Aigua per un tubo

Interpretis el títol com es vulgui, però la realitat és que vull evidenciar la paradoxa que suposa que avui a les portades de la majoria de mitjans de comunicació apareguin les inundacions de l’Ebre, mentre que a l’altre extrem de Catalunya, el Ter estigui gairebé eixut, per pocs dies sortosament, gràcies a les pluges, i segurament a les pregàries agnòstiques de l’encara Conseller a la Mare de Déu de Montserrat.

El nivell dels pantans del sistema Ter-Llobregat, estan propers al 45%, un 20% per sota del que estaven fa un any, quan es va decretar la sequera i l’únic que es planteja el Govern és la derogació del Decret que permet dur aigua de l’Ebre a l’àrea de Barcelona, això sí, només en cas necessari.

Però la realitat és ben diferent, continuen arribant vaixells sota la pluja amb aigua, imatge que ha donat la volta al món, l’aigua més cara que ens podem imaginar, i amb la menor aportació de totes les mesures adoptades pel Govern. A més, el fet que arribin els vaixells, va suposar la modificació del decret de sequera català, per evitar l’aixecament de les restriccions, que s’havia de produir en arribar el nivell dels embassaments al 25%. Doncs bé, la mesura que cal adoptar ja, és la suspensió del transport d’aigua en vaixells, i aixecar les restriccions que perjudiquen i molt diversos sectors econòmics, com ara la horticultura o la jardineria.

Doncs no, no crec córrer massa riscos en aventurar que la prioritat del Govern acabarà sent “tallar el tubo” que evitarà que ens arribi l’aigua, i d’aquesta manera tornar a actuar amb l’aigua amb el seu particular interès partidista, perdent de vista les necessitats actuals, però també futures dels catalans, tant els del nord, com els del sud.

Ja feia bé l’exalcalde de Tarragona d’encomanar-se a Santa Tecla per què no plogués.

Enganyats però feliços

Dilluns, en una tertúlia d’un emergent programa radiofònic català, el conductor del mateix posava un exemple rellevant: “Aznar ens va dir que no al CAT a les xapes, i tots emprenyats; Zapatero ens va dir que sí, i no ha complert, però estem feliços”.

Ara estem davant un nou episodi, i no em refereixo al de l’aigua, que és el penúltim. Ara em refereixo al debat sobre el finançament de la Generalitat, perquè el debat és sobre el finançament de la Generalitat, que és molt diferent que debatre sobre el finançament de Catalunya.

Doncs bé, després que el Partit Popular ens haguem afartat d’intentar explicar que, el del finançament, no pot ser un debat entre els Governs de Catalunya i Espanya, si no que havia de ser un debat entre totes les autonomies i el Govern d’Espanya, per què del que es tracta és de redistribuir els recursos de la forma més eficient entre tots, i que el Govern de Zapatero i el Partit Socialista (qualsevol dels dos) s’entestés en mantenir la negociació bilateral a l’Estatut, ara és el Partit Socialista (el que mana de veritat, el PSOE), el que diu que no hi pot haver negociació bilateral, i que aquesta ha de ser entre totes les autonomies: una altra vegada enganyats, però feliços.

Veure alguns polítics (i opinadors remunerats) com expressen satisfacció per que un membre del Tribunal Constitucional ha mort, i així l’Estatut tindrà més probabilitats de sortir indemne de la sentència; veure tot l’espectacle que s’ha format entorn a l’ús de l’aigua de l’Ebre i la negació del transvasament que s’acaba realitzant; i tants altres exemples com ara l’apagada de Barcelona, el fracàs de les rodalies, o les eternes promeses sobre l’aeroport; ens porten a la mateixa conclusió: l’oasi català deu ser el reflex del lloc on s’és feliç, per què s’hi viu enganyat.

L'incomprensible desarmament unilateral

A ningú se li escapa que una de les “armes” més poderoses de què disposa un Govern, són els mitjans de comunicació públics. Ens agradarà o no que així sigui, però és així. A mi particularment, no només no m’agrada, si no que penso que amb la evolució de les noves tecnologies de la comunicació, ben aviat deixaran de tenir sentit els mitjans de comunicació de titularitat pública; de fet, a algú se li acut que en el món occidental un Govern sigui titular d’un periòdic?

Té mèrit que des del Govern, s’intenti, al menys en aparença, impulsar la independència dels mitjans de comunicacions audiovisuals, de fet, algú em va comentar al respecte: coneixes cap Govern que es desarmi unilateralment? Doncs bé, això és el que s’ha pretès, i repeteixo, s’ha pretès, i en aparença, per què la realitat, a més de toçuda és diferent.

