, va suposar la modificació del decret de sequera català, per evitar l’aixecament de les restriccions, que s’havia de produir en arribar el nivell dels embassaments al 25%. Doncs bé, la mesura que cal adoptar ja, és la suspensió del transport d’aigua en vaixells, i aixecar les restriccions que perjudiquen i molt diversos sectors econòmics, com ara la horticultura o la jardineria.

Doncs no, no crec córrer massa riscos en aventurar que la prioritat del Govern acabarà sent “tallar el tubo” que evitarà que ens arribi l’aigua, i d’aquesta manera tornar a actuar amb l’aigua amb el seu particular interès partidista, perdent de vista les necessitats actuals, però també futures dels catalans, tant els del nord, com els del sud.

Ja feia bé l’exalcalde de Tarragona d’encomanar-se a Santa Tecla per què no plogués.

Enganyats però feliços

Dilluns, en una tertúlia d’un emergent programa radiofònic català, el conductor del mateix posava un exemple rellevant: “Aznar ens va dir que no al CAT a les xapes, i tots emprenyats; Zapatero ens va dir que sí, i no ha complert, però estem feliços”.

Ara estem davant un nou episodi, i no em refereixo al de l’aigua, que és el penúltim. Ara em refereixo al debat sobre el finançament de la Generalitat, perquè el debat és sobre el finançament de la Generalitat, que és molt diferent que debatre sobre el finançament de Catalunya.

Doncs bé, després que el Partit Popular ens haguem afartat d’intentar explicar que, el del finançament, no pot ser un debat entre els Governs de Catalunya i Espanya, si no que havia de ser un debat entre totes les autonomies i el Govern d’Espanya, per què del que es tracta és de redistribuir els recursos de la forma més eficient entre tots, i que el Govern de Zapatero i el Partit Socialista (qualsevol dels dos) s’entestés en mantenir la negociació bilateral a l’Estatut, ara és el Partit Socialista (el que mana de veritat, el PSOE), el que diu que no hi pot haver negociació bilateral, i que aquesta ha de ser entre totes les autonomies: una altra vegada enganyats, però feliços.

Veure alguns polítics (i opinadors remunerats) com expressen satisfacció per que un membre del Tribunal Constitucional ha mort, i així l’Estatut tindrà més probabilitats de sortir indemne de la sentència; veure tot l’espectacle que s’ha format entorn a l’ús de l’aigua de l’Ebre i la negació del transvasament que s’acaba realitzant; i tants altres exemples com ara l’apagada de Barcelona, el fracàs de les rodalies, o les eternes promeses sobre l’aeroport; ens porten a la mateixa conclusió: l’oasi català deu ser el reflex del lloc on s’és feliç, per què s’hi viu enganyat.

L'incomprensible desarmament unilateral

A ningú se li escapa que una de les “armes” més poderoses de què disposa un Govern, són els mitjans de comunicació públics. Ens agradarà o no que així sigui, però és així. A mi particularment, no només no m’agrada, si no que penso que amb la evolució de les noves tecnologies de la comunicació, ben aviat deixaran de tenir sentit els mitjans de comunicació de titularitat pública; de fet, a algú se li acut que en el món occidental un Govern sigui titular d’un periòdic?

Té mèrit que des del Govern, s’intenti, al menys en aparença, impulsar la independència dels mitjans de comunicacions audiovisuals, de fet, algú em va comentar al respecte: coneixes cap Govern que es desarmi unilateralment? Doncs bé, això és el que s’ha pretès, i repeteixo, s’ha pretès, i en aparença, per què la realitat, a més de toçuda és diferent.

Toçuda, per què en el marc tecnològic en què ens movem, en el que es multipliquen els canals audiovisuals (i aquest mitjà n’és un exemple) i es multiplica la oferta ser líder d’audiències costa més diners dels que els ciutadans estem disposats a pagar. Diferent, per què en el fons, i en els darrers mesos ha quedat prou evidenciat: ha canviat tot, per què no canviï rés. Però la realitat és que el control dels mitjans públics, continua del costat del Govern, bé potser no de tot el Govern, si no només de part del mateix.

De rés serveix que es critiqui la “crostra”, de rés serveix demanar tallar caps, de rés serveix que es demani airejar la “crostra”, si a l’hora de la veritat, el desarmament és unilateral. Incomprensible.

Crisi de congrés?

En política, hi ha dos tipus de Congressos, els dels partits de Govern, i els dels partits de la oposició. La distinció és necessària, per què sovint els Congressos dels partits de Govern solen ser de tràmit, ja que no té massa sentit que tenint la responsabilitat de governar, es qüestionin com han de fer-ho. Tot i això, hi ha partits que tot i estar al Govern es qüestionen permanentment que hi fan, i que hi tenen que fer: és estrany, però legítim.