Toçuda, per què en el marc tecnològic en què ens movem, en el que es multipliquen els canals audiovisuals (i aquest mitjà n’és un exemple) i es multiplica la oferta ser líder d’audiències costa més diners dels que els ciutadans estem disposats a pagar. Diferent, per què en el fons, i en els darrers mesos ha quedat prou evidenciat: ha canviat tot, per què no canviï rés. Però la realitat és que el control dels mitjans públics, continua del costat del Govern, bé potser no de tot el Govern, si no només de part del mateix.

De rés serveix que es critiqui la “crostra”, de rés serveix demanar tallar caps, de rés serveix que es demani airejar la “crostra”, si a l’hora de la veritat, el desarmament és unilateral. Incomprensible.

Crisi de congrés?

En política, hi ha dos tipus de Congressos, els dels partits de Govern, i els dels partits de la oposició. La distinció és necessària, per què sovint els Congressos dels partits de Govern solen ser de tràmit, ja que no té massa sentit que tenint la responsabilitat de governar, es qüestionin com han de fer-ho. Tot i això, hi ha partits que tot i estar al Govern es qüestionen permanentment que hi fan, i que hi tenen que fer: és estrany, però legítim.

En el cas dels partits que estan a la oposició, els Congressos han de tenir un altre sentit molt diferent: solen sortir de processos electorals, dels quals òbviament, no n’han sortit guanyadors, i per tant els Congressos serveixen per perfilar, modular o canviar estratègies i visions polítiques, per tal d’intentar afrontar nous processos electorals amb majors garanties d’èxit. És la democràcia interna dels partits, sovint qüestionada, la que ha de permetre que abans i durant els processos congressuals es debatin idees, propostes i models, que per diferents no ha de significar oposats, fins i tot, poden acabar sent, no només compatibles, si no complementaris.

És cert, que ara tothom cercarà les diferències insalvables entre els diferents candidats, els recolzaments que tenen uns i altres; uns mitjans intentaran influir a favor dels seus favorits, altres intentaran aprofundir en les diferències. Es traslladarà una imatge de divisió; i és innegable, sempre quedarà una diferència que no s’haurà pogut salvar, però també és innegable: l’èxit o el fracàs del procés es mesurarà després i amb resultats; aquest és l’objectiu que ens uneix a tots.

A pròpòsit de Jaume I

Farà uns quatre anys, el nou Govern socialista d’Espanya, va derogar els transvasaments del Pla Hidrològic, (aquella grolleria d’un Govern del PP, que pretenia, entre d’altres aportar solucions als problemes d’aigua de l’entorn de Barcelona).

El Govern de Catalunya, van exigir que els diners que s’havien de destinar a aquella infraestructura fos gestionada des de Catalunya, que des d’aquí ja resoldríem el problema de l’aigua, i així es destinaren 649 milions d’euros. Quatre anys més tard ni tenim infraestructures, ni tenim aigua.

Ara, el mateix Govern de Catalunya, li diu al Govern d’Espanya que és irresponsable, que és deslleial, i que és frívol (segurament se m’escapa algun altra adjectiu), i que s’espavili a cercar solucions al problema de l’aigua. I tot això, per què la Ministra de Medi Ambient, ha tingut la gosadia de dir, que no creu oportú el transvasament del Segre.

Aquest mateix cap de setmana el President de la Generalitat, s’ha fet sentir i ha declarat solemnement: “l’aigua és de tots”. I que té a veure tot això amb Jaume I? Doncs que les declaracions del President les ha fet durant la commemoració a Poblet, dels 800 anys del naixement del Rei Jaume I el Conqueridor, rei de la Corona d’Aragó.

Segurament el President no ho sabia, però la norma més antiga que es coneix sobre l’aigua, és el Codi d’Aigües, promulgat precisament pel Rei Jaume I, al segle XIII. Saben quin era el principi inspirador d’aquell Codi d’Aigües? Doncs que l’aigua és un bé comú que no pot ser propietat privada de ningú.

Renoi, si se n’hagués recordat uns anys abans, ara potser no tindríem tants problemes.

Els satèl·lits del PSC

Les conseqüències dels resultats de les eleccions generals del passat 9 de març, porten cua i donaran encara molt que parlar, però segurament no tant dels que hem perdut aquestes eleccions, el Partit Popular, ja que perdre amb un suport electoral de 10 milions de ciutadans, dona forces per tirar el projecte endavant, i segur que plegats ho farem, i segur que amb molt menys soroll del que ho estan fent, aquells que, tot i estar al Govern de la Generalitat, han ensopegat i de valent.

Em refereixo a ERC, que l’endemà mateix de les eleccions provocava una crisi de Govern, la enèsima des de que estan al Govern, i continua. Ara és l’anunci de Carod de no repetir com a líder del partit, però disposat a continuar de candidat. Que s’ho facin com vulguin o com puguin, però mentrestant qui pateix les conseqüències del discurs de la frustració és Catalunya i els catalans. Al marge dels discursos autocomplaents a que ens comença a tenir acostumats el tripartit, la inestabilitat d’una força política, converteix en inestable un Govern i tota la seva acció, i això ja fa més de quatre anys que dura. Quatre anys d’oportunitats perdudes en crisis partidistes i debats identitaris irrellevants, uns provocats pel propi PSC, altres pels seus satèl·lits.

La situació s’agreuja amb la ampla victòria del PSC a Catalunya, que ara deu veure compromès el Govern de la Generalitat, pels mateixos satèl·lits que els mantenen al Govern, tot i l’ample suport electoral obtingut. La situació política és complexa, i en aquest sentit l’altre satèl·lit hi col·labora amb transvasaments que no són transvasaments i amb una bona dosi de memòria històrica, que deu ser per oblidar el present.

Catalunya i els catalans necessitem perspectives de futur, necessitem objectius que complir, necessitem ambició i necessitem autoestima, ens sobren víctimes i victimismes. Va sent hora, de que assumim les nostres pròpies responsabilitats, sobretot aquells que tenen o han tingut responsabilitats de govern. Tant de bo, la situació serveixi de reflexió i de inflexió davant els reptes de futur.

La guerra de l'aigua

És temps de noves pseudocultures, i és que és sota l’argument de la nova cultura de ... (emplenis amb el que es consideri convenient: aigua, energia, etc... ) s’hi amaga el que s’havia anomenat la cultura del no: no a tot. La diferència està en que aquells que impulsaven la cultura del no, per evitar que els governs poguessin governar, avui són al govern i reben la mateixa medecina que van voler prescriure. Evidentment ara, adopta nomenclatures més erudites, com la nova cultura de ..., l’efecte NIMBY (No In My Back Yard –no al meu pati del darrera- ), que fins i tot és objecte de cursos de postgrau, per tal que els governants aprenguin a driblar les oposicions populars “autènticament espontànies”.

Aquesta és la situació que avui vivim amb l’aigua, i el problema de sequera que patim a Catalunya. A tota no, a una part de Catalunya. Bé, per ser més justos a tres parts de Catalunya: a la Catalunya del Ter, que en solidaritat amb la regió metropolitana l’hem deixat sec; a la Catalunya beneficiada dels transvasaments del Llobregat, que pateix les mateixes penúries, que la Catalunya del Llobregat i que és l’altra part de la Catalunya seca, a pesar de la Catalunya del Ter.

El Govern, que és aquell ens a qui li correspon prendre decisions (i aquest sol ser un exercici que té costos) està lligat de peus i mans, pels seus propis plantejaments: s’han prohibit parlar de transvasaments, i ara es topen amb la crua realitat, i és que sense cap mena de transvasament condemnen una part de Catalunya a la sequera, mentre “solidàriament” altres comunitats plantegen projectes tipus Las Vegas, al més inhòspit dels deserts ibèrics (als Monegros, per qui no hagi volgut entendre). Tot un exercici de solidaritat territorial: evidentment la culpa de tot és del PP, per plantejar solucions al problema de l’aigua.

Ara en diran “punts d’intervenció”, “barcos botijo” o qualsevol altre cosa, quan el que volen dir, sense poder-ho dir, és transvasaments. La realitat és que sembla lògic, que aquells que solen fer bandera de la solidaritat, la practiquin, ni que sigui d’amagatotis, però almenys que no diguin que la culpa és dels demés, per intentar abordar els problemes amb el seu nom.

Conseller, el suahili no és oficial

La rellevància mediàtica que ha tingut el fet que Mariano Rajoy, en el cara a cara amb Zapatero, l’interpel·lés directament sobre l’aplicació que es fa a Catalunya de la Llei de Política Lingüística, posant un exemple d’un empresari vilanoví ha estat important, i ha posat de relleu, que a Catalunya tenim un problema. Segur que en tenim més, però aquest probablement és simptomàtic d’allò que es cou a Catalunya, d’allò que s’ha vingut a anomenar l’oasi català.

No és cap novetat, el PP ja fa temps que ho venim denunciant que a Catalunya, es sancionen establiments comercials per tenir rètols en castellà, llengua també oficial a Catalunya. Ja sé que em diran que tergiverso les coses, i segurament és veritat, però no ha faig menys que aquells que diuen que les sancions són pels qui no retolen en català, o aquells qui diuen, Conseller Tresserres inclòs, que a Catalunya es parlen 2000 llengües i totes han de tenir els mateixos drets. Bé això darrer ja no és tergiversar, és mentir: amb tots els respectes per la llengua suahili: ha de tenir els mateixos drets el suahili, que el castellà? Recordo que el castellà segons la Constitució Espanyola, l’Estatut i la mateixa Llei de Política Lingüística, es llengua oficial de Catalunya. Respecte del suahili no he trobat rés a l’ordenament jurídic, però tampoc he trobat cap rètol en aquesta llengua.