En el cas dels partits que estan a la oposició, els Congressos han de tenir un altre sentit molt diferent: solen sortir de processos electorals, dels quals òbviament, no n’han sortit guanyadors, i per tant els Congressos serveixen per perfilar, modular o canviar estratègies i visions polítiques, per tal d’intentar afrontar nous processos electorals amb majors garanties d’èxit. És la democràcia interna dels partits, sovint qüestionada, la que ha de permetre que abans i durant els processos congressuals es debatin idees, propostes i models, que per diferents no ha de significar oposats, fins i tot, poden acabar sent, no només compatibles, si no complementaris.

És cert, que ara tothom cercarà les diferències insalvables entre els diferents candidats, els recolzaments que tenen uns i altres; uns mitjans intentaran influir a favor dels seus favorits, altres intentaran aprofundir en les diferències. Es traslladarà una imatge de divisió; i és innegable, sempre quedarà una diferència que no s’haurà pogut salvar, però també és innegable: l’èxit o el fracàs del procés es mesurarà després i amb resultats; aquest és l’objectiu que ens uneix a tots.

A pròpòsit de Jaume I

Farà uns quatre anys, el nou Govern socialista d’Espanya, va derogar els transvasaments del Pla Hidrològic, (aquella grolleria d’un Govern del PP, que pretenia, entre d’altres aportar solucions als problemes d’aigua de l’entorn de Barcelona).

El Govern de Catalunya, van exigir que els diners que s’havien de destinar a aquella infraestructura fos gestionada des de Catalunya, que des d’aquí ja resoldríem el problema de l’aigua, i així es destinaren 649 milions d’euros. Quatre anys més tard ni tenim infraestructures, ni tenim aigua.

Ara, el mateix Govern de Catalunya, li diu al Govern d’Espanya que és irresponsable, que és deslleial, i que és frívol (segurament se m’escapa algun altra adjectiu), i que s’espavili a cercar solucions al problema de l’aigua. I tot això, per què la Ministra de Medi Ambient, ha tingut la gosadia de dir, que no creu oportú el transvasament del Segre.

Aquest mateix cap de setmana el President de la Generalitat, s’ha fet sentir i ha declarat solemnement: “l’aigua és de tots”. I que té a veure tot això amb Jaume I? Doncs que les declaracions del President les ha fet durant la commemoració a Poblet, dels 800 anys del naixement del Rei Jaume I el Conqueridor, rei de la Corona d’Aragó.

Segurament el President no ho sabia, però la norma més antiga que es coneix sobre l’aigua, és el Codi d’Aigües, promulgat precisament pel Rei Jaume I, al segle XIII. Saben quin era el principi inspirador d’aquell Codi d’Aigües? Doncs que l’aigua és un bé comú que no pot ser propietat privada de ningú.

Renoi, si se n’hagués recordat uns anys abans, ara potser no tindríem tants problemes.

Els satèl·lits del PSC

Les conseqüències dels resultats de les eleccions generals del passat 9 de març, porten cua i donaran encara molt que parlar, però segurament no tant dels que hem perdut aquestes eleccions, el Partit Popular, ja que perdre amb un suport electoral de 10 milions de ciutadans, dona forces per tirar el projecte endavant, i segur que plegats ho farem, i segur que amb molt menys soroll del que ho estan fent, aquells que, tot i estar al Govern de la Generalitat, han ensopegat i de valent.

Em refereixo a ERC, que l’endemà mateix de les eleccions provocava una crisi de Govern, la enèsima des de que estan al Govern, i continua. Ara és l’anunci de Carod de no repetir com a líder del partit, però disposat a continuar de candidat. Que s’ho facin com vulguin o com puguin, però mentrestant qui pateix les conseqüències del discurs de la frustració és Catalunya i els catalans. Al marge dels discursos autocomplaents a que ens comença a tenir acostumats el tripartit, la inestabilitat d’una força política, converteix en inestable un Govern i tota la seva acció, i això ja fa més de quatre anys que dura. Quatre anys d’oportunitats perdudes en crisis partidistes i debats identitaris irrellevants, uns provocats pel propi PSC, altres pels seus satèl·lits.

La situació s’agreuja amb la ampla victòria del PSC a Catalunya, que ara deu veure compromès el Govern de la Generalitat, pels mateixos satèl·lits que els mantenen al Govern, tot i l’ample suport electoral obtingut. La situació política és complexa, i en aquest sentit l’altre satèl·lit hi col·labora amb transvasaments que no són transvasaments i amb una bona dosi de memòria històrica, que deu ser per oblidar el present.

Catalunya i els catalans necessitem perspectives de futur, necessitem objectius que complir, necessitem ambició i necessitem autoestima, ens sobren víctimes i victimismes. Va sent hora, de que assumim les nostres pròpies responsabilitats, sobretot aquells que tenen o han tingut responsabilitats de govern. Tant de bo, la situació serveixi de reflexió i de inflexió davant els reptes de futur.