El problema no és la tergiversació de la llei, si no que s’utilitza la llei de forma sibil·lina per imposar una llengua per damunt l’altre. També em diran que aquesta llei és de la època CiU, i és cert, però no es comença a utilitzar per a sancionar establiments amb rètols en castellà, fins que arriba el tripartit al Govern.

Altres diran: les lleis es fan per complir-les, i aleshores els hem de dir que és cert, però per tota la llei, i no només la part que interessa per a determinades finalitats: per què no es dona compliment a un altre article de la mateixa llei, que diu que “el català i el castellà, com a llengües oficials, poden ésser emprades indistintament pels ciutadans i ciutadanes en totes les activitats públiques i privades sense discriminació” (art. 3.2), o al que diu “els infants tenen dret a rebre el seu primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà” (art. 21.2).

El problema està, en què alguns pretenen, no impulsar l’ús del català, cosa que considero necessària i imprescindible i rebrà sempre el meu suport, si no impedir l’ús del castellà, la qual cosa mereixerà sempre el meu rebuig

Arguments pornogràfics

Fa unes setmanes, en aquest mateix mitjà publicava un article titulat “En campanya amb paper couché”, posant en evidència que el Partit Socialista dedica la seva campanya al “glamour” més que no a explicar els arguments pels quals els ciutadans els hauríem de votar. El que no m’esperava, encara que ja no em sorprèn rés, es que acabaríem veient la candidata socialista al paper couché de veritat. Ingenu, si ja van començar la legislatura al paper couché, amb tot luxe de pells.

La prudència, que a vegades és mala consellera, em va recomanar no fer cap mena de referència al que era evident i al que tothom comenta, i és que la candidata socialista, farda d’embaràs, tot i que és pràcticament impossible que se li noti, l’ús i abús de roba premamà, i l’ús i l’abús de posicions premamà amb una clara finalitat electoral, és pornogràfic. És un insult a la pròpia condició femenina.

Resulta patètic, encara que es possible que a algú li agradi, la explicació que dona quan li va dir a ZP que estava embarassada. Crec difícil que una persona pugui arribar a caure tant baix, per intentar aconseguir un grapat de vots. És un altre insult a la intel·ligència dels ciutadans. És això, el que queda del partit “socialista” i “obrero”?

Que els hi sembla aquesta campanya “glamourosa”, a les famílies que els costa pagar la hipoteca? Que els sembla als joves que avui mateix començaran a cobrar 200 euros per accedir a un habitatge? Que els sembla, als treballadors que han perdut, o estant a punt de perdre els seus llocs de treball? Que els sembla a aquelles famílies, que no es poden plantejar tenir fills?

“Doctora” Chacón: façana, pura façana, el partit socialista, pretén enlluernar amb una façana sense contingut, sense propostes, sense idees, sense arguments. Nosaltres, a la nostra, a presentar propostes per almenys intentar resoldre els problemes dels ciutadans.

Antes partía que doblá

Doncs no era fruit d’un escalfament conjuntural la supèrbia de la Ministra més contestada i reprovada de la democràcia espanyola, és així. Ahir, en va donar una nova mostra, en el seu meravellós “viatge de probes” de Tarragona a Barcelona en l’AVE més tortuós de la història.

Arribada triomfal a Sants, “tururú” a la premsa, que acaba amb xiulada espontània, a la que s’hi afegeixen usuaris, i finalment el gran anunci: vindrem als mítings en AVE, i per això, entrarà en funcionament el dia abans de què oficialment comenci la campanya electoral.

Que l’AVE arribi a Barcelona, és una bona notícia després de 16 anys d’espera, per què el PSOE, va decidir primer connectar Espanya amb Europa, via Madrid – Sevilla, va haver d’arribar un Govern “anticatalà” del Partit Popular, que decidís que potser era millor portar l’AVE a Catalunya, i de Catalunya a França.

Els despropòsits de l’arribada de l’AVE a Barcelona, no s’han acabat, tant de bo el fet que no s’hagin complert els necessaris períodes de probes, no signifiqui cap disminució de la seguretat, tant de bo es pugui afirmar que s’han acabat els problemes de rodalies, però les obres no estan acabades, encara que la Ministra arribi amb l’AVE. Tant de bo es resolguin tots els desperfectes dels edificis dels veïns de l’Hospitalet, i no em refereixo al “palmeros” de ZP, si no als veïns del Gornal, que de veritat han patit més que fins i tot el usuaris de rodalies, l’arribada de l’AVE a Barcelona.