La guerra de l'aigua

És temps de noves pseudocultures, i és que és sota l’argument de la nova cultura de ... (emplenis amb el que es consideri convenient: aigua, energia, etc... ) s’hi amaga el que s’havia anomenat la cultura del no: no a tot. La diferència està en que aquells que impulsaven la cultura del no, per evitar que els governs poguessin governar, avui són al govern i reben la mateixa medecina que van voler prescriure. Evidentment ara, adopta nomenclatures més erudites, com la nova cultura de ..., l’efecte NIMBY (No In My Back Yard –no al meu pati del darrera- ), que fins i tot és objecte de cursos de postgrau, per tal que els governants aprenguin a driblar les oposicions populars “autènticament espontànies”.

Aquesta és la situació que avui vivim amb l’aigua, i el problema de sequera que patim a Catalunya. A tota no, a una part de Catalunya. Bé, per ser més justos a tres parts de Catalunya: a la Catalunya del Ter, que en solidaritat amb la regió metropolitana l’hem deixat sec; a la Catalunya beneficiada dels transvasaments del Llobregat, que pateix les mateixes penúries, que la Catalunya del Llobregat i que és l’altra part de la Catalunya seca, a pesar de la Catalunya del Ter.

El Govern, que és aquell ens a qui li correspon prendre decisions (i aquest sol ser un exercici que té costos) està lligat de peus i mans, pels seus propis plantejaments: s’han prohibit parlar de transvasaments, i ara es topen amb la crua realitat, i és que sense cap mena de transvasament condemnen una part de Catalunya a la sequera, mentre “solidàriament” altres comunitats plantegen projectes tipus Las Vegas, al més inhòspit dels deserts ibèrics (als Monegros, per qui no hagi volgut entendre). Tot un exercici de solidaritat territorial: evidentment la culpa de tot és del PP, per plantejar solucions al problema de l’aigua.

Ara en diran “punts d’intervenció”, “barcos botijo” o qualsevol altre cosa, quan el que volen dir, sense poder-ho dir, és transvasaments. La realitat és que sembla lògic, que aquells que solen fer bandera de la solidaritat, la practiquin, ni que sigui d’amagatotis, però almenys que no diguin que la culpa és dels demés, per intentar abordar els problemes amb el seu nom.

Conseller, el suahili no és oficial

La rellevància mediàtica que ha tingut el fet que Mariano Rajoy, en el cara a cara amb Zapatero, l’interpel·lés directament sobre l’aplicació que es fa a Catalunya de la Llei de Política Lingüística, posant un exemple d’un empresari vilanoví ha estat important, i ha posat de relleu, que a Catalunya tenim un problema. Segur que en tenim més, però aquest probablement és simptomàtic d’allò que es cou a Catalunya, d’allò que s’ha vingut a anomenar l’oasi català.

No és cap novetat, el PP ja fa temps que ho venim denunciant que a Catalunya, es sancionen establiments comercials per tenir rètols en castellà, llengua també oficial a Catalunya. Ja sé que em diran que tergiverso les coses, i segurament és veritat, però no ha faig menys que aquells que diuen que les sancions són pels qui no retolen en català, o aquells qui diuen, Conseller Tresserres inclòs, que a Catalunya es parlen 2000 llengües i totes han de tenir els mateixos drets. Bé això darrer ja no és tergiversar, és mentir: amb tots els respectes per la llengua suahili: ha de tenir els mateixos drets el suahili, que el castellà? Recordo que el castellà segons la Constitució Espanyola, l’Estatut i la mateixa Llei de Política Lingüística, es llengua oficial de Catalunya. Respecte del suahili no he trobat rés a l’ordenament jurídic, però tampoc he trobat cap rètol en aquesta llengua.

El problema no és la tergiversació de la llei, si no que s’utilitza la llei de forma sibil·lina per imposar una llengua per damunt l’altre. També em diran que aquesta llei és de la època CiU, i és cert, però no es comença a utilitzar per a sancionar establiments amb rètols en castellà, fins que arriba el tripartit al Govern.

Altres diran: les lleis es fan per complir-les, i aleshores els hem de dir que és cert, però per tota la llei, i no només la part que interessa per a determinades finalitats: per què no es dona compliment a un altre article de la mateixa llei, que diu que “el català i el castellà, com a llengües oficials, poden ésser emprades indistintament pels ciutadans i ciutadanes en totes les activitats públiques i privades sense discriminació” (art. 3.2), o al que diu “els infants tenen dret a rebre el seu primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà” (art. 21.2).

El problema està, en què alguns pretenen, no impulsar l’ús del català, cosa que considero necessària i imprescindible i rebrà sempre el meu suport, si no impedir l’ús del castellà, la qual cosa mereixerà sempre el meu rebuig