Però molt ens temem que la història de l’AVE no s’ha acabat, continuarà amb l’aventura incerta de la travessa per Barcelona. Aventura innecessària i que tant els representants dels ciutadans de Barcelona, com els representants dels ciutadans de Catalunya, hem dit que no era necessària.

Barcelona a patir, la Ministra però, antes partia que dobla. I per cert, ara que hi ha eleccions, quants dels partits que hi concorren estan disposats a donar suport a un nou Govern amb la Ministra Alvarez?

Pitjor que no saber, és no voler saber

Ja fa uns quants mesos, masses, que els principals indicadors econòmics espanyols, encara que també catalans, no presenten evolucions com per tirar coets. Les advertències sobre la desacceleració econòmica arriben d’arreu, i el que acostumen a fer els governs sensats, és adoptar mesures. Les mesures poden ser encertades o no; el risc de governar, és que cal prendre decisions, i a vegades poden ser equivocades.

En qualsevol cas, el risc es torna certesa, si les decisions no s’adopten.

Aquesta mateixa setmana, s’acumulen dades que corroboren que alguna cosa es mou en l’àmbit econòmic: creixement de la inflació el mes de rebaixes; creixement de l’atur; creixement de la desconfiança en la situació econòmica; o la caiguda dels mercats borsaris, són la prova de la evidència. Diuen que és possible que es tracti d’una crisi de confiança, més que de confiança, potser fruit de la incertitud: de la incertitud del mercat nord americà, però també de la incertitud sobre com s’abordarà la crisi a la Unió Europea de la moneda única.

El darrer baròmetre del CIS, indica que el 80% de la població considera que la situació econòmica és entre molt dolenta i regular. El problema està en que el Govern sencer es deu trobar entre el 20% restant. Una cosa és no saber, i una altre molt diferent i pitjor, és no voler saber: i aquest és el cas del President ZP.

En campanya amb paper couché

Qui ho havia de dir, després d’una legislatura convulsa i polèmica, el PSC s’ha decidit a fer una campanya de “glamour”. Primer, ha estat un perfum, quines propietats per cert, rebel·len llur estat d’ànim (herbes per afavorir els bons sentiments, per aplacar la irritació i la ansietat, per combatre la fatiga emocional, el nerviosisme i la depressió, entre d’altres propietats), ara ens obsequien amb un souvenir d’aquells que recorden, no sé si amb enyorança, la època de les dictadures comunistes de l’est d’Europa, les matriosques.

La veritat, és que si haguessin dedicat la meitat de la imaginació que hi posen a les campanyes electorals, alhora de governar potser les coses anirien millor a Espanya, però també a Catalunya. Així en lloc d’obsequiar-nos amb productes i imatges més pròpies del paper couché, i de histories roses, casament i embaràs inclosos, podrien oferir arguments més sòlids, per exemple, per facilitar l’accés a l’habitatge, o per explicar per què no es fa el quart cinturó, o per què en lloc de fer infraestructures, el que volen és eliminar-ne, reduint carrils a les autovies, o per què no han instat la il·legalització d’ANV i del PCTV en quatre anys i ho fan ara a correcuita.

El glamour podrà agradar o no, però el que és segur és que no serveix per què el país progressi, ni per resoldre els problemes dels ciutadans, i molt menys és una recepta adequada per resoldre la crisi econòmica, ara el que cal, són les idees clares, ni que sigui amb paper reciclat.

La fragància delatadora

Quan s’apropen unes eleccions, el manual de capçalera d’estratègia política indica que cal cridar l’atenció d’una manera o altra, per tal de reclamar l’atenció dels ciutadans cap a una determinada formació política, és el que s’acostuma a anomenar “entrar en campanya”. No descriuré aquí quines ha estat o estant sent aquestes eines en aquesta o altres campanyes electorals, el lector s’hi pot entretenir intentant-ho esbrinar, però sí que em vull aturar analitzant la més recent d’aquestes accions: la del PSC.

Agradarà més o menys, però ha complert la seva funció: la presentació de la fragància del PSC, ha centrat l’atenció de propis i estranys, i ha merescut portades, bromes, i comentaris de cafè. Ha estat una acció que uns diran encertada, altres que banalitza la política, però ha centrat l’atenció. Cal afegir que aquestes actuacions per “entrar en campanya” solen tenir per subjecte algun argument polític, cosa que sembla no succeir en aquest cas. Bé, dic sembla, per què la lectura política, la trobem en la composició de la fragància presentada i les virtuts de cada un dels seus components.

Els socialistes no han tingut cap recança en publicitar les virtuts de cada un dels components de la seva nova fragància, i la veritat és que resulten reveladores: aromes de gran ajuda en casos de tensió nerviosa, insomni i depressió (rosa de Damasc), afavoreix les relacions humanes i els bons sentiments (palissandre), aplaca els estat d’ànims negatius com la irritació i la ansietat (Ylang Ylang), contribueix a la claredat d’idees (Guaiac), combat la fatiga intel•lectual (nou moscada), afavoreix la consciència sobre un mateix i sobre la relació amb el món (sàndal), útil en problemes nerviosos i emocionals, ansietat i depressió (gerani olorós), combat la fatiga mental (romaní), ajuda a despertat la consciència (te blanc), ajuda a prendre decisions i a planejar el futur (bergamota), eficaç en casos de pèrdua d’atenció i memòria (alfàbrega), i així fins a un total de disset components, de virtuts similars a les ja descrites.

Vaja, vaja, resulta que la fragància no és més que un reflex de l’estat anímic del PSC, i pretén ser un remei eficaç davant tot un grapat de problemes, que se’ls deu haver manifestar davant les properes eleccions generals. Que no pateixin, que si el Govern els provoca tots aquests maldecaps, nosaltres els podem donar un cop de mà, ajudant-los a deixar el Govern, com a mínim es sentiran més alleugerats: ells, però també la resta de ciutadans.

Política de destral

La meva capacitat de sorpresa no té límits: quan encara no feia ni 24 hores que s’havia fet pública la incorporació de l’expresident d’Endesa a la candidatura del Partit Popular per Madrid, des de Catalunya, tot l’aparell mediàtic i polític (amb honroses excepcions), aquell que conforma el virtual oasi català, ha carregat, i de valent contra Manuel Pizarro i el Partit Popular.

Crec no errar en el convenciment, que de fet, tant s’hi fa, que el candidat es digui Pizarro, o “perico de los palotes”, pel simple fet d’acceptar ser candidat pel Partit Popular, ja és culpable de tots el mals de Catalunya, i és la constatació de que el Partit Popular vol governar contra Catalunya i el catalans: a aquest nivell arriba el sofert victimisme nacionalista, ja sigui convergent o socialista, que deu trobar-se tant absent de valors propis que requereix dels aliens per autoafirmar-se per contraposició. Sí que n’és de pobre la bossa dels arguments, que cal recórrer a la desqualificació constant i permanent.

De fet, la meva sorpresa, és que aquestes reaccions encara em sorprenguin, després d’anys en els que la política de la destral ha estat practicada, contínua i contundentment contra el Partit Popular, no sé de que em sorprenc. Reconec que crec en la llibertat de pensament, i en la llibertat d’opció política, i no dic que altres no hi creguin, simplement que no la respecten, i això ja comença a fer pudor, pot ser per això, algú ha cregut necessari crear un ambientador polític.

Pot ser en el fons, aquestes reaccions evidencien el convenciment de qui les formula, de que el Partit Popular guanyarem les properes eleccions, i és que alguns, estan convençuts que contra el Partit Popular viuran millor.

Mistaken News

Vagi per endavant que no tinc estudis de periodisme, i que aquesta és una professió que respecto moltíssim, però m’ha sorprès i molt, com, molts mitjans de comunicació, recullen la presentació del vídeo “Sí, digui’m”, que ahir va presentar el President del PPC, Daniel Sirera: els titulars, resen que el PPC torna a obrir el debat sobre la llengua. És possible que aquesta sigui la lectura d’aquells que no volen entendre el que realment denúncia el vídeo, i que bàsicament és, que a les escoles públiques i concertades de Catalunya, és més fàcil estudiar en anglès que no, en castellà: res a dir, sobre l’ensenyament de l’anglès, és bo i necessari que així sigui, però no pot ser normal que per estudiar en castellà, llengua oficial de Catalunya, s’hagi de ser ric. Ric sí, per què només es pot estudiar en aquesta llengua oficial de Catalunya, a les escoles privades, com per exemple, a la que el President de la Generalitat du els seus fills. Doncs bé, només volem que aquest privilegi del que gaudeix el President Montilla, pugui ser compartit, amb llibertat d’opció, per tots els ciutadans de Catalunya, digueu-me progre, però és així com ho penso.

Sí obrir el debat de la llengua, s’interpreta en el sentit que el PPC, creiem que no s’estan fent bé les coses en aquest sentit, rés a dir, però sí s’interpreta com el trencament del silenci, entorn a un debat sensible que molesta a algunes forces polítiques, malament, perquè en primer lloc, mai hi hagut silenci per part del PPC, i la sensibilitat no és un estat d’ànim del que uns gaudeixen i altres no, si no que és comú a tots els ciutadans de Catalunya, també a aquells que, lliurement, volen la opció d’educar el seus fills en qualsevol de les dues llengües oficials de Catalunya, com ara el President de la Generalitat.

Si a València es censura, que es fa a Catalunya?

Airades han estat les reaccions del Govern de la Generalitat catalana, pel tancament de les emissions de TV3 a la Comunitat Valenciana, però em dona més la impressió d’allò de ser capaços de veure la palla a l’ull aliè, abans que la biga al propi.

Hi ha dos visions de l’assumpte, em limitaré a l’estrictament legal, tot i que la visió del sentit comú pot tenir també el seu interès. La televisió digital terrestre s’emet pel domini públic radioelèctric, el qual és limitat, i per tant requereix d’una concessió per a ser usat. Qui atorga aquestes concessions és el Govern de l’Estat, i concretament el Ministeri d’Indústria. A la Generalitat Valenciana, igual que a la de Catalunya, els correspon la inspecció i el control de les condicions d’ús del domini públic radioelèctric, i és en ús d’aquestes competències que la Generalitat Valenciana, tanca la emissió d’un repetidor d’un operador que usa l’espai radioelèctric, sense disposar de la concessió necessària.

Però no cal anar a València per que la Generalitat catalana ho entengui, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el passat 21 de novembre, va instar el Govern de la Generalitat, i la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, a què actuessin contra aquelles televisions locals que a Catalunya, continuen emeten i no disposen de la concessió corresponent. Aleshores com es pot entendre que critiquin el que fan a València, que és el mateix que ells fan a Catalunya? Per què del que passa a València, en diuen censura, i del que fan a Catalunya, en diuen compliment de la legalitat? Per què aquestes dues vares de mesurar?

Em permeto afegir a les qüestions anteriors, per què el Govern de Catalunya té més interès en què es vegi TV3 a València, a les Balears o a la França Sud (més que rés per dur la contrària) que a la mateixa Catalunya? No sé si és crosta o no, però segur que aquells catalans, que viuen a Catalunya, i no poden veure la TV que paguen, ho entenen encara menys que nosaltres.

Ferran, has necessitat quatre anys ?

M’ha sobtat a aquestes alçades, la reacció airada del PSC, i per què no, la repercussió mediàtica de la mateixa, a propòsit de la crítica cap als mitjans de comunicació PÚBLICS de la Generalitat de Catalunya. Però si m’ha sobtat, no és per què no la comparteixi, que ho faig quasi completament, si no per què en els darrers quatre anys, la situació ha estat exactament la mateixa i rés no ha canviat.

Jo mateix des de les primeres comissions de control, bromejava molt en serio sobre aquell eslògan que deia “la teva”, quan hauria d’haver dit “la seva”, advertint que TVC, no és la televisió nacional de Catalunya, si no que és la televisió nacionalista de Catalunya, o més recentment quan hem afirmat que la televisió de Catalunya, havia de ser, en tots els aspectes, tant plural, com els mateixos ciutadans de Catalunya, que la paguem.

Aquesta realitat, no és més que la conseqüència de pensar que “crear un imaginari col•lectiu”, és una entelèquia, en lloc d’un objectiu nacionalista, o que la “visió catalana de les notícies”, és donar una notícia en català, enlloc de donar la visió nacionalista de la notícia.

El mateix dia que els socialistes representaven el paper d’enfadats davant el director general, per cert, del mateix partit, el mateix director general argüia que sí els membres del PPC no érem convidats a programes d’entreteniment com els membres d’altres partits, era per que teníem posicionaments diferents dels altres: tota una mostra de respecte pel pluralisme de la societat.

He dit bé: representar el paper d’enfadats, per què en el fons el debat no és el tracte que rep o no el PSC, si no la disputa per la Presidència del proper Consell de Govern, d’acord amb la nova llei, que vol ERC, peti qui peti, i el PSC no vol cedir, i és que en el fons la nova llei ha volgut canviar-ho tot, per què rés no canviï.

I per què no van al notari ?

El de la casa gran, aïllada casa gran, va anunciar ahir que no donaria suport a Mariano Rajoy com a President del Govern d’Espanya, si abans de les eleccions no es retira el recurs de constitucionalitat de l’Estatut: està bé, està molt bé que els ciutadans coneguin a qui donarà suport cada ú, abans de les eleccions generals, i en aquest sentit no està malament que Artur Mas, anunciï que donarà suport a ZP. De fet no és la primera vegada que ho anuncia, fa poc temps, Duran ja va anunciar que podrien donar suport a ZP, com a via per a recuperar el Govern de la Generalitat. Ingenuïtat? No, més aviat enyorança del Govern.

Els ciutadans sabran a què atenir-se: CiU, ERC, IC... estan disposats a donar continuïtat a un Govern presidit per ZP, i suposo que també a Ministres, com la que ara en demanen la dimissió, o contra la que demanen manifestar-se. ERC i IC... per una qüestió de supervivència en el poder, CiU en canvi, intenta fer-se un forat per mostrar-se útil, en un escenari que es sap del tot irrellevant.

No n’han tingut prou amb les enganyifes de ZP, simpaties segons algun il·lustre articulista -del PSC es clar-. En volen més, serà per què creuen que amb ZP a la Moncloa, fer oposició a Catalunya els serà més fàcil, per evidenciar les contrarietats del PSC? O per què en el fons creuen que amb (i fins i tot, contra) el PP als catalans ens va millor?.

Quatre dies sense el Madí de cap de campanya, i ja el trobem a faltar: ell era més expeditiu, directament al Notari.

Si en alguna cosa estic d’acord, és amb el dret a decidir, i en aquest sentit d’aquí a poc més de tres mesos els ciutadans, i sobretot els catalans, tenim dret a decidir. Fem-ho bé.

L'ànima nacional

Definitivament Convergència i Unió té un problema, i és que des que està fora del Govern de la Generalitat, necessita protagonisme, un protagonisme que des de fora del Govern és difícil d'assolir, però que CiU necessita per mostrar-se necessari i útil a si mateix. Primer va ser el 29 de setembre de 2005, el dia de l’acord de l’Estatut al Parlament, després va ser el 21 de gener de 2006, el dia que Mas pacta amb Zapatero un altre Estatut a la Moncloa. No va ser suficient, no va poder formar Govern després de les eleccions, i ara l’invent de la casa del catalanisme.

No crec que l’escenificació que va tenir lloc ahir, anés adreçada a ningú més que als seus, per demostrar el lideratge del seu partit, i si realment anava adreçat a algú més, va errar. I va errar, perquè ha donat més la impressió que estàvem davant d’un intent de Pacte del Tinell 2, un pacte explícitament excloent d’una part de la societat catalana, però també implícitament: el catalanisme propugnat pel Tinell, o per Mas ahir, és un catalanisme de pensament únic, molt diferent de la Catalunya plural i real.

La construcció de Catalunya, com si Catalunya fos quelcom que cal reinventar; l’aposta pel dret a decidir, com si els catalans no decidíssim cada vegada que hi ha eleccions, o el Govern de la Generalitat no tingués cap competència per prendre decisions; o que el catalanisme s’ha d’ocupar de l’ànima de la nació, com si aquest fos el problema dels catalans; no és més que un nou intent per guanyar un suport electoral que ha perdut per l’eix nacionalista, però ni és, ni pot considerar-se una aposta aglutinadora de res més que no sigui el nacionalisme que confon la part amb el tot, que confon CiU amb Catalunya.

Afortunadament, Catalunya és plural, i té moltes ànimes.

Visca el Rei

No té res a veure aquest article amb la notícia feta pública ahir, en relació amb la Família Real, tot i que estic convençut que aquesta serà l’objecte de les tertúlies de cafè i de les converses de treball d’avui, per no parlar ja d’aquells programes televisius o revistes que tenen per objecte furgar en les interioritats de qualsevol família mínimament mediàtica; no, la voluntat d’aquest article, és comentar l’altra notícia, la del cap de setmana, la del nou to dels mòbils més extravagants, la del ¿por qué no te callas?, que ha ocupat les tertúlies d’almenys dilluns i dimarts.

No explicaré els fets, que són ja prou coneguts pels lectors, ni les reaccions, sinó les impressions, que crec del tot interessants. Tinc la sensació que l'airada reacció del Rei a la cimera Iberoamericana envers aquells obstinats, tant en la crítica cap a les empreses espanyoles, com cap a Jose Mª Aznar en qualitat d'últim President del Govern d’Espanya, ha fet que, molts ciutadans ens hi sentim identificats perquè ens sentim representats i defensats pel Cap d’Estat davant els populistes Chàvez i Ortega, que no han volgut entendre el paper de pont que juga Espanya en les relacions entre Iberoamèrica i Europa. Algú hauria d’aprendre que alimentar tant la bèstia, té el risc que acabi mossegant la mà que li acosta el menjar. Tampoc no crec que Chàvez, estigui en condicions de donar lliçons de democràcia, ni a Espanya, ni al Rei. El gran demòcrata que és Hugo Chàvez, suposo que haurà aprofitat la seva mediàtica amistat amb l’altre gran demòcrata cubà, per alliçonar-lo sobre les bondats de la seva paupèrrima democràcia, o és que potser la seva democràcia té com a model la cubana?

Els que m’han decepcionat més són els socis del president Montilla, aquells que aprofiten qualsevol circumstància per criticar tot el que es mou, que sona a Espanya, a PP o a monarquia.

He de reconèixer que aquests dies m’he sentit més monàrquic que mai: Visca el Rei